El conte de l'Escola d'Estiu...

Una nit quan em trobava perdut pel desert amb aquell petit príncep em va explicar una història molt especial. Aquesta història parlava sobre un planeta que ell en un dels seus viatges havia conegut. Em semblava un planeta molt estrany i on hi vivia gent una mica boja. No podia entendre perquè els 17 habitants del planeta anomenat 39 trens feien aquella feina tan estranya. Doncs qui tindria ganes de treballar unes 12 hores diàries durant 1 mes de l’any amb aquestes petites persones a les que després de dedicar-los 6 mesos de feina es queixen i s’enfaden i reclamen activitats diferents i es queixen si el menjar no els agrada o si perden als jocs. No només això sinó que després de suportar això decidien organitzar activitats per a altres monitors! No ho podia entendre. No trobava la raó per la que aquestes 17 persones adultes decidien dur a terme aquesta feina tan dura.

Però llavors em va començar a explicar una mica més detallada la tasca d’aquests adults: m’explicava que tot havia començat entre rialles i un xarrup a una sala que anomenen torelló. Em va narrar també les seves diferents converses i rialles durant reunions i disbauxEEs, algunes d’elles eren de feina i d’altres eren a la terrassa d’un kebab on el número més repetit era el 33.  Em va parlar sobre una calçotada en un lloc molt curiós ple de gent on van acabar menjant carn arrebossada amb sorra i jugant a futbol a un camp de sorra amb un d’ells fent de porter amb davantal i gorra. Mil històries m’explicava: d’un cap de setmana junts on van acabar jugant a volley amb guiris passant per alguna nit a wolf i moltes d’altres al bescuit.  

De sobte li va canviar la cara a aquell petit príncep i amb els ulls plorosos em va començar a parlar sobre el mes de juliol, ara li costava explicar-ho, no sabia com expressar el que sentia. Encara enyorava aquells dies de jugar amb nens i monitors i on arribava a casa cansat però amb un somriure d’orella a orella.

Em va explicar mil i una històries sobre aquell mes de juliol i llavors vaig començar a entendre-ho... Aquesta màgia no es podia veure amb els ulls, era algo essencial i, com ell sempre diu, l’essencial és invisible als ulls, Potser per a aquestes 17 persones, l’EE no era només una feina sinó que era algo més. Potser el que els empenyia a seguir treballant cada dia era un simple somriure d’un infant o una abraçada espontània d’un altre. Potser totes aquestes coses tant difícils d’explicar amb paraules, eren justament el que feia que seguissin cada any aixecant la carpa d’aquell gran circ. Un circ on els 17 personatges aconseguien treure l’infant que hi viu dins seu i el feien jugar amb la resta d’infants d’EE per, un mes a l’any, tornar a convertir-se en infants. I potser i només potser, era fer feliç als infants era la seva raó de viure durant el mes de juliol.

Per acabar em va dir que el proper any seria molt especial, doncs seria la 40a edició d’aquest circ tan màgic  on antics i nous pallassos s’hi retrobarien per tornar a treure rialles als més petits. De ben segur que no m’ho perdo, doncs no hi ha millor espectacle que 17 infants preparant un casal per a altres infants.

Fins el proper sol!