15.2. Teràpia d’Esquemes

Jordi Cid
Direcció Assistencial Xarxa de Salut Mental de les Comarques Gironines, Institut d’Assistència Sanitària, Parc Hospitalari Martí i Julià


L’any 2010 no ha estat massa prolífic pel que fa als estudis de resultats que s’han fet utilitzant la Teràpia d’Esquemes (TE) com a tractament dels Trastorns de la Personalitat (TP), Sols s’ha publicat un estudi, en el context d’una unitat d’alta seguretat per a trastorns de la personalitat anglesa, i encara està en procés l’estudi sobre l’aplicació de la TE als TP de Cluster C (Bamelis et al., estudi en preparació). Per tant, la producció científica més rellevant s’ha centrat en estudis que tenen com a objectiu posar a prova les hipòtesis del model de conceptualització dels TP a la TE (Young, Weishar, & Klosko, 2003), aspecte fonamental per anar modelant i canviant el model teòric en funció dels resultats de la recerca. També trobem estudis on s’utilitzen els qüestionaris d’esquemes, i en tenim de tres tipus: com a mesura de la cognició dins d’estudis clínics, estudis de psicopatologia on s’administra el Qüestionari d’Esquemes de Young (CEY), en alguna de les seves versions, i per últim, estudis que presenten les característiques psicomètriques d’alguna de les versions del qüestionari. Aquests seran els apartats en els que organitzarem aquest capítol.

15.2.1 Estudis de resultats de la Teràpia d’Esquemes
Tarrier et al. (2010) realitzen un assaig clínic aleatoritzat en un hospital d’alta seguretat d’Anglaterra amb pacients amb TP greus, antisocials principalment. Aquest estudi intenta comparar un grup on s’administra la TE + tractament habitual (en format de grup) vs un grup de tractament habitual (TAU). Hem de ressenyar que és un estudi agosarat, ja que intenten aplicar el rigor metodològic d’un estudi de resultats al context d’un hospital d’alta seguretat que forma part de l’àmbit de la justícia, i que té una dinàmica preestablerta que fa molt complex compatibilitzar-ho amb el mètode científic. El primer obstacle que van trobar és el de la participació a l’estudi. De 126 pacients identificats per a l’estudi, després d’aplicar els criteris d’exclusió i els que no varen acceptar participar en l’estudi, la mostra final va ser de 63 pacients, tot ells del gènere masculí. Aquests van ser distribuïts a l’atzar a cada grup de tractament, 29 pacients van quedar al grup de TE + TAU, i 34 en el grup de sols TAU. Aquests van ser avaluats de manera extensa i exhaustiva per avaluadors externs. Se’ls administrà mesures d’estat mental, personalitat, esquemes, riscs (violència, conducta antisocial, addiccions) i estils interpersonals, previ al inici d’estudi, als 6, 12, 24 i 36  mesos. 
Respecte al tractament, la TE aplicada és l’adaptació de la TP de Modus d’Esquemes o estats d’ànims d’esquema en TP Greus i amb tendència a la violència (vegis Bernstein et al., 2007) i Horne (2004). Els terapeutes van rebre formació bàsica per portar a terme la TE. Les sessions de TE van ser individuals i la dosi va ser d’una hora un cop per setmana (es recomana dues hores per setmana en els TP greus). Les sessions van ser gravades en vídeo i analitzades amb l’Escala de Competència de la TE (Young, 2005). La mitjana de sessions de TE final va ser de 62 sessions. Respecte al tractament rebut de TE, dels 29 pacients, es van perdre 5 per abandonament; 1 pacient als 6 mesos i 4 als 12 mesos. Als 36 mesos van ser 14 pèrdues les pèrdues totals (un 48 % dels pacients). El motiu principal de les pèrdues va ser que deixaven l’hospital d’alta seguretat per anar a altres dispositius de tipus judicial.  El tractament habitual (TAU) és el que ofereixen les Unitats d’Alta Seguretat a Anglaterra. N’hi ha de diferents modalitats terapèutiques, de diferent format (individual i de grup) i centrades en diferents àrees: psicoteràpia de diferents modalitats (teràpia cognitivoconductual, teràpia cognitiu-analítica), tractament per abusadors sexuals, intervenció en violència, reducció de danys pel consum de substàncies, treball social, entre altres. El tractament TAU complementari que va rebre el grup experimental de TE era d’una mitjana de 6 modalitats d’intervenció, en canvi, el grup control de tractament TAU va rebre una mitjana de 10 modalitats d’intervenció. En aquest grup també van perdre 14 pacients (un 41 % de pacients del grup) perquè van deixar l’hospital d’alta seguretat.
