8.2. TDAH en Adults

Ma Jesús Creus i Mercè Gonzàlez
Equip TeDeA, Centre Mèdic Teknon


Aquest any 2010 continuem disposant de molta bibliografia sobre l’etiologia, l’avaluació, el diagnòstic, les comorbiditats i el tractament psicofarmacològic del TDAH en adults però, decepcionantment, també continuem amb molt poques referències sobre el tractament psicològic.

8.2.1 Epidemiologia
A nivell epidemiològic, es consolida el que l’any passat ja s’apuntava: els estudis sobre prevalença i característiques del TDAH surten de les fronteres dels Estats Unitats i de determinats països europeus, i autors com Sitholey et al. (2010) en població india, Bitter et al. (2010) en població hongaresa, o Park et al. (2010) en població coreana, posen el TDAH i les seves característiques en el seu punt de mira, valorant-ne les diferències existents per raons socioculturals.
Aragonés et al. (2010) destaquen el baix percentatge d’adults diagnosticats en els serveis d’atenció primària i Taylor et al. (2010) insisteixen en fer un procés de transició fàcil des dels serveis d’atenció infanto-juvenil al d’adults per evitar que els joves es quedin sense seguiment.

8.2.2 Etiologia
A nivell neuroanatòmic, Makris et al. (2010) assenyalen que les alteracions volumètriques del cingulat anterior en adults TDAH sense tractament previ persisteixen en l’edat adulta, independentment del tractament mèdic. Konrad et al. (2010) fan el primer estudi amb DTI (‘diffusion tensor imaging’) que demostra que hi ha una connectivitat estructural alterada en el circuit frontoestriat en adults amb TDAH. A més, troben una correlació entre la integritat de la matèria blanca i les mesures funcionals d’atenció i impulsivitat. Cubillo i Rubia (2010) revisen la literatura d’estudis d’imatge en TDAH adult per tal d’analitzar la continuïtat de les anormalitats cerebrals de la infància cap a l’edat adulta. Troben semblances sorprenents en aquestes anormalitats cerebrals en les àrees frontoestriades, temporoparietals i cerebelars, però que són menys consistents en el TDAH adult, probablement degut a factors de confusió relacionats amb les taxes de comorbiditat i l’historial de tractament farmacològic. Clarke et al. (2010), en el primer estudi longitudinal amb EEG que investiga marcadors infantils d’EEG per al TDAH adult, troben patrons d’ones diferents en EEG de nens i adults amb TDAH que poden predir quins nens continuaran amb el trastorn a l’edat adulta i quins no. Els resultats suggereixen que existeixen diferències específiques en el SNC en els nens TDAH que es poden utilitzar per predir els curs del desenvolupament d’aquest trastorn cap a l’edat adulta. Rüsch et al. (2010) estudien a dones amb trastorn límit de la personalitat i TDAH comòrbid, i troben en el cingulat anterior concentracions més altes de tNAA i glutamat i una tendència a tenir menys glutamina en comparació amb dones sanes.
Pel que fa als models etiològics dels circuits dopaminèrgics del sistema de recompensa, els resultats de Stark et al. (2010) donen suport als models etiològics actuals del TDAH que assumeixen que els dèficits en el sistema de recompenses poden ser els responsables de molts dels comportaments relacionats amb el TDAH, ja que com major era el nombre i la severitat dels comportaments relacionats amb el TDAH, menors eren les respostes neurals en les tasques d’anticipació de la recompensa activades per la dopamina. Volkow et al. (2010) estudien els circuits de recompensa de dopamina amb tomografia per emissió de positrons (PET) i troben que hi ha una funció disminuïda en aquests circuits que pot explicar els problemes de motivació associats al TDAH adult, que pot contribuir als dèficits atencionals i que dóna suport a intervencions terapèutiques per augmentar la motivació en els pacients amb TDAH.
Pel que fa a la genètica del TDAH, Ribasés et al. (2010) repliquen els resultats d’un estudi sobre la contribució del gen LPHN3 a la susceptibilitat genètica del TDAH combinat en adults, i conclouen que aquest gen té a veure més específicament amb la variant persistent del trastorn al llarg del cicle vital. Boomsma et al. (2010) argumenten que l’heretabilitat del TDAH en adults s’estima al voltant del 30% en homes i dones. En el seu estudi, tota la transmissió familiar s’explica per l’herència genètica, i no hi ha evidència per a la hipòtesi que la transmissió cultural de pares a fills sigui significativa.
A nivell d’alteracions congènites, Bekkhus et al. (2010) troben evidència de que l’exposició intrauterina a les begudes refrescants amb cafeïna, però no a begudes de cafè o tè, correlaciona amb mesures de sobreactivitat en nens de 18 mesos. Lindblad i Hjern (2010) conclouen que fumar durant l’embaràs està fortament associat al TDAH, però que aquest risc s’explicaria principalment per factors de confusió genètics i socioeconòmics.

