17.6. Psicoteràpia i teoria dels sistemes dinàmics

Xavier Bornas i Irene Molina

Grup de Neurodinàmica i Psicologia Clínica. Laboratori de Conducta i Sistemes Dinàmics. Institut Universitari d’Investigació en Ciències de la Salut, Universitat de les Illes Balears


Quantes vegades discutim sobre les diverses psicoteràpies, sobre la utilitat que tenen, sobre el fet que tinguin fonaments empírics o teòrics i la importància d’aquests fonaments? Hi ha alguna teràpia coneguda que no li hagi anat bé a ningú? Per què les psicoteràpies no desapareixen mai? N’hi ha prou amb el criteri d’utilitat? Cal que les teràpies tinguin bases científiques? Hi ha moltes preguntes com aquestes que omplen hores de debats més o menys intensos en àmbits acadèmics o en llocs més informals. El panorama de la Psicoteràpia, però, segueix estant tan fragmentat  avui com fa vint anys, i els enfrontaments entre partidaris i detractors de cada “escola” (la teràpia cognitivo-conductual, TCC, entre d’altres) segueixen vius tot i que van canviant les escoles i subescoles i els protagonistes. Aquest panorama es podria superar si disposéssim d’una teoria global de la psicoteràpia, una teoria que ens ajudés a identificar els elements essencials de qualsevol forma de teràpia psicològica i a determinar el pes que té cadascun d’ells. Una teoria que, amb pocs principis, expliqués per què alguns casos milloren i d’altres no quan intervenim psicològicament; o per què moltes alteracions milloren amb teràpies diferents.
Dibuixar una teoria així és precisament el que fa David Pincus (2009) en el llibre de  Guastello, Koopmans i Pincus (2009)1. La idea clau que presenta Pincus (2009) és que la Teoria dels sistemes dinàmics (TSD) pot aportar un marc global, de fet una teoria global, de la psicoteràpia per damunt de les teories actuals que ofereixen aquell panorama fragmentat i, a vegades, contradictori. Pel que fa a la TCC concretament, ja vàrem apuntar fa uns anys que la TSD ofereix un excel·lent lloc per a anar-hi a buscar (Bornas i Noguera, 2002) els fonaments teòrics que necessita. Coincidim, doncs, a donar a la TSD un gran valor quant a unificació de referents teòrics de formes més o menys diverses de psicoteràpia (vegeu també Bornas, 2009, pp.119-142).
Pincus (2009, p. 337) ofereix cinc proposicions concretes que es deriven de la TSD i, específicament, de la teoria de l’autoorganització: (a) l’ordre emergeix de forma natural a partir de l’intercanvi d’informació entre els individus implicats en interaccions psicoterapèutiques; (b) aquest sistema interpersonal emergent és obert, interactua amb sistemes veïns a través d’escales temporals (moment a moment, setmana a setmana) i de l’espai biopsicosocial (des de sistemes fisiològics fins al sistema personal (self) i més enllà cap a xarxes socials); (c) les pràctiques de consciència plena (mindfulness) actuen obrint, equilibrant i reintegrant els sistemes biopsicosocials autoorganitzats utilitzant processos recursius propis d’aquests sistemes; (d) els processos interpersonals més estudiats (control, proximitat i conflicte) són estructures emergents que parteixen de patrons dinàmics d’intercanvi d’informació i retroalimenten els fluxes subsegüents de forma circular a distintes escales; i (e) els corrents d’intercanvi interpersonal d’informació i les estructures reguladores emergents evolucionen de manera natural cap al límit del caos (edge of chaos), i les desviacions cap a la rigidesa i la complexitat reflecteixen demandes evolutives.
L’estratègia que segueix Pincus (2009) per tal de dibuixar aquella teoria global de la Psicoteràpia comença amb una breu i interessant revisió de les psicoteràpies actuals (des de les de caire psicoanalític fins les cognitivo-conductuals més novedoses, com la teràpia dialèctica, passant per les humanistes i les sistèmiques) que té un caire integrador. No pretén esbandir la rica diversitat d’enfocaments psicoterapèutics2 sinó emmarcar-los com a enfocaments o aproximacions i no com a teories, i lligar-los mitjançant un examen en profunditat dels processos interpersonals d’autoorganització en psicoteràpia. Per a fer aquest examen presenta un model: el de les 5R (rules, roles, relationships, realities i response patterns) que mirarem de resumir en el breu espai del que disposem. A continuació esmenta la metodologia derivada de la TSD per a validar el model i ofereix alguns resultats esperançadors de cara a aquesta validació.
