Joan Maragall


Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860–1911) va ser poeta i periodista. Va compaginar una vida burgesa amb la seva vocació d’escriptor i intel·lectual.

Joan Maragall era fill d’una família de fabricants tèxtils de la Barcelona vella. Es va resistir ben aviat a continuar amb el negoci familiar i va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, entre el 1879 i el 1884.


Va arribar a treballar esporàdicament d’advocat i ajudà el seu pare en un moment de crisi de l’empresa.

Dos anys més tard va entrar com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, i el 1891 es va casar amb Clara Noble.

S’aferma la seva carrera de poeta i periodista, i compagina els articles al Diario de Barcelona, amb poesies i traduccions que publica a la revista ‘L’Avenç’, la plataforma del moviment modernista en aquells anys.


La seva vocació literària va estar marcada decisivament per les seves lectures de Goethe, però la seva curiositat i obertura intel·lectual el porten a llegir, comentar i traduir el pensament vitalista de F. Nietzsche, de qui parlaria per primer cop en un article a ‘L’Avenç’ el 1893. En aquests anys barreja una ideologia conservadora amb l’individualisme nietzscheà. El seu primer poema cívic , ‘Paternal’, ho és com a conseqüència d’haver presenciat l’atemptat anarquista al Liceu del 7 de novembre de 1893, i acaba , enmig d’una escena d’intimitat familiar i casolana, amb la imatge inquietant de l’infant que ‘riu bàrbarament’.

Amb el poema ‘Oda infinita’ iniciava la seva maduresa literària i el programa de vida poètica que s’anirà acomplint entre els dos pols de l’obertura a tot el que li arriba de fora, i aquell nord que s’intueix ben endins.

FONT:

EL COMTE ARNAU un dels grans poemes de l'autor, (fragment recitat per alumnes de 4t del Col·legi Sant Miquel dels Sants)

Viktor W.


Berlín, 9 de novembre del 1938, “Nit dels Vidres Trencats”


La nit del 9 de novembre del 1938, el barri jueu de Scheunenviertel a Berlín va convertir-se en el caos absolut. Multitud de soldats recorrien amunt i avall el barri a la recerca de botigues regentades per jueus. Els negocis sospitosos de tal atrocitat, eren arrasats: trencaven les façanes, destrossaven les mercaderies i, si es trobaven els propietaris, molts dels quals vivien sobre els seus negocis, eren brutalment apallissats pels membres de les SA, les SS o la Gestapo.


Aquesta escena es repetiria multitud de vegades durant les nits del 9 i 10 de novembre, per tota Alemanya i Àustria. Durant les fatídiques jornades, es van destrossar 1.574 sinagogues i més de 7.000 negocis, es van assassinar 91 persones i més de 30.000 van ser deportades i internades en camps de concentració.


Enmig de la barbàrie, Viktor Wagener, membre de les SA, es preparava per assaltar un negoci jueu, juntament amb cinc altres membres del seu Schar. En Viktor, als seus 24 anys, era la nova incorporació, i estava preparat per fer el que fos per la seva pàtria, Alemanya, per treure-la de la misèria en què estava sotmesa i alçar-la de nou, en forma d’un gran imperi de raça ària. Aquells, però, no eren pensaments propis d’en Viktor, sinó idees i propaganda del partit nacionalsocialista, i que havien captivat a en Viktor gràcies a la promesa d’un futur millor, quasi utòpic, on Alemanya esdevindria una gran potència i esclafaria als seus enemics que l’havien humiliada anys abans, en finalitzar la Gran Guerra. Un futur on hi hauria treball per tothom, menjar per tothom. I allò entusiasmava a un Viktor que no tenia feina, no tenia diners ni futur, però sí que tenia un pare mort a la guerra, una mare malalta i tres germans més per alimentar. I tenia ràbia, molta ràbia: ràbia pel seu pare mort al front, pels seus germans afamats i la seva mare moribunda. I és que, jove i inexpert com era, s’havia deixat dominar per una ràbia que el cegava. Una ràbia que els nazis havien sabut aprofitar, canalitzant-la cap a qui creien culpables de la pèssima situació d’Alemanya: els jueus. Per això els marginaven, per això els discriminaven i maltractaven, perquè creien que la raça jueva era culpable de les seves penúries i desgràcies, com si els jueus no les sofrissin, com si no fossin tan alemanys com ho eren ells. I era per aquesta il·lusió, per aquesta creença forjada amb mentides i propaganda, que el barri jueu cremava aquella nit.


