BIOGRAFIA


Tornar a casa

                 

Buster Keaton

 

 

Nom real:

Joseph Frank Keaton

 

Naixença:

4 d'octubre de 1895
a Picqua, Kansas (EUA)

 

Defunció:

1 de febrer de 1966
a Los Àngeles, Califòrnia (EUA)

 

Nacionalitat:

nordamericà

 

pàgina web:

The International Buster Keaton Society

 

Premis Oscar

 

 

 

 

Premi honorífic (1959)

 

Fitxa a IMDb

 

                                                

Buster Keaton, nascut com a Joseph Frank Keaton (Picqua-Kansas 1895 -Woodland Hills-Califòrnia 1966)  va ser un actor, director, productor i gagman cinematogràfic nordamericà, universalment reconegut com un dels grans mestres del cinema mut còmic.

Els inicis

Als tres anys va començar a treballar amb els seus pares a la companya teatral familiar, coneguda com The Three Keatons .

Desprès d'anys de gira pels Estats Units i la Gran Bretanya, Buster Keaton es va fer famós amb el sobrenom d'el Fregall humà. L'espectacle de la família Keaton va passar a la història com a un dels més violents del vodevil amèrica. Buster va entrar al món del cinema el 1917 de la mà de Roscoe Arbuckle, el mestre de l'slapstick, al costat del qual va aprendre la tècnica cinematogràfica. A partir de llavors, el còmic va anar polint, progressivament, el caràcter del seu personatge.

La època d'independència creativa i econòmica

El 1920 es va associar amb el productor Joseph Schenck i iniciar la seva carrera com a productor independent. A partir de llavors va escriure, dirigir i protagonitzar totes les seves pel·lícules al costat d'un equip estable que va excel·lir com a un dels més creatius del cinema americà d'aquella època. Abans de començar aquesta etapa, però, interpretaria el paper protagonista de la sofisticada comèdia The Saphead (1920), dirigida per Herbert Blanché. En aquest film Buster va sorprendre crítica i públic amb un tipus d'interpretació plena d'una subtilesa que no es trobava als curtmetratges rodats al costat de Roscoe Arbuckle.

L'èxit del film el va acabar d'encoratjar. Entre 1920 i 1923 va realitzar 19 curtmetratges, que actualment es consideren autèntiques obres mestres del gènere d'una forma gairebé unànime. Al llarg d'aquests curts va acabar de definir, com a actor, un personatge que representa el paradigma de la impertorbabilitat. Mai reia i rarament plorava. Defugia provocar la commiseració en l'espectador, alhora que lluitava contra els elements més insòlits amb l'ajut de la seva delirant imaginació. Tot això ho transmetia amb un llenguatge corporal nou i una expressivitat facial subtil però poderosa. Com a director va desenvolupar un estil espontani, mesurat, servit amb un perfeccionisme gairebé matemàtic, clàssic i avantguardista a la vegada. En aquest sentit, Buster va estar sempre alerta de totes les noves troballes del més modern llenguatge cinematogràfic i en faria l'ús més sorprenent sense descurar un equilibri gairebé invisible amb les necessitats narratives de la història. Va utilitzar amb desimboltura els més avançats efectes especials, però mai deixaria que aquests eclipsessin la trama principal.

El 1923 va començar a dirigir i protagonitzar una sèrie de nou llarg metratges, que es poden considerar com a alguns dels de màxima qualitat, modernitat i elegància del seu gènere. Va iniciar el cicle amb Les tres edats (Three Ages,1923). A partir d'aquesta data va anar polint el seu estil, film rere film, sense perdre mai la seva inquietud per cercar l'espontaneïtat més pura.

Tres anys més tard va estrenar la que potser seria la seva obra més popular, El maquinista de la General (The General1926), aclamada actualment com una de les indiscutibles cimeres de l´art cinematogràfic. Al seu temps, però, no va ser ben rebuda per públic i crítica. Aquell fet va suposar un punt d'inflexió perillós per a la seva carrera com a productor independent.

La crisi

Encara va poder rodar dues pel·lícules més als seus Buster Keaton Studios- El Colegial (College1927) i L'heroi del riu, (Steamboat Bill Jr.,1928)- que van suposar dos nous fracassos de taquilla. La situació va esdevenir insostenible i finalment es va veure obligat a acceptar un contracte amb la recentment formada Metro Goldwyn Mayer. El contracte resultava molt suculent des del punt de vista econòmic, però altament frustrant des del de la llibertat artística: malgrat que en un principi l'estudi tenia l'obligació contractual de comptar amb la seva opinió, a efectes pràctics no podria dirigir ni supervisar els guions de les seves pel·lícules mai més.

La seva primera producció dins la nova companya representa la seva darrera obra mestra, El Cameraman (The cameraman1928). El film es va estrenar alhora que començava a arribar el cinema sonor. Tot aquests canvis, afegits als seus problemes conjugals, el van conduir a caure en una terrible crisi alcohòlica que encara li va fer perdre més el control.

El 1933, després de set films de molt discutible qualitat, Buster va ser acomiadat de la Metro Goldwyn Mayer. Començaria, aquí, l'època més fosca de l'altre temps estrella còmica, en mig de la qual, el 1936, va contraure el seu segon matrimoni amb Mae Scribbens, que va durar amb prou feines uns pocs mesos. Es va veure obligat a sobreviure en papers ridículs en pel·lícules molt fluixes fins que, finalment, va tornar a ser contractat a finals dels anys trenta per la mateixa companya que l'havia acomiadat, llavors, però, en qualitat de gagman per a altres còmics i supervisor còmic per als directors.

