Setembre de l´any setanta-cinc, nou del matí, primer dia al Pompeu Fabra. Venia d’un altre col·legi i, amb molt nerviosisme, començava tercer curs.

Recordo estar asseguda a classe i la Srta. Rosa, dreta davant la porta, feia passar la mainada. Van entrar un noi, dos, tres, quatre, cinc…deu, onze…tot eren nois. Vaig pensar “Ja deu quedar poc perquè entrin les noies”, quan la senyoreta tancà la porta.

“Ostres, què passa aquí? On són les nenes?” Doncs resulta que, la meva única compaya, la Isabel, no començaria fins uns dies més tard. “Només som dues, canvi de plans!”, tot i que en aquell moment no sabia que, més tard, a l’acabar quart curs, la Isabel marxaria i em quedaria sola amb tots els vailets fins vuitè.

S´havien acabat els jocs de nenes; m’havia de posar les piles si volia jugar amb ells. I sabeu qué?, Doncs que vaig aprendre a jugar a "caniques", a “Palo mato”, a “Churro, media manga, mangotero” a Beli, a futbol… De seguida em vaig convertir en una més, em van acceptar sense cap problema i vaig compartir amb ells els anys d’infantesa i principi de l’adolescència.

Sense ser-ne conscient, al llarg d´aquells anys, vaig aprendre a ser una més del grup (encara que ells fossin nens i jo nena), a compartir els mateixos valors, a fer el mateix que feien ells.

Vam jugar plegats, vam riure, vam plorar, i també ens vam barallar (com tocava en aquells moments)… Ens vam tractar d’igual a igual, jo era una més, una d’ells. I n’estava i n’estic ben orgullosa.

Tot i que, en el meu cas, el caràcter venia de sèrie, tots ells em van ajudar a fer-me més forta i a convertir-me en la persona que soc avui dia i de la que em sento ben orgullosa.

Sempre guardaré dins meu un molt bon record i agraïment per tots els que van ser els meus companys i professors. Tant és així que els nostres dos fills (la Mònica i l´Òscar, ara ja grans), van anar al Pompeu; no vaig contemplar cap altra possibilitat. Volia que tinguessin l’oportunitat d’anar a un col·legi amb valors, familiar, acollidor i amb un bon professorat.

Molts dels meus companys me’ls he tornat a trobar a la feina, com a pares dels companys dels meus fills, amics, veïns… A alguns no els he tornat a veure mai més i, malauradament, un d’ells fa anys que ens va deixar.

Tot i així, tots i cadascun d’ells estaran sempre presents, igual que els professors. Ja fa quaranta anys que vaig deixar l'escola, i sembla que fos ahir.

SUSANA CÓZAR MONGE

“Mare, filla, dona, amiga, companya, treballadora” - Empresa de Telecomunicacions