9.1. TDAH en la infància

Mateu Servera

Departament de Psicologia i Institut Universitari d’Investigació en Ciències de la Salut, Universitat de les Illes Balears


9.1.1. L’etiopatogènia genètica del TDAH
A la revisió de l’any 2008 ja remarcaven la importància que tindria per al TDAH, i la resta de trastorns psicopatològics, la metodologia que comporten els estudis d’associació del genoma complet (GWAS). En el cas específic del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) l’International Multi-Site ADHD Gene (IMAGE) Project lidera, aquesta línia de treball absolutament prioritària en l’etiopatogènia del trastorn. Doncs bé, l’any passat es va publicar una revisió sobre l’estat de la qüestió tan preocupant com activadora per als investigadors en aquest camp (Franke, Neale, i Faraone, 2009). Encara que sembla concloent que l’heredabilitat del TDAH està fixada en el 76% les anàlisis per a vincular-la a gens específics, després de 15 anys de feina intensa, han donat resultat molt minsos. En un estudi de metanàlisi (Gizer, Ficks, i Waldman, 2009) es conclou que disposem d’evidències relatives de vincles del TDAH amb els gens DAT1, DRD4, DRD5, 5HTT, HTR1B i SNAP25. Una segona part del mateix estudi va consistir en analitzar l’heterogeneïtat entre els estudis en les grandàries de l’efecte per a cada gen candidat atès que la seva presència pot suggerir l’existència de variables moderadores que podrien explicar l’ inconsistència dels resultats. Es conclou que en el futur s’hauran d’estudiar moderadors com el subtipus de TDAH, sexe o exposició a factors de risc ambientals. De tota manera, retornat a la metodologia del GWAS, fins a la data se n’han publicat 4 articles basats en el projecte IMAGE i un cinquè basat en adults afectats i normals. Cap dels articles informa d’associacions significatives després de les pertinents correccions estadístiques (Franke, et al., 2009). Aquesta situació, “preocupant” com deia abans, es torna també “activadora” si acceptem que els estudis de genètica potser no ens porten a la implicació directa dels neurotransmissors clàssics però ens suggereixen que mirem als sistema de comunicació cel·lular més bàsics o novedosos: la divisió cel·lular, l’adhesió, la migració, la plasticitat, la polaritat, la transcripció o els processos de remodelació del citoesquelet, etc.
Finalitzem aquest apartat amb l’altra via complementària d’estudis: les interaccions gens-ambient. Una revisió sobre el tema (Ficks i Waldman, 2009) estableix les possibilitats a través de la interacció dels gens amb exposició a tabac o toxines prenatals, baix estatus socioeconòmic, problemes de parella, etc. Tot i que, de moment, en el primer cas els vincles entre gens i exposició prenatals a toxines ha donat resultats controvertits. I en el cas de l’estatus sociocultural baix, el vincle s’ha establert més clarament amb els problemes de lectura que amb els problemes d’atenció (Pennington et al., 2009).

9.1.2. Els factors neurobiològics implicats en el TDAH i el paper discutible dels àcids grassos
Els estudis de neuroimatge segueixen capitalitzant la recerca en aquest àmbit. L’any passat dues revisions dels estudis de neuroimatge estructural ens mostraran, en el primer cas, que el TDAH es relaciona, encara que d’una manera una mica grollera, amb anomalies en la forma de les estructures subcorticals, específicament els ganglis bassals, l’hipocamp i l’amígdala, implicant no només les àrees frontoestriades sinó també el sistema límbic i tot des d’una perspectiva evolutiva en el marc d’un retard en la maduració cortical (Shaw i Rabin, 2009). I, en el segon cas, que la dada més replicada és que la regió prefrontal dreta és de menor grandària en els subjectes amb TDAH i que també hi ha regions que no pertanyen al circuit frontoestriat que són d’interès, com el cos callós o el cerebel (Soliva-Vila i Vilarroya-Oliver, 2009) (Cherkasova i Hechtman, 2009)
De tota manera el component més purament cognitivo-atencional del TDAH segueix estant clarament en el còrtex prefrontal i les seves interaccions amb els lòbuls temporal i parietal, i això, com molt bé revisa Arnsten, té implicacions en la comprensió, l’avaluació i el tractament del trastorn (Arnsten, 2009). Precisament Zimmer (2009) considera que l’estudi de la xarxa frontoestriada té un gran futur a través de l'ús de la tomografia per emissió de positrons (PET), perquè proporciona informació quantitativa única en la resolució espacial de les molècules radiomarcades en el cervell dels pacients o subjectes sans que permetran l'avaluació longitudinal del determinats paràmetres fisiològics. Per a la seva banda, Trip i Wickens (2009) han realitzat una molt destacada revisió de la coneguda manca de sensibilitat dels subjectes amb TDAH a  la demora del reforçaments explicada a través dels mecanismes neurobiològics implicats, i de nou es destaca el paper clau de la dopamina en aquest fet.
