Justificació Espai Socràtic
Introducció a Sócrates i l'educació
Sòcrates és el fenomen pedagògic més formidable en la història d'Occident (en Sòcrates, educador, dins de L'herència de Sòcrates capítol II del Llibre III, A la cerca del centre diví, de Paideia de Werner Jaeger).
En aquesta mateixa obra del filòleg suís trobem algunes afirmacions que poden ajudar-nos a canviar la visió de la nostra tasca com a docents o mestres:
Ningú igualava Sòcrates en agudesa d'observació per a seguir els passos a la joventut que s'anava desenvolupant. Era el gran coneixedor d'hòmens, les precises preguntes del qual servien de pedra de toc per a polsar tots els talents i totes les forces latents i el consell de les quals buscaven per a l'educació dels seus fills els ciutadans més respectables.
És a dir, observar els jóvens a qui eduquem, conéixer el seu interior, qüestionar-los contínuament traient del seu interior els seus talents ocults, o no, i les seues forces.
Més avant apunta Jaeger, parlant sempre del mètode socràtic:
Però no era el contingut el que li interessava: l'esperit, amb tota la seua força flexible i la seua suau elasticitat, podia desplegar-se i trobava l'interés d'un cercle d'oients en tensió crítica. Va sorgir així una gimnàstica del pensament que prompte va tindre tants partidaris i admiradors com la del cos i que no va tardar a ser reconeguda com el que aquesta venia sent ja des d'antic: com una nova forma d'educació, de παιδεία. El concepte decisiu per a la història de la paideia és el concepte socràtic del fi de la vida. A través d'ell s'il·lumina d'una manera nova la missió de tota educació: aquesta no consisteix ja en el desenrotllament de certes capacitats ni en la transmissió de certs coneixements; almenys, açò només pot considerar-se ara com a mitjà i fase en el procés educatiu. La verdadera essència de l'educació consisteix a posar a l'home en condicions d'aconseguir la verdadera meta de la seua vida... L'home, així concebut, ha nascut per a l'educació (paideia). Aquesta és el seu únic patrimoni verdader. El fet que en aquesta concepció concorden tots els socràtics indica que degué tindre per autor a Sòcrates, encara que ell diguera de si mateix que no sabia "educar els homes". Podríem aportar nombroses cites de què es dedueix com el concepte i el sentit de la paideia s'amplien i s'aprofundeixen interiorment amb el gir socràtic i com s'exalta fins al màxim el valor d'aquest bé per a l'home. Però baste citar en suport d'açò una frase del filòsof Estilpó, un dels principals representants de l'escola socràtica de Mègara, fundada per Euclides. Quan Demetri Poliorcetes, després de la conquesta de Mègara, va voler demostrar al filòsof la seua bona voluntat i indemnitzar-lo del saqueig de sa casa, li va pregar que li presentara una llista de totes les coses de la seua propietat que havien desaparegut.
A la qual cosa va contestar irònicament Estilpó: "L' educació no se l'ha emportat ningú de ma casa"
En el nostre procés educatiu el desenvolupament de les capacitats i la transmissió-adquisició de coneixements és només una fase i un mitjà, per a aconseguir l'objectiu i missió de tota educació, que és "posar a la persona en condicions d'aconseguir la vertadera meta del seua vida". L'educació és un gran bé per a l'ésser humà, un bé del qual, a diferència del material, ningú ens pot privar.
L'educació era cosa dels sofistes i dels filòsofs il·lustrats; però l'originalitat de Sòcrates està a orientar-la no cap a l'exterior ni cap a les coses pràctiques, sinó cap a la vida mateixa, cap a la pròpia conducta.
