L'any passat vaig començar al Llac Leman fins a Bourg Sant Maurice, i aquesta vegada l'objectiu és continuar fins a Ventimiglia, a la costa Mediterrània.

A la primera edició vaig fer 235 quilòmetres i 9.450 metres de desnivell en sis etapes, i aquest any 630 quilòmetres amb 20.570 metres de desnivell en 14 etapes. Com l'any anterior, hi ha molts llocs que caldrà empènyer per camins de muntanya i per baixar hi ha de tot, tant pistes i corriols, fins a trialeres o alguns llocs que també caldrà caminar, però per fer-se una idea de la ruta el millor es llegir els comentaris de cada etapa. Globalment, hi ha molts llocs que cal tenir certa experiència baixant.

M’he basat en els tracks de Zinaztli i Agustí Bou, i la Travessia d'Isabel i Pepe.

Tal com a l'edició anterior, hi ha molts allotjaments i la ruta es pot planificar de manera diferent. Portava una llista d'albergs, refugis i hostals econòmics, per tal de poder fer algun canvi de planificació sobre la marxa. El preu està entre 40 i 50 € la mitja pensió, més consumicions. Algun dia que no vaig trobar refugi, o gîte. El preu de la mitja pensió als hotels econòmics està entre 60 - 90 €. En algunes etapes he fet reserva el mateix dia, per si de cas no hi hagués lloc, buscar alguna alternativa. En general, per una persona no sol haver problema, però si s'arriba just, és millor avisar i que ho tinguin en compte pel sopar, que habitualment és sobre les set. Cal pensar que un refugi no és un restaurant i si no és per una causa molt i molt justificada no s'ha d'arribar tard.

Sobre l'equipació que porto, intento que sigui el mínim: Un culotte, maillot i l'impermeable. També una samarreta, pantalons curts i unes sandàlies lleugeres.

La bicicleta és una Canyon Neuron, i com en altres ocasions porto una bossa de manillar, segon bidó amb les eines, motxilla amb poc pes i una bossa sota el selló, que donat que porta tija telescòpia m'ha costat trobar un que vagi bé. El model, un Ortlieb Saddle M. Hi ha alguna foto que es pot veure bé.

A la crònica, a més d’informació actualitzada, aporto el meu punt de vista, alguna correcció i possibles alternatives.

La línia blava correspon a la primera part, realitzada al juliol del 2.018, i la línia vermella la d'aquest any.

EL VIATGE

M’he desplaçat en autocar (Flixbus) des de Barcelona a Grenoble i després tren fins a Alberville.

Vaig enviar varis correus a Flixbus preguntant sobre el transport de bicicletes. Contesten molt ràpid, però son respostes genèriques. Concretament a la línia de Barcelona fins a Grenoble, a la web no hi ha possibilitat de comprar el bitllet amb bici (Sempre diu que no queden places).

Això és així quan l'autocar no disposa de porta-bicicletes.

Preguntant a l'estació, la manera de portar-la en aquests casos és treure la roda del davant i els pedals, girar el manillar, baixar el seient de i embolicar tot amb unes bosses de plàstic grans, per exemple. En aquest cas, cal abonar l'import de 9 € al conductor. Segons em van dir a l'estació d'autobusos, – no la companyia – , "en principi", no ha d'haver cap problema. Em pregunto què podria passar si ja hi haguessin varies bicicletes i quedés poc espai.

Vam arribar a Grenoble a l’hora prevista, amb temps de fer una petita volta per la ciutat, prendre un cafè i comprar el bitllet de tren.

Quan pensava que tot estava encarrilat, van suprimir el tren que havia d’agafar. Va ser el principi d'un matí caòtic, de trens que suprimien o s'espatllaven degut a l'onada de calor i començament de les vacances. Amb aquests problemes de trens, vaig arribar tres hores tard a Albertville.

ETAPA 1 - Albertville - Refuge de La Coire

He sortit d’Albertville prop de les dues amb molta calor (Albertville està a 352 m), sense haver dormit bé i menjat malament. Tot plegat m’ha passat factura i m’ha costat molt arribar al Refugi de La Coire, on havia reservat per passar la nit. Segurament la decisió més encertada hagués estat buscar allotjament a Albertiville i seguir al dia següent, però al tenir reserva, vaig pensar a seguir amb la idea inicial.