8.2.3 Avaluació i diagnòstic
Diversos articles revisen la validesa de diferents mesures d’avaluació del TDAH. Egeland (2010) conclou que el CCPT és un instrument d’avaluació vàlid per avaluar el TDAH i proporciona 5 factors que diferencien entre atenció selectiva, hiperactivitat-impulsivitat, atenció sostinguda, vigilància i canvi de control mental. Egeland i Kovalik-Gran (2010) conclouen que aquests cinc factors poden ajudar a diferenciar entre poblacions clíniques de TDAH, esquizofrènia, trastorns afectius, dany cerebral, trastorns del llenguatge i població normal. Erdodi et al. (2010) alerten que l’ordre en què el CCPT s’administra dins d'una bateria pot afectar el resultat: si s’administra al final de la bateria, els resultats indicaran més severitat en els símptomes de TDAH, podent contribuir al sobrediagnòstic. Spencer et al. (2010) determinen que l’escala AISRS (‘Adult ADHD Investigator Symptom Rating Scale’) és una mesura robusta i vàlida dels símptomes de TDAH en adults. Van Voorhees et al. (2010) estudien les CAARS de Conners i conclouen que les valoracions auto- i hetero-informades proporcionen dades clíniques rellevants sobre els problemes atencionals en els adults.
El grup de la Universitat de Harvard (Kessler et al., 2010) mostra que els símptomes de desatenció no són específics del TDAH i que els podem trobar en molts altres trastorns psiquiàtrics. D’altra banda les Funcions Executives són més específiques i són factors predictors importants per al TDAH adult, suggerint que el nombre de símptomes relacionats amb les Funcions Executives hauria d’augmentar en el DSM-V / ICD-11. No podem oblidar avaluar l'ampli espectre de trastorns psiquiàtrics i somàtics que poden tenir-hi relació. Ja que el TDAH està associat amb canvis en el funcionament cerebral, haurem d’avaluar diferents funcions neuropsicològiques. L’avaluació d'aquestes funcions és important per a la comprensió del patró de símptomes i per al desenvolupament de programes de tractament (Haavik et al., 2010).
Per a Barkley i Murphy (2010), comprendre la forma en què els dèficits en les funcions executives contribueixen als símptomes del TDAH pot ajudar a diferenciar el TDAH de trastorns que tenen característiques similars. Aquests autors assenyalen que la autoregulació emocional deficient i la impulsivitat emocional han de tornar a ser considerades com a símptomes centrals del TDAH en la seva conceptualització i a l’hora d’establir els criteris diagnòstics del nou DSM-V, i no ser relegades a característiques associades o a una funció comòrbida. Si tenim presents aquests símptomes, els nens amb trastorn negativista desafiant poden no ser diagnosticats com a tals sinó que els símptomes que presenten podrien ser inherents al mateix TDAH. La severitat de la impulsivitat emocional afegeix força predictiva i explicativa addicional per entendre les diverses manifestacions del deteriorament en adults amb TDAH. Proposen set ítems d’impulsivitat emocional que es creu que participen en el TDAH: 1) li costa tolerar les esperes, és impacient; 2) s’enfada o s’amoïna amb rapidesa; 3) es frustra fàcilment; 4) sobrereacciona emocionalment; 5) s’altera fàcilment amb les activitats que hi ha al seu voltant; 6) perd els estreps; i 7) és massa sensible o els altres el molesten fàcilment.
Torrente et al. (2010) plantegen la presència de símptomes d’apatia en adults i adolescents amb TDAH com una manifestació conductual d'un dèficit motivacional associat amb un perfil neuropsicològic específic. Els resultats d’aquest estudi assenyalen la importància dels dèficits motivacionals en el TDAH adult i apunten que pot ser una dimensió clínica estretament vinculada a les dificultats executives i a la inatenció.

8.2.4 Comorbiditats
Busch et al. (2010) i Modesto-Lowe et al. (2010) posen de manifest l'alta prevalença de fumadors entre les persones amb TDAH, i la importància del tractament psicofarmacològic per prevenir el consum de tabac entre els joves amb TDAH. L’estudi de Frei et al. (2010) amb una mostra suïssa presenta els mateixos resultats que els estudis amb població americana: entre els adults amb TDAH hi ha més fumadors, fumen més quantitat de cigarretes, han iniciat el consum més aviat i tenen més dependència de la nicotina. Sousa et al. (2010) es plantegen si el tabac també és una forma d’autotractament, i en una mostra de 422 pacients d’adults amb TDAH conclouen que inicialment fumar tabac correlaciona amb un tipus de desinhibició conductual i, en canvi, el perfil d’automedicació pot respondre al manteniment del consum. McAweeney et al. (2010) tornen a posar de manifest la importància de detectar la presència de símptomes de TDAH en l’avaluació i el tractament d’altres trastorns com el Trastorn per Ús de Substàncies (TUS) i conclouen que el TDAH pot comportar un abandonament precipitat del tractament que cal controlar. En grups de pacients que cerquen tractament per TUS, un 20,5% poden presentar TDAH (Pérez de los Cobos et al., 2011), i aquests poden presentar més craving (Frodl, 2010; Pérez de los Cobos et al., 2010). Tractar el TDAH pot reduir el craving i les recaigudes (Frodl, 2010).
