Sistema de govern

La característica formal més important d'un estat és segurament quina forma de govern adopta i la distribució de representants segons els vots. Un excés de representació pot portar a situacions d'ingovernabilitat com les viscudes a Itàlia, o les endèmiques d'Israel. Una representativitat insuficient genera societats malaltes i desequilibrades, igualment inestables.

Hi ha diversos models de sistemes de govern que l'estat català podria adoptar. Per exemple:

  • Una república parlamentària com Alemanya o Israel [el poder executiu prové del legislatiu; el president és bàsicament simbòlic i habitualment escollit pel parlament].
  • Una república presidencial com Estats Units [el poder executiu i el legislatiu estan totalment separats i s'escullen en eleccions independents; el president és el cap de l'executiu].
  • Una república semi-presidencial com França [conviuen president (per elecció directa) i primer ministre (provinent del parlament), repartint-se el poder executiu].
  • Una monarquia parlamentària directa com Holanda o Japó [el monarca és bàsicament simbòlic; el poder executiu el té el primer ministre escollit pel parlament].
  • Una monarquia parlamentària delegada, invent dels britànics, en que el mateix monarca regna sobre diversos estats independents entre si (UK, Austràlia, Canadà i altres; els respectius poders executius emanen dels respectius parlaments).

Sobre aquests models bàsics hi ha multitud de variacions, donant més o menys poder al president o monarca, o variant el mètode d'elecció del president, entre d'altres. No sembla que el sistema de govern sigui determinant en l'èxit d'un estat; hi ha exemples de primeres potències mundials per cada sistema de govern (inclosos sistemes totalitaristes no inclosos aquí).

Es pot trobar extensa informació sobre la matèria a l'informe de Pere Armadàs FORMES DE GOVERN AL MÓN al final de l'article.

A banda del model, cal determinar la representativitat de cada vot (el pes de la distribució territorial del vot). No obstant, si en l'etapa autonòmica de Catalunya no s'ha pogut acordar una Llei Electoral, aquest serà un punt complicat a resoldre. Malgrat no tenir Llei Electoral s'han fet esforços per tenir-ne una; l'any 2007 una comissió d'experts va realitzar un  informe analitzant les diferents possibilitats i fen una proposta consensuada, la qual no va prosperar per manca d'acord polític. L'informe es pot consultar a http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Eleccions/Documents/Info%20general/Arxius/Informe%20final_pdf.pdf o bé al final de la pàgina.

Hi ha diversos sistemes electorals possibles, en part lligats a l'organització territorial del país. Molt bàsicament aquestes sistemes són:

  • Representació uninominal majoritaria - Es vota un representant únic per districte; El parlament es constitueix amb el conjunt de representants territorials guanyadors.
  • Representació proporcional plurinominal - Es vota una llista d'un partit; la representació parlamentària del partit és proporcional al total de vots aconseguits per la lllista.
  • Representació proporcional mixta - S'emeten dos vots, un representant de districte i per un partit. L'assemblea es forma amb els representants directes (de districte) i amb una part de la llista del partit. La proporció entre uns i altres varia segons el país.
  • A Catalunya, que no té llei electoral, l'Informe de la Comissió d'Experts per una Llei Electoral esmentat més amunt proposa una mena de sistema proporcional plurinominal uninominal, el qual anomenen 'llista oberta de partit amb vots preferents', en que es votarien llistes de partits (no representants directes), però dintre cada llista el votant podria escollir els representants que vol. Variants d'aquest sistema s'utilitzen a tota Escandinàvia, entre d'altres països.

Un factor addicional en la representació proporcional és la fórmula electoral amb que es reparteixen els escons (http://es.wikipedia.org/wiki/Fórmula_electoral). Aquest element és crític a l'hora d'assegurar un parlament amb suficient representativitat però que alhora produeixi suficient governabilitat.


En el següent vídeo preparat per l'Associació Catalana de Professionals Ferran Requejo parla sobre el sistema de govern que podria haver-hi a Catalunya.

Ferran Requejo parla sobre el sistema de govern




FORMES DE GOVERN AL MON al 2011

Informe de Pere Armadàs - Sectorial Economistes per la Independència

         Repúbliques presidencialistes.

         Repúbliques presidencialistes amb una presidència executiva i un sistema parlamentari.

         Repúbliques semi-presidencialistes.

         Repúbliques parlamentàries.

         Monarquies constitucionals parlamentàries en què el monarca no exerceix poder executiu.

         Monarquies constitucionals parlamentàries ON el monarca exerceix poders executius amb un parlament dèbil.

         Monarquies absolutes.

         Estats unipartidistes.

         Dictadures militars

         Estats que no encaixen amb cap de les formes de govern esmentades més amunt.

Cal fer notar que diversos estats que constitucionalment són considerats com a repúbliques multipartidistes són estats autoritaris. Aquest mapa mostra la forma de govern de iure i no el grau de democràcia de facto.

