Durant el segle VIII, alguns dels cabdills locals que vivien a les muntanyes d'Astúries, es van negar a pagar els tributs que els demanaven els emirs cordovesos. L'any 722, un d'aquests cabdills, Pelagi va resistir un atac dels musulmans a Covadonga.
Els successors de Pelagi, considerats com els continuadors i hereus del regne visigot, es van establir a Cangas de Onís des d'on van consolidar el regne d'Astúries. Els emirs musulmans van cedir, reconeixent la derrota i la impossibilitat de controlar aquells territoris.
Els primers monarques del regne, entre ells Alfons I (739-757) i Alfons II (791-842), van expandir la influència del seu regne per tota Astúries, Cantàbria i Galícia. La seva cort es va establir a Oviedo i es van recuperar algunes de les lleis visigodes.
Construïda l'any 842 com a sala de recepcions del palau del rei Ramir I, Santa Maria de Naranco, situada als afores d'Oviedo, es considera un exemple del romànic asturià.
Durant la segona meitat del segle IX, aprofitant la feblesa de l'Emirat àrab, Alfons III (866-910), rei d'Astúries, i els seus successors van ocupar els territoris de la vall del Duero, que es trobava deshabitada.
Per tal de controlar de manera efectiva aquest territori, el regne asturià va traslladar la seva cort a Lleó (914) ciutat que es va convertir en la capital del regne. Més endavant, el regne d'Astúries va passar a anomenar-se regne de Lleó i s'estendrà fins al riu Tormes.
El regne d'Astúries i la seva expansió
Amb la proclamació del Califat de Còrdova (s.X), es va frenar l'expansió del regne de Lleó i les seves terres es van veure amenaçades per les constants ràtzies dels andalusins.
Per tal de protegir els seus territoris de les incursions musulmanes, els reis lleonesos van organitzar una franja de defensa amb nombrosos castells i van donar poder militar i terres a diferents comtes perquè els defensessin. Aquesta regió es va anomenar Castella, és a dir, terra de castells.
A poc a poc, Castella va anar adquirint una gran autonomia fins que, durant el segle X, Ferran González (930-970) va aprofitar les disputes al regne de Lleó per declarar la independència del seu comtat i fer el seu càrrec hereditari, donant a néixer el comtat de Castella.
Més endavant, el comtat de Castella va absorbir el regne de Lleó (1037), tot i que no va ser fins al 1230, en temps de Ferran III, que aquesta unió es va consolidar definitivament. El regne de Castella es va convertir, en pocs anys, en el regne cristià més fort de la Península i va iniciar la seva expansió cap al sud.
Aquests territoris tenen origen en la marca hispànica, creada pels francs, on a més dels comtats catalans i aragonesos al llarg del segle IX s'hi va originar un altre nucli independent: el regne de Pamplona.
A començaments del segle IX, Ènnec Aritza, cabdill vascó, va aconseguir expulsar els governadors francs de Pamplona i va crear-hi un regne independent, anomenat regne de Pamplona. Aquest regne va crear aliances amb el regne asturianolleonès, els quals van donar suport a Sanç Garcés I (905-925) per crear una nova dinastia i trencar els llaços de vassallatge que mantenia amb l'Emirat de Còrdova.
A principis del segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran (1004-1035) aquest regne va esdevenir el més important dels regnes cristians de la península.
Després de la mort de Sanç III el gran, els reis de Castella i Aragó es van repartir el regne. D'aquesta manera, els reis d'Aragó van passar a ser reis de Pamplona.
El 1134, però, els pamplonesos no van acceptar el testament d'Alfons I d'Aragó i van nomenar rei García V Ramírez (1134-1150). Finalment, Sanç VI el Savi (1150-1194) va canviar el nom del regne de Pamplona pel de regne de Navarra.
Al segle XIII, amb la mort sense descendència de Sanç VII (1234), el regna de Navarra va quedar en mans d'una dinastia francesa.