Cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana

Josep Obiols, 1921.

 

El vailet del cartell famós era per a tots nosaltres, els vailets d'aquells anys, el símbol de nosaltres mateixos: ens hi sentíem identificats. De vegades penso com funcionava de bé la vida cultural d'aquest país en aquells anys, quan d'infants vivíem la cultura en el mateix moment en què es feia. L'Obiols encara no tenia trenta anys quan nosaltres, a l'Escola Montessori de la Mancomunitat, fèiem unes encantadores felicitacions de Nadal per als nostres pares mirant d'imitar de prop el seu estil... Del 1920 al 1924, dels sis als deu anys d'edat, ens aplicàvem a fer nostres les atzavares i les orenetes, les paneres de fruita i els celatges mig de rajola mig de xilografia, les lletres mogudes i els grassos-magres de les creacions gràfiques de l'Obiols. Era quelcom associat a la imatgeria verbal de l'Odissea de Carles Riba, amb la qual apreníem a llegir en veu alta, els poemes de Carner dels nostres llibres de lectura, els mobles tornejats i els ports de l'Escola de Bells Oficis, i les figuretes de Quart que ornaven les classes... Tots estàvem convençuts que, així com el nostre país tenia una llengua parlada i escrita, tenia també una llengua de formes i de colors, un estil gràfic ben seu, que en feia una cosa única.

 

Alexandre Cirici.