1.3. TDAH en la infància

Mateu Servera Barceló
Dept. Psicologia & Institut Universitari d’Investigacions en Ciències de la Salut (IUNICS). Universitat de les Illes Balears (UIB) . mservera @ gmail.com

Abans de començar a revisar el més recent en TDAH infantil del 2011 convé, però, fer esment d’un treball recent que ajuda a no perdre de vista d’on venim i cap on anem en el camp del TDAH. El reconegut professor Eric Taylor reflexiona des d’una perspectiva històrica sobre el concepte del TDAH partint dels segles divuit i dinou i fent esment als clàssics: els metges Hoffman i Still i les seves respectives obres, el llibre de contes Perot el Descabellat (Struwwelpeter), on hi apareix el terrible Fidgety Philip, i les Goulstonian Lectures del mes de març de 1902 on s’hi defineix el trastorn infantil del “control moral” (Taylor, 2011). Tampoc puc estar-me de dues cites si més no curioses: la revisió de l’American Medical Society for Sports Medicine envers el TDAH, atesa la incidència d’aquest trastorn entre els esportistes (Putukian et al., 2011), i una revisió sobre els efectes de les begudes energètiques sobre la salut dels nens i els joves atès que són consumides per entre el 30% i el 50% dels adolescents i els joves adults i l’any 2007 es comptabilitzaren 5.448 casos de sobredosis per cafeïna als Estats Units (Seifert, Schaechter, Hershorin, & Lipshultz, 2011).

1.    Els estudis genètics
Que el TDAH és un trastorn amb un risc elevat de ser heretat és un fet irrefutable, però com i a través de què ja és un tema més complicat. Des de l’any 2008 venim fent esment dels treballs del Psychiatric Genomics Consortium (PGC, <https://pgc.unc.edu/>) sobre el TDAH per destacar aquelles conclusions més rellevants. Tots i els innegables avenços al respecte, sembla que el tema segueix sense aclarir-se del tot. L’any passat Poelmans, Pauls, Buitelaar i Franke (2011) investigaren la presència de la convergència genòmica a través de les principals conclusions dels cinc estudis d’associació de genoma complet (GWAS) del TDAH publicats. La principal conclusió els portà a centrar-se en una xarxa proteínica directament implicada en el desenvolupament de les neurites atès que 45 dels 85 principals gens candidats del TDAH participaven de la seva codificació. Això obre portes tant a la comprensió de les bases moleculars del trastorn com especialment a la recerca psicofarmacològica (els estimulants tenen una acció directa sobre aquestes xarxes proteíniques) però encara ens situa lluny de resoldre l’embolic de l'heretabilitat del trastorn. Com conclou Nemoda, dissortadament variants genètiques amb efectes menors són difícils de detectar en trastorns hereditàriament complexos com el TDAH, i sovint ens porten a resultats contradictoris. No obstant, fins el moment, les associacions més consistents segueixen relacionant el trastorn amb els gens implicats en el transport i la recaptació de la dopamina (Nemoda, Szekely, & Sasvari-Szekely, 2011). Precisament aquests gens són el centre d’atenció en els recentment famosos test genètics per valorar a priori la resposta als fàrmacs de subjectes en TDAH. En el treball de Froehlich es conclou que les dades suggereixen que els polimorfismes DAT i DRD4 poden estar associats amb la variabilitat individual de resposta a la dosi del metilfenidat, tot i que consideren que cal molta més recerca al respecte (Froehlich et al., 2011). A més, la influència dels gens com el DRD4 (el gen D4 receptor de la dopamina) tal vegada pot ser vista més com una influència més mediadora que directa sobre el TDAH perquè pot haver d’interactuar amb variables ambientals (com l’estil parental) per tal d’expressar-se en el trastorn (Martel et al., 2011).
Els gens implicats en el transport de la norepinefrina, SLC6A2, en canvi, sembla que perden força en l’explicació genètica del TDAH (Renner et al., 2011), mentre la guanyen les xarxes genètiques dels receptors glutamat metabotròpics (Elia et al., 2012).

