4. Dualisme Epistemològic

Plató explica l'accés al coneixement a partir de la dualitat entre Coneixement Sensible / Coneixement Intel·ligible El coneixement sensible (doxa) és aparent, limitat, només ens ofereix un saber superficial sobre la realitat, és com veure "ombres", no les "coses en si". L’autèntic coneixement és el de les Idees (episteme), a les quals s’hi accedeix per 4 vies:

1. Amor (al saber). Cal enamorar-se d'allò que perseguim.

2. Record (Reminiscència) - Exemple "esclau de Menó". Conèixer les idees equival a recordar-les.

3. Purificació (via ètica). Sense la pràctica de les virtuts morals no es pot accedir a les idees. Influència de l'intel·lectualisme moral de Sòcrates: només qui coneix el bé pot fer el bé.

4. Dialèctica (Noesi). El diàleg ben dirigit per un mestre savi (Sòcrates) ajuda l'ànima a recordar el coneixement de les idees.

La Dialèctica

És un exercici intel·lectual, basat en el diàleg i el mètode socràtic, que porta l’ànima a la comprensió de les idees (Noesi). Consta de dues parts: Dialèctica ascendent i Dialèctica descendent.

La dialèctica ascendent porta l’ànima del que és múltiple cap al que és ú, per descobrir el principi de cada cosa i, finalment, el principi dels principis (el Bé). A l’hora de determinar el que sigui cada idea, EL DIALÈCTIC parteix d’hipòtesis que compleixen la funció de trampolí o esglaó que elevarà l'ànima cap al coneixement de les Idees.

POSEM UN EXEMPLE: Es proposa una primera hipòtesi (la justícia és el que convé al més fort), que serà sotmesa a crítica rigorosa fins arribar a ser rebutjada, per proposar una segona hipòtesi més veritable i millor, que serà de nou criticada i rebutjada per esdevenir com un esglaó per formular una tercera ... fins arribar a una hipòtesi que resisteix totes les crítiques i refutacions, és llavors quan hem assolit l'essència mateixa de Justícia, la Idea de Justícia, rebutjant hipòtesis i servint-nos d'elles com a trampolins o esglaons. En el Símil de la Línia, aquest procés de l'ànima correspon al darrer i suprem estadi del coneixement, la Noesi.

En la dialèctica descendent, l’ànima fa el camí invers: consisteix a aplicar el coneixement que s'ha assolit en la fase ascendent (les idees generals), anant d'allò més general a el particular, els casos concrets que cauen sota aquesta Idea. És així com Plató justifica que només els filòsofs poden governar, ja que, en ser ells els únics que han arribat a la comprensió de les idees generals, com són la justícia, el bé, etc., sabran com resoldre cada cas o litigi particular, simplement aplicant el coneixement general que han obtingut.

En el pensament de Sòcrates les paraules "dialèctica" i "diàleg" eren sinònimes. La dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat. Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un significat més complex. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa, l’ànima racional es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea).

Tesis principals de l'epistemologia platònica

1.- Per Plató, què és conèixer?

Conèixer és ser capaç de definir el concepte o “idea” de la cosa. Per al platonisme són els primers principis de les coses –la seva definició essencial– allò que dóna sentit a la realitat; conèixer-los intel·lectualment vol dir ser capaç de definir, perquè en la definició de la cosa hi ha el seu sentit més profund.

2.- Quins tipus de coneixement podem tenir?

Hi ha una distància insalvable entre el saber i l’opinió. L’episteme (en grec “saber” o millor ciència) és u, etern i perfecte; les opinions, en canvi, són plurals i canviants –i com a tal indignes del savi. En l’opinió hi viu, inevitablement, l’error. Els humans aspirem al saber, però vivim en el món de les pures opinions. El procés de coneixement o dialèctica ascendent consisteix en l’esforç gairebé sempre fallit per superar les opinions i copsar la perfecció de la Idea pura.

3.- Qui és el que coneix?

El coneixement és funció de l’ànima i no del cos. Tot allò que és corporal resulta inevitablement mudable i canviant. Per tant en la tradició platònica el coneixement deriva de l’ànima que té una relació accidental amb el cos, com el cavall i el cavaller o com el pilot i la nau. Només l’ànima coneix les idees i, en conseqüència, serà –com elles– immortal i eterna.