En Viktor estava preparat, fusell en mà, per entrar a la botiga jueva que els havia estat assignada. Juntament amb cinc camises pardes més, s’havien reunit a l’entrada del negoci, que, tot i el rebombori general, restava en silenci i amb els llums apagats.

Tot i això, encara es podien observar diverses ampolles de licor exhibides a l’aparador. Liderant el grup, es trobava el tinent Schrödinger, un home menut i prim, de mirada inquisitiva. De tots ells, era l’únic que superava la trentena. Els altres eren com en Viktor: joves desamparats i sense futur, frustrats i indignats amb la situació actual. Abans d’entrar, el tinent Schrödinger, que tenia debilitat pel dramatisme, es va col·locar davant dels seus homes i va començar, quasi cridant, una espècie de discurs patriòtic que als seus homes els va semblar poc més que una parafernàlia, ja que estaven neguitosos per entrar. En Viktor, però, no es va assabentar de res del que deia l’oficial, de tan immers en els seus pensaments com estava. Fins que, de sobte, el tinent, un cop acabat el discurs, es va girar mirant cap a la façana amb el fusell enlaire i cridà: “Per Alemanya!”, i va començar a disparar. Tots els altres, fins i tot en Viktor, que s’havia desvetllat sobtadament, el van imitar. I una eixordadora pluja de bales va caure contra aquella botiga jueva, trencant i esquinçant tot el que es trobaven pel camí. Al cap d’uns segons, els trets es van aturar. La façana, però, junt amb les mercaderies que contenia, va quedar destrossada. El tinent va avaluar els resultats, va assentir i, finalment, va donar l’ordre d’entrar.


L’interior de la botiga estava en igual mal estat que l’exterior: el terra estava ple de vidres trencats i el licor de les ampolles s’havia escampat per tot el negoci. A part, les parets contenien centenars de petits forats, com si formessin un mosaic macabre. En Viktor va ser el darrer d’entrar, i en fer-ho, l’olor d’alcohol es va fer evident i era tan fort que el Viktor va haver d’arrufar el nas. Un cop tots eren dintre, van començar a cercar als propietaris del negoci, que estaven amagats en algun racó de l’edifici. Com que no hi havia llum i els jueus podrien treure profit de la foscor, el tinent va decidir d’avançar tots junts, per tal de reduir riscs.


Tot i això, els soldats van recórrer tots i cada un dels racons de l’edifici, sense resultat. Això va frustrar als membres del seu grup, tot i que, després de revisar l’edifici repetides vegades, es van donar per vençuts i van girar cua. Just quan es disposaven a abandonar el negoci, es va sentir un soroll agut en una de les estances. El tinent va donar l’ordre d’aturar-se.


- Tu, - va dir el tinent, senyalant a en Viktor - vés a comprovar què ha sigut aquest soroll!


I en Viktor va avançar, lentament, cap a l’habitació senyalada. Va obrir la porta amb el fusell enlaire, però l’estança estava deserta. Era una habitació petita: un armari i un llit en constituïen tot el mobiliari. Just quan anava a abandonar la sala, va escoltar el soroll de nou, aquesta vegada més dèbil, però suficient perquè ell el sentís. Provenia de l’armari. En Viktor va agafar amb fermesa el fusell i va obrir les portes de l’armari de manera sobtada. Dins hi va trobar una nena tremolosa i escanyolida, d’uns set anys, que romania dins l’armari en posició fetal. Tot i haver de fer silenci, a la nena se li escapava el plor. Quan els seus ulls es van creuar, ell va veure el terror reflectit en la seva mirada. En Viktor va alçar l’arma i va col·locar el dit sobre el gatell, preparat per disparar. Després de tot, no eren ells, els jueus, els culpables de tot allò? No eren ells, els qui havien destrossat la seva pàtria? De totes maneres, aquella nena, en la seva joventut, semblava incapaç d’haver fet tot allò. I és més, de veritat aquella nena era tan diferent dels seus germans petits, o només una de les milions de víctimes d’una situació que els hi anava gran, a tots. Tots aquells dubtes torturaven al Viktor, que es debatia entre complir amb el seu deure i donar mort a aquella jueva o deixar-la viure, perquè no era més que una nena petita i desesperada. Finalment, sense comprendre realment el perquè, en Viktor va tancar les portes de l’armari i va sortir ràpidament de l’habitació. Quan el tinent el va veure li va preguntar:


- Què era allò?