De iure és una locució llatina que significa "de dret", això es, amb reconeixement jurídic, legalment. S'oposa a de facto que significa "de fet".

Una situació de iure es la que està reconeguda per la legalitat vigent o per l'autoritat competent en virtut d'algun acord o acte formal. La situació de iure no té per què correspondre a una situació real i en aquests casos s'oposa la situació de iure a la de facto.

De facto és una expressió llatina (recollida al DIEC) que vol dir "de fet" o "pràcticament", fent referència a aquelles situacions que no estan compreses en una llei però que es donen de fet, fent omissió de qualsevol contracte, llei, o situació legal. Aquesta expressió es contraposa a de iure, és a dir, de dret.  Es pot parlar de les parelles, o la cohabitació, de facto, que fa referència a les parelles no regulades per la llei, o per un contracte matrimonial.   Quan es parla de normes o estàndards de facto es fa referència a documents o eines que són seguides per la indústria com si haguessin estat aprovades per organismes oficials, però que en realitat no ho han estat.  Un govern de facto és aquell que ha pres el poder després de un cop d'estat, o per ocupar un buit de poder.  També hom parla de població de facto quan es fa referència als habitants, inclosos els transeünts, que no estan inscrits al cens d'un poble, ciutat, província, et coetera. Per contra la població de iure està formada per aquelles persones inscrites al cens, o de la nacionalitat de la que es parla.

Forma de govern, forma política, règim polític, règim de govern, sistema de govern, model de govern o model polític són alguna de les diverses maneres de nomenar un concepte essencial de la ciència política i la teoria de l'estat o dret constitucional. Fa referència al model d'organització del poder constitucional que adopta un Estat en funció de la relació existent entre els diferents poders. La manera en què s'estructura el poder polític per exercir la seva autoritat en l'Estat, coordinant totes les institucions que el formen, fa que cada forma de govern necessiti d'uns mecanismes de regulació que li són característics. Aquests models polítics varien d'un estat a un altre i d'una època històrica a una altra. La seva formulació se sol justificar ludint a moltes diferents causes: estructurals o idiosincràtiques (imperatius territorials, històrics, culturals, religiosos, etc.) o conjunturals (períodes de crisi econòmica, catàstrofes, guerres, perills o "emergències" de molta diferent naturalesa, buits de poder, manca de consens o de lideratge, etc.), però sempre com plasmació política d'un projecte ideològic.

La denominació corresponent a la forma o model de govern (a més de referències a la forma d'Estat, que indica l'estructura territorial) sol fins i tot incorporar-se al nom o denominació oficial de l'estat, amb termes de gran diversitat i que, tot i que proporcionen certa informació sobre el que proclamen, no responen a criteris comuns que permetin definir per si sols el seu règim polític. Per exemple: República del Perú, Mèxic, Veneçuela, Espanya, Principat d'Andorra, Luxemburg, Federació Russa, Nigèria, República Popular Democràtica de Corea, Unió dels Emirats Àrabs Units, Iran o Líbia. Entre els gairebé dos-cents estats, només hi ha divuit que no afegeixen cap paraula més al seu nom geogràfic, com per exemple: Jamaica, mentre que onze només indiquen que són "estats". La forma més comú és "república", amb 132 casos de molt diferent tipus. Les monarquies són 33 (18 d'elles "regnes").

Hi ha molt diverses nomenclatures per denominar les diferentes formes de govern, des dels teòrics de l'Antiguitat fins l'Edat Contemporània, en l'actualitat solen utilitzar-se de forma habitual tres tipus de classificacions: El caràcter electiu o no de la direcció d'Estat defineix una classificació, entre repúbliques (electiva) i monarquies (no electiva). El grau de llibertat, pluralisme i participació política defineix una altra classificació, entre sistemes democràtics, autoritaris, i totalitaris, segons permetin en major o menor grau l'exercici de la discrepància i l'oposició política o bé neguen més o menys radicalment la possibilitat de dissidència ( establint un règim de partit únic, o diferents tipus de règims excepcionals, com les dictadures o les juntes militars); Al seu torn el sistema electoral pel qual en els sistemes participatius s'expressa la voluntat popular ha tingut molt diverses conformacions històriques (democràcia directa o assembleària, democràcia indirecta o representativa, sufragi censitari o restringit, sufragi universal masculí o d'ambdós sexes, diferents determinacions de la majoria d'edat, segregació racial, inclusió o no dels immigrants, i altres), així com molt diferents maneres de alterar o desvirtuar (burg podrit, gerrymandering, frau electoral, tupinada). La relació existent entre la direcció de l'estat, el govern i el parlament defineix una altra classificació més, entre presidencialisme i parlamentarisme (amb molts graus o formes mixtes entre un i altre). Aquestes tres classificacions no són excloents, sinó que es complementen, de manera que una república pot ser democràtica (Estats Units o Sud-àfrica) o totalitària (la Xina o Cuba), una democràcia republicana pot ser parlamentària (Alemanya o l'Índia) o presidencialista (França o Argentina), i una monarquia pot ser democràtica i parlamentària (Regne Unit o Japó), no democràtica (Aràbia Saudita o Ciutat del Vaticà) o situar-se en posicions intermèdies (Marroc), molt habitualment qualificades de forma més o menys anacrònica amb termes propis de les formes històriques de la monarquia (monarquia feudal, monarquia autoritària, monarquia absoluta). 