Explícitament el text vol respondre cinc preguntes: (a) com podem començar a integrar les diverses teories i aproximacions psicoterapèutiques en un marc científic comú? (b) Com i per què emergeixen els sistemes interpersonals? (c) Per què aquests sistemes sempre semblen implicar una barreja de coherència i complexitat? (d) Quin és el significat dels processos relacionals de control, proximitat i conflicte? (e) Quin és el vertader significat dels patrons interperonals? Les respostes les concreta a l’apartat de conclusions (trobareu el resum al final d’aquest capítol).

17.6.1. El paper clau del conflicte
De forma condicionada i sense cap elaboració cognitiva, és probable que associem el terme “conflicte” a la Psicoanàlisi, però Pincus ens recorda que el conflicte (tal com el podem trobar definit als diccionaris) és clau en qualsevol forma de psicoteràpia, fins i tot en la més conductista. Situacions de conflicte són precisament les que duen a la gent a cercar teràpia: conflictes de parella, conflictes laborals, conflictes personals (amb la pròpia imatge, motivacionals, cognitius...), conflictes amb els valors socials, conflictes amb els pares (o amb els fills), etc.
Si el conflicte és omnipresent, la pregunta és si hi ha alguna forma d’explicar-lo que vagi més enllà de les interpretacions que donen les diverses escoles de psicoteràpia (i de psicologia). Es pot entendre el conflicte des d’un altre punt de vista? La resposta ens vindrà de la TSD, i específicament de les teories de l'autoorganització, ja que entre les seves  aportacions fonamentals hi ha la de que els sistemes dinàmics complexos tendeixen a estats crítics en els quals poden aparèixer formes d'organització noves. Una d'aquestes teories, potser la més sòlida des del punt de vista físic i matemàtic, és la que varen presentar Bak i els seus col·legues a finals dels anys 80 (Bak, Tang i Wiesenfeld, 1987; vegeu també Bak i Paczuski, 1995): la teoria de la criticalitat autoorganitzada, amb el conegut model de la pila de sorra (sandpile). Però podem quedar-nos en un nivell més general, no tan especialitzat en la Física, i parlar de l'autoorganització en els termes que utilitzen, per exemple, Thelen i Smith (1994) en la seva fascinant aproximació al desenvolupament infantil primerenc; o Carver i Scheier(1998) en el seu llibre sobre l'autoregulació personal. La idea bàsica i comuna en tots aquests plantejaments és que un cert desordre o desequilibri precedeix l'emergència de patrons més avançats de comportament (ja sigui motriu, cognitiu, emocional o social) i probablement és necessari per a que això passi3. El conflicte seria una instància d'aquest desequilibri i des d'aquest punt de vista no l'hauríem de considerar negatiu a priori.
Què vol dir tot això a la pràctica? Què pot tenir de bo, per exemple, un conflicte de parella? Podem pensar que no té res de bo, i de fet la majoria de clínics segurament el primer que pensaran serà com el poden resoldre o ajudar a resoldre. Doncs bé, potser ens cal mirar la parella com si fossin dos sistemes dinàmics complexos (i en interacció) que estan en un període de desequilibri. Això, per se, no és dolent; al contrari, d'aquest desequilibri n'haurien d'emergir formes d'autoorganització (de cada sistema i/o de la parella) més avançades, més adaptatives, i el paper dels terapeutes potser hauria de consistir a facilitar que això passi, ja que intentar retrobar l'equilibri (l'anterior al conflicte) pot ser inútil, però també contraproduent, la qual cosa resulta més perillosa, perquè pot tallar les possibilitats d'evolució dels sistemes (individuals i/o en interacció). Així, qualsevol forma de teràpia el que fa (o hauria de fer) és aprofitar aquest desequilibri i ajudar als pacients a evolucionar. Evolucionar aquí voldrà dir crear/descobrir patrons nous i millors de comportament (en general d'interacció amb els elements físics i socials de l'entorn), ja siguin hàbits (d'alimentació, per exemple), patrons de regulació emocional, esquemes cognitius, pautes de conducta social, etc. Hi hauria, doncs, un factor comú a totes les formes de psicoteràpia (o almenys a totes les que han demostrat un cert grau d'eficàcia) i les diferències estarien en la pràctica. Aquest factor comú seria l'aprofitament del desequilibri inherent al conflicte. De manera explícita, el constructivisme i el mindfulness potser són els corrents terapèutics que s’aproximen més a aquesta idea, tot i que malauradament l’esperit anticientífic dels més radicals (Pincus s’hi refereix directament: p. 345) impedeix que aprofitin més bé el que la TSD i la teoria de l’autoorganització ofereix. Una altra cosa és si aquest desequilibri s'ha de promoure o no com a estratègia terapèutica. Hi ha autors que no dubten a afirmar-ho (per exemple Chamberlain i McCown, 1998) però l'evidència disponible actualment ens aconsella ser més prudents, ja que la relació causal desequilibri-millora clínica no està pas demostrada.