2.    Els factors neurobiològics
Els estudis de neuroimatge segueixen aportant molta informació al voltant de les disfuncions neurobiològiques del TDAH si bé la integració de tots els coneixements acumulats sembla encara una tasca pendent. Aquest darrer any hem après que s’ha trobat una certa consistència en diferents estudis en què les persones amb TDAH poden presentar una hipofunció de certes zones cerebrals, especialment la xarxa cognitivoatencional del cíngol frontoparietal, que a més interactuaria amb els problemes detectats als sistemes motors, de processament del feedback de la recompensa i especialment amb la xarxa neuronal “per defecte” (default mode network), que inclou les regions cerebrals que estan actives quan el cervell està en repós (Bush, 2011). Aquest any també, gràcies a la revisió de Arnsten (2011), també hem pogut posar al dia el paper del metilfenidat i l’atomoxetina en la millora de la transmissió catecolamínica en el córtex prefrotal, base del tractament farmacològic del TDAH.

3.    Estudis clínics i neuropsicològics
Un dels temes clínics on més s’ha publicat aquest darrer any ha estat en la relació entre el TDAH i els trastorns per abús de substàncies (TAS). El treball longitudinal de Wilens corrobora l’elevada comorbiditat entre TDAH i TAS amb raons de riscos (hazards ratio) elevades, amb poques interaccions significatives per sexe i sense una associació significativa amb factors socials, ambientals o de funcionament cognitiu (Wilens et al., 2011). Una revisió del mateix autor (Wilens & Morrison, 2011) remarca la necessitat de descobrir els fins ara desconeguts predictors de la relació i la necessitat d’incrementar més la recerca en la intervenció atesos els resultats irregulars de les intervencions combinades cognitivoconductuals i farmacològica com, per exemple, es pot comprovar en un assaig clínic registrat al U. S. National Institutes of Health (Riggs et al., 2011). Un estudi de metaanàlisi també confirma que el TDAH infantil és predictor de consum de tabac en l'adolescència i de TAS en l’edat adulta (Charach, Yeung, Climans, & Lillie, 2011).
Altres temes que cal destacar són, per exemple, l’anàlisi sobre els predictors del rendiment acadèmic dels nens amb TDAH que han mostrat com el “rendiment a classe” i “l’organització i maneig dels deures” són millors predictors que l’ús de medicació, les aportacions dels serveis d’educació especial o simplement el fet de dur acabats els deures (Langberg et al., 2011). L’efecte invers d’interferència de Stroop, però no l’efecte d’interferència de Stroop, han pogut diferenciar infants TDAH amb no TDAH (Song & Hakoda, 2011). I, finalment, en un estudi longitudinal s’ha pogut confirmar que la persistència dels símptomes del TDAH a llarg termini es pot predir a partir de l’adversitat psicosocial i la comorbiditat psiquiàtrica detectada 11 anys abans (Biederman, Petty, Clarke, Lomedico, & Faraone, 2011).

4.    Estudis sobre aspectes d’avaluació i diagnòstic
Aquest tipus d’estudis venen obligats aquests darrers anys per l'imminent sortida del DSM-5 prevista pel maig del 2013. Molts d’autors han volgut dir-hi la seva, i l’any passat no fou una excepció. El lector pot valorar les aportacions a partir del treballs de Coghill i Seth (2011), que, per una banda, estan d’acord amb bastants de punts de la reforma però, per altra, consideren que no hi ha prou evidències de la manera per la qual individus amb inatenció però sense hiperactivitat/impulsivitat són classificats, el fet d’afegir quatre símptomes d’impulsivitat nous, la reducció dels nombre de símptomes per fer el diagnòstic en adolescents i adults i l’increment de l’edat d’inici als 12 anys. Per la seva banda, Bell (2011) considera que la majoria de les aportacions del DSM-5 estan empíricament justificades i només expressa dubtes sobre la necessitat d’ampliar la recerca en el cas dels subtipus de TDAH (infants i adults) i del nivell d’impacte del trastorn.

5.    Estudis sobre el tractament farmacològic
Un dels temes més interessants en aquest àmbit és la preocupació per respondre a la pregunta de “quin temps ha de durar la intervenció farmacològica” (parar o no parar?). En una de les revisions sobre el tema els autors conclouen que hi ha poca evidència i inconsistent sobre els avantatges de la intervenció prolongada amb control dels símptomes; si bé els efectes secundaris no semblen ser d’especial importància, sovint no han estat ben avaluats i, per tant, ens trobem davant una qüestió purament clínica on cada cas ha de ser analitzat individualment, si bé convé abandonar creences no fonamentades dels suposats beneficis a llarg termini de la medicació i convé també, més enllà dels dos anys, intentar períodes de descans per valorar el funcionament de la persona sense medicació (van de Loo-Neus, Rommelse, & Buitelaar, 2011). Un altre estudi amb 410 pacients reals basat en l’observació naturalística conclou igualment la necessitat d’una monitorització individualitzada (Powell, Thomsen, Frydenberg, & Rasmussen, 2011).
Entre els estudis controlats i aleatoritzats, deixant de banda els diversos que anualment es fan sobre els fàrmacs habituals (cada vegada més centrats en adults), cal destacar el primer estudi on s’analitza la influència de l’atomoxetina no sobre mesures de qüestionaris sinó sobre mesures neuropsicològiques (CPT i dispositius de seguiment del moviment) sent els resultats significatius només sobre algunes de les mesures: funció executiva, control inhibitori i hiperactivitat (Wehmeier et al., 2011).