Taula de continguts

·         1 Classificació de les formes de govern segons l'estructura política actual

o        1.1 Sistemes republicans

§         1.1.1 Parlamentarisme

§         1.1.2 Presidencialisme

§         1.1.3 Semipresidencialisme

§         1.1.4 Repúbliques unipartidistes i apartidistes

o        1.2 Monarquies

§         1.2.1 Monarquies constitucionals

§         1.2.2 Reialme del Commonwealth

§         1.2.3 Monarquies semi-constitucionals

§         1.2.4 Monarquies absolutes

o        1.3 Teocràcies

o        1.4 Juntes Militars

o        1.5 No classificats o en transició

·         2 Altra classificació segons la filosofia de govern

·         3 Forma interna de govern

o        3.1 Estats unitaris purs

o        3.2 Estats unitaris o centralitzats

o        3.3 Estats regionals o descentralitzats

o        3.4 Estats federats

·         4 Vegeu també

·         5 Notes

  

 Com a subdisciplina de les ciències polítiques, l'estudi de l'organització política i de les institucions polítiques és una ciència comparativa i especialitzada, i en constant actualització. No existeix una classificació fixa i exhaustiva de les diverses formes de govern atès llur variabilitat. La divisió tradicional dels governs ha estat la dicotomia entre "democràcia" i "dictadura" i no pas una topologia amb múltiples possibilitats. La majoria dels investigadors s'enfoquen en l'estudi especialitzat i comparatiu de dos o tres diferents tipus de règims. Els expertes en els sistemes electorals permeten definir i comparar els diversos sistemes d'elecció dels poders de govern d'un règim determinat o independentment del règim. Així, una altra dicotomia per classificar les formes de govern és "república" i "monarquia", independentment de la forma d'organització governamental nacional i regional, o del grau de democràcia dels estats.

 1.1  Sistemes republicans

 

  • Una república és una organització d'un estat en què tots els càrrecs públics són escollits democràticament. No obstant alguns governs dictatorials, unipartidistes sovint utilitzen el terme "república" per referir-se al règim de govern encara que els funcionaris públics no siguin elegits de manera democràtica. Les llistes següents inclouen a totes les repúbliques segons el seu règim intern constitucional independentment que s'hagin elegit democràticament o no.

 

1.1.1 Parlamentarisme

 

El parlamentarisme és un sistema d'organització política en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, sovint expressat per mitjà d'un vot de confiança. El poder executiu dels sistemes parlamentaris prové i depèn del poder legislatiu; el cap de govern (anomenat "primer ministre") sovint és el líder del partit o coalició amb major representació en el parlament o cos legislatiu. Existeix també un cap d'Estat independent (anomenat "president") amb poders limitats, simbòlics o merament cerimonials. Els següents estats són repúbliques parlamentàries:

 

 

1.1.2 Presidencialisme

Els sistemes presidencialistes tenen una clara separació de poders de govern; l'executiu és electe de manera independent de la branca legislativa, la qual sovint es coneix com a "congrés". El cap de govern és alhora cap d'estat (anomenat "president") i per tant no existeix el càrrec de primer ministre. Els següents estats són repúbliques presidencialistes:

 1.1.3 Semipresidencialisme

En els sistemes semipresidencialistes existeix un primer ministre i un president. A diferència dels sistemes parlamentaris el president no és una figura cerimonial, sinó que té alguns poders executius i s'encarrega d'algunes àrees del govern. El president sovint s'elegeix de manera separada de la branca legislativa. Les següents són repúbliques semipresidencialistes (s'hi inclouen governs de pobles que aspiren a la independència i que són reconeguts per la comunitat internacional):

1.1.4 Repúbliques unipartidistes i apartidistes

Les repúbliques unipartidistes són estats no democràtics en què un partit únic té tot el poder de govern, o estats en què l'estructura del partit és alhora l'estructura del govern i que no permeten la creació d'altres partits (o si hi existeixen altres partits, tenen una representació molt limitada). Als estats apartidistes no es permet la creació de cap partit polític. Les següents són repúbliques unipartidistes:

·         Amèrica

·         Cuba (Partit Comunista de Cuba)

·         Àfrica

·         Eritrea (Front Popular per la Democràcia i la Justícia)

·         Àsia

·         Corea del Nord (Partit dels Treballadors de Corea)

·         Laos (Partit Popular Revolucionari)

·         República Popular de Xina (Partit Comunista de Xina)

·         Síria (Partit Àrab Socialista Ba'ath)

·         Turkmenistan (Partit Democràtic de Turkmenistan)

·         Vietnam (Partit Comunista de Vietnam)

 1.2 Monarquies

 Les monarquies són sistemes de govern en què el cap d'estat no és electe de manera democràtica (sovint és un càrrec hereditari).