La carretera fins a Arêches, tot i no ser una carretera principal, he trobat bastant transit. Continua una pista asfaltada per acabar en pista de terra.

Els quaranta quilòmetres transcorren amb un pendent suau, però constant per remuntar uns 1850 metres de desnivell.

En lloc de les 5-6 com tenia previst, he arribat a les 9. Al refugi han estat molt amables, m’han guardat el sopar, i no cal dir que he dormit con un tronc.

ETAPA 2 - Refuge de la Coire - Val d'Isere

Ben descansat, és una meravella despertar-se i sortir a fer un passeig a la vora del refugi. La situació enmig de les muntanyes, entre prats i amb el so de fons dels esquellots de les vaques, produeix una gran sensació de benestar.

Ja esmorzat, es pot baixar per pista o per un corriol que no presenta gaire dificultat i que va a parar al mateix lloc. Després va combinant pistes asfaltades, de terra i carreteres locals fins arribar a Bourg Sant Maurice, on vaig acabar l’any passat. Moment de fer un cafè i menjar uns fruits secs que portava. A la foto es veu el preu 3,5€!

L'any passat vaig fer aquesta etapa de Bersend a Bourg Saint Maurice pel Llac de Rouselend, i els paisatges em van agradar molt, si de cas, que hi ha molta carretera. Aquest any pel Coll de Arêches també és maco i més terreny de btt.

Seguint el track he vist que han fet una central hidràulica i el camí estava tallat. Amb una petita volta he solucionat la incidència.

Més endavant he trobat un Alberg de Joventut, que podria ser una bona opció d’allotjament.

Queden uns mil metres de desnivell per arribar al Refugi Le Monal, enclavat en un lloc molt bonic. Més que un refugi, em va semblar un hostalet de muntanya amb encant. També és més car que la mitjana. Era cap de setmana i estava complert, així que segueixo cap a Val d’Isere.

Després del refugi hi ha una pujada curta però forta, i baixada per pista de terra. Hi havia rètols d’una gîte però estava tancada. Això passa sovint.

Per evitar baixar al poble de la vall, segueixo un corriol que fa de drecera.

S’arriba a la carretera principal. En aquest moment, el track que portava es desviava cap a Tignes 1.800. És una opció a tenir en compte si la idea es quedar-se a dormir en aquesta població on els allotjaments estan una mica millor de preu que en Vall d'Isere.

Com que la meva destinació és Vall d’Isere, he seguit la carretera en aquesta direcció. Es passa per alguns túnels i es recomanable portar alguna llum.

Vaig arribar a l’oficina d’informació demanant alguna gîte, o alberg econòmic, i tal com em van dir, aquí no hi ha res de barat. Van cercar entre el que hi havia disponible i van trucar per confirmar l’estança a l'hotel Bellier.

Hi ha supermercat, i per compensar la clavada de l’hotel vaig anar a comprar quatre coses per sopar, arribant just a temps, doncs als pocs minuts d’entrar a l’hotel va començar a ploure.

ETAPA 3 - Val d'Isere - Bramans

La nit anterior vaig pringar amb l’hotel, però almenys el desdejuni va ser abundant i variat. A més de la varietat, als hotels acostumen a posar embotits, formatge, ous, etc.

El millor de dormir a Vall d’Isere és que al dia següent s’agafa la pujada al Coll d’Iseran amb la fresca (uns 1.000 metres de desnivell). El pendent és suau, del 5 -6% aproximadament i tot i ser un port de muntanya, a més de moltes bicicletes, he trobat bastant tràfic de motos i cotxes que fan ruta turística.

El dia es clar i puc gaudir d’unes vistes espectaculars. A dalt del port tothom s’atura per descansar, fer fotos o prendre alguna cosa.

La baixada segueix fins a Bon Neval Sur Arc, un poble amb molts restaurants i hostals. Els que portava anotats en el rang d'econòmics eren el Xalet CAF, i l'aubergue d'Oul.

He seguit fins a Bramans, per pistes amb tendència de baixada i que van evitant la carretera.

En el camí hi ha l'alberg de joventut Val Cenis, però he seguit una mica més fins a Bramans (Alberg Els Glaciers). El lloc està bé. Hi ha dortoir i és econòmic. He trobat a faltar que no fan mitja pensió, però en compensació hi ha un petit supermercat, i el restaurant no es molt car, així que s’adapta a totes les butxaques.

