12.4. Teràpia d’Esquemes

Jordi Cid Colom
Direcció Assistencial. Xarxa de Salut Mental de les Comarques Gironines. Institut d’Assistència Sanitària. Edifici Til·lers. Parc Hospitalari Martí i Julià. Dr. Castany s/n. 17190. Salt. Girona. jordi.cid@ias.scs.es   


Les notícies més importants respecte la Teràpia d’Esquemes (TE) durant l’any 2011 fan referència a la qualitat de la intervenció. Masley, Gillanders, Simpson i Taylor (2011) revisen l’evidència disponible de la TE fins a finals del 2010 (vegis els 12 estudis revisats al CdScritc dels anys anteriors), utilitzant els criteris de revisió de la  “Scottish Intercollegiate Guidelines Network (SIGN-50)”. En les seves conclusions assenyalen el rigor i la qualitat de la metodologia emprada en els estudis de resultats del model de TE, i els òptims resultats de la intervenció (la mida de l’efecte de les intervencions de TE es situen en valors que van de mitjos a alts). No obstant això, també donen un toc d’atenció a la necessitat de continuar fent estudis que mostrin la seva eficàcia, i ho argumenten dient que la popularitat en l’ús, ha d’anar avalada per estudis de recerca que demostrin que la intervenció és efectiva en els trastorns i patologies que el model a nivell teòric pressuposa: trastorns de la personalitat i patologies del eix I cròniques que no milloren amb teràpia cognitiva conductual. D’altra banda, la segona notícia fa referència a la indicació de la TE en el Trastorn Límit de la Personalitat. La Guia de Pràctica clínica sobre el Trastorn Límit de la Personalitat, fa una recomanació de nivell C, textualment “Se recomienda la TCE para mejorar la sintomatología del TLP así como la recuperación clínica y la calidad de vida”. Hem organitzat aquesta revisió de la producció científica, en aquells estudis d’intervenció de la TE, comentem els estudis on s’utilitzen els Qüestionaris d’Esquemes (QE) com a mesura de cognició per a caracteritzar la psicopatologia i per finalitzar, aquells que exploren les característiques psicomètriques (fiabilitat i validesa).

1.    Estudis de resultats i de tècniques terapèutiques de la Teràpia d’Esquemes
L’únic estudi de resultats de la TE publicat en el darrer any ha estat dins de l’àrea de patologia dual, Ball, Maccarelli, LaPaglia i Ostrowski (2011) realitzen un estudi aleatoritzat en el context d’una comunitat terapèutica residencial per al tractament de les addiccions als Estats Units. Van participar 105 pacients que se’ls assignava a dos tractaments de psicoteràpia, Teràpia d’Esquemes per a la Patologia Dual (Ball & Young, 2000. TEPD) o Aconsellament de Drogues Individualitzat (Mercer & Woody, 1999. ADI). Les dues teràpies tenen un manual que les descriu pas a pas, en format individual. Les sessions van ser d’una hora amb una freqüència setmanal durant 6 mesos. De manera més específica, la TEPD busca millorar els símptomes de l’eix I i eix II de manera integradora. Dos components, el primer proporcionar estratègies cognitives conductuals per a la conducta addictiva (Carroll, 1998), i el segon parteix de crear consciència de com a la base del malestar i dels problemes estan als estils d’afrontament desadaptatius (conducta addictiva, problemes de la vida quotidiana, i en les relacions) que reforcen la visió negativa de si mateix (esquemes). Un cop generada aquesta consciència, es proporcionen estratègies de canvi cognitiu, emocionals, conductuals  i relacionals per a modificar els esquemes i els estils d’afrontament desadaptatius. La ADI (Mercer & Woody, 1999) es focalitza en la conducta addictiva, i busca una milloria de símptomes a través de treballar aspectes claus en la recuperació d’una addicció (consciència addicció, desenvolupament de suport social lliure de drogues, confiança en mantenir l’abstinència, filosofia autoajuda i motivar a assistir a les reunions d’autoajuda. La hipòtesi de la que partien els autors era que la TEPD