Envia'm un correu

Activitat recent del lloc

2. Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques

Àfrica

El continent africà té una superfície de 30.304.445 km2. Tot i que aquesta extensió és més petita que no pas Àsia o Amèrica, Àfrica és tres vegades més gran que Europa.

L’estret de Gibraltar separa Àfrica d’Europa, i la península del Sinaí la uneix a Àsia.

Les terres del continent africà són situades al nord i al sud de l’equador i presenten un contorn compacte i sense penetracions gaire grans del mar; per això les costes són poc retallades.

Característiques del relleu africà

Dos grans conjunt d’unitats de relleu d’extensió molt diferents ocupen el territori africà: zones de cubetes (enfonsaments) i altiplans (bombaments).

El relleu pla i monòton és la característica dominant dels paisatges africans. Nombroses planes i cubetes de gran extensió es combinen amb altiplans i relleus aïllats, de poca altitud, situats enmig d’immenses superfícies planes.

Les dimensions de les cubetes poden sobrepassar fàcilment els 1.000 km de radi. Només al nord i a l’est d’Àfrica hi ha serralades d’altitud considerables.

Zones de serralades. Hi ha grans accidents del terreny que constitueixen formes de relleu molt destacades i espectaculars; però no són característics del conjunt del continent africà, perquè són limitats a espais força reduïts.

La serralada de l’Atles constitueix una veritable cadena de muntanyes joves situada fonamentalment al Marroc i al nord d’Algèria.

La major par del relleu de la zona oriental del continent és el resultat de la ruptura del territori en grans blocs aïllats provocada pels moviment de l’escorça de la Terra.

Aquests blocs són situats a diverses altituds, alguns enfonsats (fosses) i els altres, elevats (altiplans o serralades). Les fosses poden ser ocupades per llacs, nombrosos i extensos, que són característics d’aquesta zona d’Àfrica.

De vegades les grans línies de ruptura que separen aquests blocs (falles) són aprofitades pels materials de l’interior de la Terra per sortir a la superfície i formar volcans.

Aquests volcans poden arribar a tenir altituds considerables, com el Kilimanjaro que fa 5.895 m d’altitud.

 


La xarxa fluvial africana

Els grans rius africans són molt diferents entre ells pel que fa a les característiques de llurs cursos, el lloc on desemboquen i la quantitat d’aigua que porten durant l’any.

Els rius. El Nil és el riu més llarg del món (6.671 km). Tant per la longitud com pel cabal i per les característiques del seu curs constitueix un cas excepcional entre els rius africans.

El Nil neix a la regió del llac Victòria, travessa el desert més gran de la Terra, el Sàhara, i aboca l’aigua a la mar Mediterrània formant un gran delta.

El Senegal, el Níger, el Congo i l’Orange desemboquen a l’oceà Atlàntic, i el Zambezi i el Limpopo, a l’oceà Índic.

El cabal d’aigua de tots aquests rius és important, però varia segons els climes de les zones per on passen. La majoria presenten moltes dificultats per a la navegació, a causa del terreny accidentat; n’interrompen el curs cascades, ràpids i congostos profunds per salvar els desnivells.

D’altra banda, alguns rius no arriben a la mar, sinó que desemboquen al centre de les cubetes, on formen llacs, o bé l’aigua es perd a causa de l’evaporació, quan travessen zones desèrtiques.

Els grans llacs. Els grans llacs també tenen unes característiques molt diferents.

Els llacs situats als fons de les fosses de la part oriental d’Àfrica (Victòria, Tanganyka, Malawi) són grans, profunds i permanents.

En canvi, els llacs que es localitzen a les cubetes més o menys desèrtiques (Txad, Níger) són poc profunds; l’extensió varia durant l’any i a l’estació seca es poden arribar a evaporar completament.

