2. L’art del Renaixement a Catalunya

Arquitectura

Quan Alfons el Magnànim incorpora a la corona els territoris italians meridionals de Nàpols, València es converteix en la capital efectiva dels Països Catalans. A través d’aquesta ciutat s’introdueixen les influències del renaixement italià, que en general només afectà la decoració superficial.

Hi ha doncs poques mostres d’art renaixentista. Cal esmentar la capella municipal de València, el Palau del marquès de Villores a Sant Mateu (Maestrat), la sala de les Corts de la Generalitat de València, el saló de Sant Jordi i la façana principal de la Generalitat de Barcelona.

 

Escultura

La plàstica renaixentista s’introdueix gràcies a la presència d’artistes forans, i fins i tot a la importació d’obres, com ara els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó, a Montserrat, i el de Ramon Folc de Cardona, a Bellpuig d’Urgell.

Entre els artistes que van treballar es destaquen Bartolomé Ordóñez i Diego de Siloé. També cal esmentar Martí Diaz de Litzasolo, de nacionalitat desconeguda, però que va obtenir la ciutadania barcelonina.

Indubtablement, però, la figura més destacada fou el valencià Damià Forment, instal·lat a Saragossa i eix de l’escola aragonesa, que fou cridat a Poblet per realitzar l’altar d’alabastre.


 

Pintura

Durant la segona meitat del segle XV la pintura catalana rep l’impacte del realisme de Van Eyck, que es pot detectar en algunes obres del garn pintor Jaume Huguet. Però no és això precisament el que caracteritza l’art d’Huguet, sinó el seu domini de la composició, que li permet d’arribar a la monumentalitat per mitjà d’una naturalitat elegant i refinada.

Al llarg de la primera meitat dels segle XVI l’ideal plàstic del Renaixement italià s’introdueix als Països Catalans. La porta d’entrada fou València, més lligada que Barcelona als estats italians units a la corona catalana. Artistes italians o formats a Itàlia són els portadors de la nova estètica.

A mitjan segle XVI apareix el manierisme, moviment que es basava en la idea que la perfecció artística havia de consistir a imitar els grans mestres, Ticià, Miquel Àngel, Rafael i Correggio.

El representant més important fou el valencià Vicent Macip, anomenat Joan de Joanes, l’obra del qual es troba limitada per la manca d’un públic adequant al seu refinat art, a causa de la dissolució del nucli aristocràtic després de la desaparició de la corona catalana.