UBICACIÓ‎ > ‎

Història de Palmanova

Els Montcada

El terme de Calvià va ser escenari dels primers fets d’armes de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, l’any 1229. L’exèrcit catalanoaragonès desembarcà a la badia de Santa Ponça. Hi establiren el campament i després s’encaminaren cap a Medina Mayurqa (Palma). En el pas que formen el puig de Saragossa i el puig de Sa Ginesta, entaularen la primera gran batalla amb els musulmans. En aquest encontre o en una avançada anterior hi deixaren la vida els germans Ramon i Guillem Montcada, fidels cavallers del rei en Jaume. Amb l’ajut de la resta de l’esquadra, la qual havia desembarcat a sa Porrassa, la batalla es decantà del costat dels cristians.

La creu dels Montcada, situada al mateix passeig de Calvià sortint de Palmanova en direcció a Santa Ponça, també és coneguda com la creu del pi dels Montcada. Fou erigida l’any 1887, promoguda per un grup de literats de la Renaixença -moviment cultural català- encapçalats per l’escriptor Jacint Verdaguer (1845-1902). La creu commemora el lloc on, suposadament, varen morir els germans Montcada. És d’estil neogòtic i ferro forjat, i té un sòcol de pedra de Santanyí. Es va situar a l’ombra d’un pi, als peus del qual conta la llegenda que varen ser enterrats els dos germans Montcada.

Creu dels Montcada (1887)

Un cop acabada la conquesta es féu el Repartiment de Mallorca. Calvià tocà al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, juntament amb les terres d’Andratx, Puigpunyent, Estellencs i altres. El nou senyor establí les seves propietats entre els magnats i vassalls que havien integrat la seva host en les operacions de conquesta. Les antigues alqueries i els rafals d’època islàmica es transformaren aviat en explotacions agrícola-ramaderes cristianes, les anomenades, més tard, possessions.

 

La torre Nova

Al segle XVI, una font de preocupació per als mallorquins era el perill que significaven els atacs i les ràtzies sarraïnes a les costes de l’illa. L’augment d’aquestes incursions, sobretot a la segona meitat del segle VXI, resolgué les autoritats a reforçar el sistema defensiu. Calvià va comptar amb un total de nou torres costaneres de vigilància. La construcció de la torre de sa Porrassa, visible des de les platges de Palmanova i ara coneguda com sa torre Nova o torre Nadala, es remunta a l’any 1595, encara que no va finalitzar definitivament fins al 1616. Es tracta d’una torre de defensa, lleugerament troncocònica. El seu estat de conservació és bo i presenta algunes modificacions respecte de l’obra original. Es troba en un terrenys particulars.



Torre Nova o torre Nadala (s. XVI)

La documentació històrica testimonia molts avistaments de vaixells i incursions sarraïnes a les costes de Calvià, encara que el municipi no registrà cap incursió de pirates del nord d’Àfrica tan important com les que patiren Sóller, Pollença o Andratx. Es coneixen casos com el desembarcament d’un grup de sarraïns a l’any 1531 a sa Porrassa, Magaluf, Santa Ponça i Peguera, que acamparen un grapat de dies a sa Porrassa i Santa Ponça, on sense gaires obstacles, robaren i escorxaren molt de bestiar.

A finals del segle XVIII, s’hi comptaven cinc nuclis de població al municipi: Calvià vila, el llogaret des Capdellà i les petites concentracions de la Vallverda, la Vallnegra i Son Pieres, a més de la població distribuïda a l’àrea rural de les diferents possessions, centres d’explotació de les grans propietats que han caracteritzat el terme. El 1785 el municipi de Calvià tenia 1.457 habitants. Històricament l’economia del terme es basava en la producció agrària, marcada per l’aclaparador predomini de la gran propietat en mans de l’aristocràcia resident a Ciutat, i sovint amb administradors també de fora terme, cosa que provoca que gran part de la població hagués de treballar com a jornalera, amb rendes molt baixes.

 

L’ocupació costanera

En contrast amb l’interior, la zona litoral va ser escassament ocupada fins entrat el segle XX. El procés d’ocupació del litoral es va lligar, ja des de finals de la dècada de 1920, a les activitats hoteleres, que de manera incipient es varen concentrar a Cas Català i a Peguera. Aquest procés quedà pràcticament interromput quan esclatà la Guerra Civil. Els motors fonamentals d’aquesta activitat urbanística primerenca foren, per una banda, l’extensió del costum entre les famílies mallorquines de construir-se una segona residència per estiuejar-hi i, per una altra, el fet que aleshores Mallorca comences a ser un focus creixent d’atracció turística. La costa calvianera –amb la seva proximitat a Ciutat i el seu caràcter verjo i tranquiloferia unes condicions immillorables a l’expansió d’ambdós fenòmens. Seria entre 1930 i 1936, coincidint amb l’augment de l’afluència turística a l’illa, que Calvià assoliria un lloc destacat en la preferència dels estrangers que volien construir-se una residència a Mallorca.

Aleshores es documenten a Calvià dos intents de planificació urbanística segons el model de ciutat-jardí ideat a finals del segle XIX per l’anglès Ebenezer Howard, la filosofia del qual era aconseguir una fusió entre el camp i la ciutat mitjançant l’habitatge unifamiliar i amb jardí. Es tracta del projecte d’urbanització de la zona de Santa Ponça i Son Pillo (1933), de l’arquitecte alemany Heinrich Mendelsohn, i el de Palmanova (1935), de l’arquitecte català Josep Goday i Casals. Cap dels dos projectes no arribà a quallar.