El dia ha estat clar i assolellat, però a la tarde – nit també hem tingut tempesta.

ETAPA 4 - Bramans - Rifugio I Re Magi

Com la majoria de dies, començo a pedalar sobre les vuit del matí. El dia és clar, però igual que dies anteriors, hi ha previsió de tempestes a la tarde.

La propera destinació és Modane. El track que porto fa una primera part per pista i després per carretera, però veig unes indicacions i ho faré tot per pista i un corriol no gaire difícil. A l’altre banda de la vall, puc veure algunes fortificacions militars que a la seva època devien ser importants.

Modane és una petita ciutat sense cap encant. Just faig una aturada per posar-me la crema solar i segueixo per una carretera fins a l’estació d’esquí de Valfréjus, que ara està tot tancat.

Continua una pista de terra, que fins al 1.900 metres puja bé. A partir d’aquí la major part del recorregut es fa empenyent la bici fins el coll du Thabor.

Tenia reserva al Refugi I Re Magi, però em preocupa que s’està formant una tempesta. L’opció seria quedar-me al Refugi Thabor que està una mica més amunt del Coll.

Veient que la tempesta es queda al fons de la Vall, segueixo baixant fins els 1.800 metres que està el refugi.

El camí de baixada hi ha corriols o trialeres que amb més o menys dificultat es poden fer muntat, trossos que no són ciclables i finalment uns poc quilòmetres de pista, que veient la tempesta que s’estava formant els faria el més ràpid possible.

ETAPA 5 - Refugi I Re Magi - La Vachette

Tal com es preveia la tarda-nit anterior va haver una gran tempesta, però el dia tornava a estar bé.

Als refugis es matina bastant, i poc després de les set ja sortia del refugi.

La primera pujada cal fer-la a peu. Es pot empènyer bé i amb la fresca no es fa gaire feixuc.

A la part de dalt hi ha un petit estany envoltat de prats, que amb les muntanyes de fons el fan un lloc molt maco. He parat una estona per fer fotos i gaudir de la tranquil·litat i bellesa de l'indret.

La baixada, primer travessa uns prats sense dificultat, fins arribar a una zona on el camí es torna empinat i pedregós. S’arriba a Roubion i a continuació una pista que porta a Plampinet, un petit poble molt tranquil amb un hostal molt acollidor ideal per seure a la terrassa, prendre un cafè i aprofitar per posar-me crema.

Seguint el camí cap a Briançon, trobo als bombers que han tallat la carretera. Pel que em van explicar, la nit anterior va haver una gran tempesta i més endavant hi ha una esllavissada que ha bloquejat la carretera. Em van dir que hi havia més de dos metres de grava i fang i que de cap manera es podia fer caminant.

Em costava creure que no hi hagués algun lloc per passar, i vaig fer uns quilòmetres fins a la esllavissada. Només arribar vaig trobar una excavadora treballant i una noia amb una predeterminació admirable que venia travessant la zona inundada amb la bicicleta a coll. Pensava que l’havia aconseguit, fins que ens va dir que era impossible. Uns minuts més tard un altre ciclista que també l’havia intentat venia amb la bicicleta plena de fang.

Vist que realment no es podia passar, vaig fer el que m’havien dit els bombers en un principi: Fer la volta per Itàlia, que eren uns cinquanta quilòmetres amb dos ports de muntanya.

Tret d’aquest incident, el dia va anar bé. Va suposar una gran volta per no avançar gaire, però els llocs per on vaig passar eren macos igualment, si de cas amb un extra de carretera.

En quant al track, he tret tota la volta que vaig fer, deixant com si hagués anat fins a La Vachette i al dia següent començar allà.

Fent la volta vaig descobrir que per qui no li agradi fer la primera pujada caminant i la baixada complicada, hi ha l’alternativa de baixar des del Refugi I Re Magi 4 km per la pista asfaltada i després pujar per carretera sense transit fins a Roubion i retrobar el track.

Si no hagués estat per una tempesta, la intenció era passar la nit a La Vachette: Les Passagers du gîte

ETAPA 6 - La Vachette - Souliers

De La Vachette hi ha una pista que voreja la carretera. Pel camí veig algunes fortificacions penjades a la muntanya, que suposo eren un punts estratègics per defensar la vall.