6.    Estudis sobre els tractament psicològics i d’altres
El primer a destacar en aquest àmbit és la presentació del projecte PEDIA de la Universitat de Southampton, dirigit pel professor Edward Sonuga-Barke, un ambiciós programa per a la detecció primerenca del TDAH i la seva intervenció amb una durada de 5 anys que promet fer aportacions molt interessants a les quals haurem d’estar atents (Sonuga-Barke, Koerting, Smith, McCann, & Thompson, 2011). Si bé en aquesta línia un estudi controlat aleatoritzat amb infants amb TDAH de 4 a 6 anys ja ha mostrat resultats positius del programa Incredible Years (fins ara pràcticament tots els estudis amb aquest programa eren amb nens negativistes desafiants) (Webster-Stratton, Reid, & Beauchaine, 2011).
Per altra banda també ha cridat molt l’atenció entre els investigadors tres revisions de la Cochrane. En una s’analitzen els efectes de l’entrenament en habilitats socials en nens i adolescents amb TDAH. Els autors conclouen que hi ha poca evidència per poder acceptar o refutar aquesta intervenció atès que els treball publicats són de mostres petites i amb un risc elevat de biaix (Storebo et al., 2011). En l’altra es revisen les intervencions basades en els entrenaments de pares i en aquest cas es conclou, per una banda, que sí poden tenir un efecte beneficiós sobre la conducta dels nens i reduir l’estrès parental però, per l’altra banda, els estudis presenten moltes mancances metodològiques que les impedirien formar part, de moment, de les guies de pràctica clínica (Zwi, Jones, Thorgaard, York, & Dennis, 2011). I, finalment, la tercera ha servit per concloure que no hi ha evidència basada en assajos aleatoris controlats o quasi controlats que donin suport a l’ús de l’acupuntura en el tractament del TDAH (Li et al., 2011).
Les intervencions basades en la dieta han suposat una línia de treball intensa els darrers anys. L’estudi INCA (Impact of Nutrition on children with ADHD) ha implementat un complex disseny controlat i aleatoritzat per analitzar els efectes de la dieta sobre el TDAH i conclouen, per una banda, que la “dieta d’eliminació restrictiva” és un valuós instrument per avaluar si el TDAH és induït per la dieta (els nens d’aquest grup comparats amb els controls milloren les puntuacions en les escales TDAH) però, per altra banda, la prescripció d’una dieta per incrementar o decrementar la immunoglobulina no fou efectiva (es va esdevenir la recaiguda en les millores observades en els nens amb TDAH) (Pelsser et al., 2011).
Altres opcions dietètiques es basen directament en els àcids grassos Omega-3. En una recent metaanàlisi s’han pogut concloure que el seu suplement dietètic, especialment a base d’elevades dosis de l’àcid eicosapentanoic, s’ha mostrat modestament efectiu en el tractament del TDAH, especialment en comparació al tractament farmacològic, si bé els autors entenen que atesos els seus efectes secundaris relativament benignes i aquesta aportació, tot i modesta, a la millora del trastorn pot usar-se de manera combinada amb els fàrmacs (Bloch & Qawasmi, 2011). En la mateixa línia, però ara centrant-nos en el suplement de zinc, un estudi controlat i aleatoritzat ha conclòs que el tractament és segur però ofereix resultats clínics confusos, llevat de què aconsegueix reduir la dosi òptima de metilfenidat prescrita (Arnold et al., 2011). En una de les principals revisions generals sobre dieta i tractament nutricional pel TDAH es conclou que hi ha dues opcions que tenen la principal consideració: una no específica centrada en la recomanació pediàtrica diària d’ingesta de suplements minerals i multivitamínics i l’altra més específica centrada en els àcids grassos essencials. Segons els autors (Hurt, Arnold, & Lofthouse, 2011), hi ha estudis controlats que donen suport a que l’eliminació dels colorants artificials disminueix símptomes propis del TDAH però en tot cas això seria una recomanació per a la població infantil en general i no tant específica per als infants amb el trastorn. El suplement de minerals està indicat en aquells casos on es detecta aquesta deficiència però no per casos de TDAH en general. La carnitina podria jugar un paper sobre la capacitat atencional però l’evidència és limitada. I les herbes i els medicaments homeopàtics també presenten molt poques evidències d’eficàcia. Per tant, retardar l’aplicació dels tractaments provats en el cas del TDAH per intentar-ho amb alternatius centrats en la dieta requereix una seriosa consideració dels riscos i beneficis associats, tant per part dels clínics com dels pares.