Finalment l’any passat tampoc va passar desapercebuda la polèmica que envolta el paper dels àcids grassos poliinsaturats (PUFAs) en el TDAH, com ja explicarem també a la revisió del 2008. En aquest cas la revisió de Milte, Sinn i Howe (2009) resulta especialment interessant quan conclou que, fins al moment, tot i que s’ha informat d’uns nivells anòmals de PUFAs en persones amb distints trastorns (inclòs el TDAH), les comparacions ponderades amb mostres controls no resulten, en el seu conjunt, significatives, com tampoc està clar, com veurem més endavant, que les persones amb aquest nivells més baixos responguin bé als suplements dietètics proposats.

9.1.3. Estudis epidemiològics i clínics
No hi ha massa estudis de prevalença del TDAH per davall dels 6 anys, ni per altres trastorns, de manera que té interès el treball de Lavigne, Lebailly, Hopkins, Gouze, i Binns (2009) amb una mostra de nens de 4 anys i on el TDAH i el trastorn negativista desafiant (ambdós amb els diferents subtipus) foren els més prevalents amb taxes properes al 13%, molt per sobre de l’ansietat generalitzada, per separació, distímia, etc. A l’altra banda, els estudis amb adults destaquen la necessitat d’incrementar la recerca del TDAH entre els estudiants universitaris, perquè sembla que entre un 2-8% d’aquesta població té problemes d’inatenció, un 25% d’aquests estudiants afectats per dificultats d’aprenentatge tindrien problemes relacionats amb el TDAH i un 7% consumeix habitualment psicoestimulants (DuPaul, Weyandt, O'Dell, i Varejao, 2009).
Pel que fa als estudis clínics sobre qualitat de vida dels infants amb TDAH cal remarcar la revisió sistemàtica de Danckaerts que mostra un resultat curiós: segons els pares el trastorn té un  impacte negatiu sobre la qualitat de vida similar al dels trastorns físics severs, però segons els propis nens l’impacte és molt menor (Danckaerts et al., 2010). Finalment destaquem un treball que relaciona el tema de l’enuresi i el TDAH: popularment els clínics l’acostumen a relacionar molt, però hi ha molt poques dades, de fet, com diuen els propis autors, no hi ha taxes de prevalença ben establertes d’enuresi en població infantil. Les conclusions assenyalen que, com era de preveure, hi ha molta relació, més del 6% dels nens i quasi el 3% de les nenes amb TDAH també presenten enumeris, dels quals només un 36% són tractats per aquest problema (Shreeram, He, Kalaydjian, Brothers, i Merikangas, 2009).

9.1.4. Estudis sobre aspectes d’avaluació i diagnòstic
Volk et al. (2009) es fan ressò dels nous subtipus de TDAH que han sorgit a partir de les anàlisis de classes latents (una metodologia factorial que analitza la estructura de les relacions entre variables puntuades categorialment) amb una mostra de 9.675 germans i bessons d’entre 7 i 19 anys i conclouen que matemàticament es justifica la definició de dos subtipus basant-se en la suma dels ítems/criteris del DSM-IV: el subtipus “combinat sever” es forma a partir 11 o més ítems significatius del total de l’escala i 4 o més de la subescala “hiperactivitat/impulsivitat”, i el subtipus “inatent sever” (que al contrari de l’altre no estaria ben detectat per als actuals criteris del DSM-IV) es forma a partir de 6 o més ítems significatius a l’escala “d’inatenció” i menys de 3 de l’escala “hiperactivitat/impulsivitat”. Lubke, Hudziak, Derks, van Bijsterveldt, i Boomsma, 2009 utilitzen una metodologia similar amb una mostra aproximada de 16.500 infants per donar suport a la idea que la simptomatologia bàsica del TDAH reflecteix bàsicament un continu i no categories discretes, de manera que això hauria de tenir importants implicacions diagnostiques.
D’altra banda no és una novetat que Russell Barkley presenti les seves pròpies dades i conclusions de com hauria de ser el diagnòstic del TDAH al DSM-V, i als adults, però sí ho és que ara ho hagi publicat a una revista espanyola (Revista de Neurologia) (Barkley, 2009). Hi ha més treballs en la mateixa línia i en general tots coincideixen en la necessitat d’instaurar un enfocament dimensional complementari (o substitutori)  de l’actual categorial (Swanson, Wigal, i Lakes, 2009).