El 1940 es casaria amb Eleanor Keaton, la seva última dona. A partir d'aquest moment, la seva vida professional i familiar retrobaria una estabilitat que semblava perduda. Va començar a treballar al nou medi televisiu amb un cert èxit i el van contractar com a secundari per a films de rellevància com Limelights (1952) de Charles Chaplin i Sunset Boulevard (1950) de Billy Wilder.

El redescobriment

Aquests darrers esdeveniments van ajudar que es produís un cert re-descobriment de la seva vella obra. Els nous historiadors es van endur una gran sorpresa en revisar els seus vells èxits i copsar la modernitat de l'art keatonià. L'Oscar honorífic a la seva carrera, que rebria el 1959, i la quantitat de pel·lícules i aparicions televisives dels anys seixanta van suposar el punt culminant d'aquest reconeixement.

Poc després de rodar Golfus de Roma (1966) de Richard Lester, moriria de càncer de pulmó el 1966, al seu petit ranxo de Woodland Hills.

Actualment, Buster Keaton ha esdevingut un dels còmics i directors cinematogràfics més citats i imitats per artistes de tots els camps, des de la música (Jordi Sabatés) el ballet (Cesc Gelabert), la literatura (Alberti, Lorca o Brossa són només alguns exemples famosos de poetes que li han dedicat alguna obra) i els dibuixos animats o les arts gràfiques. Ha estat recentment escollit com 14è director més influent de tots els temps per la revista americana Moviemaker, pel davant de mestres com Fritz Lang o Friedrich W. Murnau. The General encapçala, a través d'un sistema de votació popular, i des de fa més de cinc anys, el rànking dels 100 millors films de l'època del cinema mut de la pàgina web més prestigiosa i popular sobre el tema, Silent era (http://www.silentera.com/ ) i cada dia s'estan obrint fòrums i clubs dedicats a la discussió sobre el geni de l'humor visual, d'entre els quals destaquen especialment l'americana Damfino, pàgina oficial del còmic i el seu llegat, i el fòrum americà de discussió Silentbuster, famós per les activitats de recerca dels seus membres.

Filmografia

Curtmetratges amb Roscoe Arbuckle:

Primer llargmetratge protagonitzat:

Com a director independent:

Curtmetratges

Llargmetratges

Bibliografia

  • Buster Keaton de Rudi Blesh, Mc Millan Publisher (1966)
  • Buster Keatons The general: starring Buster Keaton and Marion Mackde Richard J. Anobile, New York, Darien House (1975)
  • The best of Buster: the classic comedy scenes direct from the films of Buster Keatonde Richard J. Anobile, London, Hamish Hamilton (1976)
  • Il cinema di Buster Keaton de Piero Arlorio, Roma, Samona e Savelli (1972)
  • Francesco Ballo, Buster Keaton, Milano, Mazzotta (1982)
  • Introduzione a The General di Buster Keaton de Francesco Ballo, Aosta, L'Eubage (2001)
  • Buster Keatonde Helga Belach - Wolfgang Jacobsen (herausgebers), Berlin (1995)
  • Le regard de Buster Keatonde Robert Benayoun, Paris, Herscher (1982)
  • Silent echoes: discovering early Hollywood through the films of Buster Keaton de John Bengtson, Santa Monica, Santa Monica Press (2000)
  • Keaton & Co, Les burlesques américains du "muet" de Jean-Pierre Coursodon, Paris (1964)
  • Buster Keaton; les films, la mise en scene, le gag, rapport au monde, rapport aux autres, themes keatoniens, la querelle du "comique pur." de Jean-Pierre Coursodon, Paris, Seghers (1973)
  • Buster Keaton de Giorgio Cremonini, Firenze, La Nuova Italia (1976)
  • Keaton: the Man Who Wouldn't Lie Down de Tom Dardis, London, Andre Deutsch (1979)
  • Buster Keaton de Saverio Fortunato, Roma, Skema (1992)
  • Buster Keaton's Sherlock Jr. de Andrew Horton , Cambridge, Cambridge University Press (1997)
  • Slapstick, autobiografia de Buster Keaton (amb Charles Samuels), USA (1960)
  • Buster Keaton Remembered de Eleanor Keaton - Jeffrey Vance, New York (2001)
  • The Theater and Cinema of Buster Keaton de Robert Knopf, Princeton, N.J.
  • Buster Keaton de Jean-Patrick Lebel, Paris, Editions universitaires (1964)
  • Buster Keaton, Cut to the Chase de Marion Meade, London (1996)
  • Buster Keaton, Tempest in a Flat Hatde Edward McPherson (2005)
  • Buster Keaton de Marcel Oms, Lyon, Serdoc (1964)
  • L'originalissimo Buster Keaton de Jose Pantieri, Milano, Tip. Rampoldi (1963)
  • Buster Keaton de David Robinson, London, Secker & Warburg in association with the British Film Institute (1969)
  • Buster Keaton de Gianni Rondolino, Edizioni A.I.A.C.E. (1970)
  • Buster Keaton de Wolfram Tichy, Reinbek (1983)
Enllaços externs