ZEIT ONLINE: Sr. Graeber, tot d'una l'oficina a casa és possible i els caixers dels supermercats són sistemàticament rellevants. ¿La crisi del coronavirus està bolcant el nostre món laboral per sempre?

David Graeber: Aquí a la Gran Bretanya, el govern ha compilat una llista de les professions sistèmicament rellevants: els que hi treballen poden continuar enviant els seus fills a l'escola, on són atesos. La llista és irònicament apassionant amb la increïble absència de consultors de gestió i gestors de fons de cobertura! Els que guanyen més no apareixen allà. La regla bàsica és: com més útil és una feina, pitjor és el pagament. Una excepció són, per descomptat, els metges. Però fins i tot allà es podria argumentar: pel que fa a la salut, el personal de neteja als hospitals contribueix tant com els metges, i gran part de el progrés en els últims 150 anys es deu a una millor higiene.

A França, els empleats de supermercats que es veuen especialment afectats ara reben un pagament de bonificació, a instàncies de govern. El mercat no regula això per si sol.

Com que el mercat no es basa tant en l'oferta i la demanda com sempre se'ns diu: qui guanya què és una qüestió de poder polític. La crisi actual fa encara més clar que el meu salari no depèn de la importància real de la meva professió.

Aquest és el problema en el seu llibre actual (Bullshit Jobs): molts treballs socialment indispensables estan mal pagats, mentre que els empleats ben remunerats sovint dubten de si el seu treball d'oficina té algun sentit o si només estan fent un "treball de merda".

Una cosa és important per a mi: mai contradiria a les persones que senten que estan fent una contribució important amb el seu treball. No obstant això, per al meu llibre, he recollit veus de persones que no tenen exactament aquest sentiment: de vegades estan profundament frustrats perquè volen contribuir al bé de tots nosaltres. Però per guanyar prou diners per a les seves famílies, han de fer els treballs que no funcionen per a ningú. La gent em deia: treballava com a mestra de jardí d'infants, va ser un treball excel·lent, satisfactori i important, però ja no podia pagar les factures. I ara estic treballant per a un subcontractista que proporciona informació sobre assegurances de salut. Etiqueto alguns formularis tot el dia, ningú llegeix els meus informes, però guanyo vint vegades més.

Què els passa a aquests treballadors d'oficina que ara en base al COVID-19 estan fent la seva feina de merda d'oficina a casa?

Algunes persones ara em contacten i em diuen: sempre vaig sospitar que podia fer la meva feina en dues hores a la setmana, però ara sé que és així. Perquè tan aviat com fas això des de casa, per exemple, les reunions que no serveixen per a res sovint s'abandonen.

Després de la crisi financera de 2008, vostè va participar en el moviment de protesta Occupy Wall Street, amb activistes que ocupaven un parc prop de la Borsa de Nova York. Podria la crisi del coronavirus produir un moviment d'esquerra similar? ¿Ocupar una oficina a casa?

Si és així, el lema és més aviat: ocupa el departament en el que vius i ja no paguis el lloguer. Es parla molt sobre les vagues de lloguer en aquest moment perquè la gent ja no pot pagar el lloguer a causa de la crisi del coronavirus. I després el punt real és donar suport als treballadors sistèmicament importants que no compten amb l'equip que necessiten per funcionar. És del nostre interès que el personal mèdic i els conductors de lliurament [d'aliments, medicines i equips mèdics] tinguin equip de protecció.

Al mateix temps, en aquesta crisi, aprenem molt clarament com de central és el treball per a la nostra societat: no importa quants llocs ja no es permeti a les persones visitar, sovint han de continuar treballant.

Pots veure això amb restriccions en el transport públic: si el tanques primer el cap de setmana, ja no pots anar a el parc. Però Déu no permeti que ja no puguis anar a treballar! Encara que des de fa molt de temps hem notat que una gran part de la feina no ha de fer-se a l'oficina en absolut.

Això dóna realment una idea de la situació actual, oi?

Si. L'única pregunta és: quan la crisi per la pandèmia acabi, ¿la gent fingirà que va ser només un somni? Es van poder observar coses similars després de la crisi financera de 2008: durant algunes setmanes tots van dir: "Vaja, tot el que pensàvem que era veritat no és veritat!". Finalment s'han formulat preguntes fonamentals: ¿Què són els diners? Què són els deutes? Però en algun moment de sobte van decidir: "Atura't, anem a deixar-ho ara. Suposem que mai ha passat res! Fem-ho tot de nou com abans!". I la política neoliberal i els tripijocs financers simplement van continuar. Per això és tan important que no suprimim el que finalment admetem davant nosaltres mateixos en temps de crisi, per exemple, quins treballs són sistèmicament importants i quins no.