Pere Quart sembla un nom de rei, oi? Però no ho és. És el pseudònim de Joan Oliver, poeta i escriptor, nascut a Sabadell el 1899. A més, també va ser traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX.

A la seva obra no hi falta humor. Però va adquirir un fort compromís social, i per això, va retratar d'una manera irònica la seva pròpia realitat per denunciar allò que no li agradava.

La seva poesia ha estat vista com la més original de totes.

L’AMOR

Quan estic enamorat

el meu cor vol esclatar.

Sento papallones al meu interior,

això se li diu “amor”.

Quan la veig em poso nerviós

i tot és meravellós.

Tot i que em poso roig

com la sang del meu cor.

Quan ella s’acosta a mi

em mira i jo somric,

se’m posa la pell de gallina

i la meva cara s’il·lumina.

Espero que en un futur

ella i jo puguem estar junts.

Per ella la lluna baixaria

i feliç per sempre jo seria.

Robin Hood

L’ESCOLA COMENÇA: “QUIN ROTLLO”

El 12 de setembre de 2017 va començar l’escola. Estava al llit dormint i la meva mare volia que m’aixequés. Jo tenia molta son i volia dormir una mica més. Quan la mare va aconseguir el que volia vaig anar a esmorzar i allà van començar els meus problemes.

Vaig agafar la tassa i em va caure la llet per terra. La meva mare es va enfadar molt i em va renyar perquè va veure que no m’hi havia fixat. Després em vaig posar la roba del meu germà i com me la vaig haver de canviar per posar-me la meva, vam arribar tard a l’escola. No havia començat bé el dia...Potser tenia mala sort! A l’escola vaig trobar els meus amics i companys i ja estava més content. Un cop a la classe la nostra tutora, la Maribel, ens va començar a explicar com seria el nou curs. Ja estem a 3r de primària...Quan va acabar el dia vaig pensar que tot havia anat millor del que jo pensava. Van anar passant els dies i em van posar una nota de felicitació d’anglès. El dia següent, una de llengua castellana. Aquest curs m’estava anant molt bé! Els meus pares i jo estàvem molt contents. Van passar els dies i ens van posar un control, vaig treure un 10! Els meus pares em van comprar un cub de rubick per les bones notes i vaig aprendre a fer-lo molt ràpidament.

Un dia vam anar al museu Picasso, on havíem de pintar un quadre de l’autor i quan estava allà pintant vaig pensar: “No està malament l’escola!”

ASIER SEGURA ALCARAZ CE MONTSENY

L’ESCOLA AVORRIDA

Hi havia una vegada una escola que era molt avorrida. Les cuineres gairebé sempre feien el mateix menú: sopa i verdura, i només es quedaven 30 nens i nenes a dinar.

Els nens i nenes sempre anaven amb la bata bruta, tacada, mal cordada...

Els mestres només ensenyaven a restar, sumar i multiplicar. No els ensenyaven res més en 4 hores de classe.

Quan era l’hora de marxar a la tarda i els nens sortien, els pares sempre els preguntaven:

- Com ha anat el dia? T’ho has passat bé

I els nens sempre responien el mateix:

- No m’ha anat bé el dia, no m’agrada gens el menjar que ens posen, sempre ens expliquen el mateix... Papa, mama, si us plau, parla amb el director!!

I llavors els pares van decidir fer alguna cosa. Així que van anar a parlar amb el director i també amb les professores. Els van explicar que els nens estaven disgustats perquè sempre feien el mateix a les classes i que, per dinar, sempre hi havia el mateix menú.

Aleshores el director va dir:

- Això no pot continuar així! Faré una reunió amb els mestres i les cuineres i esbrinaré què passa.

Una setmana més tard a l’escola van haver-hi canvis i els nens estaven molt contents. Les cuineres feien de tot: arròs, espaguetis, pizza, sushi... Així que cada vegada es quedaven més nenes i nenes a dinar. Els mestres, per altra banda, ensenyaven de tot. Ara els nens aprenien coses dels invertebrats, divisions de dues xifres, reciclatge, anglès..

