No deixem que el català se’ns desfaci

3. La llengua a l’ensenyament

A diferència d’alguns altres àmbits, a l’ensenyament gairebé ningú no gosa discutir que la llengua catalana és i ha de continuar essent la llengua vehicular. Però això que sobre el paper sembla que hauria de garantir-ne la plena normalització i contribuir a modificar el comportament d’una societat altament castellanitzada, no és ben bé així.

La realitat del dia a dia en les escoles i els instituts de Catalunya ens fa veure que la castellanització dins dels centres d’ensenyament avança imparablement, tant pel que fa a les quotes d’ús com a la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes i professors. I els professors no disposen de prou eines, de prou coneixements ni de prou autoritat per a poder-ho aturar, i potser n’hi ha que ni tan sols tenen consciència d’aquesta realitat. A les classes de llengua catalana malauradament ja és ben normal que un alumne parli en castellà amb els seus companys o fins i tot amb el professor; no volem ni imaginar què deu passar en les altres assignatures! Per molt que el professor faci la classe en català i que els llibres de text siguin tots en català, en molts centres la major part dels vailets s’expressen sempre en llengua castellana i veuen la catalana com una llengua purament acadèmica.

En poc més de quinze anys, hem vist un retrocés innegable en la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes. El professor de català els ha de corregir contínuament i, com que aparentment ningú més no ho fa, deuen pensar que els professors de català són extraterrestres vinguts d’un altre planeta. Quan un alumne ha faltat a classe el dia de l’examen, ja ha esdevingut ben normal que, en preguntar al professor quan pot fer l’examen, justifiqui que aquell dia “no estava”; si en una exposició oral algú parla fluix, no hi ha dubte, tots diuen que “no s’escolta”; habitualment, els estris d’escriptura, per alguna norma de gravetat incomprensible, sempre “se’ls cauen al terra”; a alguns alumnes els “pillen” copiant en un examen; un altre es queixa al tutor que “li han donat amb la pilota expressament”; amb prou feines fan servir els pronoms febles en i hi...

Alguna cosa falla en el model d’immersió lingüística. Per molt que la llengua vehicular del centre escolar sigui el català i que els llibres de text també siguin en català, massa professors practiquen el bilingüisme a classe i passen de seguida al castellà quan responen a un alumne que se’ls adreça en aquesta llengua; massa professors, tot i tenir la titulació exigida, no són un model lingüístic vàlid per als alumnes; n’hi ha massa, tant d’alumnes com de professors, que només usen el català en l’àmbit escolar... Sí que en molts centres s’aplica una teòrica immersió lingüística, però immersió en una llengua trinxada, desestructurada i completament irrecognoscible. I l’efecte d’aquesta immersió acaba essent el contrari del desitjat: la minoria amb un model lingüístic correcte acaba contaminant-se de la majoria amb un model lingüístic corromput.

Per una altra banda, a la universitat no sembla pas que la cosa millori. Hi ha molts professors que fa anys i panys que viuen a Catalunya i que encara tenen la indecència de fer les classes en castellà amb l’excusa barata que s’expressen millor en aquesta llengua. Aquest és el meravellós bilingüisme que ens venen des de les instàncies governamentals? Que potser el coeficient intel·lectual d’un professor universitari no és prou elevat per a aprendre a expressar-se en una llengua diferent de la seva llengua materna? Com a exemple només direm que en un curs de literatura universal a la Pompeu Fabra —per cert, gens barat— més de la meitat dels professors exercien la docència exclusivament en llengua castellana, sense cap avís previ als alumnes que s’hi havien matriculat. Això passa a les facultats de lletres, on els professors haurien de tenir més consciència de quina és la llengua del país i dels drets lingüístics dels alumnes. Què no deu passar a les altres facultats?

Per resoldre això, primer hauríem d’arraconar el cofoisme dels polítics que, basant-se en enquestes i percentatges, sempre arriben a la conclusió que la normalització del català és immillorable. Després caldria que tothom entengués que per a dedicar-se a l’ensenyament professional no n’hi ha prou de tenir el nivell C de català. Si volem que els professors siguin un model lingüístic vàlid, caldria exigir -los uns coneixements molt més amplis. Com pot ser que es potenciïn tant els coneixements informàtics, amb l’oferiment de nombrosos cursos destinats als docents, i en canvi no es faci igual amb els coneixements lingüístics? Per què no s’ofereixen enlloc cursos pràctics d’aprofundiment de la llengua catalana tan necessaris per a fer les classes en català? Estem segurs que tindrien tant d’èxit com els cursos d’informàtica! Als anys setanta i vuitanta els mestres i professors feien cua per apuntar-se al reciclatge de català i als cursos de Mòdul 2. Per què no es van continuar oferint i potenciant aquests cursos i alguns altres de nivell superior dirigits directament a la docència de qualsevol àrea curricular?

 També ens hauríem de demanar com és que actualment el Nivell C es pot aconseguir només aprovant 4t d’ESO, i per què aquest és l’únic requisit necessari per a exercir professions en què la llengua té un paper tan important? Pensem que el fet de tenir el graduat escolar i el nivell C no garanteix el coneixement lingüístic que requereix una professió en què l’ensenyant ha de ser un model per als aprenents. Potser també en el Màster de Formació per al Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes, hi hauria d’haver un curs obligatori de formació lingüística. Com volem que els mestres i professors siguin un model de llengua si només els exigim que tinguin aprovada l’assignatura de llengua catalana de 4t d’ESO? Tots els professors han d’implicar-se en l’aplicació de la immersió lingüística; no pot ser que el professor de català sigui una rara avis enmig d’uns col·legues absolutament castellanitzats.

Cal una ràpida actuació per a fugir del cofoisme i conscienciar tots els partícips de l’ensenyament del fet que tenen a les mans el futur de la llengua catalana. Hem de fer un nou projecte que il·lusioni els catalans i els deixondeixi del son idíl·lic venut pels nostres polítics. Hem de desvetllar-los la consciència i l’interès per una llengua digna i deslliurada del jou del bilingüisme esclavitzant. Els catalans ens estimem la llengua i no deixarem que perdi la seva fesomia. Esperem que no ens n’adonem massa tard; ara encara hi som a temps!

Cercle Vallcorba (maig de 2017)