També cal destacar diversos estudis que avaluen la prevalença del TDAH en mostres de persones empresonades, tant homes com dones. La prevalença va d’entre 21,3% (Westmoreland et al., 2010) al 40% (Ginsberg et al., 2010) o 46% (Hennessey et al., 2010). El TDAH és comú entre els convictes, i avaluant aquesta mostra es conclou que el TDAH en els presoners està associat amb més violència (Young et al., 2010), més comorbiditat, pitjor qualitat de vida, més risc de suïcidi (Westmoreland et al., 2010) i pitjor funcionament executiu (Edvinsson et al., 2010). En presoners no apareixen trets de compulsivitat i això comporta més desorganització (Sibley et al., 2010). En general, tots els autors conclouen que és necessari desenvolupar programes de detecció i tractament del TDAH en poblacions penitenciàries, i específicament per tractar l’ús de substàncies tòxiques, així com les conseqüències del TDAH.
Els estudis de diferències de gènere respecte als trastorns comòrbids associats al TDAH (Cumynet al., 2010) conclouen que en homes hi ha més TUS i personalitat antisocial, i en les dones hi ha més crisis d’angoixa, trastorns de l’alimentació i trastorn bipolar.
Mahajan et al. (2010) i Schmidt et al. (2010) coincideixen que l'insomni està relacionat amb el TDAH combinat i no pas amb l’inatent. Relacionen la severitat de l'insomni amb impulsivitat (impaciència i manca de perseverança) i diferents estratègies d’autocontrol (supressió agressiva i preocupació). Segons l’estudi, determinats trets de personalitat poden portar a les persones a respondre amb estratègies cognitives de control disfuncionals o a pensaments no desitjats durant la nit.
En els trastorns de l’alimentació, el TDAH pot ser un factor molt important per explicar perquè moltes persones que segueixen una dieta no aconsegueixen els seus objectius. Dempsey et al. (2010) troben que aquells que buscaven ajuda per baixar de pes i tenien TDAH presentaven més intents anteriors de seguir una dieta, consumien més menjar ràpid i d'una manera més obsessiva (Pagoto et al., 2010), i tenien més dificultats per controlar la temptació de consumir determinats aliments. També s’ha plantejat la hipòtesi que certs aliments (sucres, greixos, sal) poden ser tan addictius com altres substàncies i si es consumeixen en abundància poden ser una manera d'autotractament (Davis, 2010).
Un article molt interessant sobre psicosi i TDAH (Karatekin et al., 2010) parla de similituds (dificultats atencionals) i diferències (problemes socials i de pensament) entre aquests dos trastorns i assenyalen que aquells pacients que van ser tractats amb psicoestimulants per al TDAH van iniciar la psicosi abans. Aquesta resposta podria reflectir diferències en la severitat dels símptomes en els subgrups o bé els efectes perjudicials del tractament amb psicoestimulants en individus predisposats a desenvolupar psicosi.
Els articles sobre TDAH i trastorns de la personalitat estan realitzats en mostres petites i això comporta que només es pugui parlar de resultats preliminars. Williams et al. (2010) troben que el 21% dels pacients amb TDAH experimenten múltiples trastorns de personalitat. La majoria de pacients amb TDAH i un trastorn de la personalitat experimenta una reducció significativa amb el tractament amb metilfenidat OROS, però aquesta millora no és observable quan hi ha més d'un trastorn de personalitat (Robison et al., 2010). Els resultats terapèutics són pitjors quan el TDAH té un trastorn comòrbid de personalitat i quan està associat a símptomes de desregulació emocional (Reimherr et al., 2010). Per últim, comentar un article força novedós sobre TDAH i TOC–acumulació. Estudis previs que han valorat la comorbiditat entre TDAH i TOC han presentat resultats molt variables. S'ha cregut que el TDAH pot estar associat amb l’acumulació, encara que la relació potencial està inexplorada. En aquest article s’estudia una mostra de 155 persones amb TOC: 11,8% complien criteris de TDAH i un 8,6% tenien un TDAH probable. D’aquests, el 41,9% dels participants que tenien TDAH també tenien acumulació, comparat amb el 29,2% de persones sense TDAH. Els percentatges de TDAH en la mostra de persones amb inici de TOC a la infància van ser més alts si ho comparem amb la població general de TDAH, i va haver-hi una forta associació entre TDAH i acumulació. Aquesta associació és consistent amb estudis recents que suggereixen que persones amb acumulació poden presentar dificultats i/o alteracions en les funcions executives, incloent-hi problemes atencionals (Sheppard et al., 2010).

8.2.5 Tractament farmacològic
Els articles revisats (Durell et al., 2010; Johnson et al., 2010) on s'avalua l'eficàcia del tractament amb atomoxetina estan realitzats amb mostres petites. En les mostres estudiades, les millores observades no són suficientment significatives i els efectes adversos resulten massa molestos per mantenir el tractament.
