Gent de bosc / Tractes / Mesures / Eines / Jornals / El tec / Creences / Rondallística / Paremiologia


VALLIBONA, UN POBLE QUE REVIU LA SEVA HISTÒRIA

A través d'en Ramon Guimerà, ens ha arribat un escrit de Mn. Francisco Vives explicant les carboneres que es van fer a Vallibona (Castelló, comarca dels Ports) durant la Festa Major del 1996. N'hem triat els paràgrafs més significatius que transcrivim a continuació

Ara que estem de vacances i tenim el temps més lliure,
als carboners recordem volent la història reviure,
és part de la nostra vida que no fou cosa de riure.

Així cantaven els pregoners la nit del dissabte, 10 d'agost, presentant el programa de festes de Vallibona 96. I és que la Comissió d'aquest any va tenir la feliç idea de dedicar un homenatge popular a la Carbonera, ja que ella va ser, durant molts anys, el mitjà de subsistència més important de Vallibona.

Jaume Meseguer Jovaní, Vicent Serret Meseguer, Alejandro Segura Pla, Juan Domingo Segura Cardona y Manuel Benet Segura van ser els carboners. Engrescats des del primer moment, no van dubtar, gens ni mica, en assumir la idea de la Comissió i, durant quinze dies del mes d'agost, ens van oferir amb tota la il·lusió del món l’espectacle més visitat  comentat i admirat de totes les festes, fer una "Cuita" de dos carboneres: "redona" i "bandurria"-  per donar a conèixer a les noves generacions de què vivien a Vallibona.

Tota la llenya és bona per a fer carbó, però, sens dubte, la preferida és la de carrasca, la de roure i les que tenen major densitat i poder calorífic. Els nostres carboners, no cal dir-ho, van utilitzar llenya de carrasca, hauria estat un pecat fer les carboneres a Vallibona d'una altra llenya.

El segon pas és escollir el terreny i preparar el llit "el seti". Cal tenir en compte la terra del terreny escollit, perquè després s'haurà de cobrir la carbonera i segons quina terra ajuda més a coure. Com també que sigui fàcil de cavar. En el nostre cas era una terra cascallosa i els carboners deien que era molt bona.

Tercer pas, portar la llenya i trossejar-ja. Del bosc la vam portar en troncs llargs per anar més depresa i al lloc es va trossejar. A punta de dia ja es sentia el motosierra de Vicent de Juana tallant la llenya a la mida adequada.

I ara arriba per a mi el més bonic; arreglar la llenya, és tot una obra d'art. Començant pel centre, si és rodona, i pel davant, si és bandúrria, van anar col·locant els troncs més grossos primer, tot deixant un espai buit al mig que seria el fumeral, i seguint per les branques més menudes, formant tot un cos compacte, deixant els menys espais possibles entre tronc i tronc, reomplint els forats per aconseguir que la llenya estigui ben anivellada.

Una vegada van estar les carboneres arreglades, calia posar al damunt rames, fullaraca o fenassos per tal que, al cobrir-les de terra, s'evités que aquesta es mesclés amb la llenya, cosa que dificultaria el coure. Al voltant de les carboneres van paredar tot un rengle de pedres per aguantar la llenya i la terra. I va arribar el moment de botar-les, la rodona pel centre i la bandúrria pel davant. El foc anava consumint els troncs coberts de terra. Els carboners estaven vigilant que no es fes cap forat, ja que això faria que no cremés bé i sortiria cendra en lloc de carbó. Calia una vigilància constant. El senyal que tot anava bé era “l'aulor” de carbonera que se sentia per tot el poble. Eduardo va descobrir una carbonera als boscos de Vilafranca per la seva “aulor”. El company li deia: tu somnies en Vallibona, però ell seguint “l'aulor” que li era tan familiar va arribar fins ella i la va fotografiar. La terra tira, i tant!

Jaume deia: “fins ara hem manat natros, ara, una vegada encesa, mana ella”. El que deia Jaume era veritat a mitges, perquè després un es fixava com anaven dirigint el foc des de fora, segons el ritme que portava la carbonera, fent uns fumadors en uns llocs adequats i en el moment oportú.

El dia dels carboners la comissió, la xaranga, els carboners i els seus familiars van dinar junts menjant el típic recapte de Vallibona. I va ser tan agradable l'ambient que es va crear que ben bé es podia dir; "Mai un plat de recapte havia fet tanta festa". Els carboners treballar van treballar, però el que és menjar no es van quedar curts. Com aquell que diu, cada dia organitzaven el seu esmorzar; farinetes, pataques rostides a la carbonera, frito, peix, sardines de casco, etc. van ser els seus aliments.

Una de les coses curioses i que cridava l'atenció dels que no ho havien vist mai era el moment de donar menjar a les carboneres. Destapaven la boca de la carbonera i  afegien llenya perquè prengués més força. El dia del concurs de paelles, quan tota la gent havia dinat al voltant del poliesportiu, es donà l'avís de que les carboneres tenien fam i, d'una manera oficial i solemne, es procedí a servir el dinar a les carboneres després del toc d'atenció de la trompeta i mentre els carboners cantaven:

Carbonera,carbonera no te pintes de color
que tu cara resplandece més que la luna y el sol.

Molts preguntaven per la quantitat del carbó que sortiria. Els entesos deien que si s'havien cremat un poc més de quatre tones de llenya, ben bé podrien sortir uns mil quilos de carbó. Era interessant sentir els comentaris que es feien, fins i tot em vaig enterar d'una cosa que feia referència al meu pare: que havia fet la carbonera més grossa que es coneixia. El Sr. Salvador va contar que ell i el seu pare havien fet un any, a la subhasta de Vallibona, una carbonera de la que van traure mil robes llargues de carbó (12 quilos la roba), i que el meu pare i el tio Joan, molt prop d'ells, en van fer una de mil dos-centes i pico de robes llargues de carbó. Multipliqueu per cinc i veureu la quantitat de llenya que van amontonar, devien ser carrasques molt glosses. Era la més gran que ell coneixia.