Ens hem de remuntar a principis de la dècada dels 80 per recordar l’escola que vam descobrir a les classes de la planta baixa, o al pati petit amb les seves rodes i files de pollancres. Era l’època de Barrio Sésamo a les sis de la tarda i d’una escola que segurament tenia poc a veure amb la d’avui en dia. Però també era el punt de partida per establir les bases de tot el que havia de venir després. Pot resultar difícil establir un vincle lineal entre els gomets que enganxàvem a les fitxes de pàrvuls i els resultats acadèmics un cop a l’Institut Salvador Espriu, o els exàmens de les taules de multiplicar (era a 3r d’EGB o era a 4t?) i la obtenció d’una llicenciatura universitària quinze anys més tard. Però resulta innegable que tot això hauria sigut impossible sense un Pompeu Fabra que, en molts aspectes, ens aportava molt més del que érem conscients en aquells moments. A l’escola vam aprendre a llegir i a sumar però sobretot ens va acompanyar i ens va obrir les portes cap a un futur on podíem aspirar a coses impensables pels nostres pares.

Avui dia no ens dediquem a sembrar planter a les hortes de Salt com havien fet les anteriors generacions de la nostra família, però si que ens dediquem a acompanyar i ajudar a nous plançons des del Servei de Pediatria de l’Hospital Josep Trueta de Girona, o les aules de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un dels motius que no siguem hortolans com els nostres pares és gràcies a un Pompeu Fabra que ens va obrir portes on abans no n’hi havien. Alhora, que el «planter» segueixi present a les nostres vides no és més que la conseqüència lògica del que vam viure de petits.

Quim i Dolors Casellas Vidal

Doctor en Genètica Animal i Neuropediatra