ACTIVITATS

 1.       A quina zona d’Àfrica es localitzen els volcans? Esmenta el nom i l’altitud d’algun volcà del continent africà.

2.     On se situen els grans llacs?

3.     Per què al continent africà hi predomina el relleu pla i monòton?

4.     Digues el nom d’algun dels grans rius africans i dibuixa el seu curs en un mapa mut.

5.     En què es diferencien els rieu africans?

6.     Tots els llacs africans tenen les mateixes característiques? Per què?


Àsia

El relleu asiàtic

Les terres més elevades i més enfonsades de la Terra es troben al continent asiàtic; els cims més alts són la serralada de l’Himàlaia, on culminen en l’anomenat sostre del món, l’Everest (8.848 m).

 

 

D’altra banda, també s’hi troben els punts més enfonsats del planeta: a la mar Morta, a 397 m per sota del nivell de la mar, i a la depressió de Turfan, a la vora del desert de Gobi, a la Xina, situada 154 m per sota del nivell de la mar.

Serralades importants. Un seguit de serralades importants de dimensions i altituds diferents ocupen una gran part d’Àsia.

Es poden distingir dos grans conjunts: el més destacat, per l’extensió i per l’altitud, ocupa tot el sud del continent des de Turquia i el Caucas fins a les serres de la península d’Indo-xina; un altre, no tan important, parteix de les serralades del Pamir i Tian Shan vers el nord-est, fins arribar a l’estret de Bering.

Planes i altiplans immensos. Ocupen la resta del territori asiàtic. Al nord-oest s’estén la gran plana siberiana, que es converteix en un altiplà a la part oriental del continent.

Al sud i a l’est les planes no són tan extenses i ocupen les amples valls dels grans rius, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Ganges; o el curs més baix del Mekong, del Iangtsé i del Huang He.

Els grans altiplans se situen al sud i a l’est: l’altiplà de l’Ioran, l’altiplà del Dècan (a l’Índia), l’altiplà del Tibet (el més alt del món, entre 4.000 i 5.000 m) i l’altiplà de Mongòlia.


El cinyell de foc del Pacífic

L’anomenat cinyell de foc del Pacífic, que envolta aquest oceà, es refereix a l’existència de volcans situats en nombroses illes de l’est i del sud-est d’Àsia, properes a les grans fosses marines i que constitueixen una de les zones de la Terra de més inestabilitat i de més freqüència de sismes.

ACTIVITATS

 

1.  Per què es diu que al continent asiàtic hi ha els punts més elevats i els punts més enfonsats del món?
2. On estan situades les grans serralades del continent?
3. A quina zona d’Àsia les planes no són tan extenses?
4. On es localitzen els grans altiplans?
5. On està situat, al continent asiàtic, el cinyell de foc del Pacífic? Per què?
 

La xarxa fluvial asiàtica

 

 

Els rius asiàtics es corresponen amb cada una de les unitats climàtiques.

A la regió àrtica correspon un tipus de riu de curs lent i regular que té les fonts a les muntanyes de l'interior del continent i amb una orientació general sud-nord vers l'oceà Àrtic. Resten glaçats 4 o 5 mesos l'any, especialment a la desembocadura, i, en produir-se el desglaç al curs alt, les pannes s'acumulen al curs baix i formen preses que originen inundacions freqüents. El primer dels rius d'aquesta regió és el Ienissei (4 750 km); el segueixen en longitud l'Obi i el Lena. El riu Amur, que pertany a aquesta regió, però que desguassa al Pacífic, participa ja del règim de les crescudes monsòniques.

L'Àsia interior és essencialment una regió de conques endorreiques, a causa de l'escassetat de precipitacions i al cercle muntanyós que impedeixen alhora la formació de grans rius capaços de travessar les estructures muntanyoses. Molts dels cursos d'aigua es perden a les sorres o fan d'immissaris de llacs o mars interiors, com la Càspia, l'Aral o el llac Balkhas, que, malgrat les aportacions, no poden evitar el procés de dessecació comú a tots els llacs interiors.

A part aquestes conques, hom pot esmentar les d'Anatòlia, Iran, Armènia, Tibet, Turquestan i les depressions de Síria i Palestina, totes elles amb nombrosos llacs salats, poc profunds (excepció feta de la mar Morta), que s'han convertit sovint en pantans.