Els resultats mostraven que no hi ha diferències significatives entre les diferents mesures d’estat mental, personalitat, esquemes, riscs i estils interpersonals, previ a l’inici d’estudi entre les dues modalitats de tractament, TE + TAU vs TAU. Si fos un altre estudi de resultats aquí acabaríem, però donat el cas que és un estudi que va anar acumulant dificultats en el seu disseny, la dosi de teràpia,  la preparació dels terapeutes, la confusió entre els diferents tractaments, la retenció, temes de compliment, les implicacions legals, el temps d’estada a l’hospital d’alta seguretat i els canvis en el pla de tractament, hi afegirem alguns breus comentaris respecte als resultats que poden ajudar a observar millor què va passar amb la TE. En primer lloc, observen canvis en la comparació dels dos grups, i a favor de la TE, amb una tendència a la significació, en la disminució de les puntuacions de  l’Esquema Imperfecció  (creença que si els teus defectes queden al descobert la gent no t’acceptarà) i a l’escala de risc de violència. En segon lloc, observen canvis en les mesures de resultats d’impulsivitat, en les mesures de risc de violència i de conducta antisocial, i en les relacions interpersonals dins del grup TE + TAU entre l’avaluació d’abans del tractament i la de seguiment feta als 36 mesos. Aquests dos resultats ens indiquen un cert grau de canvi en part de les conductes diana dels hospitals d’alta seguretat, i que tenen conseqüències importants com la reincidència en conductes violentes o antisocials. És per això que han d’entendre’s aquests resultats de manera positiva, malgrat no siguin significatives en l’estudi, vers l’aplicabilitat de nous tractaments en els TP Greus, sobretot quan som conscients de les  dificultats d’aplicar teràpies intensives i de llarga durada en aquests contexts judicials.
Hi ha un altre estudi de tipus clínic (Simpson eet al., 2010) que fa una proposta d’adaptació de la TE en format de grup per a Trastorns Alimentaris (TA) que presenten comorbiditat associada. El format de tractament que proposen és de 20 sessions enfocades a un canvi de les cognicions relacionades amb esquemes, en la conducta i en aspectes específics de la imatge corporal i la regulació de les emocions. El grup es fa un cop a la setmana durant dues hores. El format de grup té dos components. Un és de tipus psicoeducatiu, on desenvolupen pas a pas la conceptualització del cas segons la TE. En aquest cas, cada pacient té un bloc de treball on va anotant els aspectes cabdals per anar construint-la. El segon component està relacionat amb el canvi d’esquemes i de treball de les cognicions-emocions relacionades amb el TA. Els resultats que mostren són interessants, amb un bon tamany de l’efecte tant a la finalització del tractament com en el seguiment. El nivell de canvi mostra una disminució significativa de les puntuacions de la severitat del TA, un canvi global en els esquemes (disminució del 40 % en les puntuacions), i una disminució en les puntuacions de vergonya i ansietat.

15.2.2 Estudis experimentals de la Teràpia d’Esquemes
Tenim dos estudis de tipus experimental amb tasques de laboratori que posen a prova part de les hipòtesis que es deriven del model de TE, i que sens dubte són estudis que aniran augmentant en el futur. El primer, centrat en el TP límit i antisocial (Lobbestael & Arntz, 2010) realitzen un estudi experimental de laboratori que consisteix en mesurar els paràmetres emocionals, cognitius i fisiològics associats a una inducció d’estrès relacionada amb temes d’abús a un grup de pacients diagnosticats de TP límit (n = 45), TP antisocial (n = 21), TP Cluster C (n = 46) i no pacients (n = 36). El procediment experimental i el control de les variables és metodològicament impecable. Avaluen els criteris diagnòstics i d’inclusió amb entrevistes estructurades, la SCID-I per l’Eix I, la SCID-II per l’Eix II, l’entrevista de psicopatia PCL-R de’n Hare, i administren una entrevista d’elements traumàtics a la infància desenvolupada pels propis autors dels estudis. Les variables dependents directes les mesuren mitjançant una autoavaluació d’afecte negatiu, avaluat amb l’escala POMS, i el Modus d’Esquemes amb el Qüestionari d’Estats d’Ànim d’Esquemes (QEAE). Les respostes fisiològiques que mesuraven van ser la taxa cardíaca, la resposta de conductància de la pell, nivell de conductància de la pell, EMG facial, pressió arterial (sistòlica i diastòlica) i una tasca de laboratori per conèixer l’associació entre el self i l’abús. La tasca de laboratori que induïa estrés relacionat amb l’abús era un fragment de la pel·lícula ‘No child of mine’ de Hibberd and Kosminksy (1997), i el procediment que van utilitzar és l’esquema a) fase neutra (documental animals), b) inducció estrés relacionat amb abús i c) fase inducció positiva (capítol Mr. Bean). En cada fase i durant la inducció, avaluaven els paràmetres fisiològics i, al final de cada fase, omplien la POMS, una versió reduïda dels Modus d’Esquemes i la tasca de laboratori d’associació entre el self i l’abús. Els resultats més interessants són una resposta augmentada dels pacients TP límit en les mesures d’afecte negatiu i en els Modus d’Esquemes, i en algunes mesures fisiològiques (taxa cardíaca, conductància de la pell, pressió arterial sistòlica i cognicions d’abús implícites de la tasca de laboratori del self i abús). El grup amb un diagnòstic de TP antisocial es pot comparar amb el límit en la tasca de laboratori del self i abús que mesura cognicions d’abús implícites, però no en la resta de paràmetres fisiològics ni en les mesures directes que mostren hipersensibilitat a l’abús. En resum, el TP límit i el TP antisocial mostrarien patrons fisiològics de cognicions implícites de reactivitat a l’estrès, però es podrien diferenciar en els patrons fisiològics, d’emocions i dels Modus d’Esquemes. 
