Té flow la poesia?

El nostre passat ens defineix com a persones, és l'essència de qui som i per què som. És el que portem a dins, l’hem de tenir present. Per molt que canviem, els nostres orígens són els mateixos. A mesura que creix un arbre, les arrels s'enforteixen, creixen a la vegada que ell, i continuen afermades al sòl.

El poema Compte, si et banyes, de Laia Noguera, ens ho mostra tot fent una bella analogia entre els quatre elements de la natura, segons les antigues doctrines (aigua, terra, aire i foc), i el nostre passat, la nostra genètica i la nostra herència cultural rebuda. El to amb el qual ho transmet és d’enyor per un prèterit, una realitat que ja no existeix, de melangia i de tristesa intrínseca.

Si oblidem que també som éssers de la terra, del foc i de l’aigua, ens podem acabar abocant pel barranc, l’aire que ens reclama. De la mateixa manera, oblidar parts de la nostra essència pot tenir conseqüències negatives, significa negar-se a un mateix la seva identitat.

Tot i que sovint vulguem fugir o rebutjar aquest passat, ignorar-lo ens comportaria una existència falsa i a la vegada infeliç. És important tenir present aquest temps passat, no només pels moments ideals, sinó també pels moments difícils, per conèixer els errors i saber què és el que no vols repetir i d’aquesta manera millorar com a persona.  

Oblidar els nostres orígens pot resultar en una existència buida, sense sentit. Significa viure sota una farsa, enfrontar-se amb el món sense la nostra essència, el que ens manté fortament arrelats al terra. Un bonic i útil recordatori de la importància de tenir present i acceptar els nostres principis és el poema Compte, si et banyes, de Laia Noguera. Si tothom el llegís, estaríem en pau amb nosaltres mateixos, més feliços, més tranquils, i podríem conviure millor i progressar en la nostra societat. 

Hem triat aquest poema perquè ens ha semblat que tracta temes molt importants i interessants, com el del cicle de la vida, l’envelliment i com ens preocupem pel futur i la mort. Creiem que al principi parla de com un dia envellirem, que les nostres opinions i perspectives canviaran, i no ho explica amb un to trist, sinó que simplement ho explica perquè així serà. Després ens descriu que un dia arribarà la mort, que tot desapareixerà, que no servirà de res, i ho fa amb un to més trist, més desesperançador. Finalment, ja amb un to més alegre, ens transmet que hem d’aprofitar el present, gaudir-ne sense pensar en el futur i, tampoc en la mort de forma negativa, encara que sapiguem que un dia ens hagi d'arribar.

Aquest poema ens ha impactat perquè ens ha fet pensar que hem d’aprofitar la vida, ja que algun dia la mort es farà present. Hem de ser feliços, gaudir i no pensar massa en tot allò que no val la pena. 

La mort no hauria de ser una cosa a la qual li tinguem por, sinó simplement una realitat que esperem sense pressa i que ens ha d’ajudar a veure com d’especial és la vida. Hem de gaudir de totes les coses petites, d’estar vius, de poder experimentar coses noves, de conèixer persones noves cada dia; tot això són regals que no podem desaprofitar. 

El poema té un punt de vista molt bonic i pur des del principi; ens explica que poc a poc anirem envellint, però que això no és ni la fi del món ni de la nostra felicitat. Fer-se gran és una barreja d’un sentiment agredolç: és agre, perquè ens podem sentir més dèbils i sense energia, però dolç, perquè ens permet veure com la gent i les coses del nostre voltant creixen amb nosaltres. Si envelleixes feliçment, la mort deixa de fer-te por, gaudeixes de veritat del dia a dia, deixes de veure la mort com la fi d’un capítol, o li dones menys importància a aquesta fi.

"La bèstia" de Pol Guasch és un poema que planteja una exploració introspectiva i metafòrica de l'experiència personal. En aquest poema, l'autor utilitza imatges vívides per expressar la seva relació amb la profunditat interna i les emocions subterrànies.

La metàfora inicial, "com si no em creixés un fruit dins el ventre" evoca una sensació d'espera o potser d'expectativa. Aquesta imatge és seguida per la comparació de les ungles amb el silici, suggerint una duresa o una resistència que pot ser associada a les defenses personals.