milloraria els símptomes dels pacients que tinguessin un Trastorn de la Personalitat (TP), en comparació a la ADI, que seria millor intervenció en els pacients que no tinguessin un TP. En canvi, els resultats mostren que l’Aconsellamnet de Drogues Individualitzat millorava els símptomes significativament en comparació a la Teràpia d’Esquemes per a la Patologia Dual. Específicament, la ADI reduïa els símptomes psiquiàtrics generals [avaluats amb la Brief Psiquiatric Scale (Derogatis, 1981)], de disfòria [Escala Disfòria del Llistat d’Adjectius Múltiple de l’Afecte (Zuckerman & Lubin, 1985)] tant en els residents amb Trastorns de Personalitat Límit, Evitador, Antisocial i Paranoic, com en aquells que no tenien un Trastorn de la Personalitat.  Aquestes diferències no es podien explicar per la competència dels terapeutes ni la fidelitat a la modalitat d’intervenció. Els autors exposen com a limitacions la durada del tractament i la familiaritat dels conceptes de l’Aconsellament de Drogues Individualitzat, que comparteix molts conceptes dels models habituals d’atenció i tractament de les addiccions. De fet, la Comunitat Terapèutica Residencial on es realitza l’estudi, comparteix la filosofia de l’ADI. Els models de comunitats terapèutiques proporcionen tractament intensiu amb regles de comportament clar, i les intervencions es basen en grups guiats per modificar les percepcions, les actituds i les conductes associades a les conductes addictives. En canvi, la Teràpia d’Esquemes està orientada a la consciència (insight) i al canvi, la qual cosa fa que molts addictes no estiguin preparats per aquest tipus d’intervenció. Aquest aspecte ens hauria de fer reflexionar, no sols quan es dissenyen estudis de resultats, sinó com i de quina manera indiquem una intervenció psicològica. És agosarat indicar l’adaptació de la Teràpia d’Esquemes per a la patologia dual per modificar símptomes de l’eix I i II, en la primera fase d’una comunitat terapèutica residencial en les addiccions, on l’objectiu fonamental és la recuperació de l’addicció, sobretot si no hi ha una motivació al canvi a nivell d’autoconcepte. En resum, podem dir que aquesta recerca té com a aspectes favorables, que a) l’Aconsellament de Drogues Individualitzat és més efectiu que la Teràpia d’Esquemes per a la Patologia Dual en la disminució des símptomes psiquiàtrics i disfòria en pacients que estan en la primera fase de tractament per a les addiccions en una comunitat terapèutica residencial,  b) reben una dosis de tractament adient, mitjana de 100 sessions en les dues modalitats terapèutiques, c) protocol d’avaluació adient, d) avaluadors “en cec”, e) realitzen una anàlisis de les estratègies emprades en les dues modalitats d’intervenció, mostrant les diferències d’enfocament dels dos tractaments, f) els terapeutes són competents; no troben diferències a nivell de terapeutes, ni en la seva capacitació, entrenament, supervisió ni tampoc en la fidelitat del tractament donat, g) presenten els resultats diferenciats en funció de la presència i/o absència dels trastorns de la personalitat. I, d’altra banda, els aspectes desfavorables serien, a) La Teràpia d’Esquemes per a la Patologia Dual no és un tractament indicat en la primera fase de tractament en una comunitat terapèutica residencial per a les addiccions, b)  durada insuficient del tractament de psicoteràpia, 6 mesos, c) 60 % d’abandonaments del tractament de psicoteràpia, d) 70 % de la mostra estava a la comunitat terapèutica residencial obligats com a conseqüència de problemes judicials, e) no mesuren variables mediadores clau en el tractament de les addiccions com són els nivells de canvi (Prochascka i Diclemente, 1992)  i la motivació vers el tractament ni canvi (Bandura, 1992), f) avaluen el Trastorn de Personalitat amb el PDQ-R de Hyler, i per últim, g) no control de tòxics per assegurar l’abstinència dels participants.