Adler et al. (2010) continuen investigant la seguretat a llarg termini de l’administració del metilfenidat OROS i conclouen que és ben tolerada en una dosi flexible entre 36 i 108 mg/dia al llarg d’un any en adults amb TDAH. Buitelaar et al. (2010) estudien els predictors del resultat del tractament amb metilfenidat OROS en adults amb TDAH i troben que els predictors de millors resultats eren una línia base més alta en les puntuacions en les escales CAARS, ser de gènere masculí i tenir un menor rendiment acadèmic. Marchant et al. (2010) examinen el metilfenidat OROS en adults TDAH que també presenten alteracions de l’estat d’ànim, algun trastorn de la personalitat i/o trastorn negativista desafiant. Els resultats són bons excepte per als pacients amb més d’un trastorn de la personalitat. Verster et al. (2010) troben que el metilfenidat millora significativament el funcionament de la memòria declarativa en adults amb TDAH. McRae-Clark et al. (2010) estudien l’ús del metilfenidat en pegats transdèrmics en adults que havien abusat prèviament dels estimulants. Els resultats van ser molt bons i no es va detectar abús dels pegats. Cornforth et al. (2010) fan una revisió sobre els efectes dels estimulants segons l’edat i el sexe dels pacients, i conclouen que el tractament és eficaç al llarg de totes les edats i sexes. Tucha et al. (2010) troben que el metilfenidat millora la capacitat de resolució de problemes dels adults amb TDAH, especialment en el pensament convergent, però no en el divergent. Hamalian i Citrome (2010) presenten el primer cas d’un subjecte diagnosticat amb TDAH que presenta tricotil·lomania induïda per metilfenidat, i que desapareix quan es discontinua el metilfenidat. Rösler et al. (2010) troben que l’ús del metilfenidat OROS també millora alguns símptomes emocionals, especialment símptomes obsessivocompulsius i d’autoconcepte, però no millora els símptomes d’ansietat, depressió, ira, hostilitat, fòbia, ideacions paranoides i psicoticisme.
També trobem alguns estudis amb fàrmacs que encara no estan autoritzats en el nostre país per al tractament del TDAH i que obtenen bon resultats: la reboxetina (Riahi et al. 2010) i la lisdexamfetamina dimesylat (Brown et al., 2010).

8.2.6 Tractament psicològic
Aquest any trobem molt pocs articles que aprofundeixin en el tractament psicològic del TDAH en adults. Només sis articles revisen el tractament psicològic pròpiament dit, i més de la meitat avaluen el tractament en grup, aportant pocs aspectes nous. Trobem també dos articles de revisió bibliogràfica sobre coaching i neurofeedback. Tot i que s’han publicat estudis que avalen l’eficàcia del tractament psicològic, pràcticament no hi ha estudis de seguiment. Salakari et al. (2010) plantegen un estudi de seguiment a 6 mesos de l’eficàcia d'un grup de tractament cognitivoconductual en persones amb TDAH. El 72% dels pacients va valorar una millora significativa en comparació al pretractament. Els resultats suggereixen que el grup de tractament amb estratègies cognitivoconductuals pot mantenir les millores a llarg termini. Virta et al. (2010) plantegen el tractament a curt termini en dos grups, un amb estratègies de TCC (atenció, organització i planificació, gestió de l’estrès, autoestima; 10 sessions), i un altre amb entrenament cognitiu (TC: funcions executives, memòria de treball, entrenament en atenció; 9 sessions). Tot i la petita mostra, es pot concloure que s’obtenen beneficis, malgrat que menors si ho comparem amb tractaments més llargs, i s’hipotetitza que aquests tractaments podrien ser útils per a casos lleus. La TCC sembla ser més efectiva que la TC. La TCC sembla ser efectiva en pacients medicats. Adler et al. (2010) obtenen resultats que suggereixen que els tractaments que incloguin alhora intervencions psicosocials i tractament psicofarmacològic poden millorar els dèficits en funcions executives i els símptomes de TDAH en adults. Safren et al. (2010) avaluen l’eficàcia de 12 sessions individuals de TCC en 70 pacients TDAH ja tractats amb psicofàrmacs i ho comparen amb entrenament en relaxació i psicoeducació. Avaluen les millores al llarg de 6 i 12 mesos i obtenen resultats on la TCC va ser superior significativament a l’entrenament en relaxació i psicoeducació i les millores es van mantenir al llarg dels 12 mesos avaluats. Knouse i Safren (2010) plantegen un model de com pot treballar la TCC en la millora de pacient amb TDAH. Aprendre i practicar estratègies conductuals compensatòries pot ser un ingredient crític en la TCC per a adults amb TDAH. Solanto et al. (2010) avaluen l’eficàcia d'una intervenció en grup de teràpia metacognitiva (TMC) amb estratègies de la TCC en 12 sessions dissenyades per millorar el maneig del temps, l’organització i planificació, i on s’aborden també cognicions ansiògenes o depressives que poden interferir en una autogestió eficaç. Es compara amb un grup de teràpia de suport on no es plantegen estratègies cognitivoconductuals. El grup de TMC va obtenir millores en la severitat dels símptomes més que els que feien teràpia de suport.