Com que no havia de fer res a Briançon, he seguit la pista fins enllaçar amb la carretera que puja al Coll de l'Izoard.

El track fa uns quilòmetres per aquesta carretera fins a Cervières. En aquest petit poble trobo un hostal amb una terrassa molt agradable on aprofito per esmorzar.

No recordava gaire la ruta i estava convençut que pujaria al Coll de l’Izoard, i per la meva sorpresa, el track es desvia cap a l’esquerra per una pista pista asfaltada que serpentejant per la muntanya deixa avall Cervières. Quasi sense tràfic i amb una pujada suau, segueixo el curs d’un riuet, per una vall molt verda amb petits poblets i granges aïllades. L’asfalt acaba a Les Fonts, un petit llogarret amb el Refugi de Les Fonts de Cervières, que bé podria ser un final d’etapa i que de fet ho és pels que fan el Tour del Queyras.

Després, per corriols de muntanya toca empènyer fins el coll, i de vegades amb un pendent considerable.

La baixada es fa per un corriol tot ciclable amb alguns llocs difícils i altres que al ser molt aeri, resulta arriscat. Alguns d’aquests llocs els he fet caminant, però la majoria es pot fer muntat. Això sí, cal anar molt concentrat. També he trobat bastants corbes tancades amb molt pendent. La impressió és que amb la bicicleta amb roda de 29” aquestes zetes costa més de girar.

Una sorpresa agradable és que a la Gîte Le Grand Rochebrune de Souliers parlen castellà.

ETAPA 7 - Souliers - Mont Dauphin

La gîte, estupenda. Ben esmorzat, he sortir quasi a les vuit per pistes que porten a Arvieux, un poble petit, però amb hostal, supermercat i altres serveis bàsics. Una mica més amunt s’arribaria a la Gîte Le Tepio, que era una alternativa pel dia anterior.

La propera destinació es el Coll de Furfande. Encara que el final de la pista és més costerut, es pot íntegrament pedalant. Per baixar hi ha uns corriols que tot i ser ciclables són molt aeris i cal anar molt atent. Pensava que passaria pel Refugi de Furfande, però el track es desvia quedant el refugi a baix a l’esquerra. És possible baixar a dormir al refugi. Des del coll es pot veure, i està indicat. Des del refugi es pot retrobar el track sense perdre alçada.

Travesso uns prats on hi ha moltes cabanes. Em pregunto cóm porten el menjar i qualsevol cosa que necessitin si no hi ha cap pista per on puguin circular vehicles. Pot ser amb quads?

La segona pujada i la baixada fins a L’estany de Lauzet quasi tot es fa empenyent, amb molt pendent.

Aquesta zona és el Parc Natural del Queyras. Tot el mati vaig travessant uns paisatges impressionants. Després del llac queda una gran baixada fins la vall, on fa molta calor. El destí és la Gîte Glaciar Bleu, que es troba dintre del fort Mont Dauphin, una antiga fortificació. Després de la dutxa i una mica de relax, faig una volta per veure el fort.

Etapa 8 - Mont Dauphin - Sainte-Anne la Condamine

Sobre les vuit, surto amb la fresca en una baixada curta i ràpida fins el fons de la vall. El track de seguida deixa la carretera principal per continuar per carreteres secundaries, que pel que he vist és la ruta preferida de ciclistes.

S’arriba a la carretera que puja al Túnel de Parpaillon. Passats uns quilòmetres es converteix en pista asfaltada i a partir del Mont de Parpaillon ja és de terra. Trobo ciclistes, motos i vehicules 4x4.

El túnel està 2.640 metres i en cas de mal temps l'Hotel Le Parpaillon a Crevós (al principi de la pujada) és l'únic allotjament de la zona.

Ha estat un encert travessar la zona baixa al matí ja que ahir era un forn. Avui quan estava a 1.500 metres ja feia calor però tal com pujava el aire era més fresc.

El port fins al túnel és molt llarg. Uns 23 km. amb un pendent moderat, entre el 5 i un 8% i totalment ciclable. El túnel li dona a l’etapa un toc de misteri. Durant la pujada anava intentant visualitzar on podia estar, però no es veu fins al final. A l’entrada tothom fa una parada i és típic fer-se alguna foto.

Per dintre, fa fred i és habitual que hi hagi goteres. Per travessar el túnel és recomanable portar alguna llum, encara que no és imprescindible, ja que és totalment recte, i es veu l’altre boca.