- Res, senyor - Només el xisclet d’una rata- va respondre ell, amb un fil de veu.

Pseudònim: Càmeres

Aparences

Veure-la era admirar els estels brillar

durant la nit més fosca i freda de l’any,

no existia res més.

Aquells ulls, estranyament freds i càlids,

em tornaven a la meva llar quan era lluny

i quan hi era prop, em feien viatjar

al lloc més peculiar i preciós.

D’ànima pura lluïa,

de cor lliure volava,

de paraules en feia màgia,

de por en feia refugi.

Però la veritat va resultar ser mentida,

la seva llum va resultar ser foscor,

la màgia era tant sols un mal truc.

El seu reflex de cara el món no era cert,

ara veure-la era com endinsar-se en la nit més fosca i freda,

només podies pensar en escapar.


D’ànima obscura sofria,

de cor atrapat patia,

de paraules en feia enganys,

de llibertat en feia presó.


Els ulls són el reflex de l’ànima,

i els seus em gelaven la sang.

Pseudònim: Aparença

CIUTATS DE POLS I NEU

Dimecres, 31 de gener de 1962

Nova York, EEUU

En un lloc oblidat per tothom, on la neu, tot emulant la pols, cobreix les cases i els carrers, i vesteix els mobles, la gent i els cors de blanc, estaves tu. Ajaguda, humil, quieta. Arronsaves les cames, abraçant-les amb els teus bracets primets i miraves a la llunyania, sense un punt concret on acabar fixant la mirada.

Enmig del glaç, la blancor i el silenci eren als meus ulls, mirant-te a través del vidre del mur que ens separava. Des del moment que em vaig ensopegar amb tu, venent xocolata al llindar de la casa tapiada, vaig pensar com de deliciós i dolç seria conèixer-te, parlar-te. Portaves un vestit grisenc, desfilat i amb marques d’haver estat cosit diverses vegades. Un recollit escabellat ressaltava la teva pell pàl·lida, quasi translúcida, i tot i la neu i la brutícia, els teus cabells rossos es banyaven amb la llum del crepuscle.

Vaig trigar tants mesos a parlar-te! Em cohibia la idea de tenir els teus ulls blaus jutjant-me, resseguint-me el rostre. Què pensaries de mi, que només puc dirigir-me a tu escrivint-te? Però hi havia una altra solució? Ho ignoro. Vaig encaminar-me a la plaça principal on els nens pintaven les rajoles fent renou, i agafant uns guixos de colors d’amagat, vaig tornar al costat del mur on sempre et trobava.

Al principi no em vas veure, és clar, així que, tímid, vaig donar uns copets suaus al vidre, vaig agafar el guix i hi vaig escriure “Hola”. En adonar-te de mi, saludant amb la mà, et vas acostar al cristall, em vas mirar i em somrigueres. No et vas moure, ni em vas respondre, i al cap d’uns segons vas començar a moure el cap negant rotundament sense deixar de somriure. Com no hi havia caigut abans? No sabies llegir.

En adonar-me de l’evidència amb el mateix guix, vaig dibuixar-te a tu i a mi tan bé com vaig poder. Vaig dibuixar-nos somrient i agafats de la mà. Tu et vas riure, vas resseguir el dibuix del vidre amb les teves petites manetes i vas fugir corrents. Pensava que l’havia feta grossa, que ja no tornaries, però al cap d’uns minuts vas aparèixer amb un guix rosat i t’assegueres al carrer. Vas començar a dibuixar i jo també. Les nostres cases, les nostres ciutats, els nostres dolços preferits, els nostres jocs, els nostres somnis. Els dies passaven i quedar a dibuixar es va transformar en una dolça rutina per a tots dos.