Kubik (2010) presenta el primer estudi sobre l’eficàcia del coaching i el seu efecte a llarg termini en persones amb TDAH. S’avalua l’eficàcia del coaching sol així com quan es combina amb teràpia o amb psicoestimulants, i es conclou que el coaching te un impacte positiu a la vida de les persones amb TDAH. Krisanaprakornkit et al. (2010) fan una revisió bibliogràfica sobre la meditació com a estratègia per a l’entrenament en atenció en la població amb TDAH. Troben que hi ha molt pocs estudis, amb mostres molt petites i per tant no poden concloure si la meditació és efectiva o no per al tractament del TDAH en adults.

Lectures destacades
  • Amador-Campos, J.A., Forns-Santacana, M. & Gonzàlez-Calderon, M. (2010). Trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH). Madrid: Editorial Síntesis.
Aquest llibre presenta com a novetat dos capítols de materials pràctics. A més de capítols sobre les característiques del TDAH, etiologia i avaluació, hi ha un capítol de tractament del TDAH pensat per servir com a guia per al terapeuta, incloent programes d’intervenció psicosocial per a nens, pares i mestres, i per adults. L’últim capítol es una guia pràctica de les sessions que ofereix els materials per a pares, professors i per al pacient adult utilitzats en els tractaments elaborats al capítol 4. A més, cada capítol conté l’anàlisi del cas d’un nen i d’una pacient adulta, així com preguntes d’autoavaluació dels continguts per als estudiants universitaris de grau o de postgrau.

  • Barkley, R.A. & Benton, C. (2010). Taking charge of adult ADHD. New York: The Guilford Press.
En aquest magnífic llibre, publicat en anglès i adreçat directament als adults amb TDAH (com a manual d’autoajuda), Barkley presenta en cinc passes -que són els cinc capítols del llibre- les àrees estratègiques fonamentals que un adult amb TDAH necessita controlar per poder gestionar les seves dificultats d'una manera adaptativa: 1) cercar una bona avaluació; 2) canviar l’estat mental per conèixer i dominar el TDAH; 3) canviar el cervell: medicacions per controlar el TDAH; 4) canviar la vida: regles quotidianes per a l’èxit; i 5) canviar la situació: dominar el TDAH en àrees especifiques de la vida. El llibre està ple d’idees i consells molt pràctics que segur que també seran molt útils per als terapeutes i altres professionals que treballen amb TDAH adult. Un llibre imprescindible!

 
Referències
  • Adler, L.A. (2010). Monitoring adults with ADHD: a focus on executive and behavioral function. J Clin Psychiatry, 71, e18.
  • Adler, L.A., Orman, C., Starr, H.L., Silber, S., Palumbo, J., Cooper, K., et al. (2010). Long-term safety of OROS methylphenidate in adults with attention-deficit/hyperactivity disorder: an open-label, dose-titration, 1-year study. J Clin Psychopharmacol, 31, 108-14.
  • Amador-Campos, J.A., Forns-Santacana, M., & Gonzàlez-Calderon, M. (2010). Trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH). Madrid: Editorial Síntesis.
  • Aragonès, E., Lluís Piñol, J., Ramos-Quiroga, J.A., López-Cortacans, G., Caballero, A., & Bosch, R. (2010). Prevalence in adults of attention deficit hyperactivity disorder using the medical records of primary care [Article in Spanish]. Rev Esp Salud Publica, 84, 417-22.
  • Barkley, R.A. & Murphy, K. (2010). Deficient emotional self-regulation in adults with ADHD: the relative contributions of emotional impulsiveness and ADHD symptoms to adaptive impairments in major life activities. Journal of ADHD and related disorders, special issue, part I, Deficient emotional self-regulation in children and adults with ADHD, 1.
  • Barkley, R.A. & Benton, C. (2010). Taking charge of adult ADHD. New York: The Guilford Press.
  • Bekkhus, M., Skjøthaug, T., Nordhagen, R., & Borge, A.I. (2010). Intrauterine exposure to caffeine and inattention/overactivity in children. Acta Paediatr, 99, 925-8.
  • Bitter, I., Simon, V., Bálint, S., Mészáros, A., & Czobor, P. (2010). How do different diagnostic criteria, age and gender affect the prevalence of attention deficit hyperactivity disorder in adults? An epidemiological study in a Hungarian community sample. Eur Arch Psychiatry Clin Neurosci, 260, 287-96.
  • Boomsma, D.I., Saviouk, V., Hottenga, J.J., Distel, M.A., de Moor, M.H., Vink, J.M., et al. (2010). Genetic epidemiology of attention deficit hyperactivity disorder (ADHD index) in adults. PLoS One, 5, e10621.
  • Brown, T.E., Brams, M., Gao, J., Gasior, M., & Childress, A. (2010). Open-label administration of lisdexamfetamine dimesylate improves executive function impairments and symptoms of attention-deficit/hyperactivity disorder in adults. Postgrad Med, 122, 7-17.