1.2.1 Monarquies constitucionals

En les monarquies constitucionals el monarca és el cap d'estat amb poders molt limitats o merament simbòlics o cerimonials que exerceix la seva autoritat per mitjà del cap de govern (anomenat «primer ministre» o, més rarament, «president del govern») el qual és el líder del partit o coalició amb major representació en el parlament o cos legislatiu electe democràticament. Per tant, les monarquies constitucionals no difereixen en res de les repúbliques parlamentàries, llevat del fet que el cap d'estat no és escollit de manera democràtica. Les següents són monarquies constitucionals o parlamentàries:

 

1.2.2 Reialme del Commonwealth

El Reialme del Commonwealth està integrat per tots els estats el cap d'estat dels quals és la reina Elisabet II d'Anglaterra. Ella és el monarca de cadascú dels estats i per tant en pren el títol corresponent (i.e. reina d'Austràlia, reina del Canadà, etc.). La reina designa un Governador-General per cada estat (llevat del Regne Unit) com a representant seu amb poders executius limitats i cerimonials. El primer ministre és el cap de govern de la branca executiva de cadascú dels estats del Reialme del Commonwealth, el qual prové del cos legislatiu com a líder del partit o coalició amb més representació. Llevat de l'existència del Governador-General com a representant del cap d'estat, els estats que conformen el Reialme del Commonwealth són monarquies constitucionals i de fet sistemes parlamentaris. El Reialme del Commonwealth està integrat pels següents estats:

 1.2.3 Monarquies semi-constitucionals

Les monarquies semi-constitucionals són monarquies en què el primer ministre és el cap de govern actiu de la nació, però, el monarca encara conserva poders executius significatius que pot utilitzar a discreció. Els següents estats són monarquies semi-constitucionals:

 

1.2.4 Monarquies absolutes

Les monarquies absolutes són règims monàrquics en què el monarca té el poder absolut del govern. Les següents són monarquies absolutes:

1.3 Teocràcies

Les teocràcies són estats basats en una religió d'estat en què el cap d'estat és escollit de la jerarquia religiosa. Els següents estats poden ser considerats com a teocràcies:

  • Iran; de fet, Iran combina la forma presidencialista en què el president és elegit per sufragi universal, i la teocràcia, amb un líder religiós responsable de la política de l'Estat.
  • Ciutat del Vaticà; el papa és elegit per un grup de cardenals de diverses regions del món designats o aprovats pels seus predecessors

 1.4 Juntes Militars

Els estats governats per juntes militars o sota control militar són:

 1.5 No classificats o en transició

Per causa dels conflictes armats recents o passats, els següents estats es troben en transició o sense classificació:

·         Haití

·         Somàlia


2                Altra classificació segons la filosofia de govern

Aquesta classificació de les formes de govern (amb conceptes no excloents) es basa en qui és el que governa i/o la seva filosofia de govern, d'acord a les ciències polítiques:

  • Anarquisme: absència de govern o eliminació del govern jeràrquic i reglamentari. L'anarquisme ha sorgit com a proposta en estats capitalistes, comunistes i socialistes.
  • Autocràcia: forma de govern en què el poder és ostentat per un sol individu. L'autocràcia inclou:

o        Dictadura

o        Tirania

o        Monarquia (incloent-hi la monarquia constitucional atès que el poder recau sobre el monarca que designa, encara que de manera cerimonial, un primer ministre o president que governa en representació seva)

o        Patriarcat i Matriarcat

·         Oligarquia: forma de govern en què el poder és ostentat per un grup privilegiat de la societat en funció de llur riquesa, llur ascendència, llur influència política o llur participació militar. Inclou les següents formes de govern:

o        Aristocràcia

o        Gerontocràcia

o        Meritocràcia

·         Teocràcia: forma de govern en què el governant és el cap de la religió de l'Estat. Es manifesta als:

o        Califats

o        Ciutat del Vaticà

o        Repúbliques islàmiques

o        Sultanat


Independentment de la forma d'organització política dels estats, els estats poden ser classificats d'acord a l'estructura interna dels governs de les regions que els integren (si n'hi ha). Aquesta és una llista no exhaustiva i no mútuament excloent de les formes d'organització interna:

3.1 Estats unitaris purs

Els estats unitaris purs conformen una sola entitat amb un govern estatal únic sense cap divisió administrativa regional. L'únic estat unitari pur és Montenegro.