Per baixar, la pista encara està pitjor. No suposa cap dificultat, però no es pot córrer. Després millora, i el tram final està asfaltat.

Com era dissabte vaig trucar a la Gîte LeBelvédère de Sainte-Anne per fer una reserva, encara que no hagués fet falta doncs hi havia poca gent.

ETAPA 9 - Sainte-Anne la Condamine - Fouillouse

Com es habitual als refugis i hostals de muntanya, a la Gîte Le Belvédère de Sainte-Anne he estat molt bé. Bon sopar i personal molt amable. A l’alberg hi ha alguns senderistes que s’interessen per conèixer la meva aventura. No ajuda gaire el meu desconeixement de l'idioma i la deficient pronunciació, però amb algunes paraules que saben d'espanyol i el traductor de Google, ens entenem.

Per primera vegada, a l'hora de sortir estava plovent. Mirant el temps al mòbil hem vist que millorava en unes hores. Amb aquest pronòstic, he anat a dormir una mica fins prop de les 10 que sortia el sol.

Hi ha uns quilometres de baixada fins a La Condamine-Châtelard. després per pista s’arriba a Meyronnes, on aprofito per esmorzar.

Una altra pista puja a Saint Ours, on hi ha la Gîte de Saint Ours que també la tenia en previsió.

En aquest moment comença una pujada, amb molt pendent que inexorablement cal empènyer durant més de dues hores fins al coll. Els primers tres quilòmetres són molts durs, per un camí estret, empinat i pedregós. Em va semblar que hi havia altra opció millor. Mirant al Google maps crec que és així. Deixo una imatge. Com a mínim estaria bé preguntar-ho a l'alberg.

Just al coll m’he trobat amb uns ciclistes que fan la ruta en sentit invers. Ens preguntem què tal està la baixada. Per on he de baixar, tal com em diuen: “Very nice”, és tot ciclable per corriols nets.

El dia s’ha anat ennuvolant, i sobre les quatre quan arribava a Fouillouse, la tarda amenaçava pluja i m’he quedat a la Gîte Les Granges.

La gîte és un vell casalot de poble, amb unes instal·lacions adequades, i el sopar bo i abundant. La única pega, que no hi ha cobertura de mòbils i cal baixar poc més d’un quilòmetre si s’ha de fer alguna trucada o enviar algun missatge.

ETAPA 10 - Fouillouse - Rifugio Gardetta

He començat a les 7,30 i en hora i mitja estava a Maljasset. És un poble típic d’excursionistes on tenia previst arribar el dia anterior. Hi ha tres o quatre gîtes i no hagués tingut problema per trobat lloc: Refugi CAF i Auberge de la Cure.

Passat el poble toca unes dues hores d’empènyer fins el Coll del Maurin.

La baixada, hi ha llocs difícils o no ciclables, però en general bé. Quan acaba el camí, ve una pista, primer sense asfaltar i després asfaltada fins a Chiappera. Segueixen uns quilòmetres de pista sense asfaltar i carretera local fins a Acceglio (final de la baixada).

Per pujar, una pista asfaltada porta a Chialvetta, un petit poble molt tranquil, amb varis allotjaments. Continua pista de terra que va pujant sense problemes fins als 1900 metres on comença un corriol amb dues hores llargues de pujada caminant fins el Passo della Gardetta. El camí no és bo, però tampoc dolent del tot.

En arribar al coll, la vista es impressionant. Una gran vall envoltada de muntanyes feréstegues, amb el refugi al fons. Afortunadament hi ha una pista que farà una baixada plàcida fins el Refugi de La Gardetta.

Fa bona tarda i amb la reserva confirmada arribo tranquil·lament a les 18,30. El refugi està molt bé i el sopar, abundant i molt bo. M’ha cridat l’atenció que ho tenen preparat per acollir bicicletes: Eines, pàrquing, carregador de bicis elèctriques, etc.

Per sopar he estat amb una dona italiana i amb un holandès. Al contrari que altres dies, que no domino el francès, amb l’italià m’entenc més i ha hagut més conversa. D’altre banda, els dos eren vegetarians així que em vaig posar les botes amb el segon plat.

ETAPA 11 - Rifugio Gardetta - Demonte

La nit al refugi ha estat ventosa, el que feia preveure un canvi de temps.