A l'Àsia monsònica els rius neixen a les muntanyes alimentats per la fosa de les neus, però tenen com a característica comuna una crescuda determinada per les pluges del monsó d'estiu. Són rius de curs irregular, amb freqüents gorges i ràpids, amb gran capacitat erosiva i gran cabal i que transporten masses d'al·luvions que, en dipositar-se a la desembocadura, formen planes i deltes. Entre els rius més llargs destaquen el Iangtsé, el Mekong i l'Huang He, i entre els més cabalosos, el Iangtsé, el Ganges i l'Indus.

Fora dels rius àrtics i dels monsònics, només el Tigris i l'Eufrates constitueixen una conca fluvial de consideració, bé que situats a la regió de l'Àsia interior. Els rius de l'Àsia mediterrània són de tipus torrencial; n'és l'única excepció el Kizilirmak, que ve de les muntanyes de l'interior.

 

ACTIVITATS

 1. En un mapa mut dibuixa el curs dels principals rius asiàtics.                          

 

 

Amèrica

Relleu americà

Una serralada impressionant de muntanyes joves a l’oest. A la costa occidental dels dos subcontinents americans s’hi aixequen unes cadenes de muntanyes joves impressionants que van des d’Alaska fins a la Terra de Foc.

A Amèrica del Nord són les muntanyes Rocalloses (McKinley, 6.194 m), globalment amb menys altitud que la serralada d’Amèrica del Sud, els Andes, on es localitzen les altituds més grans (Aconcagua, 6.959 m).

Les muntanyes Rocalloses i els Andes tenen valls profundes i estretes i altiplans importants, com el Canyon del Colorado i els altiplans andins (4.000 m), entre els qual sobresurt l’altiplà bolivià.

En conjunt, les Rocalloses tenen una amplada superior als Andes. A Amèrica Central se’n redueix l’amplària i es converteixen en una successió de muntanyes intermèdies.

 
Aquestes dues serralades constitueixen la part oriental del cinyell de foc del Pacífic, format per nombrosos volcans en activitat –sobretot a les serres mexicanes, centreamericanes i als Andes-, les zones de més activitat sísmica i volcànica d’Amèrica.
 

Petites serres de muntanyes velles a l’est. A prop de les costes atlàntiques, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, hi ha arrengleraments de muntanyes velles, de poca altitud i de dimensions reduïdes, amb valls amples i cims arrodonits.

  • A Amèrica del Nord hi ha als Apalatxes, que no arriben als 2.000 m d’altitud.
  • A Amèrica del Sud hi ha dos conjunts separats per la conca del Amazones: el massís de les Guaianes i el massís Brasiler, aquests darrer més extens. Cap cim d’aquests dos blocs de muntanyes no supera els 3.000 m.

 

Planes al·luvials immenses al centre dels subcontinents. Entre les serralades joves de l’oest i les muntanyes velles de la costa atlàntica, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, s’hi troben immenses planes per on passen grans rius i llurs afluents, que ocupen prop de la meitat de la superfície del continent.

A Amèrica del Nord només hi ha una gran plana, formada per la conca del Mississipí i del Missouri, i a Amèrica del Sud n’hi ha tres: la de l’Orinoco, la de l’Amazones i els seus afluents i la del Paranà-Paraguai.

 
 ACTIVITATS
  1. On estan situades les serralades de muntanyes joves? Quines són? 
  2. En què s’assemblen i en què es diferencien les Rocalloses i els Andes?
  3. Per què es parla de dos subcontinents? Es troben units o separats? Per què?
  4. En què s’assembla i en què es diferencia l’estructura del relleu d’Amèrica del Nord i la d’Amèrica del Sud?
  5. Hi ha el mateix nombre de grans planes i massissos antics a Amèrica del Nord que a Amèrica del Sud? Explica-ho.

 

La xarxa fluvial americana

D'acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l'Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l'oceà Atlàntic: la de l'Amazones-Ucayali amb 7.050.000 km2, la del Mississipí-Missouri amb 3.650.000 km2, i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3.140.000 km2.

També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1.760.000 km2), tributari de l'Àrtic, el Yukon (855.000 km2) i el Columbia (772.000 km2), tributaris del Pacífic, i l'Orinoco (944.000 km2) i Rio Bravo o Rio Grande (580.000 km2), que desguassen a l'Atlàntic.