  • Buitelaar, J.K., Kooij, J.J., Ramos-Quiroga, J.A., Dejonckheere, J., Casas, M., van Oene, J.C., et al. (2010). Predictors of treatment outcome in adults with ADHD treated with OROS(®) methylphenidate. Prog Neuropsychopharmacol Biol Psychiatry, in press.
  • Busch, B. & Rubin, R.I.  (2010). Highlights F rom a Symposium Current Concepts and Future Developments: ADHD Scientific Update. J ADHD Related Disord, 1, 61-78.
  • Clarke, A.R., Barry, R.J., Dupuy, F.E., McCarthy, R., Selikowitz, M., & Heaven, P.C. (2010). Childhood EEG as a predictor of adult attention-deficit/hyperactivity disorder. Clin Neurophysiol, 122, 73-80.
  • Cornforth, C., Sonuga-Barke, E., & Coghill, D. (2010). Stimulant drug effects on attention deficit/hyperactivity disorder: a review of the effects of age and sex of patients. Curr Pharm Des, 16, 2424-33.
  • Cubillo, A. & Rubia, K. (2010). Structural and functional brain imaging in adult attention-deficit/hyperactivity disorder. Expert Rev Neurother, 10, 603-20.
  • Cumyn, L., French, L., & Hechtman, L. (2010). Comorbidity in adults with attention-deficit hyperactivity disorder. Can J Psychiatry, 54, 673-83.
  • Davis, C. (2010). Attention-deficit/hyperactivity disorder: associations with overeating and obesity. Curr Psychiatry Rep, 12, 389-95.
  • Dempsey, A., Dyehouse, J., & Schafer, J. (2010). The Relationship Between Executive Function, AD/HD, Overeating, and Obesity. West J Nurs Res, in press.
  • Durell, T., Adler, L., Wilens, T., Paczkowski, M., & Schuh, K. (2010). Atomoxetine Treatment for ADHD. Younger Adults Compared With Older Adults. J of Att. Dis, 13, 401-406.
  • Egeland, J. (2010). Measuring Several Aspects of Attention in One Test. The Factor Structure of Conners’s Continuous Performance Test. J of Att. Dis, 13, 339-357.
  • Egeland, J. & Kovalik-Gran, I. (2010). Validity of the Factor Structure of Conners’ CPT. J of Att. Dis, 13, 347-35.
  • Erdodi, A., Lajiness-O'Neill, D., & Saules, S. (2010). Order of Conners’ CPT-II Administration Within a Cognitive Test Battery Influences ADHD Indices. J of Att. Dis, 14, 43-51.
  • Edvinsson, D., Bingefors, K., Lindström, E., & Lewander, T. (2010). ADHD-related symptoms among adults in out-patient psychiatry and female prison inmates as compared with the general population. Ups J Med Sci, 115, 30-40.
  • Frei, A., Hornung, R., & Eich, D. (2010). Tobacco consumption of adults diagnosed with ADHD [Article in German]. Nervenarzt, 81, 860-6.
  • Frodl, T. (2010). Comorbidity of ADHD and Substance Use Disorder (SUD): A Neuroimaging Perspective. Journal of Attention Disorders, in press.
  • Ginsberg, Y., Hirvikoski, T., & Lindefors, N. (2010). Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD) among longer-term prison inmates is a prevalent, persistent and disabling disorder. BMC Psychiatry, 10, 112.
  • Hamalian, G. & Citrome, L. (2010). Stimulant-induced trichotillomania. Subst Abus, 31, 68-70.
  • Haavik, J., Halmøy, A., Lundervold, A.J., & Fasmer, O.B. (2010) Clinical assessment and diagnosis of adults with attention-deficit/hyperactivity disorder. Expert Rev Neurother, 10, 1569-80.
  • Hennessey, K.A., Stein, M.D., Rosengard, C., Rose, J.S., & Clarke, J.G. (2010). Childhood Attention Deficit Hyperactivity Disorder, Substance Use, and Adult Functioning Among Incarcerated Women. Journal of Attention Disorders, 14, 273-280.
  • Johnson, M., Cederlund, M., Råstam, M., Areskoug, B., & Gillberg, C. (2010). Open-Label Trial of Atomoxetine Hydrochloride in Adults With ADHD. Journal of Attention Disorders, 13, 539-545.
  • Karatekin, C., White, T., & Bingham, C. (2010). Shared and nonshared symptoms in youth-onset psychosis and ADHD. J Atten Disord, 4, 121-31.
  • Kessler, R.C., Green, J.G., Adler, L.A., Barkley, R.A., Chatterji, S., Faraone, S.V., et al. (2010). Structure and diagnosis of adult attention-deficit/hyperactivity disorder: analysis of expanded symptom criteria from the Adult ADHD Clinical Diagnostic Scale. Arch Gen Psychiatry, 67, 1168-78.
  • Knouse, L.E. & Safren, S.A. (2010). Current status of cognitive behavioral therapy for adult attention-deficit hyperactivity disorder. Psychiatr Clin North Am, 33, 497-509.
  • Konrad, A., Dielentheis, T.F., El Masri, D., Bayerl, M., Fehr, C., Gesierich, T., et al. (2010). Disturbed structural connectivity is related to inattention and impulsivity in adult attention deficit hyperactivity disorder. Eur J Neurosci, 31, 912-9.