Un segon estudi de laboratori es realitza amb pacients deprimits i intenta definir la relació entre el reconeixement d’emocions en les expressions facials i els esquemes. Csukly et al. (2010) administren una tasca de reconeixement de cares a una mostra de 107 pacients deprimits que estaven en tractament en una unitat de psicoteràpia intensiva. La tasca consistia en presentar 35 estímuls de dues cares virtuals humanes que mostraven 6 emocions bàsiques (felicitat, sorpresa, ràbia, disgust, por i tristesa) amb diferents intensitats. Prèviament se’ls havia administrat el CEY, el SLC-90 i l’escala de Depressió de Beck. Els resultats mostren una associació negativa entre el reconeixement de cares de felicitat i els esquemes relacionats amb deteriorament d’autonomia i desconnexió (abandonament, aïllament social, imperfecció, indesitjable social, fracàs, dependència, vinculació, subjugació, inhibició emocional, insuficient autocontrol, buscar aprovació i pessimisme). Un segon factor format amb els esquemes d’abandonament, desconfiança, insuficient autocontrol, grandiositat i càstig presentava una associació negativa amb el reconeixement de cares de tristor. Un tercer factor format pels esquemes abandonament, desconfiança, grandiositat i càstig mostrava una associació negativa amb el reconeixement de cares de por. Tres limitacions importants té aquesta recerca per tal de poder extreure conclusions interessants. La primera és que els pacients estaven prenent antidepressius; la segona, és la no inclusió del test de cognicions. Per últim, l’anàlisi factorial del CEY. Aquest és un recurs que utilitzen els investigadors, fan l’anàlisi factorial del CEY de la mostra d’estudi, i aquests factors els introdueixen en les anàlisis estadístiques posteriors. Aquest procediment li afegeix un rigor metodològic al fet de no tenir dades normatives del CEY però genera confusió a l’hora d’interpretar els resultats, ja que en molts casos es perden les referències teòriques que aporta el model.

15.2.3 Estudis amb els Questionaris d’Esquemes

a) Com a mesura de resultats en estudis clínics de l’Eix I
Cockram et al. (2010) estudien el paper dels esquemes en el Trastorn per Estrés Posttraumàtic (TEPT) en veterans de guerra. Són dos estudis en els que, en el primer, busquen la relació entre experiències de la infància (avaluat amb la Measure of Parental Style; Black Dog Institute, 2007), els esquemes (avaluat amb el CEY-L3) i el TEPT (avaluat amb pregunta oberta, sense entrevista clínica). L’estudi de base correlacional troba que els veterans de guerra diagnosticats de TEPT mostren puntuacions més elevades en els esquemes quan els compara amb un grup de veterans no diagnosticats de TEPT. També troba que presenten més record de conductes negatives dels pares en la infància el grup amb TEPT que els veterans sense TEPT. El segon és un estudi d’intervenció  no experimental que té per objectiu conèixer l’efectivitat d’un programa de tractament del TEPT (n = 54) on s’inclou un mòdul de Teràpia d’Esquemes, en format individual i de grup, quan el compara amb el tractament de TCC del TEPT (n = 127). L’estudi es realitza a una clínica de Veterans de Guerra a Austràlia, on avaluen símptomes de TEPT, ansietat, depressió i esquemes en tres moments: a l’inici del tractament, al final del tractament i als 3 mesos. Els tractaments rebuts pels dos grups consisteixen en 190 hores de tractament de grup durant 4 mesos (12 hores de tractament a la setmana). Les similituds són que tots ells reben TCC: entendre el TEPT, maneig de símptomes d’ansietat i de depressió, teràpia d’exposició, entrenament en habilitats i maneig de la ràbia, i mòduls d’hàbits de vida. Les diferències, les trobem en el contingut de les 15 sessions de teràpia individual. Un grup va rebre TE, i l’altre un mòdul de reestructuració