4.- Allò que es coneix és nou?

No, perquè conèixer és reconèixer (Reminiscència), recordar les idees que hem conegut en una vida anterior. Amb el platonisme apareix per primer cop la intuïció que les Idees són innates. Per Plató, l’home no inventa res, sinó que es limita a descobrir allò que sempre ha existit: el teorema de Pitàgores, el Quixot o la 9a. Simfonia de Beethoven.

5.- Què són, doncs, les idees?

1.- El concepte universal d’una cosa, la seva definició.

2.- L’essència, el que la cosa "és" en sentit ple.

3.- L’ideal o model, l’arquetip o la forma pura de la cosa.

4.- La causa que fa que una cosa sigui el que és.

5.- La finalitat o el sentit últim i superior d’una cosa. La política, l’ètica i la ciència es basen en elles. Sense les idees, no podríem saber què és bo, just, bell, vertader, digne, honest, lliure, savi...

6. Les idees no són productes de la ment. Existeixen per si mateixes, independentment de nosaltres: Realisme de les Idees.

7. Les idees són úniques (per això podem parlar de LA Veritat, EL Bé, LA Justícia...) No hi ha dues idees del Bé.

8. Les idees són eternes (alienes al temps: el que ahir era just ho serà també avui i demà).

9. Les idees són Indivisibles.

10. Les idees són Immutables: en ser eternes, no canvien.

11. Les idees són Absolutes: no es poden sotmetre a judicis relatius.

12. Les idees són Universals, permeten la creació d’enunciats predicatius. “La taula és rectangular” (idea: Rectangle”).

13. Les idees estan jerarquitzades: Idees morals Bé (idea suprema), Veritat i Bellesa, Idees matemàtiques (nombre pi), Idees de coses sensibles (gos, cavall, taula).

14. Les idees són només captables per la intel·ligència, no pels sentits.

Símils i Exemples

1. Mite de la Caverna: Divisió entre l'àmbit de la ignorància (l'interior de la caverna) i l'àmbit de la saviesa (l'esterior de la caverna). Dins la caverna, el coneixement és pobre i superficial (ombres), mentre que a l'exterior el coneixement és complert i vertader. Alhora, dins de la caverna els humans hi viuen enganyat, mentre que fora de la caverna els humans eviten l'engany i tenen accés a la veritat.

2. Símil de la Línia: ens ensenya els 4 graus del coneixement:

• OPINIÓ (Doxa) – coneixement sensible. És el coneixement aparent. Es divideix en eikasia (imaginació) i pistis (sentits, creença)
• CONEIXEMENT (Episteme) – coneixement intel·ligible. És el coneixement vertader. Es divideix en dianoia (coneixement matemàtic) i noesi, darrer nivell on l'ànima practica la dialèctica, la ciència de les idees.

Interpretació del símil:

0. El coneixement és progressiu: va de menys a més perfecció.

1. la major part de la humanitat no va més enllà de la "Doxa", només una minoria accedeix a la veritat (Episteme).

2.Quedar-se a la "Doxa" = Home Esclau / Accedir a la "Episteme" = Home Lliure

3.Intel.lectualisme moral socràtic: tot allò bo prové del coneixement, tot allò dolent prové de la ignorància.

4.Procés maduratiu de la persona: nen (imaginació) --> adult (sentits) --> savi (ciència)

5.Perquè les matemàtiques són tant difícils per a la majoria de la població.

3. Esclau de Menó: Innatisme

L'ànima arriba al món material amb el coneixement de les idees. Com que l'ha oblidat, haurà d'esforçar-se per recordar-lo. Conèixer és recordar (Reminiscència). El coneixement és redescobriment de les idees. L’home no és creador del coneixement, simplement ha d'esforçar-se per recordar les veritats eternes.

4. Mite de Eros (fill de Poros i Penia): il·lustra el caràcter controvertit i ambivalent de l'amor. Ben dirigit, ens dóna la força necessària per assolir l'objectiu d'atansar-nos al coneixement. Mal dirigit, ens torna destructius i venjatius. D'aquí la gran importància de la (bona) educació.