  • Krisanaprakornkit, T., Ngamjarus, C., Witoonchart, C., & Piyavhatkul, N. (2010). Meditation therapies for attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD). Cochrane Database Syst Rev, 6.
  • Kubik, J.A. (2010). Efficacy of ADHD coaching for adults with ADHD. J Atten Disord, 13, 442-53.
  • Lindblad, F. & Hjern, A. (2010). ADHD after fetal exposure to maternal smoking. Nicotine Tob Res, 12, 408-15.
  • Mahajan, N., Hong, N., WigalJean, T.L., & Gehricke, G. (2010). Hyperactive-Impulsive Symptoms Associated With Self-Reported Sleep Quality in Nonmedicated Adults With ADHD. Journal of Attention Disorders, 14, 132-137.
  • Makris, N., Seidman, L.J., Valera, E.M., Biederman, J., Monuteaux, M.C., Kennedy, D.N., et al. (2010). Anterior Cingulate Volumetric Alterations in Treatment-Naïve Adults With ADHD. A Pilot Study. J of Att Dis, 13, 407-413.
  • Marchant, B.K., Reimherr, F.W., Halls, C., Williams, E.D., & Strong, R.E. (2010). OROS methylphenidate in the treatment of adults with ADHD: a 6-month, open-label, follow-up study. Ann Clin Psychiatry, 22, 196-204.
  • McAweeney, M., Nikki, L.R., Huddleston, C., Moore, D., & Gentile, J.P. (2010). Symptom Prevalence of ADHD in a Community Residential Substance Abuse Treatment Program. Journal of Attention Disorders, 13, 601-608.
  • McRae-Clark, A.L., Brady, K.T., Hartwell, K.J., White, K., & Carter, R.E. (2010). Methylphenidate Transdermal System in Adults With Past Stimulant Misuse: An Open-Label Trial--Investigator-Supported Trial Funded by Shire Pharmaceuticals. J Atten Disord, in press.
  • Modesto-Lowe, V., Danforth, J.S., Neering, C., & Easton, C. (2010). Can we prevent smoking in children with ADHD: a review of the literature. Conn Med, 74, 229-36.
  • Pagoto, S.L., Curtin, C., Bandini, L.G., Anderson, S.E., Schneider, K.L., Bodenlos, J.S., & Ma, Y. (2010). Weight loss following a clinic-based weight loss program among adults with attention deficit/hyperactivity disorder symptoms. Eat Weight Disord, 15, e166-72.
  • Park, S., Cho, M.J., Chang, S.M., Jeon, H.J., Cho, S.J., Kim, B.S., et al. (2010). Prevalence, correlates, and comorbidities of adult ADHD symptoms in Korea: Results of the Korean epidemiologic catchment area study. Psychiatry Res, in press.
  • Pérez de los Cobos, J., Siñol, N., Puerta, C., Cantillano, V., López Zurita, C., & Trujols, J. (2010). Features and prevalence of patients with probable adult attention deficit hyperactivity disorder who request treatment for cocaine use disorders. Psychiatry Res, 185, 205-10.
  • Reimherr, F.W., Marchant, B.K., Williams, E.D., Strong, R.E., Halls, C., & Soni, P. (2010). Personality disorders in ADHD Part 3: Personality disorder, social adjustment, and their relation to dimensions of adult ADHD. Ann Clin Psychiatry, 22, 103-12.
  • Riahi, F., Tehrani-Doost, M., Shahrivar, Z., & Alaghband-Rad, J. (2010). Efficacy of reboxetine in adults with attention-deficit/hyperactivity disorder: A randomized, placebo-controlled clinical trial. Hum Psychopharmacol, 25, :570-6.
  • Ribasés, M., Ramos-Quiroga, J.A., Sánchez-Mora, C., Bosch, R., Richarte, V., Palomar, G., et al. (2010). Contribution of LPHN3 to the genetic susceptibility to ADHD in adulthood: a replication study. Genes Brain Behav, 10, 149-157.
  • Robison, R.J., Reimherr, F.W., Gale, P.D., Marchant, B.K., Williams, E.D., Soni, P., et al. (2010). Personality disorders in ADHD Part 2: The effect of symptoms of personality disorder on response to treatment with OROS methylphenidate in adults with ADHD. Ann Clin Psychiatry, 22, 94-102.
  • Rösler, M., Retz, W., Fischer, R., Ose, C., Alm, B., Deckert, J., et al. (2010). Twenty-four-week treatment with extended release methylphenidate improves emotional symptoms in adult ADHD. World J Biol Psychiatry, 11, 709-18.
  • Rüsch, N., Boeker, M., Büchert, M., Glauche, V., Bohrmann, C., Ebert, D., et al. (2010). Neurochemical alterations in women with borderline personality disorder and comorbid attention-deficit hyperactivity disorder. World J Biol Psychiatry, 11, 372-81.