 3.2 Estats unitaris o centralitzats

Estats unitaris

L'estat unitari regionalitzat o estat centralitzat és un estat dividit en diverses regions que no són autònomes en llurs règims interns. Els governants de les regions són designats directament pel govern central. Els següents estats són estats centralitzats:

·         Xile (dividit en 13 regions no autònomes)

·         França (atès el recent augment de l'autonomia legal de les regions; és a dir l'existència d'assemblees locals, França sovint és classificada com a estat regional)

·         Itàlia (atès l'existència de cinc regions autònomes, Itàlia té una classificació dual entre estat centralitzat i estat regional)

·         Nova Zelanda (dividida en 12 regions i 4 autoritats unitàries)

·         República Popular de Xina (dividida en 22 províncies i 5 regions autònomes de jure, 2 municipalitats, i 2 regions especials; la majoria dels càrrecs públics no s'elegeixen de manera democràtica)

·         Filipines (79 províncies agrupades en 17 regions, només 1 té un estatus d'"autonomia").

·         Sèrbia

·         Països Baixos (amb una classificació dual com a estat regional i estat federat amb les Antilles Neerlandeses i Aruba)

 3.3 Estats regionals o descentralitzats

Els estats regionals o descentralitzats són estats amb un passat centralista, però que progressivament han atorgat major autonomia i sobirania a les diverses regions que els conformen. El grau d'autonomia varia depenent de l'estat, i si el grau d'autonomia és prou elevat els estats regionals són federacions de facto. En aquest cas l'única diferència entre l'estat federat i l'estat regional és l'origen de les atribucions: als estats regionals el govern central ha retornat o cedit alguns drets i capacitats de govern a la regió, mentre que als estats federats són les regions les que han cedit algunes de llurs atribucions al poder central. Atès que el grau d'autonomia pot variar substancialment amb el temps, aquesta classificació no és excloent i sovint és molt ambigua; és a dir, alguns estats que han permès el desenvolupament d'assemblees regionals locals amb poders molt limitats encara són considerats estats centralitzats (com França); d'altres han permès un elevat grau d'autonomia (com ara Espanya i el Regne Unit), i d'altres ja s'han convertit en federacions en tot el sentit de la paraula (com Bèlgica). Si les regions reben l'autonomia que gaudien en el passat (com a dret històric), el procés de descentralització sovint és anomenat "procés de devolució".

 3.4 Estats federats

Estats federats del món

Les federacions són estats conformats per entitats sobiranes i autònomes. L'estatus autònom d'aquestes entitats no pot ser alterat de manera unilateral pel govern central (encara que n'hi ha d'excepcions, com ara Argentina, el govern de la qual ha intervingut en diverses ocasions a les províncies). Els següents estats són federacions:


4           Vegeu també

 Bipartidisme

Un sistema bipartidista és un sistema polític que afavoreix el desenvolupament de dos partits polítics o coalicions polítiques (sovint antagòniques en l'espectre polític) i que generen una exclusió o discriminació positiva de les minories polítiques. El partit que obtingui el segon lloc en les preferències de vot, és l'oposició única i oficial del govern. Els defensors del bipartidisme argumenten que aquest sistema genera estabilitat política atès que exclou les posicions extremistes (teoria basada en el concepte del "votant mitjà" que prediu que les posicions polítiques oposades sempre convergeixen al centre). Per contra, els detractors argumenten que l'exclusió d'aquestes minories és antidemocràtica.

  • El bipartidisme històric tradicional neix després de la Revolució Francesa, i es va estendre a la resta d'Europa i a Amèrica, els governs dels quals presentaven dos partits oposats, conservadors i liberals. A Europa els conservadors volien conservar els privilegis del clergat i de la noblesa, i els liberals volien igualar els drets de la burgesia. A Espanya aquest sistema parlamentari es va establir durant el trienni liberal i durant la restauració borbònica. Als països llatinoamericans amb sistemes presidencialistes, els bipartidisme es manifestava entre els centralistes i els federalistes.
  • Actualment diversos estats poden presentar una forma de bipartidisme si dos partits polítics hi són predominants, alternant-se en el poder. Espanya n'és un exemple, en què el PSOE i el Partit Popular han governat alternadament des de 1982. No obstant el desenvolupament d'altres partits polítics no es limita per l'estructura electoral amb un sistema de representació proporcional i per tant, la democràcia espanyola no és bipartidista per se.
  • Els sistemes amb representació proporcional tendeixen a crear sistemes multipartidistes. Els sistemes amb representació directa, per contra, tendeixen a crear sistemes bipartidistes amb una petita o nul·la presència dels partits minoritaris. El sistema electoral dels Estats Units és l'exemple més clar del bipartidisme pur de facto. A més de tenir un sistema de representació directa, s'hi ha establert un sistema de col·legis electorals, el qual tendeix a reprimir el sorgiment d'un multipartidisme, encara que durant alguns períodes del segle XIX, el sistema nord-americà seria tripartidista. Altres països amb sistemes presidencialistes, com ara Mèxic i Argentina, han implementat una combinació de representació directa i representació proporcional per elegir els membres de llurs Cambres de Diputats, la qual cosa ha permès el desenvolupament d'un sistema multipartidista

 Multipartidisme

Un sistema multipartidista o sistema pluripartidista és un sistema polític l'estructura del qual permet el sorgiment de més d'un partit polític que participen dels debats i de les eleccions. El concepte pur del multipartidisme està basat en la llibertat d'associació i és un dels fonaments de la democràcia representantiva en oposició al unipartidisme, típic dels règims autoritaris o totalitaris. Les democràcies populars, com ara l'antiga Unió Soviètica o l'actual República Popular de Xina, són règims d'apariència democràtica amb una organització d'eleccions amb sufragi universal, però, regides només per un partit. L'existència d'un partit únic implica un centralisme fort.