Per acabar aquest apartat dos treballs sobre aspectes concrets de l’avaluació del TDAH: el primer es sobre els signes neurològics tous (NSS), és a dir, alteracions sensorials o motores discretes que no es poden vincular a cap lesió cerebral específica, que tot hi mantenir molta relació amb el TDAH sempre han tingut un paper polèmic en els protocols d’avaluació. Una revisió sobre el tema conclou la presencia d’una alteració en les xarxes neurals de la inhibició del control motor com a base de la patofisiologia dels NSS en els nens amb TDAH, així com també el paper central de la dopamina en aquests circuits (Pasini i D'Agati, 2009). Finalment l’antiga Restricted Academic Situacion Scale (RASS) de Barkley, que en realitat és un sistema d’observació conductual, ha estat factorialitzada per concloure que en el TDAH “comportamental” hi conviuen dos factors relativament independents: l’activació motora i el desenganxar-se de la tasca (Karama et al., 2009)

9.1.5. Estudis sobre factors explicatius i aspectes conceptuals del TDAH
S’han publicat revisions molt interessant en aquest camp, Artigas-Pallarés (2009), per exemple, revisa els models cognitius subjacents al TDAH i ho relaciona amb la necessitat d’una major comprensió dels efectes dels fàrmacs de tractament amb la idea de que també haurien de tenir efectes sobre els mecanismes cognitius i no purament comportamentals. Martel (2009), per a la seva banda, aborda la comprensió del TDAH des de la perspectiva de la regulació emocional, lligant els dèficits atencionals amb el component de la regulació/control i els d’hiperactivitat/impulsivitat amb els de l’emocionalitat.
La potent escola holandesa segueix estudiant intensament la relació entre processos neuropsicofisiològics, procediments d’aprenentatge i TDAH. Destaquem només tres treballs. En el primer Lumen et alia conclouen que en una mostra de nens amb TDAH, nens d’espectre autista (TEA) i normals no va haver-hi diferències en les taxes d’aprenentatge en una tasca “d’estímul-resposta”, però, al contrari dels normals, els TDAH no es veren afectats per la freqüència i la magnitud dels reforçadors emprats. Els normals, i fins a cert punt els TEA, milloraren rendiment quan els reforçadors foren dispensats de manera discontínua. Ara bé, tant els TDAH com el TEA mostraren dificultats en l’aparellament dels estímuls-resposta que foren independents de les modulacions motivacionals, la qual cosa els autors ho atribueixen a un expectativa de reforçament anormal (Luman, Van Meel, Oosterlaan, Sergeant, i Geurts, 2009). En el segon s’analitzà la inhibició de resposta (tasca de stop) i la sensibilitat al reforçament i el processament d’informació temporal (tasca motivada d’estimació del temps) en infants TDAH, TDAH + TND i normals. Els primers, comparats amb els controls, mostraren més problemes d’inhibició, d’infraestimació del temps i deteriorament del rendiment en reforçament i càstig. Els TDAH+TND mostraren tendència similar als TDAH front al controls, però a més se’n diferenciaren dels primers en un major deteriorament de la variabilitat d’estimació del temps i milloraren rendiment (de manera exagerada) en condicions de reforçament (Luman et al., 2009). Finalment, en un altre estudi interessant s’observà que tot i que els nens TDAH i normals rendien millor sobre una tasca atencional quan estaven en condicions de feedback, l’esperable decrement millorat de la resposta cardíaca evocada en els assajos amb error només es va observà en els normals i no en els TDAH en cap de les condicions de feedback (reforçament o càstig), excepte en el cas d’estar medicats amb el metilfenidat (Groen, Mulder, Wijers, Minderaa, i Althaus, 2009).
Altres resultats interessant en al mateixa línia de recerca obtinguts el darrer any han estat els següents: l’escala de conductes d’inatenció va predir la preferència cap a reforçadors petits i immediats en una mostra gran d’infants, tant per nens com per nenes, mentre un índex d’aversió a la demora només s’hi va associar en el cas dels nens. L’escala de conductes d’hiperactivitat/impulsivitat només es va associar amb un índex d’impulsivitat d’elecció en el cas de les nenes (Paloyelis, Asherson, i Kuntsi, 2009). D’altra banda, des d’un punt de vista evolutiu, un pobre rendiment sobre mesures de resistència a la temptació, demora de la gratificació, inhibició de resposta, atenció i planificació obtingut en una mostra d’infants des dels 36 mesos fins a 1er de primària fou un bon predictor dels símptomes del TDAH a 3er de primària (Campbell i von Stauffenberg, 2009).