El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l'Amazones-Ucayali (6.280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5.970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4.700 km), el Mackenzie (4.241 km), el Purús (3.200 km), afluent de l'Amazones, el Nelson Saskatchewan (3.103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3.058 km), tributari de l'Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d'algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84.131 km2), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61.797 km2), Michigan (58 016 km2), Erie (26.612 km2) i Ontario (18 841 km2), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Óssos (31.792 km2), el Gran Llac dels Esclaus (28 438 km2), Winnipeg (24 514 km2), Athabasca (8.080 km2), Reindeer (6.390 km2), Winnipegosis (5.447 km2), Manitoba (4.706 km2) i el Gran Llac Salat (4.690 km2); a l'Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8.430 km2) i a la del Sud, el llac Titicaca (8.300 km2).

 

ACTIVITATS

 

                                                                                                               

  1. Fixa’t en les fotografies d’aquest dos rius del continent americà. Quin és més cabalós?
  2. Són navegables aquests rius? Per què?
  3. A quin d’aquests rius penses que les precipitacions són  més abundants?
  4. On desemboquen a majoria els grans rius el continent americà.
  5. Hi ha el mateix nombre de grans conques a Amèrica del Nord que a Amèrica del Sud? Detalla-les. 

 

 

Oceania

Continent que comprèn Austràlia, Nova Guinea, Nova Zelanda i les illes de Melanèsia, Polinèsia i Micronèsia. Oceania és el continent més petit de tots i està format per una munió d’illes de mides molt desiguals.

L’element comú d’aquest continent és l’oceà Pacífic, que banya totes les illes i els arxipèlags; la majoria de les illes estan situades al sud de l’equador.

Relleu i rius d’Oceania

Un continent format per illes. Les grans illes estan situades al sud-oest: són Austràlia i Tasmània (7.700.000 km2), que tenen una superfície que representa les ¾ parts d’Europa (10.500.000 km2), i Nova Zelanda i Nova Guinea, amb una extensió molt més reduïda.

Austràlia té un relleu molt senzill. En la distribució del relleu australià s’hi distingeixen tres grans zones:

  • A l’oest, un gran altiplà amb característiques de desert i poca altitud (no arriba a 1.500 m als indrets més elevats).
  • Al centre, una gran plana, anomenada la Gran Conca Artesiana. Aquesta zona té una extensió considerable (una mica més de tres vegades Espanya).
  • A l’est d’Austràlia, de nord a sud i al llarg de la costa, hi ha un arrenglerament muntanyós d’altitud moderada, la Serralada Australiana, que culmina a les muntanyes de Kosciusko (2.280 m).

A l’interior de la gran conca un conjunt de rius passen per terrenys molt secs, porten poca aigua i no arriben al mar perquè desemboquen al llac interior Eyre. Només el

Murray i el seu afluent el Darling són veritables rius que desemboquen a la mar a la costa sud d’Austràlia.

Nova Zelanda i Nova Guinea. Són unes illes  muntanyoses on hi ha alguns volcans; tenen planes costaneres estretes i valls profundes a l’interior, per on passen rius curts i cabalosos.

Un conjunt molt nombrós d’illes formen la resta del continent. Una munió d’illes es troben al centre i a l’est d’Oceania. Els arxipèlags que formen aquestes illes es distribueixen en tres grans conjunts: la Melanèsia, la Micronèsia i la Polinèsia.

La gran majoria d’aquestes illes tenen dimensions molt reduïdes. Són d’origen volcànic o bé estan formades per atols.

 

ACTIVITATS

1.  A quina zona de l’oceà Pacífic estan situades les grans illes d’Oceania? Digues-ne els noms.

2. Com és el relleu de Nova Zelanda i el de Nova Guinea?

3. Quines semblances i quines diferències hi ha entre les illes volcàniques i les formades per atols de corall?

4. On estan situats els arxipèlags volcànics i els atols?

 

 

L’Antàrtida


És un continent situat en ple casquet polar antàrtic. Continent situat al voltant del pol Sud i que juntament amb les illes properes és a l'interior dels 60° de latitud. Té 14.100.000 km2 de superfície, compreses les illes (140.000 km2) i la plataforma continental amb glaç flotant (1.160.000 km2)

El relleu és poc conegut perquè està cobert totalment per una capa immensa de glaç (inlandis) d’un gruix que oscil·la entre 2.000 i 4.000 m.

