"Són moltes les classes que han passat pel Pompeu Fabra; totes ben diferents, però a la vegada molt semblants. A totes les classes hi ha el clàssic grup d’estudiosos, que no acaben de ser ben bé un grup perquè es feien la competència. Eren els que sempre volien asseure’s davant i que fins i tot, es barallaven entre ells per aconseguir el lloc més proper al professor, perquè els semblava que si, per algun motiu, queia rodó a terra, l’havien d’anar a socórrer de seguida per reprendre la classe tan aviat com fos possible. Alguns feien servir l’excusa de la vista, que si tinc miopia, que si tinc astigmatisme, que si tinc un ull estràbic, que si n’he perdut un de camí al col·legi... Primer s’han de graduar les meves ulleres, després ja ho faré jo. També hi havia els que al·legaven pèrdues d’audició, vaig bussejar a tanta fondària que em va explotar el timpà esquerre. Si és que al final no se sabia si érem en una escola o en un hospital.

Bé, per altra banda, hi havia els companys que s’asseien al darrere. Allò sí que era un bon guirigall. Si et tocava seure per aquelles latituds; volies prendre apunts i no podies perquè, ai carai, t’havia desaparegut el bolígraf i no el recuperaves fins que algú cridava ei; sempre hi ha algú que torna a desmuntar un típex i bolígrafs per construir una ballesta o alguna altra recreació d’una arma vikinga, tribal o oriental per completar el seu arsenal. Els del mig, pobres, amb tant de rebombori per darrere i amb tanta ceguera per davant, no sabien on era el nord."

En fi, tot i que hagin passat els anys i hagin canviat els professors i els alumnes, estic fermament convençuda que tots els que hem estudiat al Pompeu Fabra estem molt agraïts per totes les vivències, aprenentatges i anècdotes que ens hem endut de la nostra, petita i familiar escola.

Feliç 50è aniversari!

Laia Xifra i Casas

Estudiant de Matemàtiques a la UAB