9.2. Abordatge cognitivoconductual del TDAH en adults

Mª Jesús Creus i Mercè Gonzàlez

Centre Mèdic Teknon


Un cop feta l’extensa revisió bibliogràfica del 2009, hem estructurat aquest article a partir de les observacions següents: 1) Hi ha pocs articles sobre tractament cognitivoconductual; 2) Es manté el nombre d’articles sobre el tractament farmacològic però apareixen nombrosos estudis sobre el seu mal ús o tràfic, sobretot en població d’universitaris; 3) Es consoliden els estudis que valoren el TDAH com un trastorn al llarg de la vida, i augmenta de manera considerable el nombre d’estudis sobre població TDAH universitària; 4) Apareixen estudis en noves poblacions (hongaresa, índia, àrab, afroamericana, homosexual) i trobem més estudis de casos; 5) Aspectes de comorbiditat, avaluació, clínica i genètica; 6) Suggeriments de recerca futura; 7) Comentem alguns llibres nous sobre diferents aspectes del TDAH.

9.2.1. Tractament psicològic
En general, sembla que cada vegada tenim més clar que el TDAH és un trastorn crònic: hi ha molts estudis centrats en com facilitar el pas dels adolescents cap a la seva vida d’adults, sobretot en el món acadèmic-universitari; els treballs sobre l’etiologia i la farmacologia són nombrosos; ja s’han elaborat tres guies pràctiques des d’associacions prestigioses (CADDRA, AACAP, NIH i BAP, Gibbins i Weiss, 2009) per assessorar els clínics interessats en l’avaluació i tractament dels adults amb TDAH. No obstant, trobem un panorama decebedor pel que fa als estudis de tractament psicològic. Ens enfrontem al repte d’atendre correctament a aquesta població, ja que encara hi ha pocs serveis públics o privats que coneguin bé i puguin tractar adequadament aquest trastorn. Aquest buit també ens crida l’atenció quan:  a) a totes les guies comentades es recomana associar el tractament psicològic al psicofarmacològic; b) només un petit percentatge de persones adultes amb TDAH estan rebent el tractament adient; c) en tot tipus de publicacions es conclou que manca recerca i desenvolupament de tractaments psicosocials per a aquesta població. A més a més, les característiques generals dels estudis que hem pogut revisar fan que els resultats obtinguts no siguin fiables ni generalitzables, per exemple:1) ús de mostres petites i limitades a persones que tenen els suficients recursos per buscar tractament; 2) la majoria dels participants són caucasians, tenen l’escolaritat acabada, i molts d’ells són actius acadèmicament o laboralment; 3) absència, en la majoria dels estudis, de grups control; 4) hi ha una gran variabilitat en la definició, mesures diagnòstiques i procediments terapèutics utilitzats.
Tenint presents aquestes limitacions, destaquem els estudis següents: Safren, Sprich, Cooper-Vince, Knouse i Lerner (2010) treballen amb una mostra d’adults que segueixen tractament farmacològic però que encara presenten dificultats en àrees tan importants com la laboral o la personal, associades directament amb la severitat dels símptomes de TDAH. Altres àrees de dificultat, com la satisfacció vital, també presenten interferència associada al malestar infligit pels símptomes depressius o d’ansietat. Els autors recomanen tenir molt present aquestes dificultats quan es desenvolupin programes d’intervenció psicosocial i incloure habilitats per gestionar el malestar associat. Ramsay (2009) assenyala que probablement la TCC millori el funcionament més que no pas els símptomes nuclears del TDAH, i que la TCC pot ser d’ajuda en els trastorns comòrbids que tan sovint veiem en els adults amb TDAH. En els estudis que ell revisa es troba una correlació positiva entre el compliment del tractament i els resultats terapèutics, destacant el handicap que això comporta ja que aquests pacients tenen una baixa adherència al tractament, sent molt difícil que segueixin tant el tractament psicofarmacològic com el psicològic. L’adherència al tractament és al mateix temps un aspecte a tractar i una mesura del resultat terapèutic. Chiesa i Serreti (2009) presenten una revisió dels canvis neurobiològics (mesurats per EEG i neuroimatge) i dels beneficis clínics de la meditació. Ara be, tot i que la pràctica a llarg termini pot estar associada amb un augment de l’activació cerebral en àrees relacionades amb l’atenció, des d’un punt de vista clínic el treball té un disseny tan pobre que és impossible establir si els resultats són deguts a efectes específics o no específics de la meditació. Solanto et al. (2010) publiquen un treball sobre l’eficàcia de la teràpia metacognitiva per al TDAH, centrada en l’aprenentatge d’estratègies per a la millora de la gestió, planificació i organització del temps. A més a més, es porten a terme pràctiques de les estratègies apreses entre sessions en l’entorn natural del subjecte. La mostra va ser de 88 adults amb TDAH que van ser assignats a l’atzar a un grup de tractament metacognitiu o a un grup de "suport" on es donaven pautes de com conviure amb els símptomes. Ambdós tractaments es realitzaven un cop a la setmana durant dues hores i al llarg de 12 setmanes. Al final del tractament, el 53% dels pacients del grup de teràpia metacognitiva havien millorat almenys en un 30% dels seus símptomes de desatenció segons una escala estandarditzada, mentre que només el 28% dels pacients del grup tractat amb teràpia de "suport" havia presentat millores. Els símptomes de desatenció tendien a millorar com més pràctica es feia a casa. Per tot això, els autors conclouen que la teràpia metacognitiva és beneficiosa i que un component molt important és la pràctica que els pacients facin a casa. D’altra banda, el coaching és un camp emergent en el tractament dels adults amb TDAH quan no hi ha psicopatologia. L’estudi de Kubik (2009) posa de manifest l'impacte positiu que té el coaching en el adults amb TDAH. Murphy, Ratey, Maynard, Sussman i Wright (2010) assenyalen que el coaching ha de ser reservat per a aquells pacients que no presentin trastorns severs en la seva conducta, i recomanen incloure’l com una part més d'un programa de tractament més global en molts dels adults amb TDAH. Queden per definir quins són els requisits necessaris per exercir com a coach en el TDAH.