Respecte les tècniques terapèutiques de la TE, les tècniques experiencials tenen un paper central en la intervenció (Young, Weishar & Klosko, 2003).  Aquestes  tenen com a objectiu: a) activar les emocions associades als esquemes, per tal d’augmentar la consciència de l’arrelament dels esquemes des de la infància, i b) processar i corregir les emocions associades als esquemes a través del que anomenem “recriança limitada” on el terapeuta parcialment cura les emocions i les necessitats emocionals bàsiques no satisfetes pels pacients des de la infància El primer objectiu es treballa a la fase de conceptualització del cas, i s’utilitzen les tècniques d’imaginació. En concret, dues.  La primera o “imaginació diagnòstica” és de tipus exploratori i tracta de buscar els records de les experiències que donen sentit als components cognitius i emocionals dels esquemes. El procés consta de quatre passes: 1) explicar l’objectiu de la imaginació, 2) es demana que els pacients tanquin els ulls i busquin una imatge actual (del present) d’una situació estressant, amb malestar emocional o problemàtica; un cop visualitzada l’escena, i descrita amb detall ens centren en l’emoció, 3) un cop identificada l’emoció, es busca una escena del passat on s’hagi sentit aquesta emoció. Llavors, s’explora l’experiència que sorgeix, 4) i a l’últim pas, s’obren el ulls i s’explora el significat i les experiències produint-se un reenquadrament de la situació amb l’objectiu d’incrementar la consciència dels esquemes. La segona tècnica, es denomina “el lloc de seguretat”, i  tracta de crear una imatge en la que el pacient es trobi segur, tranquil, bé amb si mateix. Aquesta ens servirà a la fase de canvi per modular les emocions. Des de la pràctica clínica observem que són tècniques molt eficaces, però que són difícils d’introduir i d’utilitzar de manera regular en les sessions de teràpia, donat que són experimentades com aversives per l’activació emocional que comporta l’accés a certs records. Partint d’aquesta premissa i de com millorar la introducció de les tècniques d’imaginació en Napel-Schutz, Abma, Bamelis i Arntz (2011) han fet un estudi qualitatiu, on preguntaven als pacients que estaven fent TE, sobre com experimentaven dita tècnica. De les conclusions en destaquem que: a) per tal d’evitar l’ansietat que expressaven que sentien amb la introducció de la tècnica, seria recomanable explicar millor el procés de la tècnica (més d’una sessió), el perquè del seu ús, i sobretot assegurar-se de la comprensió del pacient, i dels possibles problemes de concentració; b) per tal d’evitar el sentiment de vulnerabilitat que mostraven durant la imaginació en no saber el temps de durada, estaria bé pactar i donar referències sobre la durada i si és necessari cronometrar el temps; c) per tal d’evitar les queixes dels pacients i els dubtes de quin record escollir, la instrucció és genèrica i diu: “busca una situació del passat on et vas sentir de la mateixa manera”, seria necessari que el terapeuta busqui estratègies per facilitar l’elecció del record, ja sigui a través d’intervals d’edat (dels 0 als 10, dels 11 als 15, etc) o èpoques significatives de la vida del pacient.
Per acabar aquest punt  us recomanem quatre articles que poden ser del vostre interès. En el primer, López et al. (2011) presenten una guia clínica esquematitzada de l’aplicació pas a pas de la TE en els diferents Trastorns de la Personalitat, destinat a la difusió de la TE. En el segon, Arntz (2011) explica el procés a seguir per treballar amb la imaginació en els Trastorns de Personalitat. En el tercer, Jacob et al. (2011) avaluen tres tècniques de regulació emocional en els trastorns límits de personalitat. Per últim, destaquem un estudi on Heilemann, Pieters, Kehoe i Yang (2011) presenten un protocol de 8 sessions de dues hores de duració, on combinen el model de TE i de l’entrevista motivacional per tractar de trastorn depressiu a dones llatines nascudes als estats units amb un baix nivell d’ingressos econòmics, i amb problemes d’adherència al tractament.

2. Estudis del Model de la TE en la psicopatologia
En aquest apartat comentem aquells estudis on s’utilitzen els Qüestionaris d’Esquemes com a mesura de la cognició, i l’organitzarem en apartats temàtics, a excepció  de l’estudi d’en Tellefsen Haalanda et al. (2011) on en el marc del tractament d’exposició més prevenció de resposta en els Trastorns ObsessivoCompulsius, mesuren l’impacte dels esquemes en el tractament. Els resultats mostren com puntuacions elevades en l’esquema d’Abandonament predeia una pobra resposta al tractament (7 % de variança del símptomes del TOC post tractament). Just al contrari, l’esquema d’Autosacrifici a l’inici de la intervenció predeia una bona resposta (6 % de variança dels símptomes TOC del post tractament). I com els canvis en l’esquema de Fracàs durant la intervenció predeia una bona resposta (un 18 % de la variança dels símptomes TOC del post tractament).