 

La urbanització de Palmanova

Pel que fa a Palmanova, els terrenys que ocupa feien part de la possessió de ses Planes. El 1925, Llorenç Roses Borràs i Llorenç Roses Bermejo adquiriren les possessions de ses Planes i Son Caliu, propietat dels germans Truyols Villalonga. El 1932, Llorenç Roses Bermejo encarregà a l’arquitecte Josep Goday la redacció del projecte d’urbanització, el qual fou aprovat el 1935. Com que el nom de Son Caliu no agradava als promotors, el mateix any fou rebatiada amb el nom de Palmanova. Això no obstant, el desenvolupament urbanístic de la zona es va veure trencat a causa de les traves que suposaren els decrets, dictats devers 1936, sobre residència d’estrangers i edificacions a les zones costaneres, i també l’inici de la Guerra Civil. Així mateix interrompé aquest desenvolupament l’afusellament i confiscació dels béns de Llorenç Roses Bermejo. Palmanova va esser la primera urbanització que hi va haver al terme de Calvià i serví de model per a altres. En aquests inicis, hi predominaven els habitatges aïllats i unifamiliars.


Plànol original de Palmanova (carrer Montcada)

 

Llorenç Bartomeu Roses Bermejo (1895-1936)

Aquest empresari de família sollerica, té un carrer dedicat a Palmanova, ja que impulsà la urbanització de Palmanova i el seu nom, en detriment del topònim Son Caliu. Va néixer a Arecibo, Puerto Rico, el 1895. Quan tenia cinc anys d’edat la família es trasllada a Sóller. D’ideologia republicana, entre abril i juny de 1931 fou batle interí de Sóller com a president d’una comissió gestora. Posteriorment, milità a Esquerra Republicana Balear. Quan s’inicià la Guerra Civil fou detingut i condemnat a 30 anys. Posteriorment, fou condemnat a la pena capital i fou afusellat en el cementeri de Palma. Es considera que la seva execució fou una mesura intimidatòria contra la burgesia mallorquina que havia donat suport a la Segona República.

 

El creixement de Palmanova

Després d’un contenciós amb el Govern espanyol, l’any 1947 les propietats tornaren a la família i el 1951 Josep Roses Rovira reprengué el procés urbanitzador de la zona. A partir de 1955-1960 s’inicià el seu desenvolupament turístic, que canvià força la concepció urbanística primigènia de ciutat-jardí. El creixement urbà va esser ràpid i s’hi construïren els establiments hotelers de més volum del terme, alhora que es produïa una concentració d’habitatges de segona residència per a l’estiueig. Els primers hotels que s’hi feren varen ser l’hotel Playa de Palmanova (1957) i l’hotel Moroco (1959).

Devers 1955, s’hi establiren un gran nombre d’immigrants i d’estrangers. El 1970, hi havia devers 635 habitants, 165 dels quals eren mallorquins, 164 peninsulars i 306 estrangers. El 1993, Palmanova ocupava una superfície urbana de 45 ha i tenia una població de 2.427 habitants de dret. Disposa d’aigua corrent el 1967 i de xarxa de clavegueram l’any 1968.

 

L’església de Sant Llorenç

A Palmanova cal destacar altre referent del patrimoni historicoartístic, a més de la torre Nova i de la creu dels Montcada ja comentades. L’església de Palmanova, fou construïda el 1964 en un terrenys de la família Roses, sota projecte de l’arquitecte Josep Ferragut Pons. Dos anys més tard es creà la parròquia sota l’advocació de Sant Llorenç i va tenir de primer rector el canonge Bru Morey. Hi destaca la decoració amb pintures de Miquel Salvà Plomer, Aleix Llull i Jean Oosterlynck, així com un mural que representa sant Llorenç màrtir, de l’escultor Horacio de Eguía Quintana, el mateix autor de l’escultura dels foners balears, situada a l’avinguda de s’Olivera, i de l’escultura de la Mare de Déu de l’església de Magaluf.

L’església de Sant Llorenç (1964)

 

El desenvolupament turístic

Al municipi de Calvià, el nombre d’instal·lacions turístiques va augmentar de manera ràpida a partir de 1955, i el 1965 Calvià ja tenia prop de 7.000 places turístiques i se situava com a segon municipi de Mallorca per nombre de places, només superat per Palma. El creixement màxim es va produir entre 1968 i 1971, i en aquesta darrera data ja s’havien assolit les 20.000 places hoteleres.

En un procés ràpid, a la segona meitat del segle XX va tenir lloc la creació de diferents nuclis de població litoral. L’estructura urbana d’aquests nuclis de nou encuny és molt variada i s’hi alternen des de àrees amb baixa densitat de població i construccions unifamiliars fins a lloc en què predominen els edificis de grans dimensions. Aquest creixement urbanístic provoca una sobtada transformació de la tendència demogràfica, i el fet que Calvià sigui el municipi que ha protagonitzat l’expansió demogràfica més important de la segona meitat del segle XX a Mallorca.

Actualment, Palmanova - Son Caliu forma el segon nucli urbà de Calvià, després de Santa Ponça, amb més de 7.000 residents censats.

 

BIBLIOGRAFIA

Aguiló Llofriu, A.J. i altres: Calvià. Guia dels pobles de Mallorca. Consell de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears. Palma, 2003, pp. 18-53.

AA.VV.: Gran Enciclopèdia de Mallorca. Promomallorca. Palma, 1989, vol. XII, p. 317-320; vol. XIV, p. 382.