En alguns països en què el multipartidisme existeix com a dret democràtic, l'espectre polític, però, es concentra en dos partits únicament. Aquests sistemes s'anomenen sistemes bipartidistes. Cal disntingir el bipartidisme pur, que existeix només als Estats Units i que consisteix en la representació de només dos partis al cos legislatiu, del bipartidisme ampliat, en què dos partits són majoritaris al parlament, amb l'existència d'altres partits minoritàris, encara que per llur reduïda representació, llur poder per proposar lleis és limitat, com és el cas del sistema del Regne Unit.

Els sistemes de representació directa tendeixen a afavorir el desenvolupament dels sistemes bipartidistes, mentre que els sistemes de representació proporcional afavoreixen el desenvolupament dels sistemes multipartidistes. Els sistemes presidencialistes multipartidistes sovint no permeten que cap candidat a president aconsigueixi la majoria absoluta, i per tant, han implementat el concepte de "segona volta" en la qual només participen els dos candidats que van rebre el major nombre de vots en les primeres eleccions. Alguns països presidencialistes, com ara Mèxic i l'Argentina, combinen els sistemes de representació directa i proporcional per a elegir els membres llurs parlaments i així evitar el bipartidisme pur dels Estats Units. No obstant això, el parlamentarisme amb reprsentació propocional també presenta problemes, atès que si cap partit aconsigueixi majoria absoluta s'han de formar governs de coalició que de vegades poden ser inestables i el govern ha de convocar a eleccions amb freqüència.

 Govern

Un govern és un cos o un ens que té l'autoritat i la potestat administrativa per a fer i el poder per a executar les lleis dintre d'un grup o organització civil, corporativa, religiosa o acadèmica. En un sentit ampli, governar significa administrar o supervisar, ja sigui un estat, un grup de persones, o un conjunt d'actius. La paraula catalana "govern" es deriva del grec Κυβερνήτης (kyvernites). El govern d'un estat constitueix el centre des del qual s'exerceix el poder polític sobre una societat.

Encara que en la política moderna, el govern, en un sentit ampli i com a organització del poder públic de la societat, es divideix en tres branques (executiva, legislativa i judicial), als països la forma de govern basada en el parlamentarisme, la paraula "govern" sovint es refereix només a les funcions de la branca executiva de l'Estat, o a l'executiu governant (com és el cas dels governs de l'estat espanyol [1] o el de la Generalitat de Catalunya[2]), allò que als estats presidencialistes s'anomena l'administració o gestió, (com per exemple el cas dels Estats Units d'Amèrica on parlem de l'administració Bush o Obama).[3]

Els governs efectius han de posseir dos atributs: autoritat i legitimitat. L'autoritat és l'habilitat per a compel·lir a l'obediència. Tots els governs utilitzen algun tipus de coacció física en la seva autoritat; per exemple empresonament, amenaces o exili. La legitimitat és l'atribut que motiva el poble a sotmetre's a l'autoritat. La legitimitat es guanya a través de l'adquisició i l'aplicació del poder d'acord als principis i estàndards establerts.

  1 Objectius del Govern

La missió del govern és crear un sistema d'auto-protecció social per i amb les famílies que viuen a l'Estat, assegurança al llarg termini, autofinanciable, de molt bona qualitat i sense corrupció. Prioritàriament assegurar el futur de la salut, educació, crèdit, propietat, pensió, habitatge.

A diferències de les ONG, l'estratègia del govern és recaptar aportacions obligatòries de tots els membres de l'Estat, fets en diners, per construir infraestructura i empreses de serveis públics.

Històricament, el primer Govern es forma a la tribu, com una forma de coordinar el ple aprofitament dels recursos humans, naturals, instal·lacions i eines, etc. de la mateixa, per generar el màxim de satisfaccions que satisfacin les necessitats de la tribu, en alimentació, seguretat, etc.

Després, s'ha establert el Executiu com a ens coordinador, el legislatiu com a generador de normes i lleis i el judicial com a encarregat de fer que les normes i les lleis es compleixin.

Actualment hi ha un grup d'investigadors i empreses seriosament preocupats pel fet que el govern és una organització d'autoprotecció social poc segura al llarg termini, que potser no sigui capaç d'assegurar els serveis de protecció social a futur, quan l'espècie allargui seva esperança de vida per sobre dels 100 anys. Aquests investigadors estan desenvolupant ONG alternatives.