En els trastorns d’Ansietat i Depressió, en Hawke i Provencher (2011) realitzen una revisió dels estudis de depressió i ansietat que utilitzen el model de la TE. D’aquesta revisió destaquem que: a) quan s’avaluen amb el QE els trastorns de l’espectre  depressiu i ansiós, s’obtenen puntuacions elevades en els esquemes, corroborant el grau d’activació i de malestar emocional associats a aquests trastorns; b) les puntuacions elevades no s’expliquen sols pels símptomes, sinó que els esquemes es comportarien com a trets de personalitat; c) de manera més específica els Esquemes d’Imperfecció (el sentiment que un és defectuós, dolent, que no té vàlua) i Insuficient Autocontrol (dificultats per controlar les emocions i els impulsos) tindrien un paper important en la depressió i en el Trastorn Depressiu Major. En canvi, la Vulnerabilitat al Perill i a la Malaltia (por exagerada a que en qualsevol moment passarà algun tipus de catàstrofe) tindria un rol important en els trastorns d’ansietat; d) per últim, conclouen que no existeixen suficients estudis que hagin mostrat l’eficàcia de la TE en els trastorns depressius i ansiosos crònics.
Seguint amb les estudis d’ansietat i depressió, però utilitzant mostres d’estudiants i/o població general, Cormiera, Jourdaa,  Larosa, Walburgb i Callahana (2011) fan un estudi a través de la xarxa, a través d’un fòrum de depressió, amb una mostra de població representativa de la societat francesa (59 %, n=106) que complementen amb una mostra d’estudiants universitaris (41 %, n=56), on busquen la relació entre la severitat de la depressió i els esquemes. Administren per avaluar la depressió l’Inventari de Depressió de Beck-II i, com a mesura dels esquemes, el QE versió curta. Els resultats mostren que a major severitat de la depressió més esquemes significativament diferencien els grups (tots 15 en la depressió severa, 6 en la depressió moderada, i 3 en la depressió lleu). En un altre estudi, Cámara i Calvete (2011) mostren com hi ha diferències en funció del sexe en els esquemes quan actuen com a moderadors de l’impacte de les situacions d’estrès en els símptomes d’ansietat i depressió. En concret per a la depressió, els homes que puntuen alt en Privació emocional, i tenen alts estressos, tenen més símptomes de depressió. En canvi, en les dones la puntuació alta en Privació emocional ja s’associa amb més símptomes de depressió, independentment de les situacions estressants. Per a l’ansietat, Vulnerabilitat al perill i Dependència prediuen els símptomes d’ansietat. En canvi, Ghanbari Jahromia, Naziria i Barzegarb (2011)  busquen la relació entre els esquemes com a moderador del perfeccionisme social i la depressió.
L’últim article d’aquest bloc és sobre el risc de desenvolupar un trastorn de l’espectre bipolar. En Hawke, Provencher i Arntz (2011) presenten dades d’una investigació exploratòria de l’aplicabilitat de la teoria dels esquemes a l’estil de personalitat hipomaníaca (alta energia, sociabilitat, confiança, activitat, orientació als assoliments, i esforçar-se per assolir els objectius) descrit com un factor de risc per al desenvolupament d'un trastorn de l’espectre bipolar. En una mostra de 966 estudiants universitaris els hi administren, via web, una mesura d’esquemes (QE-S3, versió de 90 ítems que avalua 18 esquemes), una mesura de personalitat hipomaníaca (l’escala de Personalitat Hipomaníaca de Meads & Bentall (2008). EPH) i una mesura de cribatge de símptomes psiquiàtrics (Qüestionari de Salut del Pacient, Spitzer (1999)). Fan anàlisis de la regressió entrant com a variable dependent les puntuacions totals de l’escala de personalitat hipomaníaca i com a variables independents els esquemes. I també comparacions de mitjanes, dividint la mostra en dos grups, aquells que tenen risc de tenir un trastorn de l’espectre bipolar (puntuació directa major a 13 en EPH) i aquells que no tenen risc (puntuacions menors o igual a 12 en EPH). Grandiositat (creença que un és especial i important) i Insuficient Autocontrol (problemes per posar límits en la conducta) prediu positivament el risc de desenvolupar un trastorn bipolar, mentre que la Inhibició Emocional predeia negativament el risc. Els participants classificats d’alt risc tenien puntuacions altes en tots els esquemes a excepció de la Inhibició Emocional.