En el marc dels estudis dels factors més estrictament neurobiològics destaquen alguns resultats a tenir en compte: l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA), sovint més treballat sobre els trastorns internalitzats, té cada vegada més pes en el TDAH a través de la mesura del cortisol: sembla que els infants TDAH comòrbids amb problemes d’ansietat presenten un increment de la reactivitat del cortisol en front dels TDAH comòrbids amb problemes de conducta, tot i que les anàlisis per subtipus de TDAH han resultat més confuses i empenyen a incrementar esforços en aquesta línia (Hastings, Fortier, Utendale, Simard, i Robaey, 2009). D’altra banda el concepte de “effortful control” (EC), la funció d’autorregulació dintre del temperament, també ha rebut atenció. En general s’ha observat que els nens que puntuen més baix en els qüestionaris d’EC, i no tant els que ho fan en els de “control atencional”, fan més errades en tasques Go/No-Go i, sobretot, presenten menor amplitud de les ones N2 o P3 mesurades a través de potencials evocats i guarden fins i tot més relació amb els símptomes TDAH (Wiersema i Roeyers, 2009).
Per acabar aquest apartat cal destacar que al voltant de la recerca sobre la comprensió del TDAH en el marc de la neuroimatge i l’enfocament dels endofenotips, Castellanos, Kelly i Milham (2009) fan una acurada revisió del fenomen de la connectivitat funcional en estat de repòs, la variabilitat intrasubjectes i les imatges del tensor de difusió i conclouen que aquesta línia de treball constitueix una via sòlida per avançar en el coneixement de la patofisiologia del TDAH i el seu fraccionament endofenotípic, tot i que fins ara els resultats són molt preliminars.

9.1.6. Estudis sobre el tractament farmacològic del TDAH
Sens dubte l’estrella en aquest apartat és la publicació del seguiment a 6-8 anys dels infants reclutats en el seu moment per formar part de l’estudi MTA (Molina et al., 2009). En gairebé totes les comparacions els grups de tractament originalment assignats a l’atzar (farmacologia, tractament conductual, combinat o comunitari) no van diferir significativament en les mesures preses (per exemple, rendiment escolar, hospitalitzacions psiquiàtriques i altres resultats clínicament rellevants). Per tant, es conclou que el tipus de tractament o la intensitat del mateix fets durant 14 mesos a infants entre 7 i 10 anys no prediuen el seu funcionament 6 ó 8 anys després. És més, malgrat que les millores sobre la línia base inicial s’han mantingut el grup de TDAH ha seguit presentant pitjors resultats en el 91% de les variables mesurades en front d’un grup normatiu que es va establir als 24 mesos d’iniciat el projecte i del que també se n’ha fet seguiment. Els infants amb avantatge sociodemogràfica o comportamental (és a dir, amb la millor resposta al tractament, fos quin fos) són el que tingueren la millor prognosi. Més dramàtiques són les conclusions sobre els efectes dels psicofàrmacs a llarg termini: llevat del rendiment en matemàtiques, els infants que seguiren amb medicació no obtingueren millors resultats que els seus companys no medicats. Per tant, tot i que el MTA va proporcionar evidència de la superioritat de la medicació amb metilfenidat (això sí, dispensat en condicions “experimentals” prou diferents de les habituals), sobre el tractament conductual, comunitari i fins i tot combinat per aconseguir millores en la simptomatologia TDAH, el mateix estudi ara descobreix que els beneficis a llarg termini de la medicació són molt minsos, fins i tot nuls amb molts de casos. Es reflexiona sobre la necessitat d’abordar nous paradigmes d’intervenció en l’adolescència.
De tota manera la investigació amb nens TDAH amb el metilfenidat (MTD) ha seguit tenint un paper rellevant. En concret els resultats més destacats han servit per mostrar com el MTD millora la resposta d’inhibició però no l’estil de processament reflexiu-impulsiu (DeVito et al., 2009), normalitza problemes d’activació i connectivitat funcional mesurats amb fMRI (si bé la mostra només fou de 13 infants) (Rubia et al., 2009) i, en el cas dels preescolars, en una mostra de TDAH amb trastorns generalitzat del desevolupament o retard mental fou relativament eficaç i segur (en aquest cas més discutible, perquè tot i que només un infant hagué d’abandonar l’estudi la meitat dels nens presentaren efectes secundaris), si bé amb una resposta més subtil i variable que amb nens més grans (Ghuman et al., 2009).
