La divisió territorial valenciana

Pàgina elaborada a partir de LA DIVISIÓ TERRITORIAL VALENCIANA: ANTECEDENTS, PROBLEMES I POLÍTICA DE LA GENERALITAT, de Joan Carles Membrado Tena, Departament de Geografia, Universitat de València
La Comunitat Valenciana compta amb una divisió territorial oficial a dos nivells, formada per 3 províncies i 542 municipis, que es troba molt arrelada en la consciència de la societat valenciana. No obstant això, per tal d'evitar duplicitats i aprimar l'administració, notables polítics i empresaris advoquen avui per la supressió les competències de les diputacions provincials. Alguns intel·lectuals valencianistes han denunciat a més els inconvenients de la divisió territorial valenciana en tres províncies, ja que el fet que una de les tres (la de València) porti el nom de tot el territori afebleix la identitat valenciana, especialment entre els ciutadans de les altres dues províncies, i dificulta la vertebració territorial.

En aquest article ens referirem als antecedents històrics de la divisió territorial de València, des de la fundació del regne valencià al segle XIII fins a l'establiment de l'actual divisió provincial (en la primera meitat del segle XIX).

L'actual divisió oficial a dos nivells, la província i el municipi, ha aconseguit penetrar molt profundament en la consciència de la societat valenciana. No obstant això, certs sectors (fins ara) minoritaris han denunciat els seus inconvenients i han proposat alternatives a aquesta divisió. D'una banda, assenyalen que els municipis mostren en molts casos signes d'inadequació a la realitat present: han de prestar més serveis, però la greu despoblació de les comarques interiors els ha deixat amb tan pocs recursos que difícilment poden prestar-los. D'altra banda, les províncies han demostrat fins al moment una ineficàcia notable pel que fa a l'ordenació racional del territori: el centripetisme que exerceixen les capitals de província té com a resultat que un 54% de la població valenciana resideixi en les àrees urbanes de les tres capitals, que no suposen més del 6% del territori.

Problemes identitaris

El resultat d'aquesta desvertebració territorial el trobem en les enquestes del CIS, que assenyalen que el 50% dels habitants de la província de Castelló i el 45% dels de la d'Alacant es senten únicament espanyols o més espanyols que valencians, mentre que a la província de València aquest percentatge es redueix al 18%. No és que els valencians de les províncies del nord i del sud siguen més nacionalistes espanyols que els de la província central [si així fos, caldria concloure que eren els més fervents nacionalistes espanyols de tot l'estat, per sobre dels castellanolleonesos (on la categoria corresponent arriba al 39%) i els madrilenys (39% també), considerats avui com la quinta essència de l'espanyolisme]: simplement passa que molts dels primers no es reconeixen com a valencians, és a dir, no s'identifiquen amb el gentilici que durant segles els ha anomenat i distingit d'altres pobles peninsulars en considerar com més propi, o fins i tot exclusivament propi, dels habitants de la província central. Ni tan sols l'ús habitual de la llengua que tant popular com oficialment es denomina valencià aconsegueix corregir aquesta tendència a sentir-desidentificats d'allò que és valencià a les províncies del nord i del sud: la província de Castelló és la que més utilitza el valencià i l'única de les tres on l'ús familiar d'aquesta llengua és major a la del castellà, i no obstant això és la que, segons el CIS, presenta menor sentiment de valencianitat.
Existeix, a més, una mentalitat competitiva entre províncies que porta a pensar que si la província veïna té una universitat, un port, un aeroport o se celebra a ella qualsevol gran esdeveniment esportiu, també la pròpia província hauria de tenir el mateix, en lloc de considerar que la seva comunitat ja disposa d'aquestes instal·lacions o oportunitats i aprofitar-se'n. A més, les províncies dificulten la vertebració de la Comunitat Autònoma Valenciana, ja que fomenten un sentiment de pertinença i identitat estrictament provincials en els seus habitants, que en aquest territori és especialment difícil de compatibilitzar amb un sentiment de pertinença a un tot identitari valencià, atès que la província central va rebre des de la seva creació el nom de l'antic regne comú, és a dir, València. 

L'oposició castellonenc / valencià / alacantí que resulta de la divisió provincial de Javier de Burgos de 1833 tendeix a excloure de la valencianitat als ciutadans de les províncies del nord i del sud, mentre que fomenta en els de la del centre l'hàbit d'identificar València i, per tant, el valencià únicament amb la seva pròpia província.