Lectures recomanades
L’any 2011 la revista Biologial Psychiatry va fer un especial (vol. 69, núm. 12) dedicat als circuits corticals prefrontals que regulen l’atenció, la conducta i l’emoció amb 18 articles intensos que posen al dia la qüestió i que resulten obligats per a tothom que treballi en la recerca en aquests àmbits i molt recomanables per als professionals que tracten amb el TDAH, els problemes d’atenció i de la regulació en general.
La conferència de clausura del XIIIè Curs Internacional de Neuropediatria i Neuropsicologia Infantil publicada a Revista de Neurología també mereix un reconeixement especial atesa la rellevància del professor F. X. Castellanos, codirector del grup de treball sobre TDAH i conductes disruptives del DSM-5, i la importància del tema: els mecanismes moleculars subjacents a les intervencions farmacològiques del TDAH (Castellanos & Acosta, 2011).
Finalment, des d’un punt més estrictament psicològic, la revisió Cochrane sobre les intervencions basades en l’entrenament de pares en casos de TDAH també requereix una atenta revisió per part dels qui des de la recerca o la pràctica professional se n’ocupen del tema, per tal de poder contrastar els aspectes positius que s’han demostrat amb aquest tipus d’intervencions amb les limitacions que encara queden per solucionar des d’un punt de vista empíric (Zwi et al., 2011).