L'acte de "m'amago sota terra" implica una retirada o una introspecció profunda, com si l'autor s'estigués submergint en les capes més profundes de la seva pròpia consciència. El "buit" que es troba quan cava en terra pot representar una cerca de significat o una confrontació amb la manca de sentit en determinats aspectes de la vida.

L'ús repetit de la paraula "sempre" (quart vers) pot proposar una persistència en la seva experiència, com si aquesta fos una constant en la seva existència. La guerra mencionada pot indicar una lluita interna o un conflicte amb les circumstàncies que l'envolten.

La imatge de "sento el fruit i les ungles de filferro" transmet, d'una banda, la fragilitat representada pel "fruit" i, de l'altra, la fortalesa simbolitzada per les "ungles de filferro". Aquest vers ens indica la complexitat i contradiccions de les emocions humanes.

L'afirmació "res no maldic" destaca una actitud de no renúncia, fins i tot enmig de les dificultats. El "funeral" és una imatge que utilitza per representar una angoixa que es repeteix constantment.

En conclusió, "La bèstia" de Pol Guasch és una anàlisi del “jo” intern, amb representacions de diverses emocions i la continuïtat d'una experiència dolorosa que es manifesta en l'autor.

El poema "Lasciate Ogni Speranza" és una peça extreta del poemari "Costures" de Mireia Calafell, una poeta catalana contemporània llicenciada en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra que va néixer a Barcelona l'any 1980. Aquest és un poema molt profund que tracta temes amb els quals tots ens podem sentir identificats i resumeix a la perfecció en uns pocs versos què comporta el fet d'envellir i el procés que ens prepara per encarar un nou dia “a l’infern”.

Vam triar aquest poema perquè, de primeres, ens va impactar i intrigar el títol: "Lasciate Ogni Speranza". Quan vam cercar el seu significat vam descobrir que és la frase que utilitza Dante Alighieri a La Divina Comèdia com a advertència per als qui estan a punt d' entrar a l'infern, i es pot traduir com "Abandoneu tota esperança". Les paraules "Abandonar l'esperança..." s'han convertit en una expressió popular, simbolitzant les portes de l'infern com a frontera.

El que trobem més interessant és la forma en què l'autora ens envia un missatge tan profund utilitzant únicament accions tan quotidianes com les que realitzem de manera rutinària, com ara baixar en l'ascensor cada matí per anar a l'institut o a treballa, per la qual cosa ens hi podem endinsar o, fins i tot,  identificar, ja que no ens parla d'una història imaginària sinó de la realitat. Perquè, al cap i a la fi, és el cicle de la vida: ens parla del pas del temps enfocat en les persones d'una manera metafòrica i, com hem dit abans, a partir d'exemples tan senzills del dia a dia de molta gent.

Un dels temes que apareix en el poema de Calafell són els canvis físics que pateix una dona amb el pas del temps. Per expressar-ho utilitza l'ascensor com a metàfora. L'autora ens mostra la transformació que pateix una dona des que es lleva fins que surt per enfrontar-se al seu dia. Al principi ens apareix una persona amb un aspecte descurat, amb els cabells mullats i ulleres fosques sota els ulls. A mesura que va descendint amb l'ascensor intenta transformar-se pintant-se els llavis, cosa que mostra empoderament; es fa un petó cap endins, perquè potser en el seu dia a dia li manquen; i somriu sensualment. Però en aquest moment és quan el seu reflex en el mirall li revela les arrugues que no vol veure. Tracta d'ocultar-se rere la mà i, seguidament, difumina el seu reflex amb la boira del seu alè. L'autora també parla del desig que tenim les persones de tornar enrere en el temps i aprofita per dibuixar uns ulls més grans, com desitjaria que fossin. Finalment, s'arregla les solapes i respira profundament, preparada per enfrontar-se al món pervers, atroç i roí: l’autèntic descens a l'infern.

Des del nostre punt de vista, el to és delicat i comprensiu, perquè la manera com ho relata, com utilitza cada metàfora per a expressar coses senzilles i tan quotidianes, permet adonar-nos que al darrere d'un fet tan simple o normal com fer-se gran hi ha un significat profund molt ben buscat. 