 2 Òrgans de govern

Se sol al·ludir que el govern es divideix en poders, però en realitat es divideix en òrgans amb diferents funcions:

segons el seu inici: òrgans constitucionals, investits per la constitució com el poder legislatiu o subordinats, és a dir que són derivats d'òrgans constitucionals com el ministeri de treball

segons la seva estructura: poden ser simples, com un ministeri o complexos, com el poder judicial.

segons la seva composició: individuals, dirigit una persona com l'executiu o grupals, actuant per un conjunt de persones com el congrés.

segons les seves funcions: equivalen als poders judicials, legislatius i executius.

 3 Branques del govern

Vegeu també l'article: "Separació de poders"

En la teoria política moderna, el govern està dividit en tres branques o poders principals: el poder legislatiu (poder per a fer les lleis), el poder executiu (poder per a implementar les lleis) i el poder judicial (el poder per a jutjar i castigar l'incompliment de les lleis). En les democràcies la nominació i l'elecció del govern és el dret dels ciutadans, ja sigui de manera directa (un sufragi universal directe) o indirecta (per mitjà d'un col·legi electoral o per llistes de diputats per partits polítics en la representació proporcional).

Sota les formes tradicionals de govern comunes fins a fa poc segles, com per exemple la monarquia i l'oligarquia, aquests poders eren representants o concentrats en mans d'una sola persona o un grup petit de persones. Una de les innovacions de la democràcia és la separació dels poders en aquestes tres distintes branques de govern que operen independentment en un sistema de balanç i verificació l'una de l'altra. Aquesta separació prevé la concentració excessiva de poder de manera autoritària o despòtica per una persona o un grup de persones.

 4 El sistema tripartit de Montesquieu

L'origen del concepte es remunta al filòsof polític francès de la Il·lustració, Montesquieu.[4][5] Montesquieu descrigué la divisió del poder polític entre un braç executiu, un braç legislatiu i un braç judicial. El seu model es basava en el sistema constitucional britànic, en el qual veié una separació de poders entre el monarca, el Parlament i els tribunals. Autors posteriors han apuntat que Montesquieu s'equivocà en aquest aspecte, car al Regne Unit els braços legislatiu i executiu eren molt propers i tenien lligams amb el braç judicial (tot i que hi havia independència judicial).

 5 Formes de govern

Una forma de govern és un terme col·loquial per referir-se al conjunt de les institucions polítiques per mitjà de les quals un estat s'organitza per a exercir els seus poders sobre una comunitat política. Cal notar que aquesta definició és vàlida encara que el govern sigui il·legítim o si està incapacitat per a exercir els seus poders.

 6 Classificació de les formes de govern

Les formes de govern es poden classificar d'acord amb el nombre de persones sobre les quals recauen els poders de govern:

Autocràcia: govern en què un individu té tot el poder. Aquesta categoria inclou les monarquies absolutes i les dictadures republicanes

Oligarquia: govern en què el poder polític resideix en un grup petit d'individus amb interessos similars. Un tipus d'oligarquia és la plutocràcia, en què un grup petit de persones poderoses està integrat pels membres més rics de la societat

Democràcia: govern en què el poder resideix en tot el poble

Una altra classificació es basa en l'organització o règim polític:

Formes republicanes:

sistemes parlamentaris: sistemes en què la branca executiva del govern es deriva i depèn de la branca legislativa

sistemes presidencialistes: sistemes en què la branca executiva del govern és independent de la branca legislativa

sistemes semipresidencialistes: sistemes en què la branca executiva és encapçalada per un membre de la branca legislativa per la majoria dels afers interns, i per un president electe de manera independent encarregat d'altres afers de competència general o fins i tot amb poders merament simbòlics

Formes monàrquiques:

monarquia parlamentària: monarquia en la qual el poder executiu recau sobre un monarca no electe amb poders limitats o cerimonials; el monarca governa per mitjà d'un primer ministre (o president de govern) que prové de la branca legislativa; en tots els aspectes, llevat de l'existència d'un monarca, les monarquies parlamentàries són idèntiques als sistemes parlamentaris. [6] [7]

monarquia absoluta: monarquia en la qual tot el poder del govern recau sobre un monarca no electe amb poders il·limitats

Teocràcia: organització d'un estat no democràtic basat en la religió d'estat en què el cap d'estat hi és elegit de la jerarquia religiosa i sovint és considerat el representant màxim de la religió en qüestió

Sistemes unipartidistes o apartidistes: estats no democràtics en què el poder polític recau de manera absoluta sobre un partit polític únic (o organització o grup no definit com a partit polític per se) les operacions del qual estan fusionades amb la jerarquia governamental

Juntes militars i estats sota control militar: estats en què les forces armades controlen tots els òrgans del govern i en què tots els principals funcionaris públics també són membres de l'exèrcit

Estats en transició: estats la forma de govern dels quals no pot ser determinada amb precisió