9.2.2. Tractament farmacològic
Aquest any trobem diversos articles relacionats amb els beneficis i també amb els perjudicis dels fàrmacs per al TDAH. Dopheide i Pliszka (2009) conclouen que el tractament farmacològic és efectiu per a tots els grups d’edat, fins i tot per a nens en edat preescolar i per a adults amb aparició tardana dels símptomes. La majoria dels articles publicats en aquesta àrea valoren l’eficàcia i seguretat dels tractaments amb estimulants o atomoxetina per al tractament de llarga durada en TDAH adult, amb o sense comorbiditats (Roy, Dillo, Bessling, Emrich i Ohlmeier, 2009; Adler, Spencer et al., 2009). Pel que fa als efectes de l’ús crònic del metilfenidat, cal destacar l’estudi de Ponsa et al. (2009) sobre els possibles efectes citogenètics del metilfenidat sobre els limfòcits perifèrics. Els autors no troben cap evidència d’alteracions atribuïbles al fàrmac que pugui fer pensar en risc de càncer. També trobem cada vegada més articles que analitzen seriosament el “mal ús, ús sense prescripció o tràfic” (diversion) dels medicaments per al TDAH. Rabiner et al. (2009a), en una enquesta a alumnes universitaris,  troben que 1) alguns alumnes TDAH amb recepta han decidit augmentar ells mateixos les dosis o n’han pres més freqüentment del que deia la seva prescripció; 2) altres prenien la medicació per via intranasal; 3) altres havien proporcionat la seva medicació a companys d’estudis. El mal ús anava associat a la impulsivitat i a l’ús d’altres substàncies. El principal motiu del mal ús era augmentar/millorar la capacitat per estudiar, però també hi havia raons no acadèmiques. Du Paul et al. (2008) diuen que l’ús no prescit de la medicació estimulant és un problema creixent en aproximadament el 7% d’alumnes universitaris. Rabiner et al. (2009b) es pregunten per què els universitaris prenen medicació per al TDAH sense tenir recepta, quines conseqüències hi perceben, i si hi ha problemes atencionals associats a aquesta conducta. A partir d’una gran mostra de 3.400 alumnes d’una universitat pública i una altra de privada i mitjançant una enquesta a través de la web dels centres, els resultats suggereixen que el 5,4% dels qui van respondre l’enquesta havien usat medicació per al TDAH sense recepta durant els 6 mesos anteriors a l’enquesta, i estava positivament associat a dificultats atencionals autoinformades. Potenciar l’habilitat d’estudiar era el motiu més freqüent; els motius no acadèmics eren menys comuns. Els estudiants percebien que l’ús no prescrit (sense intencions mèdiques) era beneficiós per al seu rendiment acadèmic malgrat informes freqüents d’efectes adversos.
També trobem diversos estudis sobre l’eficàcia i seguretat del metilfenidat de llarga durada (OROS) en adults. Ramos-Quiroga, Corominas, Castells, Bosch i Casas (2009) revisen els avantatges del metilfenidat OROS de 12h (evita l’efecte rebot, és fàcil de prendre, augmenta l’adherència al tractament i redueix el risc d’abús). Els resultats confirmen la seguretat i eficàcia del metilfenidat OROS de 12h en diferents grups de pacients amb TDAH i altres trastorns. Dopheide i Pliszka (2009) recomanen el tractament OROS perquè els estudis a llarg termini mostren que almenys el 50% dels joves no mantenen adherència al tractament al metilfenidat d’alliberació ràpida perquè han de fer diverses tomes al dia. 
Pel que fa a estudis amb atomoxetina, Durell, Adler, Wilens, Paczkowski i Schuh (2010) fan una metanàlisi comparant adults joves (18-25 anys) amb adults més grans de 25 anys. Els adults més grans informen de més efectes secundaris sobre la conducta sexual. Dopheide i Pliszka (2009) diuen que l’atomoxetina té certs avantatges sobre el metilfenidat o altres estimulants: no té potencial d’abús, provoca menys insomni i presenta un risc mínim sobre el creixement. Adler, Liebowitz et al. (2009) estudien l’efecte de l’atomoxetina en població TDAH amb trastorn d’ansietat social comòrbid, i conclouen que el fàrmac millora els símptomes d’ambdós trastorns i obté bona tolerància. Pel que fa a la combinació d’estimulants i atomoxetina en un mateix tractament, Adler (2009a) explica que la teràpia de combinació és habitual en la pràctica clínica, i fa una revisió dels estudis que donen suport a aquesta opció de tractament en adults amb TDAH. Adler (2009b) ens avisa de la manca de recerca sobre els fàrmacs per al TDAH en adults amb altres trastorns comòrbids (abús de substàncies, trastorns de l’estat d’ànim i trastorns d’ansietat). Altres articles revisen els medicaments no específicament formulats per al tractament del TDAH: bupropion, clonidina, guanfacina o duloxetina, especialment indicats per a pacients amb comorbiditats o que no toleren els estimulants o l’atomoxetina. La polifarmàcia és una opció psiquiàtrica habitual per gestionar símptomes múltiples o efectes adversos emergents dels tractaments necessaris. La recerca futura ens ajudarà a entendre millor la polifarmàcia i oferirà una millor caracterització dels factors que influeixen en la diagnosi i el bon tractament dels pacients amb TDAH. 
Destaquem també l’article de McCarthy, Cranswick, Potts, Taylor i Wong (2009) sobre possibles casos de mort sobtada o risc de suïcidi associats als tractaments farmacològics amb estimulants o atomoxetina en nens, adolescents i adults al Regne Unit. D’una cohort de 18.637 pacients, de 2 a 21 anys, en seguiment de 1993 a 2006, només 7 havien mort. En 6 d’ells es va poder obtenir la causa de la mort, i cap va ser per mort sobtada. Aquest estudi demostra que no hi ha augment de risc per mort sobtada associada al tractament amb estimulants o atomoxetina, però es va trobar relació amb el risc de suïcidi. Malgrat que no es podia concloure que els fàrmacs no hi tinguessin res a veure, s’argumenta que altres factors com la depressió o la conducta antisocial, que freqüentment co-existeixen amb el TDAH, també poden predisposar al suïcidi en adolescents. Cal identificar i fer un seguiment estricte dels pacients amb risc de problemes cardiovasculars i/o risc de suïcidi, sobretot homes amb condicions comòrbides.