Nosaltres hem escollit aquest poema anomenat Raor de raó de Blanca Llum Vidal, una poetessa nascuda el 1986, coneguda sobretot pels seus poemes feministes. Aquesta poetessa ja ens era familiar per un llibre que tenim a casa denominat La princesa sou vós que consta d'un conjunt de poemes i relats sobre l'amor propi i el boig enamorament d'una dona cap a un amant desconegut dels lectors. Malgrat que no sembli evident, aquest poema també té un enfocament feminista. Això es veu ressaltat quan parla d'un encavalcament conjunt, fent referència a un concepte que dintre de la poesia és conegut com la unió de les dones i que havia aparegut en l'obra de Maria-Mercè Marçal, una altra poetessa catalana.                                                   

Des del nostre punt de vista, és un poema bastant profund amb significats amagats que et fan plantejar molts aspectes interessants, que ajuden a comprendre millor el punt de vista de l'autora sobre aquest moviment.                                                      

La idea que ens va cridar més l'atenció és clau per entendre el poema. "Sigues fang sense costella i sigues pols sense principi" és una frase que es desenvolupa entre les línies 10 i 11 i que ens remet a l'origen de les dones segons la bíblia. La costella fa referència a la costella d'Adam d'on Déu va ser capaç de crear la primera dona de la Terra, Eva, perquè Adam no estigués sol. Blanca Llum Vidal vol expressar un sentiment contrari a aquesta creença, deixant veure que les dones no necessiten cap principi o home per arribar a ser el que ella anomena com "pols" o la base de tot el que ens envolta que és el "fang".                                                                      

El to d'aquest poema està molt vinculat amb el sentiment que hi posa l'autora en relació amb l'amor, tot i que també conté traços nostàlgics i ombrívols per la seva experiència viscuda.

L'embaràs adolescent és un tema considerat tabú i delicat, però, lamentablement, molt comú en l'actualitat. Afecta principalment les noies de països menys desenvolupats econòmicament, i avui en dia existeixen grups de gent, com el moviment feminista, que lluita pel dret d'aquestes a escollir sobre el seu cos i la seva vida.

El poeta i escriptor tarragoní Pol Guasch ens commou amb la seva obra "La bèstia", estreta del poemari "Tanta gana" publicat l'any 2018 i guardonat amb el Premi Francesc Garriga del mateix any, el qual creiem que reflecteix aquesta realitat i, per aquest motiu, l'hem escollit per interpretar-ho i analitzar-ho.

Per una banda, una de les raons per les quals hem decidit decantar-nos per "La bèstia", ha estat, evidentment, que encaixava amb les condicions sobre l'edat de l'autor donades a la tasca.

Continuant amb els motius principals de la nostra selecció, podem dir que el que més ens ha impactat ha estat el tema que creiem que tracta a la seva obra: una mena de reflexió sobre la situació d'una adolescent durant el seu embaràs no planejat.

Figures com el "fruit dins el ventre", "ungles de filferro" o versos on menciona "amagar-se sota terra" i "dir que aquest forat m'és una guerra" ens fa relacionar-lo amb tota la por, dubtes, estigmes i reptes a què s'ha d'enfrontar una dona quan es queda en estat sense voler.

Si intentem posar-nos en la pell de qualsevol persona que hagi passat pel mateix, podem intuir que el to amb el qual s'ha d'interpretar aquesta peça ha de ser més aviat lent, melancòlic i ple d'inseguretats, a causa de tots els sentiments negatius que comporta el descobriment de l'embaràs.

Per altra banda, ens sembla interessant el fet que aquest tema sigui tractat per un home. És a dir, trobem molt més comú i encertat que tòpics enllaçats únicament amb la feminitat siguin exposats per una dona, però els sentiments que transmet Pol amb la seva obra ens semblen bastant idonis i adequats.

Finalment, creiem que el missatge que transmet "La bèstia" és molt apropiat per crear consciència i empatia sobre un tema tan seriós com aquest, a més de servir com a acompanyament a les persones que hi acaben passant.

Hem triat la poeta Joana Abrines ja que, com bé es deia a les instruccions de la tasca, s’havia d’escollir un autor de menys de quaranta anys. Joana Abrines és una poeta de 39 anys, nascuda a Mallorca. També és música i periodista.

El poema que hem triat es titula Soc cos.

Hi ha diversos temes sobre els quals aquest poema ens fa reflexionar, principalment la dona, la identitat femenina i els diversos papers que pot assumir durant la seva vida. 