Al costat de la idea de conflicte hi ha la de rigidesa (i flexibilitat), que també és clau en la proposta de Pincus (2009). Tal com assenyala aquest autor, la TCC, com les altres formes de teràpia, ha intentat sempre trencar la rigidesa que caracteritza les idees dels pacients (l’exemple més clar el trobem a la teràpia racional-emotiva-conductual d’Ellis), els seus hàbits o les seves emocions. Obrir sistemes relativament tancats i rígids a noves fonts d’informació (sovint del propi terapeuta) per tal d’augmentar la flexibilitat i l’autoregulació és un objectiu prioritari de la TCC, cosa que es veu encara més clara en les teràpies més recents, com la d’acceptació i compromís. De fet, la relació entre conflicte i flexibilitat és ben estreta: un sistema flexible té capacitat de maniobra davant el conflicte, i en aquesta flexibilitat hi ha una de les claus de l’autoorganització. Un sistema rígid, en canvi, és probable que quedi encallat en el conflicte i sigui incapaç de maniobrar i d’autoorganitzar-se (evolucionar). És aquí, doncs, que intervé el terapeuta, augmentant la flexibilitat necessària per a que pugui emergir una forma més adaptativa de pensar, de sentir i de comportar-se. Però com es produeix aquesta emergència? Pincus (2009) proposa un model teòric força atractiu, que resumim breument a continuació.

17.6.2. Processos interpersonals: el model de les 5R (rules, roles, relationships, realities i response patterns)
És a través dels processos interpersonals que es tracten els conflictes i s’augmenta la flexibilitat dels sistemes cognitivoconductuals dels pacients. Fins i tot en teràpies altament tecnologitzades (per exemple les basades en Internet) els processos interpersonals hi són presents. Cap terapeuta deixarà de ressaltar la importància de l’empatia, per exemple, malgrat trobar una definició satisfactòria per a tothom no sigui fàcil, i totes les formes de teràpia reconeixen el paper clau que juguen les habilitats del terapeuta. Per això cal parar esment en els processos interpersonals i mirar de trobar una teoria general que els interpreti. La idea bàsica del model de Pincus és que les relacions interpersonals regulen corrents d’informació al llarg del temps. Les regles (rules) es defineixen com els límits que canalitzen aquests corrents. La confidencialitat seria un exemple de regla que marca un límit clar en relació a l’exterior de la relació terapèutica. Però cal distingir les regles de les normes: mentre aquestes solen venir imposades socialment o culturalment o legalment, les regles es creen en la interacció terapèutica i són assumides més que obeïdes. Per exemple, s’assumeix que dins de la relació terapèutica hi ha uns límits difusos pel que fa a l’expressió d’emocions que poden arribar a ser doloroses. Així, ja de bon començament trobe, que l’autoorganització juga un paper fonamental, ja que aquestes regles emergeixen de les primeres interaccions entre terapeuta i pacient.
La següent R del model (rols) es defineix com la constel·lació única (en el sentit d’específica o particular) de regles que es poden adscriure a un individu dins un procés interpersonal (p. 352). El self d’una persona sana es caracteritzarà per la flexibilitat que li permet adoptar rols relativament diferents en funció de les situacions. El conjunt de normes d’aquesta persona mantindria un balanç entre coherència i complexitat. Els processos relacionals (com els terapèutics) que poden rompre els límits interpersonals rígids i fer-los més flexibles facilitarien que aquesta flexibilitat arribés al nivell del self (el personal) duent corrents flexibles d’informació a la consciència de l’individu. L’autoorganització es produiria tant a escala individual com grupal (terapeuta-pacient, o grup de teràpia) i probablement s’escamparia més enllà (cap al grup social o familiar, per exemple).
La tercera R del model fa referència a les relacions, que es defineixen com constel·lacions de dos o més rols implicats en un intercanvi d’informació. Teòricament les relacions venen regulades per dues dimensions: control i proximitat. La manca de balanç entre elles dóna lloc al conflicte i a la rigidesa. D’aquí que les relacions terapèutiques igualitàries i flexibles, que com dèiem afavoreixen la flexibilitat de rols, es considerin òptimes en el context terapèutic.