Un continent glaçat

La perifèria de l’Antàrtida està formada per nombroses llengües de glaç, les glaceres.

Quan aquestes entren en contacte amb la mar es parteixen i hi suren: així es formen uns impressionants blocs de glaç, anomenats icebergs. Els icebergs es mouen gràcies als corrents marins i són molt perillosos per a la navegació.

L’Antàrtida es troba aïllada completament de la resta dels continents i és despoblada.

El medi àrtic

Els forts vents i les temperatures baixíssimes que es produeixen a l’Antàrtida són una dificultat per a la supervivència dels éssers vivents. Només hi poden accedir durant l’estiu missions científiques i militars.

L’existència de riqueses minerals i energètiques al subsòl i al fons del mar proper ha generat una sèrie de tensions entre els països que posseeixen àrees d’influència sobre aquest territori.

A més, aquestes discussions i aquests problemes han estat traspassats al conjunt d’estat de la comunitat internacional, que pretenen conservar l’Antàrtida i preservar-la de qualsevol activitat econòmica que faci malbé aquest medi natural gairebé pur.

 

ACTIVITATS

1. És pot conèixer el relleu de l’Antàrtida? Per què?

2.Hi ha problemes pel que fa al domini i l’explotació de l’Antàrtida? Per què?

3.Quins són els dos continents més propers a l’Antàrtida? Quina distància hi ha entre aquests continents i l’Antàrtida?

4.Intenta calcular la distància que hi ha entre Catalunya i l’Antàrtida.

5. Quin és l’origen dels icebergs?

 

 

Europa

Continent situat entre els 71° 08´ (al cap Nord) i els 36° de latitud nord (a la Punta Marroquí, al sud de la Península Ibèrica) i entre els 9° 31´ de longitud oest (al cap Rock, a Irlanda) i els 67° 20´ de longitud est (al sector polar dels Urals); és l'extrem nord-occidental de l'antic continent. És separat de l'Àrtic per l'oceà Glacial Àrtic, d'Amèrica per l'oceà Atlàntic, d'Àfrica per l'estret de Gibraltar i per la mar Mediterrània, i és unit a Àsia sense transició; hom pren com a divisòria convencional els Urals, la mar Càspia, els rius Emba i Manyc (bé que de vegades hom l'ha feta passar per la serralada principal del Caucas), la mar Negra i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

Característiques del relleu europeu

La gran plana europea. La gran plana europea constitueix la unitat de relleu més extensa d’aquest continent i n’ocupa gairebé la meitat de la superfície. Té una forma estreta al cantó oest (Bèlgica i Holanda) i s’eixampla considerablement en territori de Rússia.

Aquesta plana impressionant i monòtona té petits turons de poca altitud, sobretot a la riba de la mar Bàltica.

Massissos i altiplans vells. Els massissos i els altiplans vells estan situats fonamentalment al nord-oest del continent. Els formen unitats de relleu més reduïdes, integrades per muntanyes i altiplans molt antics.

El paisatge d’aquestes unitats de relleu és molt variat: les muntanyes són de formes arrodonides, tenen poca altitud i estan separades les unes de les altres per valls amples.

Serralades de muntanyes joves. Les serralades de muntanyes joves són situades bàsicament al sud d’Europa i constitueixen les elevacions més importants del continent.

El relleu més o menys accidentat d’aquestes serralades dificulta les comunicacions entre els vessants d’aquests sistemes de muntanyes. Els Pirineus (Aneto, 3.404 m), els Alps (Mont Blanc, 4.810 m), els Carpats (Alta Tatra, 2.663 m) i el Caucas (Elbrus, 5.633 m) són les serralades més importants.

