L'arxiu pandèmic

Proposta desenvolupada amb el suport de la Fundació Joan Brossa.

"A la manera de Brossa. De la inspiració a la creació".

La creació d'un "Arxiu pandèmic" que la Fundació Joan Brossa ens proposa, com d'altres amb què hem tingut l'oportunitat de participar al Bosc de Montjuïc, és multidimensional, amb volum, com l'autor que les inspira: admeten nombrosos nivells d'interpretació i de realització, i propicia aliances.

En posar en marxa un arxiu escolar, hem activat un mètode creatiu, de marca brossiana, a mig termini i pausat en el temps, un lloc a revisitar de tant en tant. L'arxiu s'obre, es pausa, es reprèn, es visita i revisita, per a finalment, abordar-lo de ple. La intermitència del projecte -fins la traca final, el moment de la creació a partir dels elements desats-, ens ha anat molt bé: ha afegit al curs un batec lent que amb certa periodicitat interrompia el ritme escolar quotidià.

L'arxiu col·lectiu s'ha nodrit d'elements personals i, així, ha teixit la memòria col·lectiva. Cadascú, cadascuna de nosaltres en formem part. I a l'inrevés, hem comprovat que la memòria col·lectiva neix dels relats individuals. A l'hora de crear, cada grup ha partit de tres elements agafats aleatòriament de l'arxiu i els han posat en joc fidels a la idea amb què es van presentar a la classe, o l'han ampliada, o l'han resignificada, o se l'han apropiada. Han establert, així, un diàleg, de vegades mut, amb l'experiència de l'altre.

A l'arxiu, tot hi cabia, tant elements virtuals com objectes: la música que han escoltat, records personals, icones col·lectives... Tot en formava part. Hem repassat aquest darrer any des de la mirada personal i ens han vingut a veure les ambivalències d'una experiència estranya "entretinguda i avorrida, trista i alegre, i fosca".

Les obres finals han vingut a reforçar el treball en equip i el procés de creació artística: la pluja d'idees, les associacions lliures, el diàleg, la presa de decisions, el consens, fer, refer i reajustar fins que tothom està d'acord. Els suports artístics han estat tan variats que me n'orgulleixo tant com puc: escultura, música, curtmetratges amb stop-motion o paròdies del telebotiga. I també han fet emergir gèneres com el tràiler o el podcast. En la creació amb intenció artística, hem descobert un camí per expressar allò més íntim i alhora pensar el moment històric.

Han fet parlar els objectes per dir el que noies i nois volien expressar. D'aquesta manera ha sigut molt més fàcil mostrar la vulnerabilitat, i també enfortir la resiliència. L'humor a l'hora d'encarar situacions adverses s'ha desplegat com una estratègia de descongestionament. Ha evidenciat l'estranyesa del moment i ha trencat aquesta normalitat actual que ens porta a veure'ns més guapos amb mascareta, o a estranyar-nos davant de fotografies i pel·lícules on no se'n porta.

La construcció d'un arxiu com a espurna per a la creació és una proposta d'aquelles que en genera d'altres i facilita molt. Gràcies!