Referències
  • Arnold, L. E., Disilvestro, R. A., Bozzolo, D., Bozzolo, H., Crowl, L., Fernandez, S., . . . Joseph, E. (2011). Zinc for attention-deficit/hyperactivity disorder: Placebo-controlled double-blind pilot trial alone and combined with amphetamine. Journal of Child and Adolescent Psychopharmacology, 21(1), 1-19. doi:10.1089/cap.2010.0073
  • Arnsten, A. F. (2011). Catecholamine influences on dorsolateral prefrontal cortical networks. Biological Psychiatry, 69(12), e89-99. doi:10.1016/j.biopsych.2011.01.027
  • Bell, A. S. (2011). A critical review of ADHD diagnostic criteria: What to address in the DSM-V. Journal of Attention Disorders, 15(1), 3-10. doi:10.1177/1087054710365982
  • Biederman, J., Petty, C. R., Clarke, A., Lomedico, A., & Faraone, S. V. (2011). Predictors of persistent ADHD: An 11-year follow-up study. Journal of Psychiatric Research, 45(2), 150-155. doi:10.1016/j.jpsychires.2010.06.009
  • Bloch, M. H., & Qawasmi, A. (2011). Omega-3 fatty acid supplementation for the treatment of children with attention-deficit/hyperactivity disorder symptomatology: Systematic review and meta-analysis. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 50(10), 991-1000. doi:10.1016/j.jaac.2011.06.008
  • Bush, G. (2011). Cingulate, frontal, and parietal cortical dysfunction in attention-deficit/hyperactivity disorder. Biological Psychiatry, 69(12), 1160-1167. doi:10.1016/j.biopsych.2011.01.022
  • Castellanos, F. X., & Acosta, M. T. (2011). Towards an understanding of the molecular mechanisms underlying the pharmacological treatments of attention deficit hyperactivity disorder. [Hacia un entendimiento de los mecanismos moleculares de los tratamientos farmacologicos del trastorno por deficit de atencion/hiperactividad] Revista De Neurologia, 52 Suppl 1, S155-60.
  • Charach, A., Yeung, E., Climans, T., & Lillie, E. (2011). Childhood attention-deficit/hyperactivity disorder and future substance use disorders: Comparative meta-analyses. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 50(1), 9-21. doi:10.1016/j.jaac.2010.09.019
  • Coghill, D., & Seth, S. (2011). Do the diagnostic criteria for ADHD need to change? comments on the preliminary proposals of the DSM-5 ADHD and disruptive behavior disorders committee. European Child & Adolescent Psychiatry, 20(2), 75-81. doi:10.1007/s00787-010-0142-4
  • Elia, J., Glessner, J. T., Wang, K., Takahashi, N., Shtir, C. J., Hadley, D., . . . Hakonarson, H. (2011). Genome-wide copy number variation study associates metabotropic glutamate receptor gene networks with attention deficit hyperactivity disorder. Nature Genetics, 44(1), 78-84. doi:10.1038/ng.1013; 10.1038/ng.1013
  • Froehlich, T. E., Epstein, J. N., Nick, T. G., Melguizo Castro, M. S., Stein, M. A., Brinkman, W. B., . . . Kahn, R. S. (2011). Pharmacogenetic predictors of methylphenidate dose-response in attention-deficit/hyperactivity disorder. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 50(11), 1129-1139.e2. doi:10.1016/j.jaac.2011.08.002
  • Hurt, E. A., Arnold, L. E., & Lofthouse, N. (2011). Dietary and nutritional treatments for attention-deficit/hyperactivity disorder: Current research support and recommendations for practitioners. Current Psychiatry Reports, 13(5), 323-332. doi:10.1007/s11920-011-0217-z
  • Langberg, J. M., Molina, B. S., Arnold, L. E., Epstein, J. N., Altaye, M., Hinshaw, S. P., . . . Hechtman, L. (2011). Patterns and predictors of adolescent academic achievement and performance in a sample of children with attention-deficit/hyperactivity disorder. Journal of Clinical Child and Adolescent Psychology : The Official Journal for the Society of Clinical Child and Adolescent Psychology, American Psychological Association, Division 53, 40(4), 519-531. doi:10.1080/15374416.2011.581620; 10.1080/15374416.2011.581620
  • Li, S., Yu, B., Zhou, D., He, C., Kang, L., Wang, X., . . . Chen, X. (2011). Acupuncture for attention deficit hyperactivity disorder (ADHD) in children and adolescents. Cochrane Database of Systematic Reviews (Online), (4)(4), CD007839. doi:10.1002/14651858.CD007839.pub2
  • Martel, M. M., Nikolas, M., Jernigan, K., Friderici, K., Waldman, I., & Nigg, J. T. (2011). The dopamine receptor D4 gene (DRD4) moderates family environmental effects on ADHD. Journal of Abnormal Child Psychology, 39(1), 1-10. doi:10.1007/s10802-010-9439-5
  • Nemoda, Z., Szekely, A., & Sasvari-Szekely, M. (2011). Psychopathological aspects of dopaminergic gene polymorphisms in adolescence and young adulthood. Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 35(8), 1665-1686. doi:10.1016/j.neubiorev.2011.04.002
  • Pelsser, L. M., Frankena, K., Toorman, J., Savelkoul, H. F., Dubois, A. E., Pereira, R. R., . . . Buitelaar, J. K. (2011). Effects of a restricted elimination diet on the behaviour of children with attention-deficit hyperactivity disorder (INCA study): A randomised controlled trial. Lancet, 377(9764), 494-503. doi:10.1016/S0140-6736(10)62227-1