La xarxa hidrogràfica

Malgrat que a Europa el volum total d'aigua desguassada és petit (3 112 km3 l'any), a causa de les dimensions reduïdes del continent, l'índex d'escolament per km2, de 319 mm, és el segon del món, després del de l'Amèrica del Sud. El riu més llarg d'Europa és el Volga, que desguassa a la mar Càspia; de 3.530 km de longitud i una conca d'1.360.000 km2, té un cabal mitjà anual de 8.000 m3/s. Els seus afluents principals són el Kama i l'Oka, entre altres. A la mar Càspia desemboca també l'Ural; a la mar Negra, el Don, el Dnièper, el Dnièster i el Danubi, el riu més llarg de l'Europa occidental; a la mar de Barentsz, el Pecora; i a la mar Blanca, el Dvina septentrional.

A l'Europa central desguassen, a la Bàltica, el Vístula i l'Oder, i a la mar del Nord, l'Elba, el Rin i el Sena.

Van a parar directament a l'Atlàntic el Loira, la Garona, el Tajo, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir, i a la Mediterrània, l'Ebre, el Roine, el Po i el Marica.

ACTIVITATS 
  1. Quina és la unitat de relleu més extensa d’Europa? On està situada? Quines característiques essencials posseeix? Quins rius hi passen?
  2. Quines són les formes de relleu més velles d’Europa? On estan situades? Quines característiques essencials les defineixen? Com són els rius que hi passen?
  3. Quines són les formes de relleu més elevades d’Europa? On estan situades? Quins en són els trets més destacats? Com són els rius que hi passen?
  4. Elabora un mapa físic d’Europa amb les principals unitats de relleu i la xarxa hidrogràfica essencial.

 

La Península Ibèrica

El relleu

El relleu s'articula al voltant d'una gran unitat central, la Meseta, d'elevada altitud mitjana (650 m), encara que el sector septentrional és lleugerament més alt que el meridional. La Meseta està quasi totalment envoltada de sistemes muntanyosos: serralada Cantàbrica al N, serralada Ibèrica des de la serralada Cantàbrica al SE, Sierra Morena al S, i muntanyes més baixes a la frontera N amb Portugal. La Meseta és dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica a Portugal. La part meridional de la Meseta baixa suaument vers Portugal, mentre que la transició de la zona septentrional a Portugal és marcada per un territori accidentat i muntanyós.

Constituïda per grans blocs interromputs per àmplies dislocacions transversals d'origen alpí, comprèn, d'E a W, les serralades d'Ayllón, Somosierra, Guadarrama, Gredos (2.592 m) i, més al N, les serralades de Béjar, Peña de Francia i Gata. Al S del Sistema Central i gairebé de forma paral·lela s'estenen els Montes de Toledo, que culminen a la serra de Guadalupe (1.603 m).

El límit septentrional de la Meseta és constituït pel massís Galaic i per la serralada Cantàbrica, la qual culmina als Picos de Europa (2.648 m). La serralada Ibèrica, que tanca la Meseta en direcció NO-SE separant-la de la depressió de l'Ebre, forma successivament les serres de la Demanda, Cebollera i Picos de Urbión, per culminar al Moncayo (2.313 m).

Al SE s'estén la depressió de Terol, que divideix la serralada en una cadena occidental (serra d'Albarrasí, muntanyes de Conca) i una oriental (Maestrat, 2.024 m). El sector meridional de la Meseta resta limitat per Sierra Morena, d'escassa altitud (serra de Madrona, 1.323 m) però de relleu abrupte, amb alguns passos importants, com el de Despeñaperros.

La depressió de l'Ebre, que s'estén entre la serralada Ibèrica i els Pirineus, resta separada de la Mediterrània per les serralades litorals catalanes.

Els Pirineus, en l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent, presenten una zona axial amb els cims més destacats (Aneto, 3.404 m; Pocets, 3.375 m; pica d'Estats, 3.115 m) i una alineació meridional, o Prepirineus, formada per sediments calcaris (Cadí, 2.642 m).

