La revista


LA TEVA REVISTA D'INFORMACIÓ LOCAL EN CATALÀ

NÚMERO 117

En aquest número corresponent a març abril 2007 hi podeu trobar:

 

ESTRELLA MOSTREJADA 2007 A

COSME AGUILÓ.

 

 

PARLAMENT DE COSME AGUILÓ

 

Estrella mostrejada

Paraules que va pronunciar CosmeAguiló,en motiu de recollir l’estrella mostrejada, que aquest any li ha otorgat DIES I COSES

Estimats amics,

permeteu-me, d’antuvi, que exterioritzi un sentiment que duc covat a flor de pell: em sent altament honorat per la benevolència de la vostra distinció, inesperada i emocionant, alhora. Josep Estelrich em telefonà per donar-me la notícia, però m’enganà, des de l’altre extrem del fil, com el gat engana la rata. El diàleg llenegà, si fa, no fa, per aquests viaranys:

Cosme, et telefon per mandar-te una feina.

Pep, crec que toparàs malament, perquè estic enfeinat fins a les orelles. He de llegir la tesi abans de l’estiu i no em puc permetre el luxe de badar gaire.

No és una feina com les altres. Et volíem convidar a dinar.

Uep! Per a tal cosa, sempre trobaré temps i barram.

Hem acordat concedir-te l’estrella mostrejada d’enguany.

Què dius?! Digués als companys de «Dies i Coses» que n’estic més que content i que vendré amb molt de gust.

I ací em teniu i us puc assegurar que he partit de Santanyí ben disposat a fer feina i n’he fet a escarada. Però, recuperant el fil de la seriositat, us vull repetir de bon grat allò que ja he avançat al principi: és un gran goig i una magna consideració haver rebut aquest reconeixement de vosaltres, perquè crec que, si el fil de la balança s’ha inclinat cap a la meva persona, més que els presumptes mèrits ha pesat l’amistat que m’uneix als qui impulsau els batecs culturals de la vida calongina: Josep Estelrich, Jaume Vallbona, Francesc Antich, Maria Victòria Klein, Marc Vallbona i un et cetera més llarg que el coaric de la miloca d’en Pomar.

Us he de dir que tot allò que jo pugui haver fet per merèixer tal honor ho ha valorat amb escreix la vostra bondat, perquè la meva feina d’investigació no és, ni d’un bon tros, el llast d’una feixuga cadena que em mantengui, seguint la pauta d’un poeta medieval, enclòs, ferrat e pres, ans tot el contrari: em regala una immillorable sensació de benestar i em dóna unes portentoses ales de llibertat que em fan volar amunt, guiat per la brúixola de l’estimació i empès per una llau de vents amics. Només he fet allò que em fa immensament feliç i això no té cap mèrit. Que redundin els guardons per als qui, des dels pous humits i obscurs del sofriment, serveixen els pobles minoritzats, per als qui treballen per dignificar les nacions oprimides, esgobant oceans plens d’esculls i camins minats d’eixams de reclaus i turutes, perquè aquests sí que haurien de tenir el reconeixement de la societat entera.

Milions de gràcies, doncs, per aquesta joia d’obsequi que no farà altra cosa sinó refermar el meu amor envers el nom sonor de Calonge, trasplantat en el llunyà segle XIII des de la terra dels avis continentals, un nom evocador de la més pura catalanitat, duit aquí juntament amb la llengua, el més preuat tresor de la nostra identitat, que em permet entendre i repetir els versos que escrigué l’admirat amic eivissenc Marià Villangómez en el poema Indret de Catalunya, una antologia de la perfecció, recitada des del Pirineu, que és un formós exemple d’unitat de la llengua i de transdialectalització. Us ne llegesc un fragment:

«Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres puc dir germà i sentir-me entre germans, i quan dic pàtria dic els vostres somnis, un regne fidelíssim pronunciat cara al llevant, on camins entre marges són de sobte veles al mar i on la meva paraula com flor de romaní, com fulla de figuera o d’atzavara, aquí té la llavor antiga, als plecs d’aquestes serres. I puc també dir noia o bé congost, perquè la meva boca, l’avesaren els vostres avis, i enfora dels meus cingles i de les meves platges vinc ara a compartir tota la vella herència, amb els seus guanys, prop de vosaltres».

I jo puc dir que, com Marià Villangómez, he compartit, prop de vosaltres, tota la ganància de l’heretat antiga, sorgida del broll fluït i la paraula clara d’homes com, Simó "Vellana", Magdalena i Macià "Verro", Josep "Ferrer", Jaume "Rebeu", Pau "de sa Punta Grossa", Miquel "de sa Conca" i sobretot del saber innat de Miquel "Marines", Antoni "Verro", Bartomeu "Sabater" i més persones encara, amb qui tantes hores agradables he conversat.

Som ben conscient de les dificultats que comporta el manteniment d’una publicació com la vostra, que serveix la societat des d’un ampli ventall de perspectives, obertes a la història, als esdeveniments socials, a la botànica, a l’esport, a la cultura popular i fins i tot a la geografia lingüística. És tota una heroïcitat haver ultrapassat el nombre cent, o més ben dit, més que una proesa és un autèntic miracle.

Que aquesta estela continuï projectant feixos de llum des de les perforacions nítides de l’estrella mostrejada. Moltes gràcies i que sigui per molts d’anys.

Cosme Aguiló