Waschbusch, Pelham, Waxmonsky i Johnston (2009) es plantegen i responen una qüestió més novedosa: hi ha efecte placebo en els estudis de tractament del TDAH amb medicació?. I la resposta és que sí, que pares i educadors a l’hora de reflectir la seva avaluació sobre el comportament de l’infant es veuen influïts per aquest efecte que normalment no ha estat controlat fins ara. Walitza et al. (2010) també es fan una pregunta interessant: presenta el tractament a llarg termini amb MTD efectes de mutagenicitat (és a dir, la propietat de provocar canvis permanents en les característiques genètiques)?. La resposta és que, tot i haver-hi algun estudi que ha detectat dany citogenètic, en la mostra dels autors i la revisió que fan això no es dóna.     De tota manera els resultats no poden ser considerats definitius atesa la manca d’estudis i les mostres encara relativament petites.
Per acabar la part de farmacologia cal destacar dues revisions. Wigal (2009) posa al dia els coneixements que tenim actualment sobre l’eficàcia i la seguretat dels fàrmacs i analitza les seves limitacions. Un treball de primer ordre per als qui treballen en aquesta línia. I la de Garnock-Jones i Keating (2009) revisa tot el que tenim de l’atomoxetina i, ho contraposa, al MTD per defensar-ne de manera súbtil la seva controvertida superioritat.

9.1.7. Estudis sobre el tractament psicològic del TDAH i altres opcions
Els programes d’entrenament conductual per a pares i educadors ja estan prou contrastats com a una eina relativament eficaç per millorar els problemes de comportament associats al TDAH. Ara el que es fa es treballar sobre poblacions més específiques i observar-ne els resultats, algunes vegades discutibles. Per exemple, Chacko et al. (2009) els aplicaren amb mares sense parella i observaren pocs efectes sobre el comportament dels seus fills. En canvi amb preescolars els resultats han estat millors, tant el Revised New Forest Parenting Programe (Thompson et al., 2009) com el Parent-Child Interaction Therapy (Matos, Bauermeister, i Bernal, 2009) han presentat bons resultats. Daley et alia han publicat una revisió sobre l’estat de la qüestió del TDAH amb preescolars amb prou referències a l’ús positiu dels programes per a pares (Daley, Jones, Hutchings, i Thompson, 2009). També són relativament comuns els programes a l’àmbit escolar, encara que no tant com al familiar. En aquest sentit la revisió de Power, Tresco, i Cassano (2009) és molt recomanable perquè posa al dia els procediments més utilitzats, els resultats i, sobretot, les diferències entre preescolars, escolars i adolescents.
Fora de l’àmbit més estrictament conductual ja és habitual que destaquin treballs de tractament a dos àmbits molt controvertits: el neurofeedback i el complements dietètics. En el cas del neurofeedback el darrer any ens ha deixat un parell de treballs interessants del ja conegut grup de Gottingen, a Alemanya i que han servit per determinar tant l’eficàcia dels habituals protocols emprats: theta/beta i SCP (slow cortical potential) (Gevensleben, Holl, Albrecht, Vogel et al., 2009) com la diferent contribució de cada un sobre l’activitat cerebral i la seva repercussió comportamental (Gevensleben, Holl, Albrecht, Schlamp et al., 2009). Sense dubte treballs molt interessants però crec que encara insuficients per a la comunitat científica.
També encara genera dubtes a la comunitat científica l’ús de la coneguda dieta “few foods” per millorar els símptomes del TDAH però això no desanima al grup holandès de Pelsser. En un estudi controlat i aleatoritzat, però necessàriament obert (en realitat és molt difícil fer-lo cec) 79 infants milloraren símptomes del TDAH i problemes de comportament amb una versió de la few foods que durant cinc setmanes només els va permetre ingerir: arròs, gall dindi, xai, verdures, fruites, margarina, hortalisses, oli, te, suc de pera i aigua (Pelsser et al., 2009). Si aquesta opció us sembla massa dura es pot optar per als suplements dietètics amb àcids grassos poliinsaturats (omega 3 i 6), però en aquest cas malgrat trobeu alguns estudis amb resultats favorables (Johnson, Ostlund, Fransson, Kadesjo, i Gillberg, 2009), les revisions sistemàtiques els posen molt en dubte (Raz i Gabis, 2009).
Per acabar l’inesgotable ventall d’alternatives als símptomes TDAH vull destacar que està en marxa un treball basat amb la NET (Neuro Emotional Technique), una branca de la quiropràctica, que serà sotmesa a un estudi controlat i aleatoritzat doble cec per un grup australià (Karpouzis, Pollard, i Bonello, 2009) i que possiblement serà objecte de les nostres futures revisions. Tot i que l’imperi psicofarmacològic sembla cada cop més fort, no cessen, com podeu comprovar, els intents alternatius.