Des d’aquell moment, l’escola va deixar de ser avorrida...

Psudònim: Mandarina

EL MEU FUTUR

Què m’espera en el meu futur?

Serà bo o dolent?

Seré valent o prudent?

No sé què m’espera

En aquest futur proper,

Potser seré avorrit

O més aviat divertit?

Podré ser molt llest?

O em convertiré en un test?

Qui sap què ens aportarà el futur!

Sort o mala sort

Vés a saber!

Qui sap de què treballaré,

Potser em faré fuster

O em podria fer forner!

Jo crec que podria treballar

En una gran empresa,

Però de moment,

No sé quina m’interessa...

El meu futur em preocupa

Perquè no vull ser un ocupa!

PSEUDÒNIM: ADÉU

Anem de viatge

Quan vaig de viatge,

m’agrada disfrutar,

anar a la platja

i per les muntanyes caminar.

De la meva maleta,

mai me n’he d’oblidar,

també m’emporto la jaqueta

per poder-me jo abrigar.

Puc anar amb els meus pares

i també amb el meu germà

per això s’hi m’ho demanes

la meva opinió et puc donar.

Ja he visitat molts llocs

amb cultures diferents,

tots amb els seus jocs

i amb els seus pensaments.

Pseudònim: Margarida

LA MEVA AMIGA

La meva amiga es diu Nerea

i és molt riallera.

De vegades ens barallem

però sempre ens perdonem.

La meva amiga és fantàstica

per això m’agrada estar amb ella.

M’agrada estar amb ella

perquè és molt energètica.

Jo vull anar a casa seva

però sempre estic enfeinada.

La meva amiga és molt guapa

per això dic que és fantàstica.

Pseudònim: Xiclet

LA POESIA DEL DRAC I EL MAG

Hi havia una vegada un drac que jugava amb un mag.

El drac dormia al terrat, i es va fer amic d’un ratpenat.

El mag, que dormia en un llit, es va fer amic d’un mosquit.

El drac es va enfadar i, per la boca, foc va llençar.

El mag, amb els seus poders, un raig gran va fer.

Pseudònim: Comarca

Els robots

En una fàbrica de la Xina, on construïen robots de tota mena, va passar una cosa extraordinària. Un dia quan els treballadors van anar a la fàbrica a treballar es van trobar que tots els robots havien desaparegut.

Van anar a la policia per denunciar el robatori però els policies no van trobar cap pista que allò que havia passat fos un robatori.

Llavors els treballadors van començar a investigar unes petjades que anaven cap a la porta d’emergència.

Mentrestant, els robots ja estaven ben lluny, al port de la ciutat per agafar un vaixell que els portés a una illa on els robots podien viure en llibertat.

Durant el camí no ho van tenir gens fàcil.

Primer van haver d’enfrontar-se amb els pirates informàtics que els volien robar les connexions.

Quan creien que ja arribaven a l’illa van haver de lluitar contra un virus tecnològic que volien robar-los les bateries.

En aquesta lluita dos robots van caure a l’aigua però un catxalot els va salvar.

Després va arribar una gran tempesta i un llamp va caure sobre el vaixell dels pirates informàtics i els virus tecnològics.

Quan els robots ho van veure van saltar dels enemics i un dels robots va veure que el vaixell estava fet de metall i va pensar que podien construir un submarí que els portés a l’illa. I així ho van fer.

Un cop allà els robots van explicar als virus i als pirates com vivien de feliços en aquella illa i els van convidar a quedar-se a viure amb ells.

Com us podeu imaginar no s’ho van pensar dues vegades i en aquella illa a hores d’ara encara hi viuen feliços i contents.

Pseudònim: Drac

Les emocions

L’amor

és una estrella fugaç.

La tristesa

és un camp mort.

L’alegria

és la bellesa del teu somriure.

La ràbia

és un mar d’agressivitat.

La valentia

és un hort d’oportunitats.

La por

és la foscor

que et fa bategar el cor.

