És un tòpic dir que qui soc avui no s’entendria sense el meu pas pel Pompeu Fabra. Però el Pompeu en si, és un edifici, una caixa buida i inanimada de parets, passadissos i aules. El que fa màgic el que passa aquí, al Pompeu Fabra, no és la Biblioteca, l’aula 2, el pati petit o el menjador. I és que una escola, només és escola quan aquesta s’omple cada dia amb la seva comunitat educativa. És llavors quan l’ADN del centre, allò que ens fa qui som, que ens fa especials, surt a la llum. Sí, potser els Maristes tenen teatre, les Alzines un pati més gros o el Montessori té piscina… Sabeu què no tindran mai els Maristes, les Alzines o el Montessori? Un Jordi Turón, una Eva Rigau, un Francesc Linares, un Senyor Ferran o una Senyoreta Cristina. Ja em pot arribar un mussol amb un carta per anar a Hogwarts, que jo 1000 vegades triaria el Pompeu!

Permeteu que comparteixi amb vosaltres un dels records més antics que tinc, només perquè vosaltres, els alumnes del Pompeu sou dels pocs que ho entendreu; quan tenia 2 anys, passejava per davant del Pompeu, amb el meu estimat avi Baldomer, fuster del veïnat de Salt, després d’anar a fer el vol pel Pla del Socs. Recordo que el meu avi, que ja havia sigut president de l’AMPA del Pompeu, volia treure el nas per veure com anaven les obres del que seria el nou edifici de primària. Estem parlant de 1996. Un home de mirada afable però seriosa, no tan gran com l’avi, es va atansar. “Aquest és el Fontané petit?” - digué l’home. Llavors l’avi em va presentar al Senyor Joan - “Mira Joaquim, aquest senyor és el director del Pompeu, l’escola on vindràs l’any que ve. T’hauràs de portar bé”. No calia pas que ho repetís dues vegades, aquell home transpirava autoritat. Ja me'n guardaria prou de no portar-me bé! Des d’aquell dia que els dos llocs de l’univers sideral més terribles on anar a petar eren: 1 - El cuarto de les rates i, sobretot 2. el despatx del Senyor Joan. Más hauria valgut anar a l’infern amb els Diables d’en Pere Botero!

Finalment, deixeu que fardi una mica. Jo soc d’aquell grup selecte d’alumnes que han pogut disfrutar del nostre estimat Pompeu Fabra en tota la seva esplendor. Parlo ni més ni menys que de l’hora de menjador. L’hora de menjador és un fenomen digne d’estudi, era un glitch en el Màtrix, una zona de l’espai-temps on la física de la teoria de la relativitat general no s’aplica. I és que hom hauria cregut que per cada hora passada a la hora de menjador són 3 setmanes al món exterior. El temps, aquells migdies semblava dilatar-se fins a l’infinit amb sensació de melancolia difícil d’explicar. “Primer torn, a dinar!” - cridava l’Anna. Com llamps tots baixavem cap a aquella mena de pati interior per unes escales a rentar-nos les mans per, tot seguit, entrar al menjador - l’antic, el de veritat. El meu nèmesi era la “vedella a la jardinera”, si hi havia croquetes en Jordi no sortia del menjador fins que els alumnes de secundària ja feia estona que havien entrat. En Robert amagava l’ensaladilla russa dins el forat que hi havia al peu d’un gall de terrissa. Mira que en tenia de paciència la pobre Anna!

Un altre moment crucial de l’hora de menjador era quan entraven els alumnes de secundària. Era el moment de fer-se fonedís, sobretot si no volies problemes. Més valia mirar-s’ho des de l’altre costat del pati, prop de la sèquia i amagar bé la pilota si no volies acabar al mig d’un rondo involuntari. Eren 5 minuts comptats d’histèria mentre l’escola s’empassava aquella colla d’alumnes cridaners i ganàpies cap dins les aules, al cap d’un moment la pau absoluta de l’hora de menjador tornava a regnar al Pompeu.

Joaquim Fontané Masó

Fundador European Whitewater School - Campió del món de kayak