Em vas parlar de la teva germana que estaves buscant, de com vas néixer, dels teus pares que la neu, com tot en la teva ciutat, se’ls va emportar. Em vas parlar del pastisser que et va acollir un dia que tenies gana i com vas acabar treballant per a ell venent xocolata, el dolç més popular del teu món.

Jo, es clar, també et vaig parlar de mi. De la meva ciutat plena de gratacels enormes, tan diferent a la teva que sembla sortida d’un conte, de la pols brillant que cobreix sempre el cel, els carrers i la gent, i brilla més cada cop que entra la llum del sol. De l’escola, dels diaris que venc, dels cotxes, dels meus pares...

T’estimo tant! Estic desesperat! No sé on ets ni com trobar-te. Després del desastre no vam tornar a coincidir... La trencadissa va ressonar per tots els carrers. Vaig córrer fins al vidre que ens separava i vaig veure horroritzat com tota la teva ciutat havia desaparegut... No sé com et podré trobar, però ho faré i algun dia (...)

La nena plorava en el dormitori. La bola de neu havia relliscat de les seves mans i s’havia escampat en pedaços per tota l’habitació. El seu pare la consolava per telèfon tot dient que ja tornaria a Suïssa un altre dia per regalar-li una de molt més maca. En sentir això la nena va plorar més reclamant que el nen de Nova York l’estava esperant a ella i no una substituta, però el seu pare no ho entenia. Va penjar el telèfon enrabiada, va agafar la bola novaiorquesa i la va esmicolar just al costat on s’havia trencat la seva veïna. Estava convençuda d’haver-los alliberat. En algun lloc de la seva habitació es trobarien i s’abraçarien. Segur que aconseguirien sortir de casa seva i veure món. Ell li ensenyaria a llegir, ella a veure les coses, i cap neu ni pols tornaria a cobrir la seva felicitat mai més.

El pare la va seguir trucant però no va agafar el telèfon. Al següent Nadal, ell li va regalar una bola de neu, com sempre, aquest cop de París. A ella no li va agradar gaire però ell no li donà importància. La va besar al front i es va acomiadar fins al pròxim any, en què tornaria. Ella li va dir adéu i per un moment, mentre la porta es tancava, tots dos van creure sentir com la neu vestia l’habitació, la gent, i els cors de blanc.

LISA LAMELAS SALVADOR CE MONTSENY

LLIBERTAT ENCADENADA

Agafo el diari de sobre la taula del rebedor, dia 13 de maig de 1952. El llegeixo mentre menjo les galetes que la meva mare ha preparat, encara fumegen. El meu pare entra a la cuina i besa la seva dona per acomiadar-se; ell li diu que arribarà tard, que té un sopar amb els companys de la empresa. M’acabo les quatre galetes i agafo la cartera. Surto per la porta principal mentre dic adéu a la mare, que esta traient la pols dels prestatges de fusta tintada. Es gira i em diu adéu amb el seu somriure habitual.

Arribo a l’escola i, arrambada a una columna, veig la Lauren. El cor se m’accelera i la cara se m’ envermelleix. La mà del meu millor amic, en Mike, se’m posa sobre l’espatlla. Entrem a classe d’història, la meva assignatura preferida. No puc parar de pensar en ella, no me la puc treure del cap, per molt que m’interessi la lliçó.

S’acaben les classes. De camí a casa penso si el que sento per la Lauren és amor. Tardo pocs segons en arribar a la conclusió: sí que ho és.

És hora de sopar, tots ens reunim a taula. L’última en arribar és la meva mare, que porta el pollastre ja tallat en porcions individuals. Mentre mengem, penso que potser és bona idea que expliqui als meus pares com em sento, ja que el meu germà els hi acaba de dir que està sortint amb la filla de la veïna. Les mans em tremolen i em sento dèbil, però per fi ho aconsegueixo, per fi els confesso el meu amor cap a la Lauren. El meu pare es queda tan pàl·lid com la seva camisa blanca i obre la boca exposant el pollastre mig mastegat. La meva es posa les mans sobre els llavis i veig com els seus ulls s’ennuvolen amb llàgrimes. El meu germà mira el meu pare, sembla que no entén què està passant. El meu pare m’està dient que estic malament del cap, que no entén què han fet malament perquè em senti així. La mare està plorant un mar sencer.