Al S, les alineacions bètiques es divideixen en dos grans conjunts: les serralades Penibètica i Subbètiques. La primera comprèn la Serranía de Ronda i la Sierra Nevada, amb la màxima altitud de la Península, el Mulhacén (3.478 m). Les serralades Subbètiques, paral·leles a l'anterior, conformen les serres de Grazalema, Cazorla i Segura (1.967 m). Entre les dues se situa la depressió Penibètica, amb la vega de Granada i les foses de Guadix i Baza.

 



La hidrografia

L'ordenació del relleu espanyol origina una gran desproporció entre l'extensió del vessant fluvial atlàntic (400 839 km2) i mediterrani (182 661 km2).

L'Ebre (928 km), l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània, recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km2.

Altres rius mediterranis són: Ter (167 km), Llobregat (170 km), Túria (243 km), Xúquer (488 km) i Segura (225 km). Els grans rius del vessant atlàntic són: Miño (340 km) amb el seu afluent, el Sil; Duero (913 km) amb la major conca fluvial de la Península (98 160 km2), que recull les aigües de l'Esla, Carrión i Pisuerga per la dreta i del Tormes per l'esquerra; Tajo, el més llarg dels rius del territori (1 120 km), amb els seus afluents Tajuña, Henares, Jarama, Alberche, Tiétar i Alagón; Guadiana (744 km), que forma frontera amb Portugal en el seu tram inferior; i Guadalquivir (560 km), amb els seus afluents Genil, Guadiana Menor, Guadajoz i Guadalbullón, i que és navegable des de Sevilla fins a la mar. Els rius del vessant cantàbric són curts però de cabal abundant i regular. Els més importants són, d'oest a est, el Navia, el Narcea, el Nalón, el Sella, el Nerbion i el Bidasoa.

 

 

 

Catalunya

 

El relleu

La morfostructura actual de Catalunya respon a aquesta evolució general.

Hom pot distingir tres grans unitats morfostructurals: dues àrees muntanyoses —els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català— que emmarquen una àrea interior més planera, la Depressió Central Catalana.

Els Pirineus, al nord, constitueixen el tret major de l'estructura del país; són una potent serralada alpina, rígidament orientada d'oest a est, on materials predominantment primaris donen unes formes de relleu enèrgiques, accentuades per l'erosió glacial. A l'oest, la serralada pirinenca assoleix la màxima altitud i la màxima amplària; vers l'est, davalla i s'aprima fins a arribar a mar. Un conjunt de serres subsidiàries, els Prepirineus, formats per materials secundaris i terciaris —calcaris, predominantment—, s'adossen, paral·lels, a l'alta muntanya i, davallant progressivament cap al sud, representen una zona de transició entre aquesta i les terres baixes de la Depressió Central.

També els Prepirineus són més amples i elevats a l'extrem occidental, a la regió de les Nogueres; es redueixen vers l'est, fins que, passat el Llobregat, donen pas a uns relleus més modestos, que hom anomena Subpirineu.

El Sistema Mediterrani, conegut també amb el nom de Serralades Costaneres, és constituït per dues alineacions muntanyoses paral·leles —La Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral— separades per una llenca deprimida, la Depressió Prelitoral. Aquest conjunt es disposa paral·lelament a la costa, amb una orientació general NE-SW, de forma que, vers el nord-est, convergeix amb els darrers contraforts pirinencs (Serralada Transversal). Així, els dos grans sistemes orogràfics catalans es disposen segons una estructura que pren l'aparença d'un ventall mig obert cap al sud-oest, i que té com a eix l'extrem nord-oriental del país.

La Depressió Central Catalana se situa entre aquests dos vorells muntanyosos, i és constituïda per un conjunt bastant complex de conques d'erosió, planes i altiplans. Catalunya disposa de 699,3 km de costa, la qual, però, presenta poques condicions marineres. La línia de costa és generalment rectilínia, molt poc articulada, i posseeix molt pocs entrants propis per a l'establiment de ports. Això és degut, d'una banda, al fet que la costa es disposa paral·lelament a les alineacions muntanyoses del Sistema Mediterrani; de l'altra, a l'existència d'un procés avançat de regularització dels accidents costaners (en el qual les aportacions al·luvials, la manca d'un onatge important i de marees, i les oscil·lacions del nivell de la mar han actuat conjuntament). L'indret on l'articulació de la costa és més elevada (el cap de Creus) és aquell on les alineacions pirinenques, amb una orientació est-oest, penetren en la mar. Al nord i al sud d'aquest sector, la façana litoral es caracteritza per l'alternança de sectors de costa brava (aproximadament un 40% del litoral), on el rocam entra directament en contacte amb la mar, i de costa baixa (aproximadament un 60%), on els dipòsits moderns oculten el sòcol rocallós i n'uniformitzen els escassos entrants.