En redactar l'Estatut valencià es va pretendre evitar el problema de la identificació del nom del regne que és el fonament històric d'aquesta autonomia amb el d'una sola de les seves tres províncies d'origen vuitcentista mitjançant l'adopció del sintagma Comunitat Valenciana com a nom de la realitat comuna . [1a] Aquest intent de solució, amb tot, no va a l'arrel del problema (que és, com hem assenyalat, l'actual divisió provincial, vigent des de principis del segle XIX, del territori històricament valencià), i per tant no pot estranyar-nos que no ho resolgui realment: el problema és que en aquest sintagma és precisament l'adjectiu valenciana el que aporta el component identitari, i ja hem vist com la divisió provincial soscava les bases de la identificació de la ciutadania amb aquest adjectiu i aquesta identitat . Així, en els últims temps entre Vinaròs i Oriola tant la majoria dels mitjans de comunicació com la dels representants polítics tendeixen a evitar usar l'històric gentilici valencià, substituint-lo per la perífrasi de la Comunitat Valenciana, i cada vegada amb més freqüència, tan només per de la Comunitat, obviant així el controvertit gentilici.
Són bastants les propostes presentades per substituir, o almenys reformar, el sistema de divisió territorial actualment vigent a València. La majoria d'aquestes propostes tenen un esperit més reformista que rupturista, ja que estan dissenyades -per pragmatisme polític- per conviure amb les províncies, i postulen la necessitat d'establir un nou nivell territorial intermedi entre la província i el municipi: la comarca. Els defensors de la comarcalització la veuen com un instrument per a la descentralització de l'administració i els serveis que la Generalitat ofereix als ciutadans, per a la planificació territorial i també per a la canalització del poder democràtic, mitjançant una llei electoral valenciana que tingués en compte criteris de comarcalització, tal com preveu l'Estatut valencià en el seu article 23. a més la comarca serviria per identificar els seus habitants amb el seu espai viscut, el que es considera com un primer pas per a la seva identificació amb el País Valencià, atès que les comarques, a diferència de les províncies, no donen lloc a identitats oposades o alternatives a la valenciana, en no existir una comarca que es quedi amb el nom o el gentilici comuns.

DIVISIONS TERRITORIALS A LA HISTÒRIA DE VALÈNCIA
Etapa foral. Governacions, bisbats i quarters

Entre 1232 i 1245 Jaume I va fundar el regne cristià de València, dins els límits s'incloïen la Foia de Castalla i Xixona i la Marina, però no els territoris confrontants al sud d'aquests. En el canvi entre els segles XIII i XIV, el seu nét Jaume II va incorporar al regne Alacant, Elx, Oriola i la conca del Vinalopó. A partir d'aquest moment, València va quedar dividida administrativament en dues governacions: la de València o deçà (el riu de) Xixona, amb capital a la ciutat de València (que també era el cap i casal, del regne), i la de Oriola o dellà (el riu de) Xixona, amb capital a Oriola (Oriola). A causa de les seves dimensions (més d'un 85% de tot el regne), a la governació de València es van crear dues subgobernaciones, amb capital a Castelló, la del nord (Governació dellà el riu d'Uixó o de la Plana), i en Xàtiva, la del sud (Governació dellà el riu Xúquer). La sotsgovernació dellà Uixó abastava un territori que s'estenia des de la frontera amb Aragó i Catalunya fins a la Serra d'Espadà i el riu d'Uixó o Belcaire. La sotsgovernació dellà Xúquer s'estenia entre aquest riu, pel nord, i el de Xixona o Montnegre i les serres del Maigmó, Castalla i Biar, pel sud (Vinya. Figura 1).