M’acabo de llevar i avui no vaig a l’escola, els meus pares m’ho han prohibit, no volen que vegi la Lauren. Per molt que ho intenti entendre, no comprenc que té de dolent que m’enamori.

Baixo les escales i vaig a la cuina, el meu pare ja hauria de ser a la feina, però és aquí, al costat de la meva mare. Ella ja no té el seu somriure característic, ni tampoc ha fet les galetes de cada matí. M’agafa la mà i em porta fins l’entrada, amb el pare darrera seu com un guardaespatlles. Obre la porta. Veig un cotxe desconegut i dos homes vestits de blanc. M’obren la porta de darrere i m’hi fan entrar. Els meus pares entren a casa, no gosen ni mirar cap enrere. Quan portem uns minuts de trajecte li pregunto al conductor on anem. Em diu que anem a teràpia hormonal. Jo no entenc perquè, només sóc una adolescent enamorada.

Pseudònim: Khalid

Miralls

El dia que vaig aparèixer en aquesta sala em vaig sorprendre. No és una sala normal, no té entrada, però durant les nits més fosques, n’aconsegueixo veure la sortida. La decoració també és especial, totes les parets estan cobertes amb mil miralls de diferents característiques i encara que no ho sembli, aquests miralls són els que em faciliten o em dificulten la meva estada dins aquesta sala.

En els pocs anys que porto aquí dins, he après que per gaudir de l’estada haig de mirar de donar la meva millor imatge. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. Jo he triat no donar l’esquena a aquells miralls que em semblen més importants. Simple, només donar la cara a aquells que necessitaré per tirar endavant. També he descobert que alguns miralls mai donaran la meva millor imatge encara que m’esforci. Aquells són miralls que reflectiran el pitjor de mi sigui com sigui, per això he decidit ignorar-los. També he vist uns altres miralls que m‘han fet veure qualitats meves que desconeixia, aquests miralls m’han ajudat a recuperar-me després de moments difícils i potser gràcies a ells, avui puc estar aquí dins explicant-vos això.

A vegades em pregunto per què estic aquí. Per què haig d’estar envoltada d’objectes que reflecteixen la meva imatge sense que jo ni tan sols hagi demanat que ho facin? És possible acabar l’estada dins la sala sense que cap mirall hagi reflectit una imatge meva? Sigui com sigui, crec que al final tot depèn de mi, de la imatge que jo vulgui donar, que no m’haig de deixar portar pel que veig en els miralls, sinó pel que crec jo més oportú. Perquè al cap i a la fi jo trio quina de les meves imatges és la millor i quina no, quina imatge vull donar i quina prefereixo amagar, quins miralls vull veure i quins prefereixo no mirar.

Pseudònim: Alegria


EL TEMPS QUE ENS QUEDA

Parlem, parlem de tot,

menys del temps,

el temps que tenim,

que ens queda.


No em deixis amb les ganes,

d'estar amb tu,

amb el nostre temps,

el temps que ens queda, que tenim.


Tots els moments, històries, tristeses,

alegries, jocs, viatges,

al final, formen part de nosaltres,

del nostre temps, el que tant estimem.


Si aquesta és la nostra sort,

M'alegro de veure't,

Tornem a començar,

A riure i a jugar.


Tot el meu temps, ets tu,

respirar-te, mirar-te, tocar-te...

t'estimo, estimo cada estona del nostre temps.


Parlem, parlem de tot,

menys del temps,

que s'escapa entre els dits,

en un tres i no res.


Si aquesta és la nostra sort,

M'alegro de veure't,

Tornem a començar,

A riure i a jugar.


Tants cops m'he perdut,

Amb tu m'he tornat a trobar,

I tants cops he plorat,

A la teva esquena m'he recolzat.


Parlem, parlem de tot,

menys del temps,

el temps que tenim,

que ens queda.