9.2.3. El TDAH com un trastorn al llarg de la vida
Hi ha tres temes destacats al voltant del TDAH com a trastorn al llarg del cicle vital: 1) com ajudar als adolescents cap a l’adultesa, 2) característiques del TDAH en estudiants universitaris, i 3) edat adulta. Constatem que encara falten estudis dels efectes del TDAH en la tercera edat. Pel que fa a ajudar als adolescents cap a l’adultesa, segons Goetlieb i Goetlieb (2009), els pediatres poden ajudar els adolescents amb TDAH a preparar-se per la seva vida adulta i proposen tot un seguit de recursos i fonts d’informació per ajudar als pares i als afectats, relacionats amb l’orientació preventiva i seguiment a llarg termini, l’adherència al tractament, la conducció, el tabac, alcohol i altres drogues, la planificació de la carrera professional i les relacions íntimes. D’acord amb Meaux, Green i Broussard (2009), els adolescents amb TDAH que fan la transició cap a la universitat tenen més problemes dels esperats en aquest grup de població. La universitat els suposa en la majoria dels casos marxar de casa dels pares i perdre per tant els beneficis de l’estructura i la supervisió parentals.
Pel que fa als estudiants universitaris, DuPaul, Weyandt, O’Dell i Varejao (2008) expliquen que almenys 25% dels alumnes universitaris amb dificultats són diagnosticats amb TDAH. Com comentàvem anteriorment, l’ús no prescit de la medicació estimulant és un problema creixent en aproximadament el 7% d’alumnes universitaris. Shifrin, Proctor i Prevatt (2010) assenyalen que el TDAH té un efecte negatiu en el rendiment laboral dels alumnes universitaris en diverses àrees i per tant poden necessitar més ajuda en els seus objectius laborals. Gropper i Tannock (2008) estudien la relació entre TDAH, Memòria de Treball (MT) i assoliment acadèmic. Dins de la mostra total, troben una relació significativa entre expedient acadèmic i MT auditivoverbal. Els autors recomanen que pares i metges aconsellin als alumnes TDAH que vagin cap a la universitat que sol·licitin atenció i mesures d’adaptació dels serveis universitaris especialitzats. Els resultats de Norwalk, Norvilitis i MacLean (2009) indiquen que el conjunt de símptomes de desatenció pot ser un predictor significatiu de dificultats en autoeficàcia en la presa de decisions, ajust i èxit acadèmic i habilitats d’estudi. L’estudi de Blasé et al. (2009) disposa d’una gran mostra de més de 3.000 alumnes universitaris, amb l’objectiu d’examinar l’associació entre el TDAH autoinformat i l’adaptació a l’entorn universitari. L’estudi conclou que els alumnes amb TDAH s’enfronten a més problemes que els seus companys sense TDAH, malgrat que en general tendeixen a adaptar-se correctament en els diferents àmbits estudiats. Segons Wolf, Simkowitz i Carlson  (2009), a mesura que més alumnes amb TDAH arriben a la universitat, trobem més estudies que detecten problemes en el seu funcionament psicosocial i acadèmic. Els autors recomanen que les universitats desenvolupin plans globals d’avaluació d’aquesta població. Els alumnes que puguin ser detectats a temps es podran beneficiar del tractament farmacològic i no farmacològic, amb ajuda basada en estratègies i adaptacions metodològiques.
Arribant a l’edat adulta, a més de l’estudi de Safren et al. (2010) comentat anteriorment,  Gudjonsson, Sigurdsson, Eyjolfsdottir, Smar i Young (2009) afirmen que hi ha una relació inversa entre símptomes de TDAH i els problemes associats i el benestar subjectiu, és a dir, a més símptomes de TDAH i problemes associats, menys percepció de benestar té el pacient.

