Romans

ELS ROMANS I LA ROMANITZACIÓ

Els romans dominaven la Península Itàlica i aspiraven a poder controlar el comerç mediterrani i a construir així un gran imperi.

El seu rival principal eren els cartaginesos que s’havien instal·lat a la Península Ibèrica. Els cartaginesos eren un  poble originari de la ciutat de Cartago, al nord d’Àfrica, important centre polític i comercial al Mediterrani entre els segles VII i III a.C. Van conquerir una bona part del litoral mediterrani peninsular amb la intenció d’obtenir-hi or, plata i soldats. Per poder comerciar, els cartaginesos fundaren colònies, com Cartago Nova (Cartagena) i Ibusim (Eivissa).

            Amb l’objectiu de dominar la Península i apoderar-se de les seves riqueses, els romans desembarcaren a Empòrion (Empúries) l’any 218 a.C. La conquesta romana de la Península Ibèrica durà més de dos-cents anys i es va desenvolupar en tres fases:

  • El litoral mediterrani: després d’haver-hi desembarcat, els romans derrotaren els cartaginesos i en pocs anys dominaren el litoral, ocupat pels ibers, que se sotmeteren amb facilitat.
  • La Meseta: la conquesta de la Meseta va ser més llarga, ja que els pobles indígenes els van presentar més resistència. Va acabar cap al final del segle II a.C.
  • La cornisa cantàbrica: el seu domini es completà l’any 19 a.C., ja en temps de l’emperador August.

        Amb la conquesta romana les formes de vida dels pobles indígenes que vivien a la Península Ibèrica van ser cada vegada més semblants a les dels romans.

        Per conquerir un gran imperi, els romans se servien de les legions. Molts dels campaments en que s'albergaven es van convertir més endavant en ciutats. Per organitzar i governar un territori d’Hispània, els romans hi van edificar moltes ciutats.

        Així doncs, de mica en mica els poblets indígenes en van adoptant la llengua (el llatí), les lleis, les formes de govern, la religió i els costums.

        Aquest procés rep el nom de romanització.










1-     Tenda del general                                        5-     Tendes dels legionaris

2-     Porta decumana                                          6-     Via praetoria

3-     Tendes de les tropes auxiliars                       7-     Tenda del centurió

4-     Via principalis                                             8-     Estacada


Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat quadriculat.


Una gran part de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivienm en cases luxoses (domus). Els més humils, en canvi, habitaven en cases de pisos (insulae).


Domus

        Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat quadriculat. Una gran part de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivienm en cases luxoses (domus). Els més humils, en canvi, habitaven en cases de pisos (insulae).

        És la casa romana benestant d'una sola família. La domus era l'habitatge típic de l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa de Menandre, que es considerava el tipus de casa urbana habitual durant l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat, o al mig del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines agrícoles.

        L'estructura de la domus era predefinida: s'hi entrava des del carrer principal, tot i que el servei disposava d'una entrada secundària: posticum. Es travessava el llindar i s'hi trobava la porta (ianua). L'espai entre el llindar i la porta era el vestibulum i servia perquè la gent s'hi esperés. Passada la porta, s'obria un passadís (fauces) que anava a parar a l'atrium, un espai obert al voltant del qual s'articulaven totes les estances: el menjador (triclinium), els dormitoris (cubicula), la cuina (culina), la comuna (latrina), les alae, sovint un bany (balneae), el despatx del pater familias (tablinum). Amb el temps i per influència grega s'hi va afegir un pati posterior amb jardí, el peristylum, voltat d'un porxo amb columnes, al voltant del peristil hi havia l'exedra, on es reunia la família els mesos d'estiu.

        De tota manera, la seva mida i els luxes varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae.



Insulae

A Pompeia la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt les tabernae. En canvi, a les grans ciutats com la mateixa Roma s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les cases modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el port de Roma, i els textos d'alguns autors.

  • Eren més altes que les domus, arriben fins als tres o quatre pisos. Per tant, com que les construïen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill d'ensorrament i incendi.
  • Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven a carrer.
  • Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per això res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.
  • Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
  • Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública més pròxima. Moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les comunes públiques.




        Tot i que les ciutats eren el centre de la vida econòmica i social, la majoria dels habitants de l’imperi vivien al camp, on conreaven la terra i criaven bestiar. Les exploracions agrícoles s’organitzaven al voltant de grans cases de camp (vil·les).  

        Una vil·la comprenia un conjunt d’edificacions i els camps dels voltants. Hi havia un gran edifici, que era on vivien els propietaris, construccions per a usos agrícoles (estable, graner...) i per a activitats artesanes (forn, ferreria, fusteria...), com també els habitatges dels esclaus.


        Els conreus més importants a Hispània eren els típics de les terres mediterrànies: blat, vinya, oliveres, i, també, arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli.