Pel que fa a la governació de Oriola, cal assenyalar que la frontera sud del Regne de València no va quedar definitivament fixada com s'observa al mapa 1 fins a mitjan segle XIV. En 1244 es va signar el tractat d'Almizra entre Castella i Aragó, pel qual la frontera sud del Regne de València la marcaven les poblacions de Biar, Castalla i Xixona. Al sud d'aquesta línia, les terres conquerides es reservaven a Castella (mapa 1.1). Dècades després es va produir un conflicte dinàstic a Castella que va enfrontar a Sancho IV amb Alfonso de la Truja. Aquest últim va oferir a Jaume II d'Aragó el Regne de Múrcia a canvi del seu suport. En 1296 l rei aragonès va envair aquest regne, però el canvi de conjuntura a Castella va incitar a Jaume II a sotmetre a la sentència arbitral de Torrellas (1304), que es va completar amb l'acord d'Elx (1305), pels quals tot el regne de Múrcia, excepte el sector oriental, passaria a Castella (Mestre i Sabaté, 1998: 49). Segons els nous tractats, van passar al Regne de València la històrica governació de Oriola, i també Villena (amb Sax), Jumilla, Abanilla i Caudete (Capdet) (mapa 1.2). Mig segle després, aquestes últimes es van reintegrar a Castella i es va fixar el límit sud del regne valencià. La Vall d'Aiora es va incorporar al Regne de València en 1281, i la seva inclusió va ser ratificada en el tractat d'Elx de 1305.

La divisió eclesiàstica medieval s'adaptava a grans trets a les governacions i subgobernaciones forals: les del Cap i Casal i Xàtiva formaven part del bisbat de València; la de Castelló, del de Tortosa; i la de Oriola de la seva diòcesi homònima, creada el 1564 (abans havia depès del bisbe de Cartagena). Les úniques excepcions eren l'Alt Millars, que formava part de la governació de la Plana però del bisbat de València; i l'Alt Palància i l'Alt Túria (incloent Ademús), que pertanyien a la governació de València però al bisbat de Sogorb. A més Betxí i Olocau del Rei depenien de Terol i Saragossa, respectivament, i no de Tortosa, i Aiora i Caudete de Oriola i no de València. La reforma de les diòcesis de mitjans del segle XX va alterar aquests límits històrics i els va ajustar tant com va poder a la realitat provincial existent. No obstant això els Ports i el Baix Maestrat no van passar a la nova diòcesi crida de Sogorb-Castelló, sinó que van continuar depenent del bisbe de Tortosa; mentre les valls d'Alcoi i la Marina Alta (excepte Calp) no es van integrar a Orihuela-Alacant, sinó que van seguir sota la tutela de València.

Si ens referim a divisions administratives per sota de governacions i diòcesi, cal remarcar que una de les primeres divisions sistemàtiques del Regne de València en comarques, anomenades quarters, és la de l'anomenat tall de drap de 1404, impost indirecte de la Generalitat Valenciana sobre el comerç tèxtil, que es recaptava no de manera centralitzada sinó a partir de cada quarter. Tot i haver transcorregut més de 6 segles, aquesta primera divisió comarcal valenciana és sorprenentment semblant a l'actual. La divisió territorial moderna inclou 31 comarques (sense desglossar l'Horta), i la medieval, 26: aquesta diferència es deu al fet que ni Requena ni Villena formaven part del regne, ja que segons el tall de drap al Baix i el Mitjà Vinalopó estaven units, com també ho estaven l'Alt i el Baix Maestrat, la Marina Alta i Baixa, i la Canal de Navarrés i Xàtiva; en canvi, l'Alt Palància estava partit en dos, amb els seus centres a Segorbe i Xèrica.