Per començar hi ha uns dotze quilòmetres de pista en mal estat amb petites pujades i baixades, el que diríem un fals pla. Es tracta de pistes d’origen militar que en temps passats devien comunicar les fortificacions que defensaven la frontera entre Itàlia i França.

Al llarg d’aquesta pista vaig travessant grans valls i grups de muntanyes. El dia està mig ennuvolat. En un moment de la ruta he vist uns núvols que portaven pluja. No semblava gran cosa, però com estava al costat d’un búnquer, m’he esperat mitja hora que passés.

Ahir i avui he trobat molts búnquers i làpides recordant els morts de la segona guerra mundial, fets que fan reflexionar.

Acabats els dotze quilòmetres de fals pla, continuen uns 25 quilòmetres de baixada fins a Demonte, primer per pista asfaltada i després per carreteres locals.

He fet una volta pel poble i he aprofitat per prendre un cappuccino a preu normal.

El dia s’anava tapant i al cap d’una estona començava a ploure. després d’esperar una bona estona seguia plovent sense cap garantia de millora. Amb aquesta perspectiva, l’hora avançada i sense cap allotjament proper a la ruta, decideixo quedar-me a dormir a Demonte. Una llàstima, ja que podia haver fet una bona tirada.

En arribar, vaig prendre un cafè a un albergo a l’entrada del poble i preguntant pel preu de la mitja pensió, em va semblar bé i no vaig mirar més.

A la tarda, quan va parar de ploure vaig anar a fer una volta pel poble, que tampoc hi havia gran cosa. El més espectacular era els grans camions que travessaven el poble per una carretera principal i les complicades maniobres que havien de fer quan es trobaven en algun revolt.

L'albergo del Giglio és un hostal senzill i econòmic. La pegues: Durant el dia hi havia molt soroll de la carretera, el wifi no anava bé i el desdejuni era molt fluix.

ETAPA 12 - Demonte - Limone Piemonte

El dia ha estat mig ennuvolat, però no ha plogut. La ruta d’avui és maca de travessar boscos, però no arriba a l’alta muntanya com altres dies.

De seguida comença una pujada molt empinada, que de no haver estat per la pista asfaltada, i a primera hora, podia haver tocat empènyer.

S’arriba a Bergemolo, un petit poble on hi ha el Refugi Olmo Bianco, que estava tancat i possiblement els dies de diari només obren trucant per reservar.

Segueix pista sense asfaltar i el tram final, molt empinat, cal caminar un quilòmetre per un corriol. Amb els dies, ja mirant la gràfica del track puc saber on tocarà empènyer.

Per baixar comença un corriol ciclable, i com es habitual pista de terra, i carreteres locals fins a Valdieri, on he fet una parada per esmorzar. Valdieri és un poble gran. Segur que deu haver algun albergo, però per internet no vaig trobar res.

La ruta segueix per una pista que voreja el riu, deixant a mà dreta una zona de coves amb bona pinta per entrar i explorar una mica.

Aquest segon port del dia es fa per carreteres locals, pistes de terra i asfaltades. Tot ciclable.

S'arriba a Lo Vernant, una població gran amb alguns hotels. La ruta continua per una carretera molt transitada. En algun moment el track es desvia per una antiga calçada romana que m’allibera momentàniament del tràfic. Així fins arribar a l’Albergo Panice.

En aquesta zona no hi ha allotjaments econòmics tipus dortoir, i tocarà valorar entre el preu i la situació. L'Albergo Panice està bé i no es massa car, i és el que queda més amunt abans d’arribar al Coll Di Tenda.

ETAPA 13 - Limone Piemonte - Rifugio Allavena

He començat per la carretera principal que condueix al Túnel del Coll de Trenda, i al cap d’uns revolts m’he desviat per l’antiga carretera que puja al coll i que no passava gairebé ningú.

A la cota 1400 hi ha una estació d’esquí, que ara està tot tancat. La carretera passa a ser una pista asfaltada, on la majoria del tràfic son ciclistes i algunes motos.

A mig camí hi ha un antic túnel, la Galleria di Napoleone, que es va projectar fa dos segles i que llavors era una obra faraònica i no la van poder portar a terme.

Al final està el Restaurant La Marmotte, ideal per fer una parada. Al llarg dels dies sempre vaig trobant algun establiment per fer el cafè de mig matí.