9.2.4. Estudis en noves poblacions i estudis de cas
La recerca amb TDAH ha estat centrada principalment en subjectes barons caucasians. No obstant, aquest any trobem quatre articles on s’estudia el TDAH en altres poblacions. Sitholey, Agarwal i  Sharma (2009) estudien el TDAH en adults  a la Índia i Farah et al. (2009) en el mon àrab. Els dos estudis assenyalen la necessitat de la recerca del TDAH en aquestes poblacions no només per avaluar la prevalença nacional sinó també per valorar les característiques diferencials i el tractament d'un trastorn que en aquestes poblacions també és presenta amb una alta comorbiditat i amb un gran impacte al llarg de la vida de qui el pateix.
Waite (2009) presenta un estudi de cas únic d'una noia hispana i homosexual, a través del qual exemplifica alguns factors específics de gènere, de preferència sexual i background cultural que són presents en la pràctica diària dels clínics i que poden ser factors determinants en la presentació, avaluació i tractament del TDAH.  L’autora crida l’atenció sobre les conseqüències sociosanitàries de no diagnosticar a les dones amb TDAH i molt concretament sobre l’absència de dones afroamericanes en les recerques fetes amb adults TDAH. Presenta un article sobre com és un dia en la vida d'una dona afroamericana que ha estat diagnosticada de TDAH sent adulta. Tot això, no fa més que constatar que hi ha una manca de literatura i de recerca sobre les variables sexuals,  contextuals i ètniques relacionades amb proporcionar serveis de salut mental culturalment competents per a adults amb TDAH.

