El soci neci


Josep Pedrals 


El perímetre social
enfarfega amb crits d’auxili.
Cadascú té el seu punyal,

cadascú que s’espavili
i amb un tir del tot precís
intimidi a domicili;

espantar, donar un avís,
activar els estats d’alerta
i alarmar l’amor omís:

burxar en la ferida oberta
que no feia coïssor.
I la consciència es desperta,

vessa eixams de processó,
comunica que hi ha plaga
i el dolor es fa explicació.

El ditxós dit a la llaga   
fa eixir el virus borbollant.
L’ensurt del frec de la daga

atura el cor rutilant
i acota causa i solatge,
evidencia el topant.

És un mètode salvatge,
la franquesa contundent,
té el perill de ser un miratge.

Oh, quin mòrbid alicient:
errar anàlisi i ser crític.
Oh, la flaca prepotent!