Pseudònim: Llapis nou

EL REGNE DE LA IMAGINACIÓ

Era un dia de tardor i com cada divendres la Lili i en Tom estaven jugant al jardí de casa de la tieta Purificació. Ja s’estava fent de nit quan la mare els va cridar que vinguessin dins de casa perquè ja era l’hora de sopar. Per sopar tocava patates bullides amb pèsols i cuixes de pollastre rostides. A la Lili, li encantava sopar a casa de l’oncle Manfred, en canvi al Tom no li agradava gens ni mica, per això sempre deixava el plat a una banda i s’escalfava els seus fideus de pollastre amb espècies. Un pic arribaven les postres, a tots dos se li queien les parpelles de son. No sé què tenien aquells sopars de la tieta Purificació que sempre els hi venia tanta son. La mare es va emportar els nens cap al llit i van caure plàcidament com dos llavors de dent de lleó .

La Lili a mitja nit, es va despertar desorientada perquè dins el menjador no hi havia ningú, la taula estava parada i sobre d’aquesta, hi havia un gran llibre ple de pols. La Lili va acostar-se i molt lentament va observar el llibre pàgina per pàgina. Quan ja portava unes deu pàgines va començar a escoltar tres veus. No eren tres veus iguals, eren tres veus de tres persones molt diferents. Una era molt aguda, l’altre era molt greu i l’última com d’una velleta. Les veus van explicar a la Lili que estava en un món on ningú la podia escoltar, era el món del somni perdut.

Tots els seus familiars estaven en un somni molt profund en el que només hi havia una forma de despertar-se, i aquesta només la podia aconseguir la Lili, però per això necessitava escollir a algú per aconseguir despertar-los a tots. Així que la Lili va rumiar qui volia que es despertés i l’acompanyés en aquest llarg viatge. Quan va acabar de rumiar, va decidir despertar el Tom.

De cop i volta, el Tom va sortir de sota la taula i va abraçar a la seva germana com si no hi hagués un demà. Les tres veus van sentir-se de nou i la Lili va parar l’orella per sentir com podia despertar-los a tots. Les tres veus van anunciar que per despertar-los necessitaven: una estrella, una ploma d’ocell i una fulla d’or. La Lili va replicar ja que no podrien trobar ni una estrella, ni treure-li una ploma a un veloç ocell i sobretot no podrien aconseguir una fulla d’or perquè tampoc existien. Les últimes i incomprensibles paraules van ser: Només has de creure. Després d’això les veus van desaparèixer.

Però les veus no els van deixar sols. Els van acompanyar fins un portal màgic perquè viatgessin al Regne de la Imaginació on podrien trobar el que els hi van demanar.

Els dos nens es van enfonsar en el màgic món de la imaginació. Quan ja eren dins es van quedar bocabadats, era al·lucinant!!!

Hi havia peixos amb ales, lleopards verds, gats planejadores... Era un somni fet realitat. Però no venien a jugar i a saltar, venien a salvar a la seva família així que van vestir-se com la situació demanava I van anar cap al primer objecte, l’Estrella. Tot era possible si ho creien, així que de cop i volta van començar a caure estrelles del cel. En Tom i la Lili no van dubtar en agafar unes quantes. Per anar més ràpid van pujar sobre d’una estrella en direcció nord que era on estava La Vall dels ocells. Quan van arribar van trobar ocells de tots els colors: verds, roses, morats, negres... Eren preciosos. En Tom va veure un petit flamenc rosa molt estrany perquè no tenia el mateix comportament que els altres.

En Tom no va trigar gaire en aclarir el problema d’aquell flamenc, ja que es veia molt clar que s’havia trencat l’ala. En Tom tenia molta experiència de veterinari perquè l’oncle Manfred, ho era i era expert.

Després de poc, en Tom va deixar-li l’ala nova i a canvi l’ocell li va donar una ploma. En Tom va anar corrents fins la Lili i li va ensenyar la ploma. Només els hi faltava la fulla d’or i ja podrien salvar a tota la família d’aquell somni perdut.