Podem observar que ens parla de com la dona és una participant activa del cicle de la naturalesa transitòria de la vida i com moltes vegades se les menysprea sense tenir en compte tot el que fan ni el fet que sense elles cap de nosaltres seríem aquí on som.

També tracta sobre la dona “invisible”, que fa referència a la poca importància que, en moltes ocasions, se'ls dona pel simple fet de ser dones. A la vegada, també es destaca que, malgrat la falta de visibilitat en segons quins aspectes, segueixen influint en el seu entorn gràcies a la seva riquesa emocional.

A més, fa referència al tema de la maternitat en el vers “soc ventre, úter matern”, que destaca la importància que té això a la vida. Sota el nostre punt de vista, ens vol conscienciar del que signifiquen les dones en la nostra societat i tot el que fan per ella.

Per últim, si tenim en compte els valors de la nostra societat, amb el vers “I com una dona d'aigua, fora pou, m'ofec” reflecteix la vulnerabilitat de la dona per les dificultats que aquestes poden experimentar avui en dia.

El poema forma part del Llibre de Revelacions de Laia Llobera i Serra, una escriptora, poeta i  traductora catalana, que va néixer l’any 1983 a Barcelona. Amb aquesta obra l’autora ens vol transmetre com és sentir-se desconcertat i desorientat sobre els seus orígens, i curiós de descobrir qui és i com ha arribat a ser-ho. Per això mateix, podem percebre que el tema principal és la recerca personal. 

D’entrada, hem trobat interessant aquest text per la forma que expressa la seva agonia per poder entendre’s a si mateixa, i la capacitat que ens ofereix de poder sentir-nos identificats amb aquests sentiments alguna vegada a la nostra vida. Tot seguit, ens ha impactat la intensitat del poema, la força amb què es transmet, conjuntament amb la manera que ens mostra el missatge del poema, així com també, la manera en la qual fa servir paraules que semblen no tenir res a veure entre elles per explicar el rerefons real d’aquest.

Generalment, al moment d’examinar el poema, sabem que aquest té una mètrica d’art major, o sigui, que en té un patró regular de ritmes i accents. En segon lloc, té una rima consonant, ja que els versos presenten similituds tant en les vocals com en les consonants finals. Per acabar l’anàlisi d’aquesta composició, podem dir que té un to d’ansietat i agonia. 

A continuació, podem destacar la set de paraules i la cerca d'un "cau antic en els còdexs de l’abís" com la primera figura retòrica, que hem trobat a l’obra, la qual cosa afavoreix l'exploració de significats profunds i connexions amb les arrels culturals o personals. Seguidament, s’anima a "destrenar l'àmbit orb del teu encant", indicant la importància d'alliberar-se de restriccions personals i explorar més enllà dels límits autoimposats. Altrament, la referència a "cerca en els mapes que es remouen al teu ventre" i "terra primigènia que recorre el teu destí" suggereix una recerca profunda personal i una connexió amb el destí. El vers final, "tot és ancestre, magma i renís", pot interpretar-se com una afirmació de la unitat de totes les coses, des de les arrels ancestrals fins a l'essència mateixa, expressada metafòricament com a "magma i renís".

Per concloure, el poema ens fa reflexionar sobre la cerca de significat, la connexió amb les arrels, el maneig acurat de l'expressió escrita, l'alliberament personal i l'exploració interior. Podria proposar que la veritat i la direcció que busquem no sols estan en el món extern, sinó també dins de nosaltres mateixos. La importància de la moderació i la connexió entre la nostra cultura i la nostra individualitat ressalta la complexitat i la riquesa de l'experiència humana.

L’autora és una poeta jove, molt propera a nosaltres. I, encara que el català que utilitza no és de les comarques centrals, no hi ha dificultats per entendre el missatge. Nosaltres hem relacionat el tema amb les albades, amb els amants que es desperten quan surt el sol i saben que s’han de separar. Ens ha cridat l’atenció que una persona tan jove escrigui sobre aquest tipus de poesia que just acabem d’estudiar. 

A més, el poema no té un to trist ni desconsolat per aquest comiat. Tampoc furiós. Més aviat busca acceptar-lo i veure'l d’una manera positiva. L’autora parla de centrar-se en el moment, en aquest instant, i esperarà el retrobament que expressa amb la metàfora de l’arribada del nou dia i amb la del mar dient que estan destinats.