Etapa postforal. Divisió provincial. Restricció territorial del topònim València

La Guerra de Successió va acabar de manera favorable als Borbó, que es van consolidar en el tron ​​hispànic. Amb la nova dinastia es van abolir els furs valencians [1] i el mateix regne de València, i en el seu territori es van imposar les lleis de Castella. També es va prohibir l'ús oficial i l'ensenyament del valencià. Es va produir així mateix una reforma radical de la divisió administrativa de l'antic regne valencià. La nova divisió, que pretenia centralitzar les Espanyes i imposar el poder absolut de l'estat borbònic enfront de qualsevol resta de poder foral, va ser sens dubte, des del punt de vista de l'ordenació de l'espai, la més irracional de totes les que s'han aplicat a València. El vell regne, convertit ara en província, es va dividir en 13 governacions: a l'antiga subgobernación de la Plana es van crear 3, amb capitals a Morella, Peníscola i Castelló; en la de València 2, les de València i Alzira; a la subgobernación de Xàtiva es van fer ni més ni menys que 6, amb evident intenció del poder borbònic de castigar i vigilar els rebels xativins (les capitals van ser Cofrents, Montesa, San Felipe o Xàtiva, Dénia, Alcoi i Xixona); finalment, a l'antiga governació oriolana es van crear 2, amb capital a Oriola i Alacant (figura 3). La població valenciana de Capdet (Caudete), que havia defensat la causa austriacista, va passar des de llavors a formar part de Múrcia (en l'actualitat es troba a la província d'Albacete).
Entre la primera divisió borbònica i l'establiment de les tres províncies actuals hi va haver diversos intents de nova organització del territori, d'efímera vigència. El primer, promogut pel secretari d'hisenda, el mallorquí Miquel Gaietà Soler i Rabassa, va tenir lloc el 1799: es van crear sis noves províncies a Espanya, totes marítimes, amb l'objecte que els pagaments a la hisenda reial poguessin fer-se més fàcilment, evitant la dilació que suposava viatjar a l'antiga capital provincial. Una d'aquestes sis províncies va ser la d'Alacant, que es va separar de la de València. Encara que va tornar a incorporar-se novament en 1805, aquesta segregació efímera va ser un precedent perquè després fos reconeguda de nou com província.
Pocs anys després, en 1810, el rei Josep I Bonaparte va pretendre aplicar a Espanya el model dels departaments francesos, ignorant les realitats històriques i nacionals dels pobles hispànics en crear unes prefectures que barrejaven els territoris valencians amb altres catalans, aragonesos, castellans i murcians. A la calor de la constitució de Cadis de 1812, les Corts van encarregar el 1813 una nova divisió provincial al cartògraf i marí mallorquí Felip Bauzà. El seu projecte dividia Espanya en 44 províncies, entre les quals s'explicava de nou la d'Alacant. El pla Bauzà mai es va posar en marxa, ja que va arribar a les Corts només tres dies abans que Ferran VII declarés nul·la la constitució gaditana.

La segona divisió borbònica
va ser durant el Trienni Liberal, i va perdre la seva vigència un cop enderrocat aquest govern; aquesta divisió en províncies, que va funcionar durant 1822 i 1823, establia, a imatge de les antigues governacions i subgobernaciones forals, quatre províncies: Castelló, València, Xàtiva i Alacant, encara que els límits de les noves províncies no coincidien exactament amb els de les governacions forals. La línia entre la província central i la meridional es traslladava uns 30 km al nord de l'antiga línia Biar-Xixona-Busot, el que reduïa l'extensió de la província xativí a favor de la d'Alacant, que passava a ser la nova capital del sud en detriment d'Oriola, la qual, amb la resta del Baix Segura, era incorporada a la província de Múrcia. El Racó d'Ademús era separat de València i integrat a Terol, i en contrapartida alguns municipis aragonesos fronterers eren incorporats a la província de Castelló; el Marquesat de Villena, a la d'Alacant; i la Meseta de Requena, a la de València.

La tercera divisió borbònica, i actual divisió provincial de les terres valencianes, data de 1833, quan es va aprovar la proposta elaborada pel liberal Javier de Burgos. Aquesta divisió va restituir íntegrament els límits històrics del Regne de València, però va passar per sobre de la tradició a partir-lo en 3, i no en 4, demarcacions (províncies): la de Xàtiva va ser sacrificada i en la seva major part incorporada a la província de València , i la resta a la d'Alacant. Segons la primera proposta de divisió provincial (1833) la Vall d'Albaida i la Safor (sense la Valldigna) havien de pertànyer a la província d'Alacant, però en 1836 aquestes comarques van passar a la de València, excepte el sud de la Safor ( oliva, Vilallonga i pobles veïns) que ho va fer en 1847. Pel nord, hi va haver un reajustament dels límits provincials entre les antigues demarcacions de Castelló i València en incorporar a la primera la comarca de l'Alt Palància.

La coincidència inicial dels límits del Regne amb la suma de les tres províncies només va durar tres anys, a causa de dues modificacions, que tenien ja el seu precedent en la divisió del Trienni liberal: el 1836 es van afegir una altra vegada a la província d'Alacant les localitats de Villena i Sax, i en 1851 l'altiplà de Requena va tornar a incorporar-se a la de València (figura 4). Gàtova, inclosa a la província de Castelló el 1833 sense tenir en compte que aquest era l'únic municipi d'aquesta província situat al sud de la Serra Calderona, va passar el 1995 a la província de València.