9.2.5. Altres aspectes
La  recerca relacionada amb les comorbiditats "clàssiques" ha persistit i al mateix temps han augmentat els estudis a on s’analitzen amb més profunditat les relacions entre TDAH i els trastorns de la son, de l’alimentació (obesitat i pica compulsiva) o els relacionats amb el control d’impulsos (addicció a Internet o joc patològic).  Cal destacar que ens ha sorprès no haver trobat treballs sobre ansietat i TDAH.
Pel que fa a l’avaluació dels adults amb TDAH, autors com Brown (2009) i Barkley (2009) assenyalen que la millor manera per avaluar les alteracions de les Funcions Executives associades al TDAH és preguntant als pacients, i sempre que sigui possible a alguna persona propera, sobre les habilitats i dificultats per manejar una àmplia varietat de tasques de la vida quotidiana, així com utilitzant escales de valoració i la història clínica.
Pel que fa als aspectes més clínics, destaquem un estudi de Abramovitch (2009) sobre preocupacions intrusives en què es conclou que aquest tipus de pensaments són una expressió fenotípica dels adults amb TDAH. També un treball de Salgado et al. (2009) on s’avalua a 296 adults diagnosticats de TDAH amb el Temperament and Character Inventory de Cloninger. Les dimensions del TDAH van ser avaluades amb l’SNAP-IV, concloent que les dimensions de la personalitat estan fortament correlacionades amb els subtipus de TDAH i amb la severitat dels símptomes. Així, en el subtipus combinat les puntuacions són més altes en cerca de novetats i més baixes en cooperació. En els  TDAH predominantment hiperactius les puntuacions són més altes en cerca de novetats i persistència, i els  desatens puntuen més baix en autodirecció i més alt en evitació del mal.
Ja és sabut que el TDAH és un trastorn crònic amb una etiologia complexa i una clínica heterogènia. En aquesta línia, predominen els estudis  sobre genètica i recomanem especialment l’article de Ficks i Waldman (2009) on s’analitzen diversos factors neurobiològics (volum de diferents regions cerebrals, gens candidats, dèficits en la xarxa frontoestriatal) i com aquests interactuen amb factors ambientals.

9.2.6. Recerca futura
Es necessiten investigacions globals i metodològicament sòlides pel que fa a l’eficàcia del tractament psicològic del TDAH en els adults. Considerant els efectes crònics dels símptomes del TDAH en el funcionament, és important incloure avaluacions del manteniment dels beneficis terapèutics. Creiem que és molt necessari desenvolupar programes terapèutics en la trajectòria de la vida de l’adult, que podrien incloure, a títol d’exemple, des de la transició dels estudis universitaris al lloc de treball, de la vida de parella a la de família, o dels riscos que poden afectar la salut dels joves adults a la dels adults sèniors, entre d’altres.


El millor de l’any

  • Barkley, R.A. (2009). Attention Deficit Hyperactivity Disorder in Adults. The latest assessment and treatment strategies. Massachusetts: Jones & Barlett Publishers.
Barkley ens presenta un petit llibre on d’una manera molt resumida i pràctica ens aporta tot allò que necessitem saber per posar-nos al dia sobre l’avaluació i el tractament dels adults amb TDAH. És molt recomanable per tenir una visió general i actualitzada sobre l’abordatge clínic del TDAH en adults.

  • Tuckman, A. (2009). More Attention, Less Deficit: Success Strategies for Adults with ADHD. Plantation, FL: Specialty Press.
Llibre excel·lent per als clínics i sobretot, molt pensat per ser llegit per aquells que pateixen TDAH. L’estructura del llibre és molt àgil, dividit en quatre seccions  independents, cada capítol escrit amb un llenguatge planer i positiu, que sempre  comença amb un resum de les diferents seccions i continguts. Aporta moltes idees i estratègies eminentment pràctiques i útils per l’afrontament de la vida quotidiana d’aquells adults que pateixen TDAH, demostrant la gran experiència clínica  i la talla humana de l’autor, sense deixar de banda la base científica.
 
  • Kapalka, G. (2009). Counseling Boys and Men with ADHD. New York: Routledge, Taylor & Francis Group.
A través d’una revisió de tots els temes rellevants en el TDAH, l’autor deixa clar que es pot ser un home i tenir TDAH i descriu l’impacte que la masculinitat i les expectatives de gènere poden tenir en l’expressió del trastorn i en la seva resposta a aquest. L’autor entrellaça amb habilitat l’exposició dels casos amb comentaris i l’exposició de les  estratègies de tractament.

  • Ramsay, J.R. (2009). Nonmedication Treatments for Adult ADHD. Evaluating Impact in Daily Functioning and Well-Being. Washington: American Psychological Association.
L’autor revisa de manera àmplia l’estat actual de les intervencions no farmacològiques per als adults amb TDAH, explorant un ampli ventall de diferents opcions terapèutiques com són el tractament psicosocial, el suport als estudiants després de la secundària, suport laboral, neurofeedback, entrenament neurocognitiu i tractaments alternatius.