Al flamenc no li semblava justa la recompensa que li havia donat al Tom i el va ajudar a aconseguir l’últim objecte. Van arribar a l’arbre on es trobava la fulla d’or, però tenien un petit problema, la fulla era massa alta. L’ocell es va aixecar i va agafar a la Lili enlairant-la perquè l’agafés. La Lili amb totes les ganes del món va tibar de la fulla fins que va caure a les seves mans. Els dos van donar les gràcies al flamenc i es van acomiadar d’ell mentre sortien pel portal.

A l ‘arribar a casa, les veus els van felicitar per l’esforç que van fer aconseguint els tres objectes. Cada veu es va quedar amb un objecte i els hi van dir que al dia següent, tot tornaria a la normalitat. L’endemà quan es van despertar tots estaven desperts i tot va tornar a ser com sempre.

PSEUDÒNIM: GUINEU

EL RELLOTGE DE LES EMOCIONS

Portava una hora buscant-lo havia mirat per tot arreu: dins la nevera, sota la taula i fins i tot al fons de la bústia de casa el veí. Però no hi havia manera de trobar el peluix de l’Arlet.

L’Arlet era una nena que sempre estava feliç, mai havia sentit por, tristesa, ràbia... Però ella sentia que li faltava alguna cosa i doncs va pensar que potser era que trobava a faltar al seu peluix. Per això es va posar a buscar-lo. Desesperada va mirar a les golfes per veure si el seu germà li havia amagat. Va remenar una caixa que hi havia per allà, però enlloc de trobar-se el que ella s’esperava, va trobar un rellotge.

L’Arlet va mirar el rellotge estranyada i el va agafar. Se’l va posar al canell i va posar l’hora que era en aquell moment, les 8.36 a.m. Just després que posés l’hora al rellotge, va passar una cosa molt estranya. Sese donar-se compte es va transportar a un altre món! Aquell era un món completament diferent al nostre.

Les persones que vivien allà eren molt baixetes i tenien la cara rodona. Aquella espècie es deia Anxoara. L’Arlet va pensar que era un somni i que ja es despertaria. Aleshores va venir un Anxoara i li va preguntar que què hi feia allà. L’Arlet li va explicar tot.

- Em dic James i tu?- Va dir l’Anxoara.

- Jo em dic Arlet i sóc del planeta Terra. – Va respondre ella.

En James era un Anxoara jove i actiu, li encantava fer bromes.

- Oh no! Detecto que et falten emocions, quin problema més greu! Mai en la meva vida i mira que tinc 450 anys ho havia viscut això!

Arlet hem de marxar immediatament a veure a l’emperador Lohani. – va exclamar en James.

- Què passa? – va preguntar l’Arlet.

En James li va dir que només tenia una emoció i ella va respondre:

- I què si sempre estic feliç, no passa res.

- Si que passa si, que viure només amb una emoció vol dir que mai podràs sentir por, ni ràbia, ni tristesa,... Totes les emocions són necessàries per viure. - va dir en James.

- Però els grans mai estan tristos, ni tenen por. – va dir ella.

- Si que en tenen, si. Va ! No ens entretinguem més, anem! – va exclamar en James.

En Lohani tenia un palau enorme de cristall. Hi havia nadons tirant-se per uns tobogans i quasi al final d’aquests hi havia una mena de tubs que els feien dir els tubs de les emocions. Perquè per sota d’aquells tubs era per on passaven els nadons i els hi posaven les emocions, però de vegades a uns els hi posaven més emocions positives i a altres més emocions negatives. Després de passar per aquest trajecte les seves emocions es guardaven dins un arxiu que tenia registrades totes les emocions del món.

En Lohani li va demanar que l’acompanyés fins l’arxiu i després que posés els peus en una plataforma, i així ho va fer ella. Quan l’Arlet es va pujar a la plataforma va aparèixer una carpeta amb el seu nom, la va obrir i posava:

- EMOCIONS: felicitat

- QUANTITAT: 100%

- VALORACIÓ: negativa

Aleshores en Lohani la va recordar i els hi va explicar la història:

Fa uns anys, quan et vam posar les emocions, justament aquell dia es va espatllar el tub en mig de la trasplantació d’emocions i només va donar temps de posar-te una emoció, la de la felicitat.