En cap moment es descriu la persona amb la qual està físicament. Es descriu el sentiment que l’ha unit a aquesta persona: la pau de ser al seu costat, aquesta unió que la porta a dir que hi ha una part de l’altre a dins seu.

Una altra cosa a destacar és el títol, que no apareix en lloc. Ni tan sols s’explica res d'icònic o característic d’aquestes dates. Sembla que és un dia qualsevol i prou. Normalment esperaríem que parli del Nadal, la família o un regal. El vint-i-cinc de desembre no sembla ser un factor important en aquesta història. 

Per acabar, un fet curiós del poema és que pertany al llibre “La dona talaiòtica”; segons el que hem trobat aquest llibre parla del que heretem.

També cal afegir com n'és d'impactant la manera com descriu el sentiment i l'emoció que mostra amb l'home. Destacaríem que el més sorprenent per a nosaltres és com ja en aquesta edat estava tan enamorada i, encara que no ens hàgim enamorat encara, es veu que segons allò que transmet la poeta l'amor és molt gran i molt bonic, i que pot arribar a ser molt intens.

El poema Sagna una ferida de Guillem Benejam és un poema que parla sobre el dolor i la tristesa que se sent quan es perd a algú volgut.

A més, el poema també reflexiona sobre la relació entre escriure i oblidar. El vers "Escriure per oblidar o oblidar per escriure?" suggereix una dualitat entre escriure com a mitjà per a oblidar o, per contra, oblidar com a pas previ per a escriure. Aquesta ambigüitat convida a la reflexió sobre el procés creatiu i la seva relació amb la memòria i l'oblit. El poema sembla transmetre la idea que tant l'escriptura com l'oblit poden ser eines per processar experiències doloroses o traumàtiques, i que la relació entre tots dos processos és complexa i multifacètica.

Ens ha impactat com Benejam pot transmetre diversos sentiments amb tan pocs versos i com a quadrat el títol amb el poema, ja que nosaltres abans de llegir-lo no el vam acabar d'entendre. En acabar, ens va ser molt més fàcil poder raonar l'encapçalat.

Quant a per què hem triat aquest poema, ho hem fet perquè creiem que és un poema molt emotiu i commovedor que parla d'un tema universal: la pèrdua i el dolor que se sent quan es perd algú estimat. Com que no acaba de definir a qui va dirigit, moltes persones poden arribar a identificar-se amb aquest poema, ja que és una situació comuna per la qual tothom passa. A més, encara hi ha guerres i s'ha causat la mort de milers persones innocents per culpa aquestes catàstrofes d'avui dia, i Benejam vol transmetre com podem oblidar-les i que hi hagi pau. Això ens va semblar un exemple perfecte per escriure la pèrdua d'aquelles persones.

L'exili va ser un fet molt freqüent durant el s. XX i malauradament continua estant present als nostres temps. Aquest fenomen ens fa qüestionar la justícia i els drets humans a banda del significat de la identitat que els exiliats senten que perden a l'hora de deixar la seva terra.

El poema de David Caño Exili(s) ens parla sobre la por que senten les persones quan es veuen davant la situació d'haver d'abandonar les seves arrels, cultura i tradicions per convertir la seva vida en una adaptació constant. Caño expressa aquesta por en el vers "Aquest silenci amplificant els records fins a l'ofec", que intuïm que reflexiona sobre la sensació causada per l'enyorança de la vida abans de ser exiliats, el sentiment de no tornar a pertànyer a cap lloc, el risc de perdre la vida si no es compleixen les regles imposades i, finalment, la por de no ser acceptat en el seu nou entorn.

Com que el poema descriu un entorn descoratjador i miserable, amb referències a rates, boscos densos i arbres amb l'essència de les persones que en algun moment hi van acabar penjades, pensem que el to general del poema és melancòlic i dramàtic. Els elements descrits creen una atmosfera obscura i misteriosa, amb un to desesperant. Per tant, el poema suggereix que, malgrat la possibilitat de fugir, les conseqüències poden arribar a ser angoixants i potser fins i tot aterridores. És a dir, ningú assegura que el destí sigui predicible. La por i la tristesa són palpables, ja que les ombres desesperades i els crits es converteixen en una companyia inseparable, creant una càrrega emocional que podria resultar difícil de suportar.