cognitiva per al maneig de les emocions doloroses. L’altra diferència entre ambdós és l’exposició a les memòries de trauma. A la TCC s’utilitza el contingut de records associats a la guerra, en canvi, a la TE pot ser de la guerra o de records traumàtics de les experiències de la infància. Els resultats mostren que els símptomes de TEPT, com l’ansietat i la depressió, disminueixen de manera significativament major tant al final del tractament com als tres mesos en el grup de TE en comparació al tractament amb TCC. També s’observa una reducció en la puntuació dels esquemes majors en el grup de TE respecte al grup de TCC. Els esquemes que estan mes associats amb el canvi de símptomes de TEPT durant el tractament són els del domini de deteriorament en l’autonomia (fracàs, dependència, vinculació excessiva, vulnerabilitat al perill i a la malaltia). Si els resultats es confirmessin en futures recerques de tipus experimental on hi hagués un major control de les variables que poden modificar en els resultats, estaríem davant d’una altra modalitat de tractament pel TEPT.
Roper et al. (2010) avaluen els símptomes (ansietat i depressió) i creences nuclears mitjançant el qüestionari d’esquemes en una mostra d’addictes a l’alcohol que entren dins d’un programa de tractament. El grup d’usuaris d’aquest programa és comparat amb una mostra control d’estudiants. El programa de tractament del grup experimental és a escollir entre tres setmanes de tractament ingressat o un programa comunitari de sis setmanes. L’avaluació la fan en moments diferents: tres setmanes després d’estar abstinents i l’últim dia del programa. Els resultats de la comparació dels esquemes en els dos temps d’avaluació, i controlant la depressió com a covariant, troben que hi ha una disminució significativa de la puntuació al final del programa en 13 dels 15 esquemes, a excepció de fites inexorables (posar-se objectius molt elevats i de difícil compliment) i autosacrifici (creença d’haver de posar les necessitats dels altres per davant de les pròpies). D’altra banda, quan comparen els esquemes d’inici de tractament entre els dependents a l’alcohol i la mostra de controls, les diferències són significatives en tots els esquemes. Els autors entenen que la mesura d’esquemes és estat dependent i ho interpreten com una millora dels esquemes sense haver-hi un tractament específic. La interpretació que fan és arriscada, doncs l’avaluació de la personalitat i dels seus trastorns en el context de les conductes addictives necessita d’un període més ample d’abstinència que tres setmanes. Els canvis en l’estat d’ànim i simptomàtic que acompanya un procés de desintoxicació i deshabituació de l’alcohol poden fer variar la valoració que els addictes fan de la seva visió de sí mateixos o auto-concepte.
Fitzsimmons et al. (2009) presenten un estudi d’un programa d’hospital de dia de 6 setmanes per a pacients amb ansietat i depressió. Aporten una novetat, administren el CEY i utilitzen els seus resultats con a guia de la intervenció intensiva posterior. En els diferents grups de tractament, són els resultats de l’avaluació d’esquemes els qui guien el contingut i el procés d’intervenció. La comparació dels resultats pre- i post-intervenció mostren una disminució significativa de 8 dels 15 esquemes. Els esquemes que més canvien, segons els autors, serien esquemes tals com autosacrifici, aïllament social, subjugació i abandonament. Els problemes metodològics d’aquest estudi passen per la no descripció dels diagnòstics dels pacients que reben el tractament i, a nivell de resultats, sols mostren la diferència en la comparació de mitjanes pre- i post-intervenció. El fet de desconèixer els descriptius de la mostra  en cada moment ens impedeix conèixer la significació del canvi en esquemes post intervenció a les sis setmanes. 

