[ES]*
Ariel Gutiérrez:
«Dramaturgias domiciliarias. Entre la visibilidad y la resiliencia»
* Lengua de la comunicación
Embedded Files
Uno de los aspectos inherentes a la producción teatral es el espacio físico donde acontece el proceso creativo. En muchos casos este espacio físico también coincide con el espacio de representación y cotidianidad de los artistas. Es decir, que los teatristas viven, crean, ensayan y representan en un mismo espacio que se transforma y adquiere nuevos significados dependiendo de la instancia dramática. La presencia creciente en las ciudades de un gran número de artistas que escogen su espacio/casa propia (muchas veces motivados por cuestiones estéticas y otras condicionados por realidades económicas) invita a la reflexión sobre la naturaleza del trabajo del artista escénico en espacios que no son los habituales pero sí los habitados. El objetivo de este ensayo es analizar la presencia de nuevas propuestas teatrales que acontecen fuera de los circuitos teatrales tradicionales, en lo que podría llamarse «un teatro domiciliario», y ver cómo se imbrican estas expresiones en una relación de autonomías e interdependencias dando lugar a nuevos modelos de escritura textual y puesta en escena. Este trabajo se centra en el espacio como lugar aliado, como continente propio, que se articula en la obra de muchos teatristas en las grandes ciudades. Desde una mirada más conceptual y etnográfica, se podría pensar esta tendencia como una nueva forma no solo de habitar, sino también como conquista del lugar. La invención de mundos paralelos en el espacio propio y el intercambio y tensión entre lo privado, lo no-mostrado y lo puesto en escena, dejan espacios vacíos, preguntas que hay que llenar (o no) como espectador.
Ariel Gutiérrez es docente e investigador teatral. Realizó su formación teatral en la Ecole Internationale de Théâtre Jacques Lecoq y en LISPA (London International School of Performing Arts). Conjuntamente participa en las sesiones de Jerzy Grotowski en el Collège de France. En Buenos Aires estudió dramaturgia con Mauricio Kartun y dirección teatral con Rubén Szuchmacher. Pedagógicamente participó en talleres en Timbre 4 y el Sportivo Teatral con Ricardo Bartís. Doctorado en la Universidad de Miami en Lenguas Modernas y Literatura, actualmente ocupa el cargo de director del Departamento de Investigación Escénica en LISPA (London International School of Performing Arts - Berlin campus).
[CAT]
«Dramatúrgies domiciliàries. Entre la visibilitat i la resiliència»
«Dramatúrgies domiciliàries. Entre la visibilitat i la resiliència»
Un dels aspectes inherents a la producció teatral és l’espai físic en què esdevé el procés creatiu. En molts casos aquest espai físic també coincideix amb l'espai de representació i quotidianitat dels artistes. És a dir, que els dramaturgs, directors i actors i actrius viuen, creen, assagen i representen en un mateix espai que es transforma i adquireix nous significats depenent de la instància dramàtica. La presència creixent a les ciutats d'un gran nombre d'artistes que trien el seu espai/casa pròpia (moltes vegades motivats per qüestions estètiques i d’altres condicionats per realitats econòmiques) convida a la reflexió sobre la naturalesa del treball de l’artista escenògraf en espais que no són els habituals però sí els habitats. L'objectiu d'aquesta ponència és analitzar la presència de noves propostes teatrals que ocorren fora dels circuits teatrals tradicionals, en el que es podria anomenar «un teatre domiciliari», i veure de quina manera aquestes expressions s’entrellacen en una relació d'autonomies i interdependències donant lloc a nous models d'escriptura textual i posada en escena. Aquesta comunicació se centra en l'espai com a lloc aliat, com a continent propi, que s'articula en l'obra de molta gent de teatre, a les grans ciutats. Des d'una mirada més conceptual i etnogràfica, aquesta tendència podria pensar-se com una nova forma no només d'habitar, sinó també com a conquesta del lloc. La invenció de mons paral·lels en el espai propi i l'intercanvi i tensió entre allò privat, allò no-mostrat i el lloc en escena, deixen espais buits, preguntes que cal que omplin (o no) com a espectador.
Ariel Gutiérrez és docent i investigador teatral. Va realitzar la seva formació teatral a l'Ecole Internationale de Théâtre Jacques Lecoq i a LISPA (London International School of Performing Arts). Alhora participa en les sessions de Jerzy Grotowski al Collège de France. A Buenos Aires va estudiar dramatúrgia amb Mauricio Kartun i direcció teatral amb Rubén Szuchmacher. Va participar pedagògicament en tallers a Timbre 4 i al Sportivo Teatral amb Ricardo Bartís. Doctorat per la Universitat de Miami en Llengües Modernes i Literatura, actualment és director del Departament d'Investigació Escènica a LISPA (London International School of Performing Arts - Berlin campus).
[EN]
«Domiciliary Dramaturgies. Between Visibility and Resilience»
«Domiciliary Dramaturgies. Between Visibility and Resilience»
One of the aspects inherent in theatre production is the physical space where the creative process takes place. In many cases, this physical space also coincides with the space of performance and daily life of the artists. In other words, all those involved in a theatre performance live, create, rehearse and perform in the same space, which is transformed and takes on new meanings depending on the dramatic agency. The growing presence in the cities of a large number of artists who choose their own space/house (on many occasions driven by aesthetic issues and on others determined by economic situations) invites us to reflect on the nature of the work of the theatre artist in uncommon yet inhabited spaces that are not the stage. The objective of this paper is to analyse the presence of new theatre proposals that occur outside the traditional theatre circuits, in what we could call a “domiciliary theatre” and see how these expressions are interwoven in a relation of autonomies and interdependences, giving way to new models of textual writing and mise-en-scène. This paper focuses on the space as an allied place, as a continent of its own, articulated in the work of many theatre artists in the big cities. From a more conceptual and ethnographic perspective, this trend could be considered a new way of both inhabiting and conquering the place. The fabrication of parallel worlds in one’s own space and the exchange and tension between what is private, what is un-shown and what is staged leave empty spaces, questions to be fulfilled (or not) as members of an audience.
Ariel Gutiérrez is a theatre professor and researcher. He trained at the Ecole Internationale de Théâtre Jacques Lecoq and LISPA (London International School of Performing Arts - Berlin campus) while participating in Jerzy Grotowski’s sessions at the Collège de France. In Buenos Aires he studied dramaturgy with Mauricio Kartun and theatre direction with Rubén Szuchmacher. He attended workshops at Timbre 4 and at the Sportivo Teatral with Ricardo Bartís. PhD from the University of Miami in Modern Languages and Literature, he is currently director of the Department of Scenic Research at LISPA.
Report abuse