Aquest poema ens ha semblat interessant, ja que pensem que l'exili i la immigració són similars, però que clarament presenten diferències. El fet de ser la segona generació d'immigrants ens sembla un factor que fa que ens puguem posar més en la pell de les persones exiliades. Creiem que el poema transmet molt bé el que poden arribar a sentir aquestes persones i volem emfatitzar que, si bé reconèixer la injustícia és un primer pas crucial, no és suficient per si sol. Vivim en una societat que es compromet a brindar un benestar als seus ciutadans, però sovint ens trobem amb situacions en les quals aquesta promesa sembla buida. Per canalitzar la insatisfacció sobre aquesta qüestió, que considerem injusta, es poden utilitzar mètodes efectius, com la convocatòria de vagues per fer visibles els problemes i pressionar per canvis.

L'autora d'aquest poema és una noia jove, bastant propera a nosaltres, nascuda a Barcelona. De tot el que en sabem, destaca el fet de que ha escrit només dos poemes, i uns d'ells és el poema 55, en el qual nosaltres ens centrarem.

La selecció d'aquest poema està fonamentada en diversos elements que converteixen l'obra en una expressió poètica profundament evocadora. El poema aborda temes principals com la mortalitat, on cada vers es converteix en una reflexió.

A través d'una temàtica profunda i impactant, el poema ens fa reflexionar intensament sobre la mortalitat. Les imatges interpretades a través de frases del poema com "taca violenta" i el "cor fregit" desperten unes imatges de destrucció i desolació, mentre la menció del "buit entre els dits" transmet una profunda sensació de pèrdua. A través d'aquestes paraules meticulosament triades, el poema ens fa reflexionar sobre la mateixa existència i el pas del temps.

La capacitat d'aquesta obra per evocar emocions molt profundes i explorar temes universals com la mortalitat, la desorientació i el pas de temps, la converteix en una peça que pot despertar el nostre interès. Mitjançant la riquesa de paraules, el poema ens convida a la reflexió i la interpretació personal, permetent-nos connectar les emocions amb els pensaments que suscita.

Creiem que, aquesta obra transmet un to molt melancòlic, que explora la fugacitat de la vida de manera impactant des d'un punt de vista emocional. La seva manera d'adjuntar l'essència de la condició humana fa que l'obra sigui una peça notable que ressona en la nostra pròpia experiència i comprensió del món que ens envolta.

La nit transeünt és un poema que va escriure el 2015 Joan Navarro, poeta, traductor i professor de filosofia. Segons el crític literari Francesc Calafat, "la poesia de Navarro demana que la situem més enllà d'una visió històrica, perquè es mou en una galàxia personal on es barregen el substrat intemporal, les cultures antigues i les modernes, el món occidental i l'oriental". Navarro forma part de l'anomenada Generació dels 70 i ha estat inclòs a les antologies més destacades: Carn fresca (1974), Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) o La nova poesia catalana (1980). 

Aquest poema és emotiu i té una riquesa lèxica excepcional per transmetre uns moments d'incertesa, neguit, dubte i, finalment, quietud. Ens transporta a l’abisme entre la realitat i la il·lusió. El tema principal és l’angoixa d’una persona que ja no sap com resoldre els seus problemes i sembla que es plantegi acabar amb la seva vida perquè pateix. 

El títol fa referència al misteri de no saber què ens vol acabar de dir. El poema s’immergeix en temes com el pas del temps que s’escapa molt ràpidament. Nosaltres, en el vídeo vam utilitzar imatges concretes per expressar la complexitat dels sentiments que ens vol mostrar l’autor. Per exemple "llamp de la pregunta" o "peus sense terra" ens suggereixen dubte, neguit i temor. 

En resum, La nit transeünt és un poema farcit de simbolisme i profunditat, que ens convida a reflexionar sobre la vida. Ens ha emocionat perquè a vegades ens pensem que els humans som molt forts, però cada persona té alguna debilitat i l’afronta de determinada manera. Hi ha qui busca l’ajuda d’un professional com ara un psicòleg o parlant amb els amics, però a vegades malauradament hi ha qui arriba a l’extrem del suïcidi. En el cas d’aquest poema ens agrada el final perquè hi ha esperança, ja que el protagonista recula i creu que val la pena viure.

Hem triat aquest poema per les imatges que ens pot donar, no imatges traduïdes al literal, sinó descripcions de llocs, els quals ens podem imaginar, la qual cosa fa que ens endinsem més en el poema i que puguem sentir més. També ens han agradat les metàfores que utilitza com quan menciona "és un ascensor que puja fins a l'àtic", donant a entendre la nostàlgia que ens mostra aquest poema.

