TRAPELLA
Enganyaria, i fins i tot mentiria, si digués que vaig arribar al Pompeu Fabra a sisè. Jo a sisè vaig arribar a “cal senyor Joan” i vaig fer-ho per trapella. Es veu que per molt trapella.
Abans d’això havia fet els cursos anteriors d’EGB a una escola de Girona, on cansats de mi varen recomanar als meus pares que busquessin un lloc més petit, més controlat i on poguessin estar més al damunt meu.
Jo soc del Veïnat i crec recordar que a cal senyor Joan ja s’hi anava els estius a fer recuperacions. La fama precedia el lloc i a casa varen trobar que podia ser l’espai on fessin de mi un noiet, com es deia abans, de profit.
El cert és que el senyor Joan va fer-ho. No sé com, però en el més important va aconseguir-ho, tot i que com a professor sempre m’ha fet la impressió que ell no va quedar massa satisfet de la feina feta. M’explicaré.
El senyor Joan no va aconseguir que estudiés, ni que posés interès en els treballs que calia portar de casa, ni que em mirés els llibres amb uns ulls diferents de com me’ls havia mirat fins aleshores. Per tant, suposo jo, que com a professor per ell devia ser un fracàs absolut.
Jo vaig seguir fent la meva i treient les assignatures i els cursos amb la nota més pelada possible. I així va ser després també a l’institut.
Però en Joan Casals, insisteixo, va aconseguir que jo posés ordre als valors de la vida. Si més no, de la vida que li toca a un vailet de sisè, setè i vuitè, que quan entrava al cole a les nou del matí era mentalment per tot, menys a classe. Era un marrec que només gaudia de l’hora de pati i dels partits de futbol que s’hi feien, com si jugués al Camp Nou, a Anfield Road o a Wembley. I a banda d’això, només hi havia dues coses que m’atreien de veritat: les hores de gimnàstica i sortir a les cinc de la tarda.
Ara, gràcies a aquest escrit, puc demanar perdó públicament al mateix Joan, però també al senyor Ferran i al senyor Antonio.
Però anem a la qüestió. Vaig canviar en tres cursos i malgrat recordar alguna trobada al despatx del director, crec que vaig fer-ho per la pluja fina que va significar el “marcatge” del senyor Joan.
Em fa tota la sensació que quan vaig marxar per anar a l’institut vaig fer-ho amb el ple agraïment del que en Joan Casals m’havia aportat. Mai li vaig dir, però van passar els anys i posteriorment hem tingut l’oportunitat de trobar-nos alguna vegada i aleshores sí que li he fet saber la meva admiració personal, carregada bàsicament d’agraïment per la feina feta cap a mi.
Ja de gran he pensat que en Joan, el senyor Joan, en sabia molt. Sabia que no tots els nens tenen deus a cada assignatura, que n’hi ha que cal ajudar-los a millorar els cincs i d’altres a qui cal portar a fer simplement els mínims. Perquè quan es tanquen els llibres, comença la vida. I en això també t’han de saber preparar. Ves que aquest no sigui l’ADN del Pompeu Fabra.
Atentament, un trapella molt agraït!!!
Josep Guardiola Viñolas
Periodista