En les addiccions, trobem un estudi molt interessant de Shorey, Anderson i Stuart (2011a) on una mostra d’addictes a l’alcohol que realitzen un tractament residencial de 30 dies basat en la filosofia dels 12 passos dels Alcohòlics Anònims, estudien el paper dels esquemes (avaluats amb la versió de 160 ítems que avaluen 18 esquemes) en el risc de desenvolupar un addicció conductual com el joc patològic. Divideixen els 628 pacients en dos grups aquells que tenen un risc potencial de desenvolupar joc patològic i aquells que no el tenen. Ho fan mitjançant cinc preguntes de l’avaluació inicial respecte problemes amb joc, extretes dels criteris generals de joc patològic del DSM-IV. Els que responien que no a les cinc preguntes es consideraven que no tenien risc, i els que contestaven que sí a una de les cinc preguntes es consideraven de risc. Les troballes respecte als esquemes són interessants. En primer lloc, el grup de risc potencial de joc patològic obtenen puntuacions significativament més elevades en 11 dels 18 esquemes, destacant la Inhibició Emocional i Insuficient Autocontrol. En segon lloc, a través de les puntuacions extremes en els esquemes, puntuacions altes comparades amb puntuacions baixes, intenten trobar quins esquemes poden diferenciar ambdós grups. Troben que els homes amb risc potencial de joc patològic, puntuen més alt en els esquemes de Autosacrifici, Fites inexorables i Càstig. En canvi, troben que els que no tenen risc no hi ha esquemes preferents (puntuacions extremes). En un segon estudi dels mateixos autors Shorey, Anderson i Stuart (2011b), busquen l’associació entre els esquemes de la mateixa mostra d’addictes a l’alcohol, i els esquemes de les seves parelles. Els resultats mostren que la mostra d’addictes es caracteritzaria per l’esquema de Fites Innexorables (elevades exigències, objectius exagerats); en canvi, la mostra de les parelles es caracteritzaria per l’esquema d’Autosacrifici (posar les necessitats dels altres abans que les teves). La curiositat és que l’anàlisi correlacional mostra associacions de l’esquema Privació emocional de les parelles (la percepció que mai trobaràs l’estabilitat emocional, i una persona que t’estimi) amb tots els esquemes del addictes.
 Des de la perspectiva evolutiva, Simard, Moss i Pascuzzo (2011) busquen la relació entre l’estil de vinculació i els esquemes. Ho fan amb una cohort de 60 nens que avaluen als 6 anys amb mètodes observacionals de l’estil de vinculació (segur, ambivalent, evitador, i desorganitzat) i als 21 anys són reavaluats amb l’estil de vinculació adult (segur, preocupat i poruc) i també amb els esquemes (QE-L3 232 ítems, 18 esquemes). Els resultats mostren que els esquemes són significativament més elevats  en l’estil de vinculació insegur ambivalent de la infància quan el comparem amb el segur. En les altres comparacions d’estils de vinculació, no es troben diferències a nivell d’esquemes. En un altre estudi, Roelofs, Lee, Ruijten i Lobbestael (2011) analitzen en una mostra d’adolescents com els esquemes són mediadors entre la qualitat de les relacions de vinculació amb els pares i la depressió, i com l’Aïllament social i Autosacrifici ho és entre la qualitat de vinculació amb els amics i la depressió. Per acabar aquest punt dos estudis fets amb joves amb característiques de trastorn límit de la Personalitat: Hulbert, Jennings, Jackson i Chanen (2011) comparen un grup de joves (15-25) amb característiques TLP i un altre grup amb depressió. Dels resultats destaquem que el grup de TLP puntua més alt en els Esquemes de Desconfiança/Abús i Grandiositat. I que l’estil de vinculació ansiós i l’Aïllament social, predeien un pobre funcionament social. En canvi, Lawrence, Allen i Chanen (2011) no troben esquemes característics que descriguin els joves amb TLP; per tant conclouen que aquests poden afegir matisos en la conceptualització del cas dels TLP joves.
En l’àmbit de la Psicosomàtica i Psicologia de la Salut, Saariaho, Saariaho, Karila i Joukamaa (2011) troben que els esquemes relacionats amb el fracàs en l’autonomia i execució caracteritzarien els pacients amb dolor crònic quan fan la demanda d’ajuda. En canvi, els que presentaven més discapacitat a conseqüència del dolor se’ls afegiria els esquemes que fan referència a les relacions íntimes i socials. En altres estudis, utilitzen el QE en l’avaluació dels canvis psicològics en dones embarassades (Saïd & Callahan, 2011), descriuen els esquemes que caracteritzarien l’autoconcepte de persones amb obesitat (Poursharifia, Bidadianb, Bahramizadehb & Salehinezhadb, 2011), i també com aquests poden afectar a la qualitat de vida (Bidadian, Bahramizadeha & Poursharifib, 2011). Per últim, destaquem un estudi que intenta identificar els esquemes que medien la relació entre el treball en excés (workalcoholic) i el estar cremat laboralment (burnout) en una mostra de residents de medicina (Grebota, Berjotb, Lesageb & Doveroc, 2011).
