(en català)

Fèlix Ràfols i Ràfols


Neix a Barcelona el 1894. La seva vida consagrada a la música comença ben aviat, als 5 anys, edat en què aprèn les primeres notes musicals.

Dos anys més tard, ingressa a l'Escolania del Monestir de Montserrat on -internat durant uns anys- es forma musicalment amb el mestre Mas i Serracant. Hi estudia piano, orgue, diversos instruments de l'orquestra i banda. També hi aprèn les primeres nocions de cant, l'ensenyança elemental, estudis de col·legi superior i cursos especials de francès i llatí.

La infantesa transcorre entre els cims de la serralada, on es decideix la seva vocació. Als 12 anys compon els seus primers assajos musicals, de caire religiós. El públic de les seves primeres audicions són els propis benedictins i els seus companys d'internat, aplegats a la Sala de Conferències del Monestir.

El 1910 torna a Barcelona i, per interès exprés de l'Abat de Montserrat, rep un curs especial de classes musicals, sota la direcció del professor Robert Governa, pianista i organista. Mesos més tard, presenta a l'adolescent Ràfols com a concertista de piano a l'Ateneu Barcelonès. Governa se n'adona que el seu alumne promet i que necessita les ensenyances d'algú amb més experiència.

L'ingressa a l'Acadèmia Granados, dirigida pel mestre compositor Enric Granados, on Ràfols comença els seus estudis superiors. Uns mesos després, Ràfols és assignat pel propi Granados al professorat de l'Acadèmia per a donar classes de piano i solfeig, i teoria de la música. Dos anys més tard, aconsegueix el Gran Premi d'Honor de l'Acadèmia Granados.

Sense deixar d'impartir classes, Ràfols segueix formant-se, ara amb el mestre Enric Morera.

Sovint es presenta a concerts de piano públics en diversos teatres de la ciutat fins que, finalment, les audicions s'estenen a la resta d'Espanya i d'Europa. El seu nom comença a ser elogiat per la premsa especialitzada.

En aquesta època guanya unes oposicions públiques per a exercir de director de l'Orfeó Montserrat del Centre Moral Instructiu de Gràcia, alhora que dirigeix els Cors de la Sagrada Família, adscrits a unes institucions obreres.

A Barcelona funda el Trio anomenat Montserratí, amb el violinista Josep Monné, el violoncel·lista Bernardino González i ell com a pianista. Alhora, és designat Mestre Director de l'Orquestra Artística de Barcelona.

La culminació de la seva carrera artística fins al moment sobrevé el 1912, any en què dirigeix un concert al Palau de la Música Catalana on s'estrena una composició del propi Ràfols, intitulada Cançó de la Rosa, per a solistes, cor i orquestra.

El 1918, Ràfols comença a rebre proposicions des de Cuba i Sudamerica per a què hi vagi a dirigir. Algunes de les persones que l'engresquen són amistats seves a Barcelona, com ara l'industrial Josep Pijuan, membre d'una firma industrial cubana, que li ofereix de manera insistent un sòlid contracte a nom de la institució Germanor Catalana de Camagüey.

Però Ràfols no s'hi decideix. Potser hi influeix la relació formal amb una jove cubana. Relació, però, que es trenca a causa de les diferències entre dues personalitats incompatibles. Aquest trencament obra negativament en l'ànim de l'artista que cau en una profunda crisi sentimental, i que només superarà arran de les noves proposicions d'en Pijuan per a que vagi a Camagüey.

La seva decisió d'anar-se'n a Amèrica consterna als seus col·legues i alumnes de l'Acadèmia Granados, l'Orfeó Montserrat i altres entitats musicals, que li reten un gran homenatge de comiat al Palau de la Música. I també en altres locals, com ara els concerts que dóna a principi de 1919 a la sala d'audicions del Centre Moral Instructiu de Gràcia on s'interpreten, a més de cançons d'altres autors, algunes del mestre Ràfols: Voreta el riu, Follies, L'amor de les roses, Cançó trista, Matinal, La mort del rossinyol, Nit d'hivern o Cançó d'abril. Al final del concert se li lliura al mestre una corona de bronze amb una llaçada catalana i es canta Els segadors alhora que es donen visques a Catalunya i al mestre Ràfols.

El 12 de març parteix amb el vaixell de vapor Barcelona rumb a l'Havana.

Camagüey: capital de la província d'igual nom situada en una plana interior de Cuba. Aixecada el segle XVI a l'emplaçament d'una antiga vila índia, és el centre d'una regió agrícola, ramadera i minera.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         L'abril de 1919 hi arriba Fèlix Ràfols. És rebut de forma cordial per la premsa i la societat de la ciutat, on al "Teatro Principal" és presentat en un recital de piano.