Referències

  • Abramovitch, A. i Schweiger A. (2009). Unwanted intrusive and worrisome thoughts in adults with Attention Deficit\Hyperactivity Disorder. Psychiatry Research, 168, 230-3.
  • Adler, L.A. (2009a). Updates on Combination Pharmacotherapy for Adult ADHD. Current Attention Disorders Reports, 1, 111-115.
  • Adler, L.A. (2009b). Pharmacotherapy for adult ADHD. Joutnal of Clinical  Psychiatry, 70, 12-18.
  • Adler, L.A., Liebowitz, M., Kronenberger, W., Qiao, M, Rubin, R., Hollandbeck, M., et al. (2009). Atomoxetine Treatment in Adults with Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder and Comorbid Social Anxiety Disorder. Depression and Anxiety, 26, 212–221.
  • Adler, L.A., Spencer, T., McGough, J.J., Jiang, H., i Muniz, R. (2009). Long-Term Effectiveness and Safety of Dexmethylphenidate Extended-Release Capsules in Adult ADHD. Journal of Attention Disorders, 12, 449-459.
  • Barkley, R.A.  (2009). Attention Deficit Hyperactivity Disorder in Adults. The latest assessment and treatment strategies. Massachusetts: Jones and Barlett Publishers.
  • Barkley, R.A. i Brown, T.E. (2008). Unrecognized attention-deficit/hyperactivity disorder in adults presenting with other psychiatric disorders. CNS Spectrum, 13, 977-84.
  • Blasé, S.L., Gilbert, A.N., Anastopoulos, A.D., Costello, E.J., Hoyle, R.H., Swartzwelder, H.S. et al. (2009). Self-Reported ADHD and Adjustment in College Cross-sectional and Longitudinal Findings. Journal of Attention Disorders, 13, 297-309.
  • Brown, T.E. (2009).  ADD/ADHD and Impaired Executive Function in Clinical Practice. Current Attention Disorder Reports, 1, 37–41.
  • Brown, T.E., Reichel, P.C. i Quinlan, D.M. (2009) Brown Executive Function             Impairments in High IQ  Adults With ADHD. Journal of Attention Disorders, 13, 161-167.
  • Dopheide, J.A. i Pliszka S.R. (2009). Attention-deficit-hyperactivity disorder: an update.  Pharmacotherapy. 29, 656-79. 
  • DuPaul, G.J., Weyandt, LL., O’Dell, S.M. i Varejao, M. (2008). College Students With ADHD. Current Status and Future Directions. Journal of Attention Disorders, 13, 234-250.
  • Durell, T., Adler, L.A., Wilens, T., Paczkowski, M. i Schuh, K.(2010). Atomoxetine Treatment for ADHD Younger Adults Compared With Older Adults. Journal of Attention Disorders, 13, 401-406.
  • Farah, L.G., Fayyad, J.A., Eapen, V., Cassir, Y., Salamoun, M., Tabet, C.C., et al. (2009). ADHD in the Arab World A Review of Epidemiologic Studies. Journal of Attention Disorders, 13, 211-222.
  • Chiesa, A. i Serretti, A. (2009). A systematic review of neurobiological and clinical features of mindfulness meditations. Psychological Medicine. 27, 1-14.
  • Ficks, C.A. i Waldman, I.D.  (2009). Gene-environment interactions in attention-deficit/hyperactivity disorder. Current Psychiatry Reports, 11, 387-92.
  • Franke, B., Vasquez, A.A., Johansson, S., Hoogman, M., Romanos, J., Boreatti-Hümmer, A., et al. (2010). Multicenter analysis of the SLC6A3/DAT1 VNTR haplotype in persistent ADHD suggests differential involvement of the gene in childhood and persistent ADHD. Neuropsychopharmacology. 5, 656-64.
  • Gibbins, C. i Weiss, M. (2009). Clinical Recommendations in Current Practice Guidelines for Diagnosis and Treatment of ADHD in Adults. Current Attention Disorders Reports, 1, 116-122.
  • Goodman, D. (2009). Adult ADHD and comorbid depressive disorders: diagnostic challenges and treatment options. CNS Spectrum, 5-7.
  • Goodman, D.W. i Thase, M.E. (2009). Recognizing ADHD in adults with comorbid mood disorders: implications for identification and management. Postgraduated Medicine. 121, 73-82.
  • Gropper, R.J. i Tannock, R. (2008). A Pilot Study of Working Memory and Academic Achievement in College Students With ADHD. Journal of Attention Disorders, 12, 574-581.
