En aquesta altra situació d'aprenentatge, he après la concepció platònica del dualisme ontològic entre ser i semblar. Com un filòsof important dels segles IV i V va donar un significat a unes qüestions tan rellevants com són el món de les idees. Per una banda, va donar sentit a les idees del pensament, classificant-les dins "un món perfecte" el qual és l'anomenat món supersensible (món real) i per altre, va establir un nou criteri cap al pensament del món terrenal del qual precedim dient que el món tangible conté una falsa realitat i que els humans som éssers atrapats en les aparences, les quals només a través dels sentits podem percebre. Plató ho exemplifica en el mite de la caverna, on relata els humans com uns personatges que viuen encadenats a una cova on només veuen ombres projectades a les parets, prenent-les com si fossin la realitat.

Per altra banda, en aquest primer trimestre hem tractat un altre filòsof reconegut com és Aristòtil. Aquest, rebutja el dualisme de Plató perquè, segons ell, no explica res.

Aristòtil ens explica que la vida és l'únic factor que ens delimita a no poder formar part d'aquell món perfecte ideal. Per a ell, la mort és el pas que ens atraca a la perfecció, és l'últim bot que ens fa apropar-nos a la veritat racional.

Una cosa que m'ha cridat l'atenció, és el fet que per a Plató el "jo" personal interior i verídic, immutable és l'anomenada essència, que és aquella partícula intangible que determina el que és cada cosa i cada ésser i que, a més prové del món "perfecte", el món de les idees. En canvi, per a Aristòtil, l'essència passa a anomenar-se substància, la qual està formada per dos principis, la matèria i la forma.

Finalment, cal explicar que durant els primers tres mesos d'aquest curs i sobretot durant les darreres sessions, hem tractat altres temes importants més relacionats amb les perspectives religioses i cartesianes, però que, com han estat tractades amb menor profunditat no les he afegit a les meves reflexions.