        Hispània tenia una agricultura molt rica i exportava blat, espart, oli d’oliva i vi i també llana i garum (salsa de peix).



        Una bona part de la Península Ibèrica va ser un centre miner important gràcies a l’enorme quantitat de recursos que tenia. S’explotaven principalment les mines d’or, de plata, de coure, de plom, de ferro, de sal...

        Els romans també fomentaren el comerç de productes agrícoles i artesans entre les diverses zones de l’imperi.

        Per això van construir una extensa xarxa de calçades, tot i que la majoria dels intercanvis comercials a llarga distància es feien per via marítima.


Maqueta de la construcció d'una via, Museo de Carranque, Toledo (SG), que mostra els diversos estrats de la seva construcció:

        1.  statumen: fonament de pedres de mida mitjana.

2.     2.  rudus: capa de sorra o grava.

3.     3. nucleus: estrat de pedres triturades.

4.     4. pauimentum: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.

5. fileres de pedres que en delimiten l'amplada.



        ELS EDIFICIS PÚBLICS


EL TEATRE

        Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

  • Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.
  • L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.
  • Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.
  • La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb  dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i  servia de decorat permanent per a totes les obres.

        Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

        A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.




L'ANFITEATRE

       L'amfiteatre és un edifici oval on s'oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:

  •  la pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra.
  •  el soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els magatzems per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de rampes servia per pujar les feres a l'arena.
  •  la graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades als grans personatges (l'emperador).

        Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors.

El més famós és l'amfiteatre Flavi, anomenat Colosseu, inaugurat el 80 d. C., amb una capacitat per a uns 50.000 espectadors. A Catalunya es conserva bastant bé el de Tàrraco. També és visible, del d'Empúries, el suport de pedra on recolzava l'estructura de fusta.



EL CIRC

L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros. Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.

  • La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina).
  • A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes.
  • Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa).
  • Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.
  • A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.

El més gran va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma (el Coliseum): al s. I dC. tenia ja una capacitat per a uns 250.000 espectadors asseguts. A Tarragona podem contemplar les que possiblement són les restes més ben conservades d'un circ romà del món.






TERMES

    Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici. Però si entre els grecs el vessant principal era la preparació física que s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van capgirar les prioritats, de manera que el bany va convertir-se en l'activitat central i l'esport va quedar només com un preliminar opcional. Així mateix l'hipocaust, l'enginyós sistema de calefacció que va substituir els brasers primitius i que constitueix la base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura grega -per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció cabdal en què es fonamentaven els banys termals, l'alternança entre banys calents i freds, era aconsellada sovint pels metges grecs. Malgrat tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les termes un dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització, segons demostren les innombrables restes termals que es troben arreu de l'antic Imperi romà



AQÜEDUCTES

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.

En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.




EL FÒRUM

    En la civilització romana el fòrum era el tret definitori de la ciutat. El fòrum era una plaça pública: un gran espai a l'aire lliure, de forma generalment rectangular i envoltat de porxos. Era el centre de tota la vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o de lleure. En un primer període sota els porxos s'arrengleraven les botigues (tabernae), mirant cap a l'interior de la plaça, i s'hi feia el mercat, però més endavant es va tendir a reservar el fòrum per a les activitats considerades més nobles, les polítiques i religioses, tot orientant les tabernae cap a l'exterior o a situant-les en els carrers adjacents i a fer el mercat en una plaça veïna. Sovint es pretén allunyar cada volta més els comerços del fòrum i a aplegar-los en mercats tancats (macella).

    El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se celebraven les eleccions dels magistrats i on s'aixecaven alguns dels principals edificis de la ciutat. Hi havia el temple més important, la cúria o senat local -centre administratiu de la ciutat- i la basílica. A tot el voltant s'alçaven estàtues dedicades als emperadors o a personatges notables de la ciutat.





LA RELIGIÓ ROMANA I EL CRISTIANISME

        La religió romana tenia un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter (Zeus), Juno i Minerva (Atenea). En honor seu es construïen temples i s’oferien sacrificis d’animals. Els temples romans estaven dedicats a una divinitat i el culte se celebrava a l’exterior de l’edifici.

Els romans també veneraven els déus protectors de la família (lars) i els dedicaven un altar a casa seva. A més, eren molt supersticiosos i abans de prendre una decisió consultaven la voluntat dels déus.

L’emperador era adorat com un déu, i arreu de l’imperi es practicava el culte imperial.


El cristianisme va néixer a Palestina, una regió de la part oriental de l’Imperi Romà habitada pel poble jueu.

Els jueus conservaven una religió pròpia (el judaisme), que tenia un únic déu (Jahvé), i esperaven l’arribada d’un salvador (el Messies).

En temps de l’emperador romà August (segle I a.C.), al petit poble de Betlem, hi va néixer Jesús, fill de Josep i de María.