Entre 1833 i 1982 no hi va haver doncs cap referent territorial oficial que agrupés el conjunt dels territoris pertanyents al vell Regne de València. Joan Fuster comenta que el pas del topònim València com a identificador de tot el territori al d'una sola de les seves tres províncies resulta d'una malignitat angoixosa ( 'angoixant'). Hi haurà alguns valencians que ja no seran valencians, sinó castellonencs o alacantins. Hi haurà uns valencians que legalment seran els valencians per excel·lència i els altres, en conseqüència, tractaran d'accentuar la seva pròpia denominació territorial. Fuster remarca com en els anys 1960 és a la província de Castelló [1] on les vel·leïtats PROVINCIALS són menors, i la ciutat d'Alacant on aquestes són més grans. Per a Joan Francesc Mira, la divisió provincial contribuirà a destruir encara més la consciència i identitat valencianes, ja notablement minvades des de, almenys, la pèrdua dels Furs (1707). No només desapareix oficialment el concepte de (Regne de) València, sinó que la inexistència d'un nom comú diferent del d'una de les tres províncies tendirà a crear "Confusions i Distàncies, dobles sentits, reticències i, en definitiva, perdua de presencia del nom identificador de valencians com a igualment propie dels qui han Quedat Fora de la provincia de València ". Abans de la divisió provincial "era rigorosament impossible - era impensable - parlar de« valencians »,« castellonencs »i« alacantins »com a tres Conjunts humans i territorials diferents"; després de la divisió serà "tan freqüent i habitual que a dalt a Produir« identitats PROVINCIALS »definides pèls Límits Administratius" .12 En l'actualitat, el topònim històric València per referir-se a tota la Comunitat és molt més usat fora del territori valencià que dins el mateix , [2] 13 i sobretot quan es compara amb altres comunitats, el que evita ambigüitats. [3]

Durant el segle XX apareix el topònim Llevant com a sinònim de València, i és usat tant fora com dins de la mateixa València (per exemple per un important equip de futbol, ​​per un notableperiódico i per multitud d'altres empreses privades). De vegades el territori que abasta Llevant no es restringeix al País Valencià: [1] també inclou Múrcia o altres territoris de l'est peninsular. Joan Fuster qualifica el topònim Llevant de deformador, i veu en ell una intenció clara de retirar de la circulació el terme valencià per designar a tot el país, limitant-lo a la província de València. Per Fuster, quan algú parla de Llevant per referir-se al País Valencià, sens dubte tracta "d'escamotejar l'única Realitat pròpia dels valencians: l'oculta, l'enterboleix o la nega". El Consell Valencià de Cultura, òrgan consultiu en matèria cultural de les Corts Valencianes, va establir el 1996 la inconveniència d'usar el terme Llevant per referir-se a les terres valencianes.

Per a Josep Vicent Boira la pèrdua de valor oficial del concepte de (Regne de) València i la implantació de la divisió provincial no van impedir que el 1909 encara continués existint certa percepció de la valencianitat comuna, basada en la història i en la geografia. Com a mostra, Tomás Trénor va organitzar una Exposició Regional Valenciana on van ser convidades les tres províncies valencianes vigents llavors i ara, però no les altres províncies limítrofes. Poques dècades després, dins dels cercles valencianistes de la Segona República, sorgirà un nou interès per la identitat valenciana i, amb aquest, les primeres propostes de comarcalització del País Valencià.

Les propostes de comarcalització durant el segle XX

Durant la Segona República va néixer a València, especialment dins dels cercles valencianistes, un nou interès per la qüestió comarcal. Aquest procés imitava l'iniciat a Catalunya, ja que la primera divisió comarcal moderna de València, la de Felip Mateu i Llopis, es va presentar el 1933, només uns mesos després que el llavors conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas signés la ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya, dirigida pel geògraf Pau Vila. Un any després Emili Beüt i Berenguer pronunciava una conferència al Cercle d'Actuació Valencianista on explicava les seves idees sobre la qüestió comarcal; aquesta conferència va constituir la base d'una proposta de comarcalització que Beüt no va arribar a publicar fins a 1970.