Pseudònim: Cepedi


FLORETA D’ESTIU



La infelicitat que desprenia aquella floreta d'estiu perduda en un hivern glaçat transmetia aquell sentiment que portem dintre del nostre equipatge vital, la tristesa.


S’ha fet gran, em deien, i jo ja sabia com d'un dia per l'altre la Marina havia deixat de tocar els somnis de puntetes. Estancada, com l'aigua de tardor que resta en els petits llacs de les muntanyes més llunyanes.


Hi havia alguna cosa dintre seu que no la deixava descansar, la privava de les coses més belles de la vida.


El meu amor patern m’obligava a intentar descobrir allò que havia fos el seu somriure però la seva porta no era mai oberta, l’únic acte expressiu que manifestava era la seva dolça melodia al piano, i això em relaxava, m’alliberava saber que encara quedava vida en la Marina.


Una nit que la lluna era més plena que mai, els dits del meu petit amor van acaronar les tecles del piano, la Marina em va saber guiar a través de les seves tímides notes musicals sense més indicis de les seves intencions que un misteriós somriure.


M’estava explicant allò que mai havia pogut saber a través de les seves cançons al piano, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar dòcilment pels seus plans ideats amb enginy.


Una bromera blanca i el contrallum de l’alba van fer aparèixer la silueta d’una dona amagada en un vestit de cotó. Mentre la contemplava vaig saber que aquella dona era la meva filla, ja que s’aturà en sec deixant caure les seves cames esveltes i mirant-me amb uns ulls d’un verd tan profund que qualsevol hi podria caure dintre.


A l’altra banda de l’escenari els dits de la Marina continuaven en moviment, explicant allò que delirava per saber, dintre de la bromera on encara estava capficat per saber el final, va aparèixer una noia inundant-ho tot amb l’aigua de l’amor.


Aquella aigua que desprenia la noia de faccions expressives feia somriure la meva filla, aconseguia que deixés de ser una ànima en pena, convertint-la en una persona amb la capacitat de transmetre felicitat.


La Marina em deia que aquell amor no era un amor d’estiu, d’aquells tan fàcils, tan lleugers, no era un amor de pells bronzejades i brillants, de balls a la llum de la lluna i de promeses que tothom sap que no es compliran. Era un d’aquells que sobreviuen al fred de l’hivern i que potser mai aconseguiràs.

Pseudònim: Albaalbix

Records

S’acostava el final. Ningú havia tingut el valor de dir-li, ningú li volia fer el mal que ell li faria quan marxés, però ella ja ho sabia… Ella ho notava. Feia dos mesos que una de les persones que més estimava no estava bé; cada gest, cada somriure consolador per aparentar que no passava res, cada nit sense dormir a causa del dolor... Ell també sabia que el seu cos no resistiria gaire més, però no ho volia acceptar, va lluitar fins al final en una guerra perduda.

Ella, cada tarda, després de sortir de l’institut, anava a veure’l. Ell l’esperava, al principi, amb les cartes entre les mans disposat a jugar unes partides, i així, oblidar-se per un moment, del dolor insuportable que patia i que el va obligar a romandre al llit durant els seus últims dies. Un dolor tan intens que podia tallar la respiració a una persona. El mateix dolor que sentia ella quan marxava de casa del seu avi, sense saber quantes partides més podrien jugar abans que a ell se li acabés el temps.

La casa dels seus avis... aquella casa que s’havia convertit en la seva segona llar; les partides de cartes, el pa calent cada matí, les tardes d’hivern al voltant de la llar de foc, l’olor d’escudella, el gust dels caramels de cafè, el so de les veus dels seus avis...

Consumida pel dolor, ella s’esforçava per recordar els bons moments passats amb aquella persona tan especial; els estius a la muntanya o a la platja, quan anaven a pescar a Palamós o a descobrir els racons de la Cerdanya, els dies de pluja que s’aixecaven a les 5 del matí per anar a buscar cargols, les infinites partides de cartes, l’arròs a la cassola dels diumenges, les tardes d’estiu amb la bicicleta amunt i avall, els concerts que ella feia i als que ell assistia...

