FAMÍLIA
Aquest text no és meu. Només un tros, potser només la pell, potser només la punta dels dits amb què el teclejo com si algú molt estimat i molt pacient me’l dictés. Em passa el mateix quan penso en el col·legi, que és meu només perquè hi érem tots, tots els que importen: el pare, la mare, els germans, els cosins, la tia, l’àvia, l’avi, els mestres, els amics; els primers amics, que són una classe diferent d’amics. I quan dic col·legi només en tinc un al cap que no cal especificar, perquè la paraula sola sosté sencer tot un món que no es pot confondre amb cap altre. El meu col·legi, doncs. El col·legi de casa.
Vam créixer gairebé sincronitzats. Em sembla que l’Òscar, el gran, va ser de la segona promoció, i els anys següents ens hi vam anar afegint tots els altres, fins a comptar-ne cinc. Avui és un nombre escandalós, però de comptar en vam aprendre amb el senyor Ferran, o sigui que és improbable que m’equivoqui. Érem, per fer-ne via, els Vàzquez, de la mateixa manera que hi havia els Fita, els Masclans, els Lara, els Bisbe, els Palahí o els Picó-Micaló, les famílies de les primeres juntes escolars, les que anaven a les reunions per dir-li al senyor Joan: “Tu fes, nosaltres t’acompanyem.” I després anaven a celebrar-ho junts amb una arrossada a la platja. Famílies.
Comento als meus germans que he triat aquesta paraula perquè reflecteix la complicitat que els pares van tenir amb el col·legi des de la seva fundació, com una prolongació de casa, i perquè en certa manera representa un món estable, bonic i fidel enmig del caos de la vida, la vida adulta. Però el meu germà gran, que és un “orfebre del risc”, m’adverteix que no caigui en el parany bleda. “Que la vida sembli caòtica la fa molt més interessant... i bonica”, em diu, i té raó, com quan afegeix que “el Pompeu Fabra i el senyor Joan també formen part de la meva família”, com el manyoc de claus que deixava sorollosament damunt la taula quan ens venia a fer classe: també són família, aquelles claus que eren un emblema de les possessions i, escoltades en el record, ho són sobretot d’una forma de comunió. Eren també família els coloms que parrupejaven a la torre ruïnosa de la Farga de la nostra època, i els botons descosits de les bates, i la flaire de colònia de primera hora del matí, i les ulleres del senyor Antonio, i la “jaqueca” persistent de la senyoreta Dolors. I els llibres. Tots vam aprendre a olorar els llibres: els posàvem a l’altura de la barbeta i fèiem aletejar de pressa les pàgines sota el nas per embriagar-nos de tinta fresca, una gasolina de coneixement.
Com a totes les famílies, cada un de nosaltres ha construït la seva pròpia base de records, però és sorprenent com han acabat confluint en una imatge semblant d’estima, de tendresa, d’acolliment. Potser aquest text l’hauria hagut d’escriure l’àvia Maria, que era qui ens venia a recollir a col·legi quan érem petits i ens eixugava la suor amb un mocador rebregat que es treia de la butxaca, la mateixa on duia els carquinyolis que ens donava per berenar o el duro perquè anéssim a Can Castro a comprar-nos estreps i sidrals (“porqueries”, en dèiem, amb una alta dosi de realisme). No va anar mai a cap reunió de la junta, i segurament no sabia comptar i amb prou feines escriure, però si penso en el col·legi, ella hi és cada dia puntualment a les sis, dreta al pas de la porta, com hi veig el pare amb el seu pas urgent dirigint-se cap a la classe d’escacs. Pertanyíem al mateix món, tots aquests anys, els pares, els fills, els avis, els mestres, els amics. Una família.
Família Vàzquez Ramió
Montserrat Ramió, i Òscar, Eva, Mario, Marta i Hèctor Vàzquez