El millor de l’any

La lectura obligatòria:
  • Molina, B. S., Hinshaw, S. P., Swanson, J. M., Arnold, L. E., Vitiello, B., Jensen, P. S., et al. (2009). The MTA at 8 years: prospective follow-up of children treated for combined-type ADHD in a multisite study. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(5), 484-500
Pel que fa a aspectes d’etiopatogènia, conceptualització i comprensió del trastorns caldria llegir:
  • Franke, B., Neale, B. M., i Faraone, S. V. (2009). Genome-wide association studies in ADHD. Hum Genet, 126(1), 13-50
  • Arnsten, A. F. (2009). Toward a new understanding of attention-deficit hyperactivity disorder pathophysiology: an important role for prefrontal cortex dysfunction. CNS Drugs, 23 Suppl 1, 33-41.
  • Luman, M., van Noesel, S. J., Papanikolau, A., Van Oostenbruggen-Scheffer, J., Veugelers, D., Sergeant, J. A., et al. (2009). Inhibition, reinforcement sensitivity and temporal information processing in ADHD and ADHD+ODD: evidence of a separate entity? J Abnorm Child Psychol, 37(8), 1123-1135

Pel que fa a aspectes d’avaluació i diagnòstic:
  • Volk, H. E., Todorov, A. A., Hay, D. A., i Todd, R. D. (2009). Simple identification of complex ADHD subtypes using current symptom counts. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(4), 441-450

I, finalment, pel que fa al tractament:
  • Wigal, S. B. (2009). Efficacy and safety limitations of attention-deficit hyperactivity disorder pharmacotherapy in children and adults. CNS Drugs, 23 Suppl 1, 21-31
  • Gevensleben, H., Holl, B., Albrecht, B., Vogel, C., Schlamp, D., Kratz, O., et al. (2009). Is neurofeedback an efficacious treatment for ADHD? A randomised controlled clinical trial. J Child Psychol Psychiatry, 50(7), 780-789

Referències
  • Arnsten, A. F. (2009). Toward a new understanding of attention-deficit hyperactivity disorder pathophysiology: an important role for prefrontal cortex dysfunction. CNS Drugs, 23 Suppl 1, 33-41.
  • Artigas-Pallares, J. (2009). [Cognitive models in attention deficit hyperactivity disorder]. Rev Neurol, 49(11), 587-593.
  • Barkley, R. A. (2009). [Advances in the diagnosis and subtyping of attention deficit hyperactivity disorder: what may lie ahead for DSM-V]. Rev Neurol, 48 Suppl 2, S101-106.
  • Campbell, S. B., i von Stauffenberg, C. (2009). Delay and inhibition as early predictors of ADHD symptoms in third grade. J Abnorm Child Psychol, 37(1), 1-15.
  • Castellanos, F. X., Kelly, C., i Milham, M. P. (2009). The restless brain: attention-deficit hyperactivity disorder, resting-state functional connectivity, and intrasubject variability. Can J Psychiatry, 54(10), 665-672.
  • Chacko, A., Wymbs, B. T., Wymbs, F. A., Pelham, W. E., Swanger-Gagne, M. S., Girio, E., et al. (2009). Enhancing traditional behavioral parent training for single mothers of children with ADHD. J Clin Child Adolesc Psychol, 38(2), 206-218.
  • Cherkasova, M. V., i Hechtman, L. (2009). Neuroimaging in attention-deficit hyperactivity disorder: beyond the frontostriatal circuitry. Can J Psychiatry, 54(10), 651-664.
  • Daley, D., Jones, K., Hutchings, J., i Thompson, M. (2009). Attention deficit hyperactivity disorder in pre-school children: current findings, recommended interventions and future directions. Child Care Health Dev, 35(6), 754-766.
  • Danckaerts, M., Sonuga-Barke, E. J., Banaschewski, T., Buitelaar, J., Dopfner, M., Hollis, C., et al. (2010). The quality of life of children with attention deficit/hyperactivity disorder: a systematic review. Eur Child Adolesc Psychiatry, 19(2), 83-105.
  • DeVito, E. E., Blackwell, A. D., Clark, L., Kent, L., Dezsery, A. M., Turner, D. C., et al. (2009). Methylphenidate improves response inhibition but not reflection-impulsivity in children with attention deficit hyperactivity disorder (ADHD). Psychopharmacology (Berl), 202(1-3), 531-539.
  • DuPaul, G. J., Weyandt, L. L., O'Dell, S. M., i Varejao, M. (2009). College students with ADHD: current status and future directions. J Atten Disord, 13(3), 234-250.
  • Ficks, C. A., i Waldman, I. D. (2009). Gene-environment interactions in attention-deficit/hyperactivity disorder. Curr Psychiatry Rep, 11(5), 387-392.