  • Poelmans, G., Pauls, D. L., Buitelaar, J. K., & Franke, B. (2011). Integrated genome-wide association study findings: Identification of a neurodevelopmental network for attention deficit hyperactivity disorder. The American Journal of Psychiatry, 168(4), 365-377. doi:10.1176/appi.ajp.2010.10070948
  • Powell, S. G., Thomsen, P. H., Frydenberg, M., & Rasmussen, H. (2011). Long-term treatment of ADHD with stimulants: A large observational study of real-life patients. Journal of Attention Disorders, 15(6), 439-451. doi:10.1177/1087054710368486; 10.1177/1087054710368486
  • Putukian, M., Kreher, J. B., Coppel, D. B., Glazer, J. L., McKeag, D. B., & White, R. D. (2011). Attention deficit hyperactivity disorder and the athlete: An american medical society for sports medicine position statement. Clinical Journal of Sport Medicine : Official Journal of the Canadian Academy of Sport Medicine, 21(5), 392-401. doi:10.1097/JSM.0b013e3182262eb1
  • Renner, T. J., Nguyen, T. T., Romanos, M., Walitza, S., Roser, C., Reif, A., . . . Lesch, K. P. (2011). No evidence for association between a functional promoter variant of the norepinephrine transporter gene SLC6A2 and ADHD in a family-based sample. Attention Deficit and Hyperactivity Disorders, 3(3), 285-289. doi:10.1007/s12402-011-0060-4; 10.1007/s12402-011-0060-4
  • Riggs, P. D., Winhusen, T., Davies, R. D., Leimberger, J. D., Mikulich-Gilbertson, S., Klein, C., . . . Liu, D. (2011). Randomized controlled trial of osmotic-release methylphenidate with cognitive-behavioral therapy in adolescents with attention-deficit/hyperactivity disorder and substance use disorders. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 50(9), 903-914. doi:10.1016/j.jaac.2011.06.010
  • Seifert, S. M., Schaechter, J. L., Hershorin, E. R., & Lipshultz, S. E. (2011). Health effects of energy drinks on children, adolescents, and young adults. Pediatrics, 127(3), 511-528. doi:10.1542/peds.2009-3592
  • Song, Y., & Hakoda, Y. (2011). An asymmetric stroop/reverse-stroop interference phenomenon in ADHD. Journal of Attention Disorders, 15(6), 499-505. doi:10.1177/1087054710367607; 10.1177/1087054710367607
  • Sonuga-Barke, E. J., Koerting, J., Smith, E., McCann, D. C., & Thompson, M. (2011). Early detection and intervention for attention-deficit/hyperactivity disorder. Expert Review of Neurotherapeutics, 11(4), 557-563. doi:10.1586/ern.11.39
  • Storebo, O. J., Skoog, M., Damm, D., Thomsen, P. H., Simonsen, E., & Gluud, C. (2011). Social skills training for attention deficit hyperactivity disorder (ADHD) in children aged 5 to 18 years. Cochrane Database of Systematic Reviews (Online), (12)(12), CD008223. doi:10.1002/14651858.CD008223.pub2
  • Taylor, E. (2011). Antecedents of ADHD: A historical account of diagnostic concepts. Attention Deficit and Hyperactivity Disorders, 3(2), 69-75. doi:10.1007/s12402-010-0051-x
  • van de Loo-Neus, G. H., Rommelse, N., & Buitelaar, J. K. (2011). To stop or not to stop? how long should medication treatment of attention-deficit hyperactivity disorder be extended? European Neuropsychopharmacology : The Journal of the European College of Neuropsychopharmacology, 21(8), 584-599. doi:10.1016/j.euroneuro.2011.03.008
  • Webster-Stratton, C. H., Reid, M. J., & Beauchaine, T. (2011). Combining parent and child training for young children with ADHD. Journal of Clinical Child and Adolescent Psychology : The Official Journal for the Society of Clinical Child and Adolescent Psychology, American Psychological Association, Division 53, 40(2), 191-203. doi:10.1080/15374416.2011.546044
  • Wehmeier, P. M., Schacht, A., Wolff, C., Otto, W. R., Dittmann, R. W., & Banaschewski, T. (2011). Neuropsychological outcomes across the day in children with attention-deficit/hyperactivity disorder treated with atomoxetine: Results from a placebo-controlled study using a computer-based continuous performance test combined with an infra-red motion-tracking device. Journal of Child and Adolescent Psychopharmacology, 21(5), 433-444. doi:10.1089/cap.2010.0142
  • Wilens, T. E., Martelon, M., Joshi, G., Bateman, C., Fried, R., Petty, C., & Biederman, J. (2011). Does ADHD predict substance-use disorders? A 10-year follow-up study of young adults with ADHD. Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 50(6), 543-553. doi:10.1016/j.jaac.2011.01.021
  • Wilens, T. E., & Morrison, N. R. (2011). The intersection of attention-deficit/hyperactivity disorder and substance abuse. Current Opinion in Psychiatry, 24(4), 280-285. doi:10.1097/YCO.0b013e328345c956
  • Zwi, M., Jones, H., Thorgaard, C., York, A., & Dennis, J. A. (2011). Parent training interventions for attention deficit hyperactivity disorder (ADHD) in children aged 5 to 18 years. Cochrane Database of Systematic Reviews (Online), (12)(12), CD003018. doi:10.1002/14651858.CD003018.pub3

Comments