Les realitats són la quarta R del model. Les defineix com estructures d’informació rellevant compartides pel grup. Són l’element més abstracte del model i vénen determinades essencialment per patrons cognitius en els quals formes típiques d’interacció queden emmagatzemades en la memòria a llarg termini. Les realitats són també formes d’autoorganització de la informació que circula dins de cada persona i entre les persones. La psicoteràpia no funciona segons el que passa a dins del pacient (al seu cervell, si volem), sinó mitjançant canvis que s’estenen pels límits emocionals dins de la relació terapèutica i més enllà.    
Finalment tenim els patrons de resposta (response patterns), és a dir, els patrons observables d’interacció que van i vénen en el context de la teràpia. Aquests patrons es poden operacionalitzar i estudiar empíricament mitjançant mètodes de la TSD (i d’altres). La rellevància d’aquests estudis ve de la hipòtesi que els patrons de resposta reflecteixen la complexitat dels processos relacionals als quals el model  atribueix la capacitat d’autoorganització i, per tant, d’evolució.

17.6.3. Aspectes metodològics i validació del model de les 5 R
Qualsevol model teòric necessita ésser contrastat empíricament, i en el cas del model que acabem de resumir necessitarem eines apropiades, diferents de les tradicionals, ja que els conceptes són també poc convencionals. Si ens preguntem, per exemple, si es donen o no processos d’autoorganització en el decurs de la teràpia, necessitem algun procediment capaç d’avaluar aquells processos, i si pot quantificar-los encara millor.
La importància que el model dóna als processos interpersonals fa que la validació del model se centri en l’estudi empíric d’aquests processos. Una tècnica relativament senzilla és la de state-space grids, graelles d’espai d’estats (o espai de fase). Permet veure gràficament la seqüència de comportaments de dos individus durant una interacció. Si volguéssim estudiar la interacció entre un pare i un fill en una xerrada entre ells, en una graella (dos eixos, x i y) posaríem, per exemple, el comportament del pare (codificat, si volem, com a positiu, negatiu o neutre) a l’eix de les x, i el del fill (amb les mateixes categories) a l’eix de les y. Al final de la interacció tindrem una constel·lació de punts damunt la graella. Una manera d’interpretar-la és en termes d’atractors subjacents als processos interpersonals. Aquests atractors poden ser de punt fix, de cicle-límit o estranys, i a més de constatar-ne la presència o l’absència, per la seva distribució podem conèixer si són més o menys forts.
L’anàlisi de l’entropia dels corrents d’informació que circulen durant la teràpia és un altre procediment d’investigació empírica del model. Si un corrent condueix informació molt repetitiva (i per tant molt predictible), l’entropia serà mínima, més o menys propera a zero. Si, en canvi, la informació no es repeteix gaire i en va apareixent de nova, l’entropia serà elevada. Quan diem “corrent d’informació” no hem de pensar només en una persona que diu o que expressa coses. Una interacció entre dues o més persones també es pot veure com un corrent d’informació. Hi ha moltes maneres de mesurar l’entropia, però el més important és la recollida d’informació. En general s’adopten tècniques derivades de la Dinàmica Simbòlica i específicament Pincus comenta la descomposició orbital (Guastello, 2000). Aquest procediment examina la complexitat dins patrons jeràrquics recollits en sèries temporals categorials (no numèriques), com poden ser sèries d’intervencions dels membres d’un grup de teràpia durant una sessió, intervencions codificades en categories. Els fonaments matemàtics són complicats, però és fàcil entendre el procediment amb l’exemple que ofereix Pincus (2009, p.355).
Suposem una sessió de teràpia familiar amb el terapeuta, la mare, el pare i el fill. Volem examinar la interacció que es produeix entre ells. Podem mirar i anotar qui està xerrant en cada moment mitjançant les lletres T, M, P i F. Al final de la sessió tindrem una sèrie temporal categorial del tipus T-M-T-F-P-M-T-P-F-M-F... A continuació l’investigador  separa les parelles (seqüències de longitud 2) que hi ha a la sèrie: T-M, M-T, T-F, F-P, P-M, etc. Després examina els triplets: T-M-T, M-T-F, T-F-P, etc.; a continuació mira seqüències de 4, després de 5, etc. Existeixen maneres empíriques de saber quina longitud és l’òptima de cara a l’anàlisi, i posteriorment es calcula algun índex d’entropia (com el de Shannon) per a saber el grau de recurrència d’aquestes estructures dins dels patrons d’interacció. També es poden dur a terme altres anàlisis quantitatives (Lyapunov, per exemple) i qualitatives d’aquestes sèries temporals que ens aportaran coneixement sobre les estructures i les relacions interpersonals durant la psicoteràpia.