Les propostes de Mateu i Beüt, basades en autors com Cabanilles i altres anteriors, van ser les primeres del segle XX que pretenien dividir en unitats comarcals homologables tot el territori valencià. Abans s'havien fet altres divisions de caràcter fiscal (quarters del tall de drap, s. XV) o judicial (partits judicials, s. XIX) amb un caràcter molt més administratiu. Les de Mateu i Beüt, però, partien de la concepció tradicional de la comarca com una unitat natural definida a partir de trets físics, històrics, lingüístics i culturals (formes de vida i producció). Les comarcalitzacions propostes durant la República van ser un referent per a les propostes posteriors, entre les quals destacarà per sobre de totes la de Joan Soler i Riber de 1970, que va aconseguir el suport d'intel·lectuals i institucions públiques i privades, gràcies a la difusió que va tenir en diverses publicacions, notablement la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana. En l'actualitat, la divisió comarcal de Soler és la més coneguda, i fins i tot ha arribat a assolir un cert grau d'implantació en la consciència popular, encara que aquesta implantació varia molt d'unes comarques a les altres i, dins d'una mateixa comarca, d'unes localitats a unes altres.

 
[1a] El terme País Valencià va aparèixer al segle XVIII, però només va arribar a usar-se àmpliament durant la Segona República Espanyola (1931-1939), en el tardofranquisme i en la democràcia que va seguir a aquest. Avui segueix sent emprat per sectors progressistes de la societat civil i per alguns partits polítics d'esquerra, mentre que és estigmatitzat i vetat per la dreta.

[1] Fuster, 1962, pàg. 212. Diverses dècades després les enquestes del CIS situen a Castelló com la província amb menor grau de valencianitat, no perquè a Alacant s'identifiquin avui més que el 1960 amb la identitat valenciana, sinó perquè a Castelló la inclinació cap a la valencianitat ha baixat des de llavors de manera alarmant.

[2]  A la ciutat de Barcelona, ​​una de les principals carrers de l'Eixample, el carrer de València, fa referència a tot el regne de València, mentre el carrer de més a baix (Aragó) es refereix a l'antic regne aragonès i la de més amunt (Mallorca), a l'antic regne de Mallorca o Mallorques.

[3] El problema de tenir un mateix topònim (València) per referir-se a tot el país, a només una part del país (una província) i a la capital del país (ciutat) no és molt diferent del que es dóna en altres territoris. Per exemple, a la República Txeca, on per evitar possibles malentesos sobre el nom del territori s'ha distingit en txec modern entre echy (topònim) - ech (gentilici), que signifiquen respectivament Bohèmia-bohemi, i ESKA republika / Esko (topònim) - Esky (gentilici), que signifiquen República Txeca / Txèquia (és a dir, la suma de Bohèmia, Moràvia i la Silèsia) - txec (una persona de qualsevol d'aquests tres territoris). Un altre cas similar és el de Mèxic, on per distingir la ciutat de Mèxic l'estat de Mèxic i de la federació d'estats mexicans, s'han creat tres adjectius diferents: mexicà és una persona de qualsevol lloc de la federació, mexiquense és algú de l'estat de Mèxic (que voreja la ciutat de Mèxic però no la inclou), i mexiqueño és algú de la ciutat de Mèxic, encara que als mexiqueños també se'ls coneix com la capital, defeños (de Mèxic DF, és a dir del Districte Federal de Mèxic) o, despectivament, chilangos. En alguns cercles valencianistes minoritaris es proposa cridar valentins als de la província de València i evitar així la confusió amb valencians, que serien de les tres províncies. Altres proposen anomenar "província central" a la de València. L'escassa voluntat política dels partits majoritaris fa inviable, de moment, qualsevol de les fórmules plantejades per evitar ambigüitats entorn al topònim València i al gentilici valencià.

[1] El fur alfonsí, l'empremta en l'organització territorial de molts petits municipis valencians va ser extraordinària, també va ser abolit en 1707, si bé va ser l'únic fur valencià que es va recuperar després, en 1772. Aquest fur, promulgat en 1329 per Alfonso el Benigne, és el responsable de la creació de minúsculs municipis al voltant d'Oriola, Cocentaina, Albaida, Dénia, Gandia i Xàtiva (Gil Olcina, 1990, pàg. 81). Investigacions Geogràfiques, nº 59, pp. 05 - 24. 11, La divisió territorial valenciana: antecedents, problemes i política de la Generalitat

[I] Descartant altres opcions de connotacions menys neutres i burocràtiques, i per això mateix preferibles en la nostra opinió, com País Valencià o Regne de València.





Comments