quod nihil scitur

 
 
 
Quod Nihil Scitur constitueix una de les més singulars obres del pensament hispànic del Renaixement. El seu autor, Francisco Sánchez (1550-1623), metge i filòsof, de família de conversos exiliats, planteja al llarg de les seves pàgines el problema del coneixement, les seves possibilitats i límits en termes que, malgrat la seva filiació escèptica, avancen gran part dels temes propis de la filosofia moderna.
 
 
 
Francisco Sanchez
 
 
 
 EMPIRISME:     
"Un cop nascut (l´intel.lecte), és una massa de cera capaç d´adquirir pràcticament qualsevol figura, tant en el cos com en l´ànima, però més en aquesta. Fins al punt, que no està gens malament comparar-lo amb una taula rasa on no hi ha res pintat, tot i que tampoc està del tot bé afirmar que en ella es poden pintar totes les coses. En efecte, no tots són aptes per a les lletres, per més ques se´ls subministri tot el necessari. A més, es podria pintar en l´ànima la naturalesa de les coses?, ¿o de l´infinit?, ¿o del buit? No ho sembla."
 
RACIONALISME CRÍTIC:
 
"... respondràs que una oreneta no fa estiu i que un sol particular no destrueix l´universal. Jo, pel contrari, afirmo que l´universal és absolutament fals si no abasta i afirma totes les coses que es contenen sota ell tal com són. Ja que seria vertader dir que és racional tot home si només un fos irracional?"
 
COGITO:
 "Sovint he pensat en la llum, i sempre la vaig deixar de pensar ni de conèixer ni de comprendre. El mateix passa si et poses a contemplar la voluntat, l´enteniment i altres coses que no es perceben pels sentits. Certament estic segur que ara penso el que escric, que vull escriure´l, que desitjo que sigui veritat i que tu l´aprovis, per més que això últim no em preocupi massa. Però quan m´esforço a considerar què sigui aquest pensament, aquest voler, aquest desitjar, aquest no preocupar-se, és en aquest moment en què el pensament falla, la voluntat es frustra, el desig i la preocupació augmenten. No sé aquí què puc captar o percebre.
 
RACIONALITAT MODERADA:
"M´adreço a qui no està obligat a jurar per la paraula de cap mestre, examini les coses amb el seu propi criteri guiat pels sentits i la raó (...).
Al final un munt de gossos donen caça a la presa més fàcilment que un de sol. No t´estranyi, per consegüent, que després de tants homes com dius, i tan grans, mogui jo aquesta pedra malgrat la meva petitesa, ja que en algun cas el ratolí alliberà el lleó dels seus lligams. Tanmateix, no per això et prometo absolutament la veritat, ja que la ignoro com tota la resta; però en la mesura que pugui he de perseguir-la. Tu mateix la perseguiràs, un cop sigui d´alguna manera descoberta i treta del seu cau, per+o mai no esperis enxampar-la ni posseir-la deliberadament. Conforma´t com jo: assetjar-la, aquest és el meu objectiu, la meva finalitat, això és el que tu també has de buscar".
 

 
 
 
 
"En el coneixement cal considerar tres elements: la cosa coneguda, el cognoscent i el coneixement mateix, que és l´acte del cognoscent adreçat a la primera."

 

La distinció d´aquests elements li serivirà per anar introduïnt un seguit d´arguments escèptics (tòpics) que tenen com a objectiu la suspensió del judici (epojé) sobre la pretensió de la ciència d´assolir el coneixement perfecte.


 
 
 
  1.  És dubtós allò que es coneix

  2.  És dubtós qui coneix

  3.  És dubtós el procés de coneixement

 

 
 
 
 
 
 

 
 
 
Que no coneixem les primeres causes:
"Què és saber? Conèixer una cosa per les seves causes, diuen. (...) Per a un coneixement perfecte de mi mateix es requereix, doncs, conèixer perfectament el meu pare; per conèixer aquest, cal que coneguis abans el seu pare; després, has de conèixer un altre, i així fins a l´infinit. Succeeix el mateix amb les altres coses (...). Què se´n segueix, d´això? Que no saps res. Deixes l´infinit per anar a caure a l´infinit, immens, incomprensible, inefable, innintel.ligible. Creus que se li pot conèixer? De cap de les maneres. Però és la causa de tot, segons tu. Per tant, el seu coneixement és necessari per al coneixement dels efectes, d´acord amb la teva definició. Per tant, no saps res."
 
 
 
Que no ens coneixem com a idèntics a nosaltres mateixos:
"La identitat és tan individible que, si afegeixes o treus un sol punt a qualsevol cosa, ja no és del tot la mateixa. Els accidents pertanyen al concepte de l´individu i, com canvien contínuament, resulta que l´individu també canvia. Tu dius: sé que, mentre romangui la mateixa forma, l´individu seguirà sempre el mateix, ja que en virtut d´ella s´afirma d´alguna cosa que és un, i que les minúcies d´aquest accidents no canvien la identitat. Jo vaig dir: a la identitat no se li pot canviar res, ja que d´altra manera no seria la mateixa cosa. (...) Jo estic compost per ànima i cos, principalment per l´ànima i un poc menys pel cos, si canvia qualsevol d´ells, canvio jo també."
 
Que no coneixem les causes de les coses:
"Veure un imant és fàcil, però què és?, ¿per què atreu el ferro? Si poguèssim conèixer´l, això seria saber. Malgrat tot, els que es tenen per més savis responen que es produeix en virtut d´una propietat oculta, i que en ella rau el saber, sent així que, pel contrari, és en realitat ignorar. En efecte: quina diferència hi ha entre afirmar que quelcom es produeix per una propietat per a mi oculta i afirmar que no sé per què ni com es produeix".
 
que no podem confiar en l´autoritat dels savis:
"Demano als doctors per la veritat amb avidesa. I ells, què? Cadascun construeix una ciència a partir de fantasies alienes o pròpies. D´aquestes infereixen altres, i d´aquestes altres de noves al seu torn, sense mai no prendre en consideració les coses, fins desenvolupar un laberint de paraules sense cap fonament de veritat. Al cap i a la fi, seguint-los no entendràs les coses naturals, sinó que aprendràs un embull de ficcions que nno hi ha ment capaç de desembrollar. Ja que, qui pot entendre allò que no existeix?"
 
ć
Manuel Villar Pujol,
11 de febr. 2011, 14:11
Comments