Tot i que l’evidència a favor del model encara és molt escassa, dades recollides amb paradigmes quasi-experimentals i dades d’experiments semblen corroborar les prediccions i les hipòtesis principals. Cal dir que les dades que ofereix Pincus (2009) provenen d’estudis de teràpia familiar i/o de teràpia de grup, cosa que les esbiaixa una mica. Però és interessant constatar que, per exemple, induir un conflicte en un únic participant en un grup creat experimentalment és suficient per a reduir l’entropia de la dinàmica de turn-taking (ordre d’intervenció) del grup en conjunt. Més en general, l’exitosa replicació d’aquests resultats per part del mateix autor indicà que la inducció de conflictes entre membres del grup anava seguida de reduccions considerables d’entropia i que la posterior resolució dels conflictes anava seguida d’augments igualment notables de l’entropia.
Pincus (2009, p.357-358) també cita evidència favorable al model però que s’ha obtingut amb altres paradigmes. Per exemple, Hayes i Strauss (1998) varen poder identificar bifurcacions en el decurs de la teràpia cognitiva amb pacients depressius; Granic et al. (2003) informen també d’una possible transició de fase del sistema familiar en l’època que un fill entra a l’adolescència, i Pincus (2009) compara aquesta transició natural amb la que, a una altra escala temporal, es produeix en el decurs de la psicoteràpia.

17.6.4. Conclusions
Les respostes a les 5 preguntes formulades a l’inici del capítol les dóna aquí Pincus de manera resumida. Les repetim per tal de facilitar la lectura d’aquestes conclusions.
(a) Com podem començar a integrar les diverses teories i aproximacions psicoterapèutiques en un marc científic comú? La teoria de l’autoorganització és l’eina integradora que l’autor proposa després d’examinar els processos interpersonals de la psicoteràpia com a sistemes oberts que es van autoorganitzant de manera dinàmica i complexa al llarg de la teràpia.
(b) Com i per què emergeixen els sistemes interpersonals? Aquesta emergència és un fenomen natural, espontani, que apareix tan bon punt les persones comencen a intercanviar informació. Una relació és justament una forma d’ordre que emergeix de la interacció, i els subsegüents corrents d’informació s’anomenen “converses”.
(c) Per què aquests sistemes sempre semblen implicar una barreja de coherència i complexitat? Més que barreja és balanç dinàmic, un balanç que és òptim per a evolucionar. La coherència manté estabilitat, mentre la complexitat afavoreix l’adaptació i l’aprofitament de les turbulències que arriben dels sistemes veïns.
(d) Quin és el significat dels processos relacionals de control, proximitat i conflicte? El control i la proximitat són estructures emergents dins dels sistemes interpersonals. El conflicte seria també una propietat emergent però de segon ordre, que sorgeix de la discrepància entre corrents d’informació. Si a curt termini el conflicte pot beneficiar el desenvolupament del sistema, el conflicte crònic pot ser un marcador de patologia, ja sigui a nivell personal, interpersonal, o d’ambdós tipus. Alguns sistemes poden evolucionar precisament cap al conflicte crònic com a font que els doni estructura, en comptes d’evolucionar cap a les fonts més habituals: el control i la proximitat.
(e) Quin és el vertader significat dels patrons interpersonals? Els patrons interpersonals són allò que podem observar dels processos d’autoorganització que caracteritzen les relacions humanes. Si ens hi fixem veurem uns patrons repetitius de connexió i sincronització amb les altres persones. Algunes teràpies ja situen l’estudi d’aquests patrons en un lloc central i permeten o faciliten que els sistemes interpersonals es despleguin i s’autoorganitzin (evolucionin) en el context segur de la psicoteràpia.