  • Gudjonsson, G.H., Sigurdsson, J.F., Eyjolfsdottir, G.A., Smar.i, J. i Young, S. (2009). The Relationship Between Satisfaction With Life, ADHD Symptoms, and Associated Problems Among University Students. Journal of Attention Disorders, 12, 507-515.
  • Kubik, J.A. (2009).Efficacy of ADHD Coaching for Adults With ADHD. Journal of Attention Disorders, 13, 442-53.
  • Mahajan, N., Hong, N., Wigal, T.L. i Gehricke, J.G. (2009). Hyperactive-Impulsive Symptoms Associated With Self-Reported Sleep Quality in Nonmedicated Adults With ADHD. Journal of Attention Disorder. Epub ahead of print.
  • McCarthy, S., Cranswick, N., Potts, L,. Taylor, E. i Wong, IC. (2009). Mortality associated with attention-deficit hyperactivity disorder (ADHD) drug treatment: a retrospective cohort study of children, adolescents and young adults using the general practice research database. Drug Safety, 32, 1097-100.
  • Meaux, J.B., Green, A. i Broussard, L. (2009). ADHD in the college student: a block in the road. Journal of Psychiatric and Mental Health Nursing, 16, 248-56.
  • Murphy, K., Ratey, N., Maynard, A., Sussman, S. i Wright, S.D. (2010). Coaching for ADHD. Journal of  Attention  Disorder, 13, 546.
  • Norwalk, K., Norvilitis, J.M., i MacLean, M.G. (2009). ADHD Symptomatology and Its Relationship to Factors Associated With College Adjustment. Journal of Attention Disorders, 13, 251-258.
  • Pagoto, S.L., Curtin, C., Lemon, S.C., Bandini, L.G., Schneider, K.L., Bodenlos, J.S. et al. (2009). Association between adult attention deficit/hyperactivity disorder and obesity in the US population. Obesity, 17, 539-44.
  • Pollak, Y., Kroyzer, N., Yakir, A. i Friedler M. (2009). Testing possible mechanisms of deficient supra-second time estimation in adults with attention-deficit/hyperactivity disorder. Neuropsychology, 23, 679-686.
  • Ponsa, I., Ramos-Quiroga, J.A., Ribasés, M. Bosch, R., Bielsa, A., Ordeig, M.T., et al. (2009). Absence of cytogenetic effects in children and adults with attention-deficit/hyperactivity disorder treated with methylphenidate. Journal of Mutation Research/Fundamental and Molecular Mechanisms of Mutagenesis, 666, 44-9.
  • Rabiner, D.L., Anastopoulos, A.D., Costello, E.J., Hoyle, R.H., McCabe, S.E., i Swartzwelder, H.S (2009a). The Misuse and Diversion of Prescribed ADHD Medications by College Students. Journal of Attention Disorders, 13, 144-153.
  • Rabiner, D.L., Anastopoulos, A.D., Costello, E.J., Hoyle, R.H., McCabe, S.E., i Swartzwelder, H.S. (2009b). Motives and Perceived Consequences of Nonmedical. ADHD Medication Use by College Students Are Students Treating Themselves for Attention Problems? Journal of Attention Disorders, 13, 259-270.
  • Ramos-Quiroga, J.A., Corominas, M., Castells ,X., Bosch, R. i Casas, M. (2009). OROS methylphenidate for the treatment of adults with attention-deficit/hyperactivity disorder. Expert Review Neurotherapeutics, 9, 1121-31.
  • Ramos-Quiroga, J.A., Daigre, C., Valero, S., Bosch, R., Gómez-Barros, N., Nogueira, M., et al. (2009). Validation of the Spanish version of the attention deficit hyperactivity disorder adult screening scale (ASRS v. 1.1): a novel scoring strategy. Revista de Neurologia, 48, 449-52.
  • Ramsay, J.R. (2009). Nonmedication Treatments for Adult ADHD. Evaluating Impact on Daily Functioning and Well-Being. Washington: American Psychological Association.
  • Ramsay, J.R. (2009). Evidence-Based Psychosocial treatments for Adults ADHD review. Current Attention Disorders Reports, 1. 
  • Rogers, E.S., Spalding,  S.L., Eckard, A.  i Wallace , L.S. (2009). Are Patient-            Administered Attention Deficit Hyperactivity Disorder Scales Suitable for Adults?            Journal of Attention Disorders, 13, 168-174.
