463 Text 7:

És possible comunicar-nos? Val la pena?

Us envio aquest text que ha sorgit a partir de les reflexions amb els companys del Cafè filosòfic de Girona i de la lectura casual, la mateixa nit, d’un paràgraf d’un llibre d’Antoni Blay (la major part del text està “afusellat”). No és un resum fidel del que allà es va parlar.

Montserrat. (Cafè filosòfic del 13/08/07)

 

 

ES POSSIBLE COMUNICAR-SE?

Què és la comunicació interpersonal?

Val la pena esmerçar-hi esforços en aconseguir-la?

 

Intentar comunicar-se seria acostar-se a la realitat interior de l’altre, obrir-se una mica més a la llum, però no a la de les idees, a les idees que es comuniquen – perquè les idees com a tals no serveixen per a gran cosa -; lo important és acostar-se al punt del qual procedeixen les idees, des del punt del qual nosaltres podem reconèixer les idees. (Comunicar-se seria, doncs IDENTIFICAR aquest dos punts). Les idees no són més que un símbol, una contrasenya per assabentar-se d’allò que està més enllà de la mateixa contrasenya. Les paraules tenen sempre aquests caràcter de símbol quan brollen, quan procedeixen directament de la font. El qui està atent sap remuntar el símbol a la cosa simbolitzada, de la manifestació a la causa. Per això cal estar present  en l’acte de la comunicació. Quan parlo i estic present en el que dic, tant en la idea que flueix de mi – sigui de la ment personal, sigui dels nivells espirituals-, com de la consciència que tinc dels altres, no només visualment sinó també com a consciència d’ells quant a persones que senten, viuen, desitgen i temen (de tot el seu món interior), em comunico millor. Quan més permeable estic jo, més es pot desenvolupar en mi la capacitat de veure clar, tant dins com fora de mi i més via lliure deixo a la comunicació.

Si aprengués  a escoltar del tot, comprendria no sols el que se’m diu externament sinó també el que hi ha en la ment darrera de les paraules del qui em parla, de les ressonàncies que existeixen en el seu interior, i no solament això, sinó que a la vegada sentiria les meves pròpies ressonàncies, la seva comprensió i les respostes que sorgeixen dels nivells intuïtius i afectius.

A cada instant de la vida es presenta una nova ocasió per la comunicació (tant personal com amb les situacions). Aquesta ocasió no l’hem de veure només quan estem amb persones simpàtiques, agradables, elevades, està en totes les situacions, ens agradin o no ens agradin, inclús en els més insignificants. La nostra actitud ens indueix a tancar-nos en els motlles de la forma exterior, i només determinades formes ens semblen aptes per evocar certes realitats superiors. Això succeeix perquè nosaltres, en les formes concretes, no hi posem res més que la nostra visió concreta i no ens obrim a la nostra ressonància espiritual que podria evocar-se en nosaltres. Si poguéssim posar en cada cosa tota la nostra capacitat interior de sentiment i ressonància, dins de cadascuna d’elles, en el fons, en el centre, en la seva ànima, trobaríem sempre la mateixa realitat, perquè el mateix que hi ha en nosaltres és el mateix que existeix absolutament en tot.

Quan ens adonem en un moment concret de la nostra manca de comunicació, tenim un senyal inequívoc de no estar ben oberts i presents davant de la situació que se’ns presenta. Hem d’aconseguir una actitud de penetració en línea recta, sense recolzar-nos en la superfície, en l’aparença, sinó mirant directament la situació per sentir-la en tot el seu contingut i profunditat. Per això és necessari que estigui tota jo, es precís que per dins deixi lliure el camí a tota la capacitat de mirar, a tota la voluntat de buscar, a tota la possibilitat de sentir.

 

Es possible comunicar-se?

Sí,(alguns han viscut casualment, breus moments de veritable comunicació) i és possible avançar en el camí d’assolir una bona comunicació en totes les situacions de la nostra vida.

 

La comunicació interpersonal seria compartir amb un altre allò que sorgeixi, recolzats en el que realment som: la mateixa realitat.

 

Val la pena esmerçar esforços per aconseguir una bona comunicació?

És clar! Vist d’aquesta manera, podríem dir que és l’objectiu primordial de la nostra existència humana. De fet la necessitat de comunicació essencial, la recerca de l’ànima bessona, l’ideal de l’amor humà, ...– que potser es disfressa moltes vegades d’altres necessitats, segons les nostres incapacitats, impregna la nostra existència humana.. Val la pena desemmascarar les disfresses, Val la pena que em prepari per la veritable comunicació amb tot.

Allà on notem que la comunicació falla, perquè no estem posant tot allò que cal de la nostra part hi tenim un indicador lluminós, com molts altres, d’allò que encara hem de llimar o hem de millorar. Ens cal desenvolupar els instruments i les habilitats i netejar i netejar-nos de tot allò que suposi un obstacle. Ningú ha dit que aquest només és un camí de flors, hi haurà dolor, però l’existència d’aquest no ens ha de fer abandonar l’intent.