b)    Estudis de psicopatologia
Hem fet una selecció d’estudis en aquest apartat en funció de la quantitat, heterogeneïtat i complexitat. Comencem fent referència a cinc estudis interessants que no descriurem en detall. El primer és en Trastorns de la Conducta Alimentària. Unoka et al. (2010) utilitzen l’anàlisi de correlació canònica per diferenciar grups de TCA en funció de la conducta alimentària i dels esquemes. En el segon, Thimm (2010a) intenta relacionar els esquemes i el model dels 5 grans factors en una mostra clínica. La troballa més significativa és que el Neuroticisme està altament relacionat amb els esquemes. En un altre estudi del mateix autor (Thimm, 2010b), els esquemes mediarien entre les pautes educatives dels pares i la presència de símptomes de TP en una mostra clínica. El quart estudi que volem destacar és el de Simon et al. (2010), que intenta explicar el Trastorn d’Identitat de Gènere a través dels esquemes i de la conducta percebuda dels pares. L’últim estudi és el de Ledoux et al. (2010), que busca la relació entre els esquemes i l’estil de vinculació amb l’aparença, en mostres d’estudiants.
Continuem amb un estudi molt interessant de Kahr et al. (2010) que intenta diferenciar el TP límit, el Trastorn Bipolar i una mostra de controls amb perfils d’esquemes i temperament. Els TP límit es caracteritzen per una mitjana de puntuacions majors en temperament afectiu i la majoria d’esquemes quan se’ls compara amb els Trastorns Bipolars i els controls. Els Trastorns Bipolars mostren una mitjana de puntuacions majors en temperament ciclotímic i també en l’esquema d’insuficient autocontrol (dificultats en l’autocontrol i tolerància a la frustració) respecte als controls.
En les addiccions, Grebot i Dardard (2010) intenten diferenciar tres grups: no consumidors, consumidors i addictes al cànnabis a través de les creences addictives  (avaluades amb el Qüestionari de Mesura de la Intensitat de les Conductes Addictives; Décamps et al., 2010), els mecanismes de defensa (avaluats amb el Qüestionari d’estil defensiu; Bond, 1995) i els esquemes (avaluats amb el CEY, versió curta). Els resultats més significatius són als esquemes de dependència, por a perdre el control i insuficient autocontrol (l’esquema insuficient autocontrol, en la validació francesa, va sortir dividit en els dos aspectes que el defineixen: la por a perdre el control i la pèrdua de control de la conducta). D’altra banda, els esquemes es correlacionen amb creences positives del consum relacionades amb disminució del malestar emocional i amb el mecanisme de defensa de sublimació. Per últim, destacar que malgrat la idea és bona, en el sentit d’identificar variables psicològiques que juguen un paper important en l’addicció al cànnabis, la metodologia d’aquest estudi, pel que fa als criteris de selecció de la mostra, el diagnòstic de dependència a cànnabis i el petit tamany de la mostra (n = 49) fan minvar el nivell d’inferència. 
    En l’àmbit de la psicosomàtica, Mansou, Moheb i Sharifi (2010) avaluen en una mostra de pacients asmàtics (n = 50) els trets de personalitat mitjançant el CEY i els comparen amb una mostra d’adults (n = 50) aparellada respecte a les dades sociodemogràfiques. Els resultats mostren que els esquemes són significativament majors en la mostra d’asmàtics que en la mostra d’adults en els 5 factors de segon ordre del CEY i en 13 dels 15 esquemes avaluats, a excepció de desconfiança i grandiositat. Els autors consideren que això es una prova dels problemes de personalitat dels pacients asmàtics, corroborant la perspectiva psicosomàtica de la malaltia. No obstant això, considerem que és una inferència agosarada si atenem a dos aspectes: el petit tamany de la mostra i les puntuacions dels esquemes en ambdós grups. En aquest cas, si atenem al criteri que la puntuació directa màxima per esquema és de 30 (5 ítems x 1-6 escala de resposta) i que a major puntuació, més indicadors de presència d’aquell esquema, sols els esquemes de subjugació i autosacrifici tindrien una rellevància en la personalitat en els pacients asmàtics.
En un altre estudi d’aquesta àrea però amb pacients de dolor crònic, Saariahoa et al. (2010a) observen que hi ha relació entre la intensitat del dolor i els esquemes. D’aquestes, troben associacions entre la intensitat del dolor i els esquemes de fites inexorables (posar-se objectius molt exigents) i autosacrifici (posar les necessitats dels demés abans que les teves). Per últim, l’anàlisi de regressió mostra que l’esquema d’autosacrifici en les dones i de privació emocional (expectativa de que ningú t’estimarà) en el total de la mostra, predeia el deteriorament associat al dolor, la intensitat del dolor i la localització dels punts de dolor. Els mateixos autors, Saariahoa et al. (2010b) intenten definir el paper dels esquemes, el dolor i la depressió en una mostra de pacients amb dolor crònic (n = 271), comparant-la amb una mostra de controls sans (n = 331), trobant una sèrie d’esquemes que estan relacionats amb la intensitat de la depressió i el dolor.