Des de la perspectiva social, trobem estudis que descriuen els esquemes que prediuen el divorci (Yoosefi, Etemadi , Bahrami, Al-Sadat Fatehizade & Ahmad Ahmadi, 2011), i esquemes que descriurien una mostra de dones maltractades (Khosravi, Attarib & Rezaei, 2011).
En mostres d’estudiants universitaris, Roemmele i Messman-Moore (2011) busquen la relació entre abús sexual a la infància, els esquemes i les conductes sexuals de risc a l’adultesa en mostres de dones universitàries, trobant la presència d’esquemes en el domini de desconnexió com a possible mediador de l’abús sexual i les conductes sexuals de risc a la infantesa. En un altre estudi, investiguen les relacions entre els esquemes i les habilitats comunicatives (Yilmaz, Kumcagizb, Balci-Celikc & Erend, 2011) i la teoria de sistemes familiars (Sabzeharaye Langroudia, Bahramizadeh & Mehri, 2011).

3. Estudis psicomètrics
Tres estudis relacionen el Model de Personalitat dels 5 grans i el Model de la Teràpia d’Esquemes, En el primer, Thimm (2011) avalua la presència de trastorn de personalitat (DSM-IV and ICD-10 Personality Questionnaire. DIP-Q; Ottosson et al., 1995), els esquemes (amb el QE-C2, 75 ítems i mesura 15 esquemes) i el model dels 5 grans factors (FFM) en una mostra de pacients depressives i ansioses. A través de l’anàlisi de regressió mostren com els esquemes incrementen en un 7 % ó 17 % la variança explicada dels trastorns de la personalitat, en funció de si entren en el segon pas o tercer pas a l’anàlisi de regressió. En altres dos, en mostres d’estudiants universitaris mostren que els esquemes estan positivament associats a Neuroticisme i negativament associats a Extraversió i Agradabilitat  (Bahramizadeha & Bahrami Ehsana, 2011;  Bahrami Ehsana & Bahramizadeha, 2011). Per acabar aquesta revisió, un article interessant sobre l’efecte del tractament farmacològic,  medicació antidepressiva (ISSR), en els esquemes d’una mostra de trastorns d’ansietat i depressió. Atalay, Atalay i Bagdaçiçek (2011) mesuren els esquemes abans d’iniciar el tractament amb ISSR i als dos mesos, i troben que els esquemes Privació Emocional, Abandonament, Desconfiança Abús, Imperfecció, Vulnerabilitat al Perill, Vinculació excessiva, Recerca d’Aprovació, Grandiositat, Insuficient Autocontrol, Inhibició Emocional i Càstig, no es modificaven ni disminuïen amb el tractament farmacològic als dos mesos de ser avaluats, per la qual cosa no es poden considerar que depenen de l’estat d’ànim i funcionarien com a trets.

Referències
  • Arntz, A. (2011). Imagery Rescripting in Personality Disorders. Cognitive Behavioural Practice, 18, 466-488.
  • Atalay, H., Atalay, F. & Bagdaçiçek, S. (2011). Effect of short-term antidepressant treatment on early maladaptive schemas in patients with major depressive and panic disorder. International Journal of Psychiatry in Clinical Practice, 15, 97-105.
  • Bahrami Ehsana, H. & Bahramizadeha, H. (2011). Early Maladaptive Schemas and Agreeableness in Personality Five Factor Model. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 547-551.
  • Bahramizadeha, H. & Bahrami Ehsana, H. (2011). The Evaluation of Prediction Potential Neuroticism and Extraversion According to Early Maladaptive Schemas. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 524-529.
  • Ball, S. A., Maccarelli, L. M., LaPaglia, D. M. & Ostrowski, M. J. (2011). Randomized trial of dual-focused vs. single-focused individual therapy for personality disorders and substance dependence. Journal of Nervous and Mental Disease, 199(5), 319-328.
  • Bidadian, M., Bahramizadeha, H. & Poursharifib, H. (2011). Obesity and Quality of Life: The Role of Early Maladaptive Schemas. Procedia. Social and Behavioral Sciences, 30, 993-998.
