3.2. L'origen i expansió dels regnes de Castella i Lleó i Navarra

La formació del Regne d'Astúries

Durant el segle VIII, alguns dels cabdills locals que vivien a les muntanyes d'Astúries, es van negar a pagar els tributs que els demanaven els emirs cordovesos. L'any 722, un d'aquests cabdills, Pelagi va resistir un atac dels musulmans a Covadonga.

Els successors de Pelagi, considerats com els continuadors i hereus del regne visigot, es van establir a Cangas de Onís des d'on van consolidar el regne d'Astúries. Els emirs musulmans van cedir, reconeixent la derrota i la impossibilitat de controlar aquells territoris.

Els primers monarques del regne, entre ells Alfons I (739-757) i Alfons II (791-842), van expandir la influència del seu regne per tota Astúries, Cantàbria i Galícia. La seva cort es va establir a Oviedo i es van recuperar algunes de les lleis visigodes.

El comtat de Castella

Amb la proclamació del Califat de Còrdova (s.X), es va frenar l'expansió del regne de Lleó i les seves terres es van veure amenaçades per les constants ràtzies dels andalusins.

Per tal de protegir els seus territoris de les incursions musulmanes, els reis lleonesos van organitzar una franja de defensa amb nombrosos castells i van donar poder militar i terres a diferents comtes perquè els defensessin. Aquesta regió es va anomenar Castella, és a dir, terra de castells.

A poc a poc, Castella va anar adquirint una gran autonomia fins que, durant el segle X, Ferran González (930-970) va aprofitar les disputes al regne de Lleó per declarar la independència del seu comtat i fer el seu càrrec hereditari, donant a néixer el comtat de Castella.

Més endavant, el comtat de Castella va absorbir el regne de Lleó (1037), tot i que no va ser fins al 1230, en temps de Ferran III, que aquesta unió es va consolidar definitivament. El regne de Castella es va convertir, en pocs anys, en el regne cristià més fort de la Península i va iniciar la seva expansió cap al sud.