  • Roy, M., Dillo, W., Bessling, S., Emrich, H.M. i Ohlmeier, M.D. (2009). Effective Methylphenidate Treatment of an Adult Asperger’s Syndrome and a Comorbid ADHD. A Clinical Investigation With fMRI. Journal of Attention Disorders, 12, 381-385.
  • Safren, S.A., Sprich, S.E., Cooper-Vince, C., Knouse, L.E. i Lerner, J.A. (2010). Life Impairments in Adults With Medication-Treated ADHD. Journal of Attention Disorders, 13, 524-531.
  • Salgado, C.A., Bau, C.H., Grevet, E.H., Fischer, A.G., Victor, M.M., Kalil, K.L., et al. (2009). Inattention and hyperactivity dimensions of ADHD are associated with different personality profiles. Psychopathology, 42, 108-112.
  • Shifrin, J.G., Proctor, B.E. i Prevatt, F.F. (2010). Work Performance Differences Between College Students With and Without ADHD. Journal of Attention Disorders, 13, 489-496.
  • Sitholey, P.,  Agarwal, V. i  Sharma, S. (2009). An exploratory clinical study of adult attention deficit/hyperactivity disorder from India. Indian Journal of Medical Research. 129, 83-8.
  • Smalley, S.L., Loo, S.K., Hale, T.S., Shrestha ,A., McGough, J., Flook, L. et al. (2009). Mindfulness and attention deficit hyperactivity disorder. Journal of Clinical Psychologist, 65, 1087-98.
  • Smith, AK., Mick, E. i Faraone, S.V. (2009). Advances in genetic studies of attention-deficit/hyperactivity disorder. Current Psychiatry Reports, 11, 143-8.
  • Solanto, M., Marks, D.J., Wasserstein, J., Mitchell, K., Abikoff, J., Alvir, J.M. et al. (2010). Efficacy of Meta-Cognitive Therapy for Adult ADHD. American Journal of  Psychiatry. Epub ahead of print.
  • Surman, C.B., Adamson, J.J., Petty, C., Biederman, J., Kenealy, D.C., Levine, M., et al. (2009). Association between attention-deficit/hyperactivity disorder and sleep impairment in adulthood: evidence from a large controlled study. Journal of Clinical Psychiatry, 70, 1523-9.
  • Tourjman, S.V. i Bilodeau, M. (2009). Improvement With Duloxetine in an Adult ADHD Patient. Journal of Attention Disorders, 13, 95-96.
  • Tuckman, A. (2009). More Attention, Less Deficit: Success Strategies for Adults with ADHD. Florida: Specialty Press inc.
  • Verbeeck, W., Tuinier, S. i Bekkering, G.E. (2009). Antidepressants in the treatment of adult attention-deficit hyperactivity disorder: a systematic review. Advances in Therapy, 26, 170-84.
  • Vitiello, B. (2009). ADHD Psychopharmacology Across the Lifespan. Current Attention Disorders Reports, 1, 69-74.
  • Yates, W.R., Lund, B.C., Johnson, C., Mitchell, J. i McKee, P. (2009) Attention-deficit hyperactivity symptoms and disorder in eating disorder inpatients. International Journal of Eating Disorders, 42, 375-8.
  • Waite, E. (2009). Cultural Proficiency: A Hispanic Woman with ADHD A Case example. Journal of  Attention Disorder, 13, 424 – 432.
  • Weyandt, L.L., Janusis, G., Wilson, K.G., Verdi, G., Paquin, G,. Lopes, J., et al. (2009). Nonmedical Prescription Stimulant Use Among a Sample of College Students. Relationship With Psychological Variables. Journal of Attention Disorders, 13, 284-296.
  • Wigal, S.B. (2009). Efficacy and safety limitations of attention-deficit hyperactivity disorder pharmacotherapy in children and adults.  CNS Drugs, 23, Suppl 1, 21-31.
  • Wilens, T.E., Biederman ,J., Faraone, S.V., Martelon, M., Westerberg, D. i Spencer, T.J. (2009). Presenting ADHD symptoms, subtypes, and comorbid disorders in clinically referred adults with ADHD. Journal of Clinical Psychiatry, 70, 1557-62.
  • Wolf, L.E., Simkowitz, P. i Carlson, H (2009). College students with attention-deficit/hyperactivity disorder. Current Psychiatry Reports, 11, 415-21.
  • Zepf,  F.D. (2009). Attention deficit-hyperactivity disorder and early-onset bipolar disorder: two facets of one entity? Dialogues in Clinical Neurosciences, 11, 63-72.