Ràfols s'instal·la a la ciutat i comença a treballar per a l'entitat Germanor Catalana, fundada a Camagüey el 1915 per Joan Garriga i que funcionarà fins al 1947. Compta amb un ampli local social amb teatre, cafè, biblioteca, sala de billars i jardins. Aquesta societat té com a finalitat mantenir el sentiment de catalanitat de la colònia catalana local, la difusió del coneixement de Catalunya i la defensa de les llibertats catalanes. Està dividida en diverses seccions: cursos de català, activitats de beneficència, festes, balls, vetllades teatrals i corals. Però també es dediquen a l'elaboració d'informes comercials atesa la presència notable de comerciants i industrials entre els seus directius i membres.

El seu primer president, Hermenegild Pijoan, ha contractat a Ràfols per un temps, el qual es dedica a organitzar l'Orfeó Català, que s'estrenarà amb un concert al "Teatro Avellaneda".

L'agost, s'hi celebra un concert benèfic per als infants de l'asil de Sant Joan de Déu de la localitat. L'èxit de convocatòria és tal que molta gent es queda sense poder entrar. Entre les nombroses cançons que s'hi interpreten, n'hi ha una que resulta força emotiva per als presents: El himno a Camagüey, amb lletra de Virgili Teixidó i música del propi Ràfols.

Un any més tard, el mestre Ràfols es fa càrrec de la direcció de l'"Instituto de Música de Camagüey", el conservatori més antic i prestigiós de la ciutat. En pocs mesos, Ràfols el transforma en el "Conservatorio de Música Ràfols" i el dota d'una orientació moderna, de plans actuals i de sistemes d'aprenentatge més acords amb els d'Europa.

Enamorat del paisatge cubà i de la seva gent, Ràfols decideix restar a Camagüey, malgrat que ja havia finalitzat el seu contracte amb Germanor Catalana. Conscient que aquesta ciutat serà la seva nova llar, opta per la ciutadania cubana.

Durant anys i al llarg de tot Cuba, Fèlix Ràfols fa d'animador musical en terres agramontines. Ofereix recitals de piano que serveixen, alhora, per a estimular l'afecció musical dels illencs.
Segueix component obres per a orquestra, piano i cançons corals.

Funda la "Coral del Conservatorio Ràfols" amb la qual dóna a conèixer el cant coral a Cuba. Una pràctica musical tan tradicionalment catalana s'estén per aquest tros de món antillà.
El conservatori que Ràfols dirigeix compta un professorat suficientment format . De les seves aules surten promocions d'alumnes alguns dels quals fins i tot arribaran a tocar a l'estranger.

El març de 1922, Camagüey rep la visita artística de la gran actriu catalana Margarida Xirgu que actua al "Teatro Avellaneda". A la pregunta de la premsa local sobre quina opinió li mereix l'actriu, Ràfols diu: "Siento un verdadero entusiasmo por Margarita Xirgu, por el estudio escrupuloso que hace de la psicología de la figura que representa".

Malgrat tot, Ràfols torna per Espanya. El 1922 dóna un concert  a Vilafranca del Penedès juntament amb la soprano Judit Tarragó.

Durant dècades, el músic català organitza i dirigeix a Camagüey tota mena d'actes culturals i artístics amb aportacions innovadores. Al propi conservatori, però també al teatre o a la ràdio. Recitals, concerts, audicions, conferències… Fins i tot, edita una revista cultural: Antenas.
Arran del seu èxit a Camagüey, obre diverses sucursals a les ciutats de Nuevitas, Ciego de Ávila y Morón, Gibara i Holguín.

Juntament amb la seva dona, la valenciana Josefina Soria, gaudeixen d'un vida plàcida a l'illa.

Malgrat la seva residència a Cuba, Ràfols segueix viatjant per Amèrica i Europa per tal d'actualitzar i perfeccionar els seus coneixements i tècniques musicals.

El 1935 el Ministerio d'Educació de la República de Cuba atorga al "Conservatorio Ràfols" la validesa acadèmica oficial per a tots els títols i diplomes que expedeix. Un any més tard, el Ministeri d'Estat l'autoritza per a emprar l'escut nacional cubà en tots els impresos oficials del conservatori.

A més d'haver estat director de l'"Instituto Musical Humbert de Blanck", entitats com ara el Rotary Club, el Lións International, "los Caballeros de Colón de Cuba" i societats locals de prestigi tenen a Ràfols com a membre.

Al llarg dels anys, el mestre Ràfols obté diversos premis i diplomes, entre ells un premi nacional de música del Ministeri d'Educació cubà.

De tant en tant, Catalunya el recupera temporalment i gaudeix dels seus concerts, com els que ofereix al Palau de la Música l'octubre de 1954, concretament la cantata Montserrat, que torna a interpretar el novembre de 1956 al Palau, amb l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i la Massa Coral de Terrassa, concert en què estrena una altra cantata: Mater admirabilis. Ambdues cantates són originals de Ràfols, basades en textos del poeta i secretari de l'Orfeó Català, Miquel Saperas.

El mestre Ràfols mor a Camagüey el 1961.

Més informació..