 7 Organització interna del govern

Independentment del sistema de govern estatal en funció, l'organització interna de l'estat es pot classificar en:

estat unitari pur: estat sense cap divisió administrativa interna; el govern estatal és l'única divisió governamental

estat unitari o centralitzat: estat dividit en regions administratives els governants de les quals hi són designats pel govern estatal de manera unilateral

estat regional: estat amb passat centralista que progressivament ha delegat molts poders administratius a les regions internes les quals elegeixen un govern autònom i democràtic la qual cosa el converteix en un estat quasi federat en què el govern central encara conserva prerrogatives i la capacitat de reorganitzar l'estat; depenent del grau de devolució de poders els estats regionals poden ser classificats fins i tot com a estats federats de facto

estat federat: estat format per entitats sobiranes i autònomes que han cedit algunes de llurs atribucions i poders a un govern central per formar una unió; les entitats o estats que s'uneixen a una federació perden el dret a la secessió

estat confederat: unió de dos o més estats o entitats sobiranes i autònomes que han cedit algunes de llurs atribucions i poders a un govern central; a diferència dels estats federats, sovint els integrants d'una confederació conserven el dret a la secessió

 Separació de poders

La separació de poders és un concepte que estableix que els poders d'un govern sobirà han de estar dividits entre dues o més entitats fortament independents, així doncs prevenint que una persona o un grup tingui massa poder.

La idea que estableix que les diferents funcions han d'estar conferides a institucions separades va ser proposta per Aristòtil, però no va ser sinó fins al segle XVII i el segle XVIII que el concepte va ser refinat per James Harrington i John Locke. L'obra més influent, però, va ser la de Montesquieu. Els seus escrits i crítiques sobre la monarquia francesa d'aleshores el van dur a elaborar el concepte de separació de poders, el qual ha estat invocat pels escriptors de la majoria de les constitucions fins ara. Les seves teories estaven basades en un estudi sobre els escrits de Locke i en un coneixement imperfecte de la constitució anglesa del segle XVIII. Montesquieu pensava que per prevenir l'abús del poder i per preservar la llibertat política, era necessari que el govern estigués regulat per diferents poders que s'observassin l'un a l'altre.

Montesquieu, en la seva obra L'Esprit des Lois (L'Esperit de les Lleis), publicat el 1748, va crear el concepte de la divisió de poders en tres branques, tria política. Aquestes branques són:

La branca legislativa, responsable de crear les lleis i les alteracions o revocacions de les lleis existents.

La branca executiva, responsable d'assegurar-se que les lleis es portin a terme; inclou la creació de polítiques i l'elecció de la manera en la qual les polítiques es realitzen.

La branca judicial, responsable d'interpretar la llei i aplicar la llei en situacions específiques.

 Partitocràcia

La partitocràcia es tracta d'un neologisme emprat per definir la burocràcia en els partits polítics. Segons el filòsof Gustavo Bueno "la partitocràcia constitueix una deformació sistemàtica de la democràcia. Cada partit ha d'atacar sistemàticamente a l'altre". Aiximateix, per la teoria antiliberal, "la partitocràcia és aquella forma d'Estado en que las oligarquias partidistes asumeixen la sobirania efectiva", com ho enuncià Gonzalo Fernández de la Mora.[1] El seu desarrollament sol venir aparellat amb els sistemes parlamentaris.

És un terme que s'utilitza per designar el sistema de govern en el qual, encara que teòricament es visqui en una democràcia, els actors principals en el mapa polític són els grans partits polítics i no els ciutadans.

 Notes

  1. ^ A Bangladesh, un govern provisional pren el poder durant els tres mesos en què es realitzen les campanyes prèvies a les eleccions parlamentàries. El govern provisional és presidit per un conseller en cap (l'últim Cap de Justícia a retirar-se) i un grup de consellers neutrals apartidistes elegits per la societat civil. Durant aquest període el president té jurisdicció sobre el Ministeri de Defensa i dels Afers Estrangers.
  2. ^ No existeixen el càrrec de primer ministre ni el de president a Suïssa. El President de la Confederació Suïssa és merament un primus inter pares del Consell Federal Suís, un consell executiu de set membres que constitueix el govern i la prefectura d'Estat de Suïssa.
  3. ^ La República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) és un govern en exili, localitzat a Tindouf, Algèria. La major part del territori de la Sàhara Occidental està ocupat militarment pel Marroc, la resta és administrat per la RASD.
  4. ^ El bisbe d'Urgell i el president de França són co-prínceps ex-officio.
  5. ^ El rei es va atorgar autoritat absoluta per tres anys el 2005; ha renunciat al poder absolut el 21 d'abril, 2005, però, el govern constitucional encara no ha estat restaurat.
  6. ^ Bhutan està en un procés de democratització a petició del rei.
  7. ^ Els Emirats Àrabs Units són una federació de monarquies absolutes; el president federal s'elegeix entre els emirs hereditaris.
  8. ^ El 3 d'agost, 2005, l'exèrcit va dirigir un cop d'estat i va declarar una dictadura de transició de dos anys.

 

 



Ċ
Marc Ricart,
6 d’oct. 2010, 7:39
Comments