Totes, però, poden aprofitar els coneixements que la TSD i la teoria de l’autoorganització han aportat quant als sistemes dinàmics complexos i la forma com evolucionen dinàmicament. Des del nostre punt de vista, encara estem molt lluny de la teoria global que ens proposa Pincus; però creiem que la utilitat explicativa dels principis de la TSD (i de l’autoorganització en concret) és ben evident. I també volem ressaltar la utilitat clínica i l’atractiu pragmàtic de la proposta, que haurien de facilitar l’aproximació entre enfocaments terapèutics, si més no entre els que no són antagònics. Així, per exemple, des de la TCC valdrà la pena parar més esment als processos interpersonals (entesos com a sistemes que es van autoorganitzant); i des de les teràpies interpersonals caldria considerar atentament les influències externes (estímuls físics, sensorials o socials) que impacten en les trajectòries emocionals dels sistemes, tant a nivell individual com inter-individual. En definitiva, el marc conceptual que ens proposa Pincus és rigorós i adequat per a l’explicació de fenòmens crucials en qualsevol forma de psicoteràpia; dependrà dels investigadors dels tractaments psicològics que la proposta prosperi o que cada “escola” segueixi considerant-se una teoria “with its own cults of personality, disciples, and “certified” practitioners” (Pincus, 2009, p.363).

Referències

  • Bak, P., i Paczuski, M. (1995). Complexity, contingency, and criticality. Proceedings of the National Academy of Science, 92, 6689-6696.
  • Bak, P., Tang, C., i Wiesenfeld, K. (1987). Self-organized criticality: An explanation of the 1/f noise. Physical Review Letters, 59, 381-384.
  • Bornas, X. (2009). Psicopatologia i caos. Madrid: Bubok (www.bubok.com).
  • Bornas, X., Bühler, K. M., Lliteras, A., Sabater, M., Sáez, A. M., i Tur, S. (2007). La perspectiva no lineal en la recerca i teràpia del comportament: el cas de la depresssió. In Fernández de la Cruz, L., M. A. Fullana i O. Andión (Eds.), CD-SCRITC'07 Actualitzacions de la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament (2007). Barcelona: Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament.
  • Bornas, X., i Noguera, M. (2002). Bases científicas de la terapia de conducta: Nuevas propuestas para un viejo problema. Revista Internacional De Psicología Clínica y De La Salud, 2, 9-24.
  • Carver, C. S., i Scheier, M. F. (1998). On the self-regulation of behavior. Cambridge, UK: Cambridge University Press.
  • Chamberlain, L., i Bütz, M. R. (Eds.). (1998). Clinical chaos: A therapist's guide to nonlinear dynamics and therapeutic change. Washington: Taylor & Francis.
  • Granic, I., Hollenstein, T., Dishion, T. J., i Patterson, G. R. (2003). Longitudinal analysis of flexibility and reorganization in early adolescence: A dynamic systems study of family interactions. Developmental Psychology, 39, 606-617.
  • Guastello, S. (2000). Symbolic dynamic patterns of written exchange: Hierarchical structures in an electronic problem-solving group. Nonlinear Dynamics, Psychology, and Life Sciences, 4, 169-189.
  • Guastello, S., Koopmans, M., i Pincus, D. (Eds.). (2009). Chaos and complexity in psychology. the theory of nonlinear dynamical systems. New York: Cambridge University Press.
  • Hayes, A. M., i Strauss, J. L. (1998). Dynamic systems theory as a paradigm for the study of change in psychotherapy: An application to cognitive therapy for depression. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 66, 939-947.
  • Pincus, D. (2009). Coherence, complexity, and information flow:Self-organizing processes in psychotherapy. In S. Guastello, M. Koopmans & D. Pincus (Eds.), Chaos and complexity in psychology. the theory of nonlinear dynamical systems. (pp. 335-369). New York: Cambridge University Press.
  • Thelen, E., i Smith, L. B. (1994). A dynamic systems approach to the development of cognition and action. Cambridge, Massachusetts: Massachusetts Institute of Technology.
NOTES
  1. Potser cal dir, ni que sigui en una nota, que l’aparició d’aquest llibre l’any 2009 és un símptoma inequívoc de l’avenç de la perspectiva no lineal en les principals àrees de la Psicologia (clínica, social, del desenvolupament, cognitiva...), avenç que hem procurat constatar en edicions anteriors del CDSCRITC.
  2. Personalment no coincidim del tot en el qualificatiu “rica diversitat”, però il·lustra molt bé l’esperit optimista i integrador del capítol que estem comentant.
  3. A la literatura psicològica es citen fenòmens com el creixement davant l'adversitat o els canvis bruscos que a vegades s'aprecien en l'evolució de pacients depressius que en termes propis de la TSD anomenaríem bifurcacions o transicions de fase (en vàrem parlar a un CDSCRITC anterior: Bornas et al., 2007, p.2).