  • Cámara, M. & Calvete, E. (2011). Early Maladaptive Schemas as Moderators of the Impact of Stressful Events on Anxiety and Depression in University Students. Journal of Psychopathology and Behavioral Assessment, 34, 58-68.
  • Cormiera, A., Jourdaa, B.,  Larosa, C., Walburgb, V. & Callahana, S. (2011). Influence between early maladaptive schemas and depression. L’Encéphale, 37, 293-298.
  • Cothias, J., Camart, N., Martinez, S. & Deseez, C. (2011). Schémas précoces d’inadaptation et dépression chez des sujets âgés. Journal de thérapie comportementale et cognitive, 21, 140-146.
  • Departamento de Salud de la Generalitat de Catalunya (2011). La Guia de Práctica clínica sobre el Trastorno Límite de la Personalidad. Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut (AIAQS).
  • Ghanbari Jahromia, F., Naziria, G. & Barzegarb, M. (2012). The relationship between socially prescribed perfectionism and depression: The mediating role of maladaptive cognitive schemas. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 32, 141-147.
  • Grebota, E., Berjotb, S., Lesageb, F-X. & Doveroc, M. (2011). Schémas précoces inadaptés, activisme professionnel et épuisement professionnel chez des internes en médecine. Journal de thérapie comportementale et cognitive,21, 43-52.
  • Hawke, L. D. & Provencher, M. D. (2011). Schema theory and schema therapy in mood and anxiety disorders: A review. Journal of Cognitive Psychotherapy, 25(4), 257-276. doi: 10.1891/0889-8391.25.4.257
  • Hawke, L. D., Provencher, M. D. & Arntz, A. (2011). Early maladaptive schemas in the risk for bipolar spectrum disorders. Journal of Affective Disorders, 133, 428-436.
  • Heilemann, M. V., Pieters, H. C., Kehoe, K. & Yang, Q. (2011). Schema therapy, motivational interviewing, and collaborative-mapping as treatment for depression among low income, second generation Latinas. Journal of Behavior Therapy & Experimental Psychiatry, 42, 473-480.
  • Hulbert, C. A., Jennings, T. C., Jackson, H. J. & Chanen, A. M. (2011). Attachment style and schema as predictors of social functioning in youth with borderline features. Personality and Mental Health, 5, 209-221.
  • Jacob, G. A., Arendt, J., Kolley, L., Scheel, C. N., Bader, K., Lieb, K., Arntz, A., Tüscher, O. (2011). Comparison of different strategies to decrease negative affect and increase positive affect in women with borderline personality disorder. Behaviour Research and Therapy 49, 68-73.
  • Khosravi, Z., Attarib, A. & Rezaei, S. (2011). Intimate partner violence in relation to early maladaptive schemas in a group of outpatient Iranian women. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 1374-1377.
  • Lawrence, K. A., Allen, J. S. & Chanen, A. M. (2011). A Study of Maladaptive Schemas and Borderline Personality Disorder in Young People. Cognitive Therapy Research, 35, 30-39.
  • López, A. F., Cid, J., Obst, J., Rondón, J. M., Alfano, S. M., Cellerino, C. (2003). Guías Esquematizadas de tratamiento de los trastornos de personalidad para profesionales, desde el Modelo de Young, Klosko y Wheishar (2003). Ciencias Psicológicas, V(1), 83-115.
  • Masley, S. A., Gillanders, D. T., Simpson, S. G. & Taylor, M. A. (2011). A Systematic Review of the Evidence Base for Schema Therapy. Cognitive Behavioral Therapy, Nov 11. (Epub ahead of print).
  • Napel-Schutz, M. C., Abma, T. A., Bamelis, L. & Arntz, A. (2011). Personality disorder patients' perspectives on the introduction of imagery within schema therapy: A qualitative study of patients' experiences. Cognitive and Behavioral Practice, 18, 482-490.
  • Poursharifia, H., Bidadianb, M., Bahramizadehb, H. & Salehinezhadb, M. A. (2011). The Relationship between Early Maladaptive Schemas and Aspects of Identity in Obesity  Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 517-523.
  • Roelofs, J., Lee, C., Ruijten, T. & Lobbestael, J. (2011). The mediating role of early maladaptive schemas in the relation between quality of attachment relationships and symptoms of depression in adolescents. Behavioural and Cognitive Psychotherapy, 39, 471-479.
  • Roemmele, M. & Messman-Moore, T. L. (2011). Child Abuse, Early Maladaptive Schemas, and Risky Sexual Behavior in College Women. Journal of Child Sexual Abuse, 20(3), 264-283.