Als 30 anys va començar a predicar un nou missatge religiós i alguns jueus el van reconèixer com el Messies, el fill de Déu.

La seva doctrina, el cristianisme, prometia la salvació eterna a tots els homes i totes les dones de bona voluntat que practiquessin l’amor a Déu i al proïsme. També recomanava perdonar les ofenses i viure humilment, tot renunciant als béns materials.

Jesús va morir crucificat quan tenia 33 anys, perquè ni les autoritats romanes ni les jueves no acceptaven el que predicava.

Després de la mort de Jesús els apòstols van difondre el cristianisme per totes les províncies de l’imperi. Al final del segle I el cristianisme ja havia arribat a Hispania.

El cristianisme proclamava la igualtat entre totes les persones, tant si eren lliures com esclaves, i s’oposava al culte de l’emperador.

Per això, la nova religió va ser vista com un perill per les autoritats romanes i els grups privilegiats, però van atreure els més humils.

Els primers cristians van ser perseguits i martiritzats. Però, de mica en mica, el cristianisme es va anar acceptant i els seus seguidors deixaren de ser fustigats.

Al segle IV l’emperador Constantí va autoritzar el cristianisme i, al cap d’uns quants anys, es convertí en la religió oficial de l’imperi.




ELS ROMANS A CATALUNYA

Els romans van desembarcar a la colònia d’Empúries l’any 218 a.C., amb l’objectiu d’expulsar els cartaginesos de la Península Ibèrica.

Després de derrotar-los, els romans van ocupar amb poc temps les nostres terres.

Els pobles ibers que vivien a la costa (indigets i laietans) es van aliar amb els romans. En canvi, alguns pobles de l’interior (ilergets i ausetans) els van oposar una forta resistència.

Els romans van convertir alguns nuclis ja existents en ciutats, com Emporiae (Empúries), i també en van fundar de noves, com ara Tarraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Dertosa (Tortosa), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró), o Gerunda (Girona).

La via principal de comunicació terrestre entre el nostre territori i la resta de l’imperi era la Via Augusta.

Els ports de Tarragona i d’Empúries van esdevenir uns importants centres comercials d’intercanvi de productes per via marítima entre Roma i les altres ciutats de l’imperi.


ELS NÚMEROS ROMANS

    

        Els romans, a l’igual que molts altres pobles de l’antiguitat, tenien coneixements amplis i variats.

        Els romans van crear la seva pròpia numeració (amb base 10) formada per lletres.

        Observa en el quadre següent l’escriptura d’alguns números romans i la seva equivalència en números decimals:


















        Per llegir i escriure números romans hem de recordar:

  • Xifres Principals: Es coneixen com a xifres principals al I (1), X (10), C (100), M (1000) i les mateixes es poden repetir fins a tres vegades seguides.

  • Xifres Secundàries: Són V (5), L (50), D (500) i aquestes no es poden repetir.

        Sumem el valor dels símbols. Mira com escrivim els primers 20 números:




         L’escriptura dels números romans segueix un ordre. Si col·loquem una xifra a la dreta de un número més gran o igual, el valor augmenta. Si col·loquem una xifra a la esquerra d’un número més gran, el valor disminueix en aquesta quantitat.

        Recorda: no podem repetir més de tres símbols iguals, i no podem posar més de tres símbols iguals a continuació d’una xifra més grans. Mira aquest gràfic amb alguns exemples:


C per estar a l’esquerra de la lletra D, resta a D (500 - 100 = 400)

Les XXX per estar a la dreta de L, sumen a L ( 50 + 10 + 10 + 10 = 80)

La I per estar a l’esquerra de X, resta de X (10 – 1 = 9)

El número romà CDLXXXIX és igual al número decimal 489.


Escriptura Números Romans


VIDEOS:

La Catalunya romana

Barcelona: restes

Video Dragui i Roma

Tarraco

Legionaris

Campament legionaris

Vies romanes

Conquista Hispània

La casa romana

Arc de Barà

Video Dragui déus


LINKS

Romanització Hispania

L' imperi romà

Link visita Roma


Altres

Joc Imperi Romà


LA CAIGUDA DE L'IMPERI ROMÀ

       I L'APARICIÓ DE LA EDAT MITJANA

        Al final del segle V diversos pobles procedents del nord i de l’est d’Europa van ocupar diversos territoris de l’Imperi Romà. Juntament amb les revoltes interiors pels conflictes amb els cristians, els atacs dels bàrbars (estrangers) procedents del nord va marcar la caiguda de l’Imperi Romà. La desaparició d’aquest imperi assenyala el pas de l’Edat Antiga a l’Edat Mitjana.

        Un dels pobles invasors, els visigots, es va instal·lar a Hispania i, al començament del segle VI, va formar un Estat independent que durà més de dos-cents anys. Toledo va ser la capital.



Comments