  • Franke, B., Neale, B. M., i Faraone, S. V. (2009). Genome-wide association studies in ADHD. Hum Genet, 126(1), 13-50.
  • Garnock-Jones, K. P., i Keating, G. M. (2009). Atomoxetine: a review of its use in attention-deficit hyperactivity disorder in children and adolescents. Paediatr Drugs, 11(3), 203-226.
  • Gevensleben, H., Holl, B., Albrecht, B., Schlamp, D., Kratz, O., Studer, P., et al. (2009). Distinct EEG effects related to neurofeedback training in children with ADHD: a randomized controlled trial. Int J Psychophysiol, 74(2), 149-157.
  • Gevensleben, H., Holl, B., Albrecht, B., Vogel, C., Schlamp, D., Kratz, O., et al. (2009). Is neurofeedback an efficacious treatment for ADHD? A randomised controlled clinical trial. J Child Psychol Psychiatry, 50(7), 780-789.
  • Ghuman, J. K., Aman, M. G., Lecavalier, L., Riddle, M. A., Gelenberg, A., Wright, R., et al. (2009). Randomized, placebo-controlled, crossover study of methylphenidate for attention-deficit/hyperactivity disorder symptoms in preschoolers with developmental disorders. J Child Adolesc Psychopharmacol, 19(4), 329-339.
  • Gizer, I. R., Ficks, C., i Waldman, I. D. (2009). Candidate gene studies of ADHD: a meta-analytic review. Hum Genet, 126(1), 51-90.
  • Groen, Y., Mulder, L. J., Wijers, A. A., Minderaa, R. B., i Althaus, M. (2009). Methylphenidate improves diminished error and feedback sensitivity in ADHD: An evoked heart rate analysis. Biol Psychol, 82(1), 45-53.
  • Hastings, P. D., Fortier, I., Utendale, W. T., Simard, L. R., i Robaey, P. (2009). Adrenocortical functioning in boys with attention-deficit/hyperactivity disorder: examining subtypes of ADHD and associated comorbid conditions. J Abnorm Child Psychol, 37(4), 565-578.
  • Johnson, M., Ostlund, S., Fransson, G., Kadesjo, B., i Gillberg, C. (2009). Omega-3/omega-6 fatty acids for attention deficit hyperactivity disorder: a randomized placebo-controlled trial in children and adolescents. J Atten Disord, 12(5), 394-401.
  • Karama, S., Ben Amor, L., Grizenko, N., Ciampi, A., Mbekou, V., Ter-Stepanian, M., et al. (2009). Factor structure of the restricted academic situation scale: implications for ADHD. J Atten Disord, 12(5), 442-448.
  • Karpouzis, F., Pollard, H., i Bonello, R. (2009). A randomised controlled trial of the Neuro Emotional Technique (NET) for childhood Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD): a protocol. Trials, 10, 6.
  • Lavigne, J. V., Lebailly, S. A., Hopkins, J., Gouze, K. R., i Binns, H. J. (2009). The prevalence of ADHD, ODD, depression, and anxiety in a community sample of 4-year-olds. J Clin Child Adolesc Psychol, 38(3), 315-328.
  • Lubke, G. H., Hudziak, J. J., Derks, E. M., van Bijsterveldt, T. C., i Boomsma, D. I. (2009). Maternal ratings of attention problems in ADHD: evidence for the existence of a continuum. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(11), 1085-1093.
  • Luman, M., Van Meel, C. S., Oosterlaan, J., Sergeant, J. A., i Geurts, H. M. (2009). Does reward frequency or magnitude drive reinforcement-learning in attention-deficit/hyperactivity disorder? Psychiatry Res, 168(3), 222-229.
  • Luman, M., van Noesel, S. J., Papanikolau, A., Van Oostenbruggen-Scheffer, J., Veugelers, D., Sergeant, J. A., et al. (2009). Inhibition, reinforcement sensitivity and temporal information processing in ADHD and ADHD+ODD: evidence of a separate entity? J Abnorm Child Psychol, 37(8), 1123-1135.
  • Martel, M. M. (2009). Research review: a new perspective on attention-deficit/hyperactivity disorder: emotion dysregulation and trait models. J Child Psychol Psychiatry, 50(9), 1042-1051.
  • Matos, M., Bauermeister, J. J., i Bernal, G. (2009). Parent-child interaction therapy for Puerto Rican preschool children with ADHD and behavior problems: a pilot efficacy study. Fam Process, 48(2), 232-252.