Per últim, comentarem dos estudis que posen a prova les hipòtesis de la construcció de la psicopatologia de la personalitat des d’una perspectiva dimensional amb mostres no clíniques. En el primer, Zeigler-Hill et al. (2010) estudien  l’associació entre el narcisisme i els esquemes (avaluat amb el CEY de 75 ítems), en una mostra d’estudiants universitaris (n = 442). Defineixen tres tipus de narcisisme, un que seria no patològic (avaluat amb el Narcissistic Personality Inventory; Raskin & Hall, 1979) i dos  patològics (avaluats amb el Pathological Narcissism Inventory; Pincus et al., 2009). Dins del patològic trobaríem el narcisisme de l’especial o grandiós, que es definiria pels criteris de Narcisime del DSM-IV i el narcisisme del vulnerable, que seria una forma patològica de visió negativa d’un mateix, experiències emocionals negatives i un allunyament social. Els resultats de base correlacional més rellevants serien que els tres tipus de narcisisme estarien associats a l’esquema de grandiositat, la ‘creença de que un és especial i superior, i per tant mereix ser tractat d’aquesta manera’. El narcisista normal o adaptatiu  estaria relacionat de manera negativa amb l’esquema de fracàs. Les dues formes de narcisisme patològic, a part d’estar relacionades amb la grandiositat, estarien relacionades amb l’esquema de desconfiança/abús (expectativa de que els altres et faran mal i et feriran). En resum, si els resultats es confirmessin utilitzant mostres més amples de població no clínica i clínica, es podria definir de manera més clara la complexitat del la patologia narcisista.
En el segon, Carr i Francis (2010) estudien la relació de mediació dels esquemes entre experiències de la infància i el TP evitatiu, en una mostra de 178 estudiants universitaris. Els resultats mostren que els esquemes (CEY-versió curta) de subjugació, abandonament i inhibició emocional medien entre les experiències de la infància, de sobreprotecció de la mare i sociabilitat familiar (Parental Bonding Instrument, Parker, 1979) i els símptomes de TP evitatiu (PDQ4; Hyler, 1994). Abandonament i subjugació mediaven la relació entre la sociabilitat de la família (Family Functioning Scale; Bloom, 1985) i els símptomes de TP evitatiu. Al mateix temps, la subjugació i la inhibició emocional medien la relació entre la sobreprotecció materna i els símptomes de TP evitatiu. Per últim, les experiències de maltractament de la infància  (Childhood Trauma Questionnaire; Bernstein  & Fink, 1998) estan associades amb els esquemes del domini de desconnexió.

c)    Estudis psicomètrics
La principal novetat d’aquest any és que s’han adaptat el CEY en la seva versió curta de 75 ítems a la població infantil i d’adolescents. Rijkeboer i de Boo (2010) adapten i modifiquen la versió curta per poder ser administrada a nens. Administren aquest CEY a una mostra de nens (n = 578) de 8 a 13 anys.  Els resultats mostren una estructura factorial d'11 esquemes (8 igual que el model teòric i 3 de nous que són la combinació d’altres esquemes). En la població d’adolescents, Vlierberghe et al. (2010) busquen la utilitat del CEY en aquesta població. En la primera fase de l’estudi, mostren que el CEY té unes propietats psicomètriques adients en una mostra d’adolescents entre 12 i 18 anys. Repliquen l’estructura factorial de 15 factors tal com proposa el model, i és una opció psicomètrica vàlida quan la comparen amb altres estructures factorials. En una segona part, busquen la validesa de constructe i troben que la depressió esta associada a esquemes que fan referència a la incompetència (esquemes de fracàs, imperfecció, dependència) i a les carències emocionals (esquema de privació emocional). En canvi, els trastorns de conducta estaven relacionats amb l’esquema de grandiositat, fites inexorables i fracàs.