  • Saariaho, T. H., Saariaho, A. S., Karila, I. A. & Joukamaa, M. I. (2011). Early maladaptive schemas in Finnish adult chronic pain patients and a control sample. Scandinavian Journal of Psychology, 52, 146-153.
  • Sabzeharaye Langroudia, M., Bahramizadeh, H. & Mehri, Y. (2011). Schema therapy and family systems theory: The relationship between early maladaptive schemas and differentiation of self. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 634-638.
  • Saïd, C. & Callahan, S. (2011). Comparaison des schémas précoces inadaptés chez les femmes enceintes et non-enceintes. Journal de thérapie comportementale et cognitive, 21, 147-151.
  • Shorey, R. C, Anderson, S. & Stuart, G. L. (2011a). Gambling and Early Maladaptive Schemas in a Treatment-seeking Sample of Male Alcohol Users: A Preliminary Investigation. Addictive Disorders and Their Treatment.
  • Shorey, R. C, Anderson, S. & Stuart, G. L. (2011b). Early Maladaptive Schemas in Substance Use Patients and Their Intimate Partners: A Preliminary Investigation. Addictive Disorders and Their Treatment, 10, 169-179.
  • Simard, V., Moss, E. & Pascuzzo, K. (2011). Early maladaptive schemas and child and adult attachment: A 15-year longitudinal study Psychology and Psychotherapy. Theory, Research and Practice, 84, 349-366.
  • Tellefsen Haalanda, A., Vogelb, P. A., Launesa, G., Øksendal Haalanda, V., Hansenc, B., Solemb, S. & Himlee, J. A. (2011). The role of early maladaptive schemas in predicting exposure and response prevention outcome for obsessive-compulsive disorder. Behaviour Research and Therapy, 49, 781-788.
  • Thimm, J. C. (2011). Incremental validity of maladaptive schemas over five-factor model facets in the prediction of personality disorder symptoms. Personality and Individual Differences, 50, 777-782.
  • Yilmaz, M., Kumcagizb, H., Balci-Celikc, S. & Erend, Z. (2011). Investigating Communication Skill of University Students with respect to Early Maladaptive Schemas. Procedia - Social and Behavioral Sciences, 30, 968-972.
  • Yoosefi,  N., Etemadi, O., Bahrami, F., Al-Sadat Fatehizade, M. & Ahmad Ahmadi, S. (2011). An Investigation on Early Maladaptive Schema in Marital Relationship as Predictors of Divorce. Journal of Divorce & Remarriage, 51(5), 269-292.

Comentats CdScritc 2010: Publicats online 2010, en format paper al 2011
  • Bamelis,  L. M., Renner, F., Heidkamp, D. & Arntz, A. (2010). Extended Schema mode conceptualizations for specific personality disorders: an empirical study. Journal of Personality Disorders, 25(1), 41-58.
  • Csukly, G., Telek, R., Filipovits, D., Takács, B., Unoka, Z. & Simon, L. (2011). What is the relationship between the recognition of emotions and core beliefs: Associations between the recognition of emotions in facial expressions and the maladaptive schemas in depressed patients. Journal of Behavior Therapy and Experimental Psychiatry, 42, 129-137.
  • Mauchand, P., Lachenal-Chevalletb, K. & Cottraux, J. (2010). Validation empirique du questionnaire abrégé des schémas de Young(YSQ-S2) sur une population de patients présentant un trouble de la personnalité borderline et de sujets témoins. Encephale, doi:10.1016/j.encep.2010.04.014
  • Rijkeboer, M. M., van den Bergh, H. & van den Bout J. (2011). Item Bias Analysis of the Young Schema Questionnaire. European Journal of Psychological Assessment, 27(1), 65-70.
  • Simon, L., Zsolt, U., Fogd, D. & Czobor, P. (2011). Dysfunctional core beliefs, perceived parenting behavior and psychopathology in gender identity disorder: A comparison of male-to-female, female-to-male transsexual and nontranssexual control subjects. Journal of Behavior Therapy & Experimental Psychiatry, 42, 38-45.
  • Zeigler-Hill, V., Green, B. A., Arnau, R. C., Sisemore, T. B. & Myers, E. M. (2011). Trouble ahead, trouble behind: Narcissism and early maladaptive schemas. Journal of Behavior Therapy & Experimental Psychiatry, 42, 96-103.

Comments