- I ara què farem ? – Va preguntar l’Arlet preocupada.

En Lohani va tenir la següent idea: l’Arlet es tiraria pels tobogans fins anar a parar als tubs i un cop allà, li posarien les emocions que li faltaven i finalment, ho afegirien a l’arxiu.

Ho van fer i va funcionar !!! L’Arlet ja no sentia que li faltava alguna cosa. Però ara hi havia un altre problema, com tornaria a casa? Li va preguntar a en Lohani.

- Doncs molt fàcil, marca l’hora que havies posat abans.

L’Arlet es va acomiadar i va posar l’hora que havia marcar abans: les 8:36 a.m i un segon després va tornar a la terra.

Ja no l’importava el peluix, ja havia aconseguit el que li faltava.

I van ser feliços, tristos, rabiosos... per sempre més.

Pseudònim: Omega

AMOR

L’amor és potent

com un coet,

fort com un roure,

però dolç com la mel.

No et deixis enganyar

pels diners ni la fortuna,

el guany ni l’odi.

Sigues sincer.

Sigues flor, no bala.

Sigues aigua, no lava.

Tracta’m bé

i jo també.

Sigues fort i valent.

Pseudònim: GOKU

Les onades

Les onades del mar

esquitxen el far.

Les onades relaxen,

les onades són vida,

les onades es mouen

durant tot el dia.

Hi ha vaixells

que van pel mar,

també hi ha ocells

que van volant.

Sempre m’ha agradat

el seu color blau refinat,

i em recorda un record

que sempre tindré al cor.

Les onades relaxen,

les onades són vida,

les onades es mouen

durant tot el dia.

Pseudònim: Cactus

Estris Robots

Hi havia una vegada a l’any 3.000, un científic que estava construint dotze robots: Un ganivet, un llapis, una maquineta, un paper, una goma, un estoig, un retolador, una forquilla, un got, una cullera, uns pals “xinos” i un plat. Estaven a una nau espacial a l’espai. Després el ganivet va dir:

-Ens dividirem en grups, els de menjar a un lloc i els altres a un altre lloc i ens prepararem per una guerra, i qui perdi haurà de donar un robot del seu equip a l’altre equip. -D’acord, sortim a fora i marquem territori.

-D’acord, d’aquí fins allà serà el vostre i d‘allà fins aquí el nostre- diu l’estoig

-Doncs va anem-nos a entrenar

-Diu el ganivet

L’endemà ja havia de començar la guerra. Primer es va col·locar el llapis darrera l’estoig perquè són molt amics, la goma amb la maquineta i els altres amb els que volien. El grup del menjar es va col·locar molt bé i van guanyar, llavors els de l’altre equip es van veure obligats a donar-li un del seu equip. Ho van fer a sorts i li va tocar el retolador, però el paper va dir:

-Volem revenja i aquesta vegada qui guanyi serà el guanyador de tot. El ganivet va dir: D’acord, però us haureu d’entrenar molt per guanyar-nos. I després es van anar a entrenar, cada dia sense parar.

Fins que un dia el paper va dir:

-Hem de tenir un nom, jo ho he pensat Estris Robots -D’acord. Van dir tots I ara havien d’entrenar-se.

El paper va dir:

- Ja ho sé, jo seré la muralla i aniré fent formes com per exemple: un vaixell, un avió etc… Els altres també anireu fent tot de coses que sapigueu fer i així us protegireu. I així va ser, l’endemà al matí, el paper es va transformar en un avió, la goma feia d’escut, l’estoig agafava el paper per fer de muralla, la maquineta feia punxa al llapis i després tiraven les punxes cap avall. Després el grup del menjar no sabien que fer i es van rendir, van veure que havien creat un gran exèrcit sense armes.

Visca, visca, visca van cridar els Estris Robots i llavors ningú va lluitar mai més contra ells.

Pseudònim: Reporter