Des de la psicometria pura i dura, destacarem un estudi d’estabilitat dels esquemes a 9 anys. Wang et al. (2010) segueixen una cohort de pacients deprimits durant 9 anys i avaluen, entre altres escales, l’estabilitat dels esquemes controlant els nivells de depressió. Els resultats mostren que els esquemes de desconnexió (abandonament, privació emocional, desconfiança i aïllament social) i dificultats en els límits (insuficient autocontrol i grandiositat) funcionarien com un tret de personalitat. En canvi, la resta d’esquemes de la resta de  dominis (dificultats en l’autonomia, indesitjable i expressió auto-restringida) serien més estat-depenents. Tenim un altre estudi de validesa de constructe del CEY en la seva versió llarga de 205 ítems, amb una anàlisi a nivell d’ítems.  Rijkeboer, van den Bergh i van den Bout (2010) examinen el biaix que es pot trobar a nivell de presència o absència de psicopatologia, gènere i nivell educatiu (mostra total:  n = 546,  pacients:  n = 272, no clínica: n = 274). Dels resultats, s’esdevé que no hi ha ítems del CEY que mostraven un funcionament diferencial per gènere, i sols un dels ítems: “Quan sento que agrado a la gent, sento que els estic fallant” (defectuositat),  va mostrar un biaix en funció del nivell educatiu. Respecte al funcionaments dels ítems en funció de la presència o absència de psicopatologia, 10 ítems de 205 van mostrar aquesta diferència. Per concloure, els ítems que presenten biaix presenten tres característiques: a) són de definició curta i són difícils de contextualitzar; per exemple, ‘No encaixo’ (aïllament social) o ‘Sóc un fracàs’ (fracàs); b) són complexes en el seu redactat: ‘No puc expressar el que sento realment…’; o c) les diferències de significat segons mostres: ‘Estic preocupat per si ho perdo tot i em converteixo en un sense sostre’.  
De la recerca en modes d’esquemes trobem dos estudis. En el primer, Lobbestael et al. (2010) presenten un estudi impecable de validació del Qüestionari d’estats d’ànim d’esquemes abreujat (QEAE-B). La nova versió de 118 ítems (la prèvia de 270 ítems) mostra una bona fiabilitat i estabilitat temporal, mantenint l’estructura factorial de 14 modes d’esquemes. En el segon, Bamelis et al. (2010) fan una adaptació del QEAE per al Cluster C i el TP histriònic, obtenint unes adients propietats psicomètriques. 
Per últim, destacar l’estudi pilot de validació d’una versió francesa nova del CEY reduïda (Mauchand, Lachenal-Chevallet i Cottraux, 2010). L’estudi el realitzen amb mostres d’estudiants, i una mostra petita de TP límit. Els resultats mostren unes propietats psicomètriques adients, malgrat el petit tamany de la mostra.

 
Referències
  • Bamelis, L.M., Renner, F., Heidkamp, D., & Arntz, A. (2010). Extended Schema mode conceptualizations for specific personality disorders: an empirical study. Journal of Personality Disorders, 25, 41–58, 2010
  • Bamelis et al. (en preparació). Multi-site Trial of Schema Therapy in Cluster C Personality Disorders.
  • Bernstein, D.P., Arntz, A., & de Vos, M.E. (2007). Schema Focused Therapy in Forensic Settings: Theoretical Model and Recommendations for Best Clinical Practice. International Journal of Forensic Mental Health, 6, 169-183.
  • Carr, S.N. & Francis, A.J.P. (2010). Do Early Maladaptive Schemas Mediate the Relationship Between Childhood Experiences and Avoidant Personality Disorder Features? A Preliminary Investigation in a Non-Clinical Sample. Cogn Ther Res, 34, 343–358.
  • Cockram, D.M., Drummond, P.D., & Lee, C.W.(2010). Role and Treatment of Early Maladaptive Schemas in Vietnam Veterans with PTSD.  Clin Psychol Psychother, 17, 165–182.
  • Csukly, G., Telek, R., Filipovits, D., Takács, B., Unoka, Z., & Simon, L. (2011). What is the relationship between the recognition of emotions and core beliefs: Associations between the recognition of emotions in facial expressions and the maladaptive schemas in depressed patients. J Behav Ther & Exp Psychiat, 42, 129-137.
  • Fitzsimmons, K., Gallagher, S., Blayone, S., Chan, D., Leaitch, R.W., Veals, N. et al. (2009). The Young Schema Questionnaire in Group Therapy: A Client-Focused Approach. Social Work in Mental Health, 7, 176-185.
  • Grebot, E. & Dardard, J. (2010). Schémas cognitifs, croyances addictives et défenses dans la consommation et l’addiction au cannabis de jeunes adultes. Psychologie française, 55, 373–387.
  • Horne (2004). Outline Therapy Protocol for use in Schema Mode Therapy Evaluation Study in the Personality Disorder Service at Ashworth Hospital. Internal publication.
  • Kahr, A.K., Jørgensena, C.R., Nielsen, K., & Wentzer, R. (2010). Severity of affective temperament and maladaptive self-schemas differentiate borderline patients, bipolar patients, and controls. Comprehensive Psychiatry, 51, 486–491.
  • Ledoux, T., Winterowd, C., Richardson, T., & Clark, J.D. (2010). Relationship of negative self-schemas and attachment styles with appearance schemas. Body Image, 7, 213–217.