Dalt de tot es poden veure unes fortificacions militars abandonades.

Ja entre boires segueixo les pista que per les crestes va vorejant la muntanya. Segueixen uns quilòmetres que no hi ha pujades llargues ni fortes, però cada coll exigeix un esforç. És un paisatge d’alta muntanya molt peculiar format per roques i herba, que amb la boira li dóna un toc de soledat i misteri.

Així entre boires he arribat al Refugi DonBarbera on a més de prendre alguna cosa he comentat amb el guarda la ruta que porto.

Si la previsió del temps hagués estat de millora m’hagués plantejat quedar-me al refugi i continuar demà, però al ser de pluja segueixo fins al Refugi Franco Allavena.

Les pistes son molt solitàries i amb la boira encara ho semblen més. Amb el traqueteig no escolto gaire cosa més i de cop i volta sento un soroll molt a prop i que no m’esperava. Era un altre ciclista que portava darrera i que no m’havia adonat.

A partir del Refugi Don Barbera, tenia com a opcions la Locanda d'Upega, amb el desavantatge que m’havia de desviar de la ruta baixant molt.

Així vaig seguint la ruta fins al Refugi Allavena, que també hauré de baixar un cinc quilòmetres. Sobre les 6 de la tarda comença a ploure. Em despista veure unes indicacions cap al Refugi de Grei. Sabia quasi segur que o era molt bàsic o estava tancat. Provo sort i efectivament està tancat, tot i que hi ha indicadors que ningú ha tret.

Així plovent baixo fins al Refugi FrancoAllavena per una pista en molt mal estat. Reconforta molt arribar al refugi tot xop, sabent que hi haurà una dutxa calenta i bon sopar.

ETAPA 14 - Rifugio Allavena - Ventimiglia

Amb tota la roba seca i ben esmorzat començo la última etapa del viatge. El dia està assolellat, però no trigarà a pujar la boira.

Començo amb els cinc quilòmetres de pujada per seguir la ruta cap a Ventimiglia. Quan arribo dalt, de seguida comença un corriol molt exposat que va per les crestes de les muntanyes i que pràcticament ho faria tot a peu. Diria que vaig estar unes dues hores. De tant en tant s'esvaïa la boira i podia contemplar el paisatge.

Superada aquesta zona s’arriba a una pista que ràpidament em portarà fins el Refugi Gola Di Gouta. Després venen un parell de quilòmetres d'asfalt que fa pensar que el que queda serà bufar i fer ampolles, però més endavant torna a convertir-se en una pista de terra que encara que fa baixada es troba en un estat deplorable.

Referent a aquesta última etapa li dono voltes a la manera mes eficient de fer-la sense haver de desviar-se ni baixar molt desnivell: Des del Refugi Don Barbera fins a Ventimiglia és factible fer-ho en una jornada, però arribant per la tarda–nit. Altra opció podria ser des del Refugi Don Barbera fins al Refugi Gola Di Gouta, i al dia següent arribar còmodament a Ventimiglia a mig matí.

Amb paciència vaig baixant per aquesta pista que antigament devia ser una carretera, doncs vaig trobant alguns senyals de tràfic.

Cada vegada fa més calor. Es comença a veure el mar i tan el paisatge com les olors son les pròpies de la costa mediterrània. Per fi acaba aquella pista infernal, fent els últims quilòmetres per una còmoda pista asfaltada. Això sí, per acabar cal baixar per un corriol inesperat ja de per sí molt aeri i que junt amb l’erosió del terreny s'ha convertit en una trialera. Ja als carrers de Vintimiglia m'acosto a la platja per fer unes fotos i buscar un restaurant.

Al costat d’un restaurant trobo unes dutxes que van amb monedes, on puc dutxar-me i canviar-me de roba, vigilant la bicicleta per unes escletxes.

Finalment buscar una terrassa i celebrar que tot ha anat bé amb la pizza, birra i gelato.

El plan de tornada és anar en tren fins a Niça (hi ha un cada hora) i allà agafar un bus (Flixbus) fins a Barcelona. A Niça no hi ha un supermercat a cada cantonada i m’ha costat trobar bosses per embolicar la bicicleta.

En quant a l’autocar he pogut treure el bitllet per internet, però ha vingut amb més d’una hora d’endarreriment i no he rebut cap avis. Tret d’això, la tornada ha anat bé.