LES NOSTRES BÈSTIES

       BÈSTIA DE FOC DE LA COLLA ADULTA JOVES DIABLES DE CERDANYOLA
                                   EL PUPUT DIABÒLIC


Fa més de 2.300 anys, un vespre fred de principis desembre, en un poblat

situat en un turó de Collserola que avui coneixem com a Ca n’Oliver, un

terrisser, mestre en l’art del foc, estava acabant de decorar una tassa. De

sobte, va sentir un soroll estrany que venia de fora.

Va treure el cap per la porta. Ja era negra nit. El carrer era ben fosc perquè no

hi havia encesa cap torxa. Tot estava silenciós i tranquil. Va mirar a dreta i

esquerra, però res. Tot d’una, va sentir el cruixir d’unes branques al cim del

turó i va alçar la vista cap al gran roure que hi havia.

Al terrisser li va semblar veure una bèstia enorme, més gran que un porc

senglar, amb uns ulls com espurnes brillants que se’l miraven des de dalt d’una

branca. Il·luminada escassament per la poca llum de la lluna, la bèstia

semblava tenir unes urpes immenses que s’agafaven amb força a una branca i

un plomatge molt brillant i ratllat. Al cap hi tenia un bec llarg i prim, una gran

cresta i unes banyes que s’enlairaven cap el cel de la nit.

Se li va glaçar la sang. Mai no havia vist res semblant. Plantat a la porta de

casa no podia deixar de mirar aquell animal que, en moure’s, li va fer pensar en

una puput. De sobte la bèstia li va parlar:

- Mestre de foc, vull que em dibuixis! -Li va dir.

El terrisser no podia creure que aquella mena d’ocellot li estigués parlant i va

ser incapaç de reaccionar. La bèstia li va tornar a parlar, aquest cop cridant, i

digué:

- Mestre del foc, cap de suro! Vull que em dibuixis i que coguis el meu dibuix al

foc! –va insistir.

L’ocellot estava realment enfadat. El terrisser es va espantar moltíssim, allò no

podia ser una puput. Devia ser un ocell de l’infern...

Tremolós, va gosar preguntar-li el motiu del seu desig. La bèstia va enlairar la

cresta i mirant-lo fixament als ulls li explicà que una força misteriosa havia

apagat el foc que li donava vida i que aviat havia de morir. Per això,

necessitava que algú el dibuixés i fixés la seva imatge amb foc. Únicament

d’aquesta manera la mateixa força del foc podria retornar-li algun dia la vida.

Dit això, l’ocellot obrí les ales i emprengué el vol fins a perdre’s per sempre

més en la foscor de la nit.

El terrissaire va trigar una bona estona a recuperar-se de la impressió. El fred

intens el va espavilar i va entrar a casa decidit a complir la seva missió de

seguida. Capficat, intentava descobrir on podia dibuixar l’ocell abans no oblidés

el poc que n’havia vist i els seus ulls es van posar sobre la tassa que estava a

mig decorar. La va agafar i, sense pensar-s’hi, va dibuixar l’ocell caminant

sobre una de les fulles que havia pintat. Va deixar que s’assequés i tot seguit la

va coure al foc.

Havien passat més de vint segles quan, l’any 1998, un equip de joves

arqueòlegs que excavaven al jaciment ibèric de Ca n’Oliver i van trobar les

restes d’una petita tassa al costat de la porta del poblat. Tot i que estava molt

bruta, s’hi podia veure un dibuix que els va cridar molt l’atenció. Semblava un

ocell, però diferent de tots els que havien vist representats fins ara pels ibers.

Era un ocell especial.

El cert és que aquell dibuix tenia una força extraordinària que captivava tot

aquell que el contemplava. Així que, ben aviat, l’ocell misteriós es va convertir

en la marca del Museu i del Poblat de Ca n’Oliver i, amb el temps, va esdevenir

símbol de la història de Cerdanyola i de tot allò del passat que il·lumina i dóna

sentit al present.

L’ànima de l’ocell renaixia de les cendres però encara li calia anar més lluny.

Volia recuperar el foc que un dia li va ser arrabassat.

Avui, 2.300 anys després d’aquella freda nit de desembre, la puput diabòlica ha

recuperat el foc que li dóna la vida i ha tornat a Cerdanyola per il·luminar la

ciutat amb les seves guspires.

Diables, poble de Cerdanyola! Doneu-li la benvinguda!
 

 


      BÈSTIA DE FOC DE LA COLLA INFANTIL JOVES DIABLES DE CERDANYOLA                                                GORGUI

El naixement del drac Gorgui:

La idea de crear un drac per sant Jordi, va sortir dels alumnes grans del institut gorgs.

Juntament amb la professora de plàstica, van crear un gran drac de ferro, recobert amb malla i paper de diari. Tota aquesta gestació va ser per el sant Jordi del 2007.

Va estar temps creant-lo, no tenien totes les hores que voldrien. Van pintar-lo amb colors llampants i van exposar-lo conjuntament amb els concursos que es realitzaven per Sant Jordi aquell any.

Un any desprès, van presentar-se les obres de l’institut, venia el trasllat i la direcció i professorat, van decidir donar-lo en adopció als diables de Cerdanyola, amb la intenció de que tingués més espai i poder-lo lluir pels carrers de Cerdanyola.

El drac, anomenat Gorgui, en motiu del lloc de creació, va ser traslladat, desmuntat (la part exterior), i tornat a construir amb fibra de vidre, ja que el paper amb les espurnes podria cremar.

Des de llavors, ha estat recorrent els carrers de Cerdanyola per cada festa major. Els la joguina dels petits, amb la seva cara pecul·liar. Ara, l’any 2016, amb la nova bèstia de la colla, la Puput, el Gorgui a passat a ser el petit de la colla.

Sempre serà un petit drac amb molta força quan es fa fosc