  • Lobbestael, J. & Arntz, A. (2010). Emotional, cognitive and physiological correlates of abuse-related stress in borderline and antisocial personality disorder. Behaviour Research and Therapy, 48, 116–124.
  • Lobbestael, J., van Vreeswijk, M., Spinhoven, P., Schouten, E., & Arntz, A. (2010). Reliability and Validity of the Short Schema Mode Inventory (SMI). Behavioural and Cognitive Psychotherapy, 38, 437–458.
  • Mansou, M.M., Moheb, N., & Sharifi, A. (2010). Comparative study of cognitive schemas of asthmatic patients and normal adults. Procedia Social and Behavioral Sciences, 5, 1746–1750.
  • Mauchand, P., Lachenal-Chevalletb, K., & Cottraux, J. (2010). Validation empirique du questionnaire abrégé des schémas de Young (YSQ-S2) sur une population de patients présentant un trouble de la personnalité borderline et de sujets témoins. Encephale.
  • Rijkeboer, M.M., van den Bergh, H., & van den Bout, J. (2011). Item Bias Analysis of the Young Schema Questionnaire. European Journal of Psychological Assessment, 27, 65–70.
  • Rijkeboer, M.M. & de Boo, G.M. (2010). Early maladaptive schemas in children: Development and validation of the schema inventory for children. J Behav Ther & Exp Psychiat, 41, 102–109.
  • Roper, L., Dickson, J.M., Tinwell, C., Booth, P.G., & McGuire, J. (2010). Maladaptive Cognitive Schemas in Alcohol Dependence: Changes Associated with a Brief Residential Abstinence Program. Cogn Ther Res, 34, 207–215.
  • Saariahoa, T.H.J.,  Saariahoa, A.S.I., Karila, I.A., & Joukamaac, M.I. (2010a). Early Maladaptive Schema Factors, Chronic Pain and Depressiveness: a Study with 271 Chronic Pain Patients and 331 Control Participants. Clin Psychol Psychother.
  • Saariahoa, T.H.J.,  Saariahoa, A.S.I., Karila, I.A., & Joukamaac, M.I.(2010b). Early maladaptive schemas in Finnish adult chronic male and female pain patients. Scandinavian Journal of Pain, 1, 196–202.
  • Simon, L., Zsolt, U., Fogd, D., & Czobor, P. (2011). Dysfunctional core beliefs, perceived parenting behavior and psychopathology in gender identity disorder: A comparison of male-to-female, female-to-male transsexual and nontranssexual control subjects. J Behav Ther & Exp Psychiat, 42, 38-45.
  • Simpson, S.G., Morrow, E., van Vreeswijk, M., & Reid, C. (2010). Group schema therapy for eating disorders: a pilot study. Front Syst Neurosci, 1, 1-10.
  • Tarrier, N., Dolan, M., Doyle, M., Dunn, G., Shaw, J., & Blackburn, R. (2010). Exploratory Randomised Control Trial of Schema Modal Therapy in the Personality Disorder Service at Ashworth Hospital. Ministry of Justice Research Series 5/10 http://www.justice.gov.uk/publications/research.htm
  • Thimm, J.C. (2010). Mediation of early maladaptive schemas between perceptions of parental rearing style and personality disorder symptoms. J Behav Ther & Exp Psychiat, 41, 52–59.
  • Thimm, J.C. (2010). Personality and early maladaptive schemas: A five-factor model perspective. J Behav Ther & Exp Psychiat, 41, 373-380.
  • Zeigler-Hill,V., Green, B.A., Arnau, R.C., Sisemore, T.B., & Myers, E.M. (2011). Trouble ahead, trouble behind: Narcissism and early maladaptive schemas. J Behav Ther & Exp Psychiat, 42, 96-103.
  • Unoka, Z.,Tölgyes, T., Czobor, P., & Simon, L. (2010). Eating Disorder Behavior and Early Maladaptive Schemas in Subgroups of Eating Disorders. J Nerv Ment Dis, 198, 425–431.
  • Vlierberghe, L.V., Braet, C., Bosmans, G., Rosseel, Y., & Bögels, S. (2010). Maladaptive Schemas and Psychopathology in Adolescence: On the Utility of Young’s Schema Theory in Youth. Cogn Ther Res, 34, 316–332.
  • Wang, C.E.A., Halvorsen, M., Eisemann, M., & Waterloo, K. (2010). Stability of dysfunctional attitudes and early maladaptive schemas: A 9-year follow-up study of clinically depressed subjects. J Behav Ther & Exp Psychiat, 41, 389-396.
  • Young, J., Weishar, L., & Klosko, J. (2003). Schema Therapy. Guilford Press.