Aquest poema, Hivern, parla de quan coneixes algú especial i com aquesta trobada pot ser com arribar a un lloc inesperat. L'autor descriu aquesta trobada com si ja hi hagués passat abans. També parla sobre com les trobades inesperades poden tenir un efecte important a la nostra vida, com seria trobar un tresor. És a dir, el tema que aquest poema mostra és l'emoció de connectar amb algú de manera especial.

El to es pot dir què és trist, pensatiu o reflectiu. L'autora vol expressar allò que ella sent quan troba algú especial a la seva vida, comparant-ho amb els mesos de l'any, en aquest cas febrer, com si fos sempre allà i inevitable. També parla de trobades en altres vides o llocs, cosa que afegeix misteri al poema. Es pot dir que el poema parla de desig i una mica de l'enyorament relacionat amb el pas del temps.

Per acabar, el poema Hivern ens transmet la importància de les connexions inesperades. Les paraules poden despertar emocions i fer-te reflexionar sobre les teves pròpies relacions i els moments inesperats de la vida. Potser et fa recordar persones importants o situacions que han tingut algun tipus de relació en la teva vida. També pot estimular la teva imaginació fent-te pensar en les possibilitats i les connexions que podrien haver passat desapercebudes. El poema pot fer-te adonar d'apreciar els moments únics i especials de la teva vida, que solament succeeixen un cop i no es tornaran a repetir.

La impaciència que sent una mare en voler veure el seu fill encara no nascut és un sentiment que causa molta tristesa i dolor, un desig molt profund de tenir-lo en les seves mans, tot i no poder-hi fer res.

En el poema Setmana 12, Maria Rodó-Zárate ens mostra aquest sentiment i l'expressa d'una manera profunda, melancòlica i amb una sensació de solitud a través de metàfores evocadores. Al començament de l'obra, podem observar que l'autora estableix una atmosfera de tristesa i dolor que fa que el lector hi empatitzi.

El tema central del poema sembla ser la limitació i la incomunicació que pateixen la mare i l'embrió. El poema suggereix que tant el fill com la mare estan atrapats en un anhel que només pot moure's en una sola direcció, l'espera fins al part: la barrera física i emocional entre els dos individus .

El "Tel de greix" proposa una separació que, encara que és tangible, és difícil de travessar. La metàfora del "Castell impenetrable" reforça la idea que aquesta connexió desitjada és inassolible i silenciosa. El desig que el "melic sigui una finestra reveladora" és una expressió que busca trencar amb la incomunicació i descobrir la presència viva i completa de l'altre. Aquesta imatge contrasta amb la idea de la "Pell que et cobreix" i suggereix una connexió més profunda i directa.

Hem escollit aquest poema, ja que sentim que en un futur podem experimentar aquesta sensació i que avui en dia moltes mares passen per aquesta situació de tristesa i inquietud en l'embaràs.

En general, el poema tracta sobre la necessitat de superar barreres i trobar una connexió més autèntica i completa enmig de la solitud i la limitació. La poesia, mitjançant metàfores evocadores i un llenguatge líric, transmet la complexitat de les relacions humanes i les lluites emocionals que sorgeixen en buscar una connexió significativa.

Hem triat el poema El darrer glop del poeta Miquel Àngel Adrover.

L'hem escollit, ja que ens ha semblat un poema profund que parla sobre la infantesa de l'autor, concretament quan era un xicot i vivia en un poble. També l'hem escollit per posar-nos en la pell d'una persona que recorda la seva infantesa com una etapa feliç i com canvia el seu caràcter a mesura que aquest xicot deixa de ser un nen. Va creixent i, a poc a poc, la vida es fa més trista i més difícil i cada vegada recorda la seva vida d'infant com a molt millor i més divertida.

Per una altra banda, també l'hem escollit perquè ens dona joc de posar més passió a l'hora de recitar-lo, ja que és un poema intens i, per tant, tenim l'avantatge de poder transmetre aquests sentiments al lector. Parla de la joventut i de com la seva joventut s'ha esfumat ràpidament. A això fa referència el vers "avui veiem els dies consumits en un cendrer." I com que quan ell era petit de vegades passava tardes en un bar del poble, una altra raó per la qual hem decidit escollir aquest poema es perquè nosaltres estem en aquesta època de la vida i ens ha recordat a nosaltres, els nostres amics, i com recordem aquesta època de la vida i com recordem d'una manera feliç els darrers anys.

