moral‎ > ‎

moral i biopolítica

 
 La psicologia dels milloradors de la humanitat.
 
La moral de la cria selectiva i la moral de la doma són totalment dignes una d´altra en els mitjans que empren per imposar-se: podem establir com a primera premissa que per fer moral hi ha que tenir la incondicionada voluntat de fer el contrari. Aquest és el gran i inquietant problema darrera del qual més he anat: la psicologia dels "milloradors" de la humanitat. Un fet petit i, en el fons, modest, el de l´anomenat pia fraus (mentida pietosa), em proporcionà el primer accés a aquest problema: la pia fraus l´herènci de tots els filòsofs i sacerdots que han "millorat" la humanitat.
Ni Manú, ni Plató, ni Confuci, ni els mestres jueus i cristians mai no han dubtat del seu dret a la mentida. No han dubtat d´altres drets totalment diferents... Per expressar-ho d´una altra manera, es podria dir: tots els mitjans emprats fins ara per fer moral la humanitat eren, d´arrel, immorals ...
 
( El crepúsculo de los ídolos)


Moral i sistema de criança selectiva. 
  
Prenem l´alte cas de l´anomenada moral, el cas de la criança selectiva d´una determinada raça i espècie. El més grandiós exemple d´això ens el mostra la moral índia, sancionada com a religió en tant que "Llei de Manú". Aquí es planteja la tasca de criar (nada menos ) que quatre races alhora; una sacerdotal, una guerrera, una comerciant i agrícola i, finalment, una raça de servidors, els sudres. (...) aquesta organització també necessitava ser terrible; aquest cop no en lluita amb la bèstia, sinó amb el seu concepte contrari, amb l´home no millorat per cria selectiva, amb l´home de la barreja, amb el xandala. I de nou no tenia cap altre remei per fer-lo inofensiu, per fer-lo dèbil, que fer-lo malalt: era la lluita amb el "gran nombre". Tal vegada no hi hagi res que contradigui més al nostre sentiment que aquestes mesures protectores de la moral índia. (...) El resultat d´aquesta política sanitària no es va fer esperar: epidèmies horribles, repulsives malaties venèries i després de tot això de nou la "llei del ganivet", que disposa la circumcisió per als nens, l´ablació dels llavis menors per a les nenes.
 
(El crepúsculo de los ídolos)
 

 
 

Encara que fos veritat allò que avui dia es considera en tot cas com una “veritat”, és a saber, que el sentit de qualsevol cultura sigui precisament el d’extreure de l’animal de rapinya anomenat “home” un animal mansuet i civilitzat, un animal domèstic, indubtablement caldria considerar tots aquells instints de reacció i de ressentiment amb l’ajut dels quals foren humiliades i dominades al capdavall les generacions nobles, conjuntament amb els seus

ideals, com els autèntics instruments de la cultura. Amb això, tanmateix,no s’hauria dit pas encara que els portadors d’aquells instints representin alhora personalment la cultura. El contrari no seria solament probable. No. Actualment és quelcom de palès! Aquests portadors dels instints que humilien i que cobegen un rescabalament, els descendents de tot esclavatge, europeu i no europeu, i especialment de qualsevol població preària, representen l’endarreriment de la humanitat! Aquests “instruments de la cultura” són un fet vergonyós de l’home i, en general, són més aviat una sospita, un argument contrari a la “cultura”! Hom pot sentir-se amb tot el dret de témer encara i capguardar-se de la bèstia rossa que es troba al fons de totes les races noble. Això no obstant, ¿qui no preferiria cent vegades més témer, si alhora pot meravellar-se, que no pas deixar de tenir por, però no poder alliberar-se mai més de la visió fastigosa dels descastats, dels éssers empetitits, atrofiats, enverinats? I no constitueix això la nostra fatalitat? Què produeix actualment la repugnància que nosaltres sentim envers “l’home”? Perquè no hi ha cap dubte que nosaltres patim per l’home. No es tracta de por. Es tracta més aviat que ja no tenim res a témer en l’home, que el verm de l’”home” es troba i formigueja en primer terme, que l’”home mansuet”, l’home irremissiblement mediocre i ensopit, hagi après a sentir-se com objectiu i cimall, com sentit de la història, com “home superior”, que tingui certament un dret de considerar-se d’aquesta manera, per tal com se sent lluny de la multitud de descastats, malalts, cansats, desgastats, a què actualment comença a pudir Europa, i per tant com una cosa si més no relativament encertada, si més no capaç encara de viure, si més no capaç de dir sí a la vida. (...)

 

La situació,doncs, és aquesta: el fet d’empetitir i d’igualar l’home europeu oculta el perill més gran que tenim, ja que aquesta visió cansa... Actualment no albirem res que desitgi ser més gran. Sospitem que tot s’ensorra, que tot s’ensorra com més va més, fent-se més subtil, més bondadós, més intel·ligent, més agradable, més mediocre, més indiferent, cada cop és “millor”... Aquí rau precisament la fatalitat d’Europa. Juntament amb el temor envers l’home, hem perdut també l’amor envers ell, el respecte, l’esperança, el desig. Des d’ara la visió de l’home cansa. En què consisteix actualment el nihilisme, si no és concretament això...? Ens hem cansat de l’home...

 

(Genealogia de la moral, 1 dissertació, 11-12)

 


 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

 
Moral i sistemes de millora de la humanitat
 
En totes les èpoques s´ha volgut "millorar" els homes: això és sobretot el que significava "moral". Però sota la mateixa paraula està amagada la més diferent de les tendències. Tant la domadura de la bèstia home com la criança selectiva d´una determinada espècie d´home s´ha anomenat "millora": només aquests  (termes tècnics) zoològics expressen realitats; realitats, certament, de les que el "millorador" típic, el sacerdot, res no sap, res vol saber... Anomenar l´ensinistrament d´un animal la seva "millora" és a les nostres oïdes quasi una broma. Qui sap el que succeix en les cases de feres dubta que en ells la b`stia sigui "millorada". Se la debilita, se la fa menys perillosa, es converteix, mitjançant l´emoció depressiva de la por, mitjançant el dolor, mitjançant les ferides, mitjançant la fam, en una bèstia malaltissa. No succeeix una altra cosa amb l´home ensinistrat, a qui el sacerdot ha "millorat".
 
 (El crepúsculo de los ídolos)

 
Anti-Darwin.
 
En referència a la famosa "lluita per la vida", em sembla que de moment està més afirmada que demostrada. Es verifica, però com excepció; l´aspecte global de la vida no és el de l´estat de necessitat, el de la fam sinó més aviat el de la riquesa, el de l´exuberància, fins i tot de l´absurd malbaratament: on es lluita, es lluita per poder ... No s´ha de confondre Maltus amb la naturalesa. Ara bé, suposant que existeixi -i en veritat s´hi dóna-, aquesta lluita transcorre, malauradament, de forma inversa al desitjat per l´escola de Darwin, a qui tal vegada seria lícit desitjar amb esmentada escola; és a dir, en contra dels forts, dels privilegiats, de les excepcions felices. Les espècies no creixen en perfecció: els dèbils s´ensenyoreixen sempre dels forts, i això és perquè els superen en número, i són també més llestos ... Darwin s´ha oblidat de l´esperit (¡què anglès és això!), els dèbils tenen més esperit ...
 
 
(El crepúsculo de los ídolos)
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 
Comments