 

La hidrografia


La xarxa hidrogràfica es divideix en dos grans sectors: un vessant occidental, o de l'Ebre, format inicialment pel Segre i engruixit progressivament pels seus tributaris, que davalla dels Pirineus fins a confluir amb l'Ebre, i un vessant oriental, format pels rius menors que van desembocant a la Mediterrània al llarg del litoral català, des dels Pirineus al delta de l'Ebre.

Entre els dos vessants hi ha un marcat desequilibri. El primer, amb una superfície una mica més gran, disposa d'un total d'aportacions d'una mitjana de 18.700 hm3 d'aigua anuals. El segon, amb una superfície semblant, disposa únicament d'una mitjana de 2 020 hm3/any. La causa fonamental d'aquest desequilibri és, naturalment, l'aportació de l'Ebre, que en la seva confluència amb el Segre és d'uns 12 000 hm3/any, com a mitjana. Cal tenir en compte, d'altra banda, l'aportació de les Nogueres, i també el fet que en el vessant oriental una part important del drenatge és efectuat mitjançant rieres, de règim molt irregular, que resten seques una bona part de l'any. Així, els canals de regadiu han pogut adquirir una importància més gran en el vessant de l'Ebre (canals d'Urgell, 478 hm3; alt d'Urgell, 145 hm3; d'Aragó i Catalunya, 362 hm3; de Pinyana, 369 hm3, a les comarques lleidatanes; i canal de la dreta i de l'esquerra de l'Ebre, al Montsià i al Baix Ebre, etc) que no a l'oriental (canal de la dreta del Llobregat, 40 hm3, i canal de la Infanta, 70 hm3, al Baix Llobregat i al Barcelonès, etc).

El marcat desequilibri en el volum dels recursos hídrics de superfície fa que a moltes comarques (Maresme, Selva, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Osona, etc) prengui una importància creixent l'aprofitament de les reserves subterrànies. Catalunya té una relativa riquesa en aigües subterrànies, dins la tònica general de desigualtat entre les diferents comarques, motivada per la complexitat de l'estructura geològica. Habitualment es presenten aqüífers de poca extensió, de funcionament autònom i de tipologia variada (aqüífers al·luvials, a les planes costaneres; rocallosos, en els materials calcaris i granítics costaners; al·luvials i rocallosos relacionats amb els cursos d'aigua interiors; de depressió, en els materials calcaris i detrítics de la Depressió Central i la Prelitoral). Actualment, prop del 50% dels regadius del vessant oriental s'abasta amb recursos hídrics subterranis, mentre que a la conca de l'Ebre aquest percentatge davalla al 7%. L'augment del consum urbà i industrial i les fluctuacions en les disponibilitats d'aigua han obligat a prendre en consideració diverses opcions de transvasament per a resoldre el problema definitivament.

 

ACTIVITATS

 1.  Situa al mapa les principals serralades, pics i zones enfonsades del Pirineu Axial


 

2.  Respon les següents qüestions:

·        Quina direcció tenen les valls del Pirineu? 

·        Quines conseqüències té això per a la comunicació entre elles? 

·        Hi ha alguna vall diferent? 

 

3. ¿Quines unitats de relleu i quines serres del Prepirineu travessen els rius següents respectivament, i quines són les poblacions més importants que hi ha a la vora de cadascun?

- La Noguera Ribagorçana.

- La Noguera Pallaresa.

- El Segre.

- El Llobregat.

- El Ter.

 

4. Relaciona cada riu amb la xarxa a la qual pertany.

 

 


5. Relaciona cada afluent amb el seu riu.

 

 

 


Comments