Dret Internacional i Successió d'Estats

El Dret Internacional (DI) serà clau en la secessió de Catalunya. Primer perquè el DI determina les condicions que ha de tenir un estat perquè es pugui considerar tècnicament com a tal. Però molt més important que això és que perquè un estat es pugui comportar com a tal, perquè sigui funcional i viable, li cal el reconeixement internacional. Aquest aspecte és essencial perquè de res serveix creure’s un estat si els teus veïns, la comunitat internacional en general, i les institucions supra-estatals ho ignoren i no et tracten com a tal.

Segons Dumberry [conferència] la Convenció de Montevideo sobre drets i deures dels Estats de 1933 va establir 4 condicions que ha de complir una entitat perquè es pugui considerar un estat segons el DI:

-          Ha de tenir un territori definit

-          Ha de tenir una població estable

-          Ha de tenir un govern efectiu (capaç d’exercir l’autoritat i mantenir la llei i l’ordre)

-          Ha de ser sobirana (capaç de conduir les seves relacions internacionals amb independència de qualsevol altre estat)

Ser un estat segons el DI és una qüestió tècnica, de compliment amb la Llei.

El reconeixement d’un estat, no obstant, no està regulat per el DI. Per tant, no es constitueix com a fruit de complir unes condicions tècniques jurídiques. Reconèixer un altre estat és una elecció lliure de cada estat, per tant és una declaració política voluntària que es pren amb independència de que tècnicament se sigui un estat o no. Aquesta voluntarietat provoca situacions contradictòries en els dos sentits; estats que ‘teòricament’ existeixen però no els ha reconegut quasi ningú (Taiwan, Somaliland), i territoris que no compleixen la condició d’estat però han estat reconeguts abastament (Sahara Occidental, Palestina).

La qüestió del reconeixement és vital principalment per:

-          els aspectes financers de la secessió

-          l’entrada de Catalunya en els organismes internacionals

-          l’establiment de relacions diplomàtiques amb altres estats

En la (poca) teoria i la pràctica aplicada per resoldre aquests aspectes hi té molt a veure el tipus de successió d’estat de que es tracti, la qual pot ser:

Dissolució de l’estat predecessor i formació d’un o més nous estats.

Secessió d’una part del territori per constituir un nou estat, i on l’estat predecessor segueix existint.

Cessió d’una part de territori d’un estat existent a un altre.

Unificació, que pot ser un estat queda integrat en un altre estat preexistent, o dos o més estats deixen d’existir per crear-ne un de nou.

En la creació d’un nou estat català només podrien donar-se els dos primers casos. Tot i que sembla que el més probable seria que parléssim d’una secessió, no està tan clar que la separació de Catalunya no representés de facto l’acabament de l’estat espanyol predecessor, tal i com està concebut. (L’estat espanyol es fonamenta en la unitat indivisible del territori, precepte que quedaria rebentat; a més caldria refer part de la constitució i d’algunes lleis bàsiques de l’estat; finalment, si el nou estat espanyol es declara successor de l’estat predecessor pot significar assumir càrregues preexistents en deute, per exemple). Caldria un dictamen jurídic ad hoc per part d’experts sobre el cas concret d’Espanya i Catalunya, i tot i així no seria definitiu. En el camp del dret internacional l'àrea de la successió d'estats és molt indeterminada, no hi ha regles, pràctiques o costums clares i incontrovertibles i no es resol cada cas fins que no s’aborda realment [Stanic - conferència]. No es va abordar ni resoldre igual la secessió de les repúbliques bàltiques de la URSS, que la dissolució de Iugoslàvia, la dissolució de Txecoslovàquia, la secessió de Kosovo de Serbia o la secessió d'Est Timor d'Indonèsia, per citar exemples recents. Això és així perquè la jurisprudència internacional no és font de dret, i per tant, per exemple, els jutges del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia poden o no utilitzar voluntàriament les seves pròpies sentències prèvies com a suport a les seves decisions, però mai perquè hagin creat jurisprudència.


 Referències

[Conferència]

Building a new State – 1ª Conferència sobre l’Autodeterminació de Catalunya 2011, Palau Robert, 03/11/2011 – Org: Sobirania i Justícia

Ana Stanic – Patrick Dumberry – Charles E. Ehrlich

Ponència de Carles Boix, catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton, a la 1a Conferència SiJ sobre l'Autodeterminació de Catalunya 2011.

http://www.sij.cat/fitxers/Pon__ncia_Carles_Boix.pdf

Ponència d'Ana Stanic, directora-fundadora de la firma jurídica E&A Law, a la 1a Conferència SiJ sobre l'Autodeterminació de Catalunya 2011.

http://www.sij.cat/fitxers/Pon__ncia_Ana_Stanic_0.pdf

Ponència de Charles E. Ehrlich, expert en dret i desenvolupament internacionals, a la 1a Conferència SiJ sobre l'Autodeterminació de Catalunya 2011.

http://www.sij.cat/fitxers/Pon__ncia_Charles_E_0._Ehrlich.pdf

Ponència de Patrick Dumberry, professor de la Universitat d'Ottawa, a la 1a Conferència SiJ sobre l'Autodeterminació de Catalunya 2011.

http://www.sij.cat/fitxers/Pon__ncia_Patrick_Dumberry_0.pdf

Totes les ponències de la 1a Conferència sobre l'Autodeterminació de Catalunya 2011 en català i en un sol document.

http://www.sij.cat/fitxers/Document_complet_1.pdf





Comments