  • Milte, C. M., Sinn, N., i Howe, P. R. (2009). Polyunsaturated fatty acid status in attention deficit hyperactivity disorder, depression, and Alzheimer's disease: towards an omega-3 index for mental health? Nutr Rev, 67(10), 573-590.
  • Molina, B. S., Hinshaw, S. P., Swanson, J. M., Arnold, L. E., Vitiello, B., Jensen, P. S., et al. (2009). The MTA at 8 years: prospective follow-up of children treated for combined-type ADHD in a multisite study. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(5), 484-500.
  • Paloyelis, Y., Asherson, P., i Kuntsi, J. (2009). Are ADHD symptoms associated with delay aversion or choice impulsivity? A general population study. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(8), 837-846.
  • Pasini, A., i D'Agati, E. (2009). Pathophysiology of NSS in ADHD. World J Biol Psychiatry, 10(4 Pt 2), 495-502.
  • Pelsser, L. M., Frankena, K., Toorman, J., Savelkoul, H. F., Pereira, R. R., i Buitelaar, J. K. (2009). A randomised controlled trial into the effects of food on ADHD. Eur Child Adolesc Psychiatry, 18(1), 12-19.
  • Pennington, B. F., McGrath, L. M., Rosenberg, J., Barnard, H., Smith, S. D., Willcutt, E. G., et al. (2009). Gene X Environment Interactions in Reading Disability and Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder. Developmental Psychology, 45(1), 77-89.
  • Power, T. J., Tresco, K. E., i Cassano, M. C. (2009). School-based interventions for students with attention-deficit/hyperactivity disorder. Curr Psychiatry Rep, 11(5), 407-414.
  • Raz, R., i Gabis, L. (2009). Essential fatty acids and attention-deficit-hyperactivity disorder: a systematic review. Dev Med Child Neurol, 51(8), 580-592.
  • Rubia, K., Halari, R., Cubillo, A., Mohammad, A. M., Brammer, M., i Taylor, E. (2009). Methylphenidate normalises activation and functional connectivity deficits in attention and motivation networks in medication-naive children with ADHD during a rewarded continuous performance task. Neuropharmacology, 57(7-8), 640-652.
  • Shaw, P., i Rabin, C. (2009). New insights into attention-deficit/hyperactivity disorder using structural neuroimaging. Curr Psychiatry Rep, 11(5), 393-398.
  • Shreeram, S., He, J. P., Kalaydjian, A., Brothers, S., i Merikangas, K. R. (2009). Prevalence of enuresis and its association with attention-deficit/hyperactivity disorder among U.S. children: results from a nationally representative study. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(1), 35-41.
  • Soliva-Vila, J. C., i Vilarroya-Oliver, O. (2009). [Structural magnetic resonance imaging findings as an aid to explain the neurobiology of attention deficit hyperactivity disorder: towards the identification of a neuroanatomical phenotype]. Rev Neurol, 48(11), 592-598.
  • Swanson, J. M., Wigal, T., i Lakes, K. (2009). DSM-V and the future diagnosis of attention-deficit/hyperactivity disorder. Curr Psychiatry Rep, 11(5), 399-406.
  • Thompson, M. J., Laver-Bradbury, C., Ayres, M., Le Poidevin, E., Mead, S., Dodds, C., et al. (2009). A small-scale randomized controlled trial of the revised new forest parenting programme for preschoolers with attention deficit hyperactivity disorder. Eur Child Adolesc Psychiatry, 18(10), 605-616.
  • Volk, H. E., Todorov, A. A., Hay, D. A., i Todd, R. D. (2009). Simple identification of complex ADHD subtypes using current symptom counts. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry, 48(4), 441-450.
  • Walitza, S., Kampf, K., Oli, R. G., Warnke, A., Gerlach, M., i Stopper, H. (2010). Prospective follow-up studies found no chromosomal mutagenicity of methylphenidate therapy in ADHD affected children. Toxicol Lett, 193(1), 4-8.
  • Waschbusch, D. A., Pelham, W. E., Jr., Waxmonsky, J., i Johnston, C. (2009). Are there placebo effects in the medication treatment of children with attention-deficit hyperactivity disorder? J Dev Behav Pediatr, 30(2), 158-168.
  • Wiersema, J. R., i Roeyers, H. (2009). ERP correlates of effortful control in children with varying levels of ADHD symptoms. J Abnorm Child Psychol, 37(3), 327-336.
  • Wigal, S. B. (2009). Efficacy and safety limitations of attention-deficit hyperactivity disorder pharmacotherapy in children and adults. CNS Drugs, 23 Suppl 1, 21-31.
  • Zimmer, L. (2009). Positron emission tomography neuroimaging for a better understanding of the biology of ADHD. Neuropharmacology, 57(7-8), 601-607.