  • Safren, S.A., Sprich, S., Mimiaga, M.J., Surman, C., Knouse, L., Groves, M., et al. (2010). Cognitive behavioral therapy vs relaxation with educational support for medication-treated adults with ADHD and persistent symptoms: a randomized controlled trial. JAMA, 304, 875-80.
  • Salakari, A., Virta, M., Grönroos, N., Chydenius, E., Partinen, M., Vataja, R., et al. (2010). Cognitive-Behaviorally-Oriented Group Rehabilitation of Adults With ADHD. Results of a 6-Month Follow-Up. Journal of Attention Disorders, 13, 5, 516-523.
  • Schmidt, R.E., Gay, P., Ghisletta, P., & Van der Linden, M. (2010). Linking impulsivity to dysfunctional thought control and insomnia: a structural equation model. J Sleep Res, 19, 3-11.
  • Sheppard, B., Chavira, D., Azzam, A., Grados, M.A., Umaña, P., Garrido, H., et al. (2010). ADHD prevalence and association with hoarding behaviors in childhood-onset OCD. Depress Anxiety, 27, 667-74.
  • Sibley, M.H., Pelham, W.E., Molina, B.S., Waschbusch, D.A., Gnagy, E.M., Babinski, D.E., et al. (2010). Inconsistent self-report of delinquency by adolescents and young adults with ADHD. J Abnorm Child Psychol, 38, 645-56.
  • Sitholey, P., Agarwal, V., & Tripathi, A. (2010). Adult attention deficit/hyperactivity disorder: one year follow up. Indian J Med Res, 131, 692-5.
  • Solanto, M.V., Marks, D.J., Wasserstein, J., Mitchell, K., Abikoff, H., Alvir, J.M., et al. (2010). Efficacy of meta-cognitive therapy for adult ADHD. Am J Psychiatry, 167, 958-68.
  • Sousa, N.O., Grevet, E.H., Salgado, C.A., Silva, K.L., Victor, M.M., Karam, R.G., et al. (2010). Smoking and ADHD: An evaluation of self medication and behavioral disinhibition models based on comorbidity and personality patterns. J Psychiatr Res, in press. 
  • Spencer, Adler, Qiao, Saylor, Brown, Holdnack, et al. (2010). Validation of the Adult ADHD Investigator Symptom Rating Scale (AISRS) Method. J of Att Dis, 14, 57-68.
  • Stark, R., Bauer, E., Merz, C.J., Zimmermann, M., Reuter, M., Plichta, M.M., et al. (2011). ADHD related behaviors are associated with brain activation in the reward system. Neuropsychologia, 49, 426-34.
  • Taylor, N., Fauset, A., & Harpin, V. (2010). Young adults with ADHD: an analysis of their service needs on transfer to adult services. Arch Dis Child, 95, 513-7.
  • Torrente, F., Lischinsky, A., Torralva, T., López, P., Roca, M., Manes, F. (2010). Not always Hyperactive? Elevated Apathy Scores in Adolescents and Adults with ADHD. J Atten Disord.
  • Tucha, L., Tucha, O., Sontag, T.A., Stasik, D., Laufkötter, R., & Lange, K.W. (2010). Differential effects of methylphenidate on problem solving in adults with ADHD. J Atten Disord, 15, 161-73.
  • Van Voorhees, E.E., Hardy, K.K., & Kollins, S.H. (2010). Reliability and Validity of Self- and Other-Ratings of Symptoms of ADHD in Adults. J of Att. Dis, in press.
  • Verster, J.C., Bekker, E.M., Kooij, J.J., Buitelaar, J.K., Verbaten, M.N., Volkerts, E.R., et al. (2010). Methylphenidate significantly improves declarative memory functioning of adults with ADHD. Psychopharmacology (Berl), 212, 277-81.
  • Virta, M., Salakari, A., Antila, M., Chydenius, E., Partinen, M., Kaski, M., et al. (2010). Short cognitive behavioral therapy and cognitive training for adults with ADHD - a randomized controlled pilot study. Neuropsychiatr Dis Treat, 7, 443-53.
  • Volkow, N.D., Wang, G.J., Newcorn, J.H., Kollins, S.H., Wigal, T.L., Telang, F., et al. (2010). Motivation deficit in ADHD is associated with dysfunction of the dopamine reward pathway. Mol Psychiatry, in press. 
  • Westmoreland, P., Gunter, T., Loveless, P., Allen, J., Sieleni, B., & Black, D.W. (2010). Attention deficit hyperactivity disorder in men and women newly committed to prison: clinical characteristics, psychiatric comorbidity, and quality of life. Int J Offender Ther Comp Criminol, 54, 361-77.
  • Williams, E.D., Reimherr, F.W., Marchant, B.K., Strong, R.E., Halls, C., Soni, P., eet al. (2010). Personality disorder in ADHD Part 1: Assessment of personality disorder in adult ADHD using data from a clinical trial of OROS methylphenidate. Ann Clin Psychiatry, 22, 84-93.
  • Young, S., Wells, J., & Gudjonsson, G. (2010). Predictors of offending among prisoners: the role of attention-deficit hyperactivity disorder and substance use. J Psychopharmacol, in press.