Una de les altres raons per les quals hem decidit triar aquest poema és perquè ens transmet un sentiment de nostàlgia cap a la nostra infància i creiem que això li passarà a qualsevol persona que llegeixi el poema i, per tant, és una de les altres raons per la qual l'hem escollit, a part que ens ha semblat un bon poema per il·lustrar-lo a la part final del projecte ja que les fotografies poden ajudar a endinsar-se més a les sensacions i sentiments que vol transmetre.

De la gran quantitat de poemes d'autors que podíem triar, vam seleccionar el poema Happy End de Paula S. Piedad ja que en principi, quan vam veure la foto d’autora, la primera impressió que ens va fer era que s'assemblava a nosaltres i que escrivia poesies que tractaven de la seva vida diària o temes més juvenils. Però resulta que no: és un poema escrit amb paraules directes i amb un missatge molt explícit i atrevit. 

L‘estructura del poema és molt diferent dels que hem estudiat; no té una estructura clara ni un ritme concret; en canvi, fa servir versos de diferents longituds per expressar les idees de manera més fluida i orgànica. Em fa la sensació que els versos estan disposats de manera desigual, creant una sensació de moviment i desequilibri, cosa que pot reflectir la temàtica del poema.

Des del nostre punt de vista, aquest poema té una intenció que juga amb el temps i l'espai, capturant moments efímers com l'horabaixa  que declina o l'eternitat als ulls després d'un accident. Tot això fa que el trobem interessant.

El to del poema és crític i apassionat, reflectint una profunda implicació emocional de l’autora amb el tema que aborda. L'amor adolescent es presenta com una força potent, capaç de conquerir fins i tot la còlera del món. Però aquesta victòria és efímera, ja que la imatge final dels dos cadàvers immòbils suggereix una conclusió inevitable.

També creiem que s’ha captat la naturalesa humana. S’utilitza el quitrà com a figura de les dificultats i els desafiament de la vida, que construeix una relació pràctica amb l’experiència de les persones normals. A més, aquest poema, amb la gran imatgeria i amb l’exploració de temes senzills com ara l'amor, la joventut i la mort, ens fa reflexionar sobre les cicatrius que no podem evitar en el nostre viatge per la vida.

Tot això ens fascina i, encara que mai ho hàgim viscut, capta la nostra atenció i ens fa reflexionar profundament sobre la condició humana.

L'elecció del poema Tigre de Paper de David Caño es basa en l'interès cap a la seva profunditat en els temes que aborda. Aquest poema destaca per la seva habilitat per conjugar imatges potents amb una exploració intensa d'emocions i reflexions filosòfiques.

El títol, Tigre de Paper, és en si mateix una metàfora suggeridora. El tigre, un símbol de força i ferocitat, es contraposa a la fragilitat del paper, suggerint una lluita entre la potència de les paraules i la seva inherent vulnerabilitat. Aquesta dualitat es reflecteix al llarg del poema, ja que l'escriptura es presenta com un acte de resistència en un món marcat per derrotes i exilis.

El poema aborda temes com la desil·lusió, la memòria i la naturalesa efímera de l'existència. Hi ha una sensació de pèrdua i resignació en el text, reflectint potser l'acceptació del poeta d'algunes de les realitats més dures de la vida. Aquest to de resignació es veu reforçat per l'ús de metàfores com "terra llaurada de derrotes" i "monuments que han envellit com la memòria", que suggereixen un paisatge marcat pel pas del temps i les batalles perdudes. 

Caño explora la condició humana a través de la contraposició entre el concret i l'abstracte. El poema suggereix un poder i una bellesa en la capacitat humana per somiar i aspirar, malgrat les realitats immutables.

En resum, Tigre de Paper és un poema que impressiona tant visualment com emocionalment. Convida el lector a una reflexió sobre la naturalesa de l'existència, la pèrdua, la memòria i la bellesa enmig de la desesperació. L'habilitat de Caño per a entrellaçar imatges visuals amb una exploració filosòfica de la vida el converteix en un poema excepcionalment ric i digne d'admirar.