I és que ell, el seu avi, era l’únic que la podia comprendre, l’única persona capaç de consolar-la sense jutjar-la. No tenia importància el que hagués passat o què hagués fet, ell sempre era allà per a ella. Però aquell dia era diferent, el seu avi ja no hi era. I no hi havia consol suficient per a suportar el dolor que ella sentia. El mateix dolor que sent ara mentre escriu això.

Pseudònim: Bluemoon


DOCES MONTANHES*

(*títol en aranès)

M’assec a les roques, noto com el vent mou els meus cabells i fa ballar les fulles, com fa desplaçar l’aigua del riu i com fa picar les pedretes; pedretes rugoses com el ciment, amb els meus peus descalços, estesos sobre dues roques.

Tanco els ulls, escolto les converses dels ocells i com xiscla el vent en moure’s lliurement entre la gespa. Em pregunto com ha de ser sentir-te sempre tan lliure...

Escolto com el vent fred segueix movent suaument les fulles dels arbres creant així una dolça melodia. Ara noto com els meus cabells es desperten, estesos sobre les meves espatlles i es tornen a enlairar. Escolto com el cant dels ocells s’uneix a la melodia. Inspiro. Obro els ulls amb un ràpid pestanyeig. Expiro.

Veig flors de tots colors i mides, es mouen amb la brisa de la primavera representant així un vals, semblen ballarines del “Royal Ballet School”, amb la seva finor i elegància. Inspiro. Veig com fulles i fruits caiguts a terra es mouen es forma d’espiral. Expiro.

I penso, penso com un instrument podria arribar a calcar aquests sorolls, però això es impossible perquè tot el que ve de la natura és únic i inigualable.

pseudònim ECO

Poesia

Diamants a la mirada,

neu que glaça la pell

com en ple hivern una gebrada,

o com un tret d’aquell fusell.

No em demanis que faci l’impossible

més l’impossible ja està fet,

no sóc de pedra, sóc abatible,

i em torno petit quan sento fred.

L’impossible és no intentar-ho,

i acabar rendint-se amb por,

un cop començat només queda acabar-ho

i veuràs d’un cop la claror.

A la tercera va la vençuda?

O vençut em dicto jo?

Que quan et trobis perdut busca ajuda

i comença a sentir-te millor.

La vida és una constant lluita

contra el teu pitjor enemic,

aprèn a estimar-lo, i et sentiràs ric,

i aquest que ara et dic;

Ets tu mateix.

Pseudònim: Castor de riu

Als meus somnis


Voldria que estiguessis als meus somnis

per poder parlar-te una altra vegada,

veure´t cada cop que m´adormi

per sentir la teva veu tan anhelada.


Recordo quan era petit

i em feies sentir el més gran,

tots els meus contes escrits

que vaig inventar amb tu al davant.


Aquesta nit vull somiar amb tu

i mirar-te a la cara de nou.

Oblidar-te sé que no puc,

perquè sense tu el temps ja no es mou.


Tant de bo estiguis bé al cel

i des de dalt em suportis.

Apareixes en forma d´estel

cada cop que surts als meus somnis.


Sé que no puc recuperar-te,

però noto que des d´on siguis m´acompanyes.

Prometo que no he deixat d´estimar-te,

pots aparèixer als meus somnis si m´estranyes.


Voldria que estiguessis als meus somnis

per poder parlar-te una altra vegada,

veure´t cada cop que m´adormi

per sentir la teva veu tan anhelada.


Pseudònim: Sol

L’ARC I LA FLETXA

L’arc li diu a la fletxa en acomiadar-la:

la teva llibertat és la meva.

I és que la fletxa és lliure quan l’arc la deixa anar.

I l’arc és lliure quan la fletxa ja no està.

La llibertat de totes les persones es comparteix,

no es limita, sobrepassa o destrueix.

Si tu vols tenir llibertat,

totes les altres persones l’han d’haver abastat.

Perquè les llibertats de les persones no se superposen,

sinó que conviuen juntes i alhora.

Però en aquest món hi ha gent que no la pot utilitzar,

i necessiten algú que els ajudi a volar.

Perquè cap arc ni cap fletxa és alliberat,

sense l’ajuda d’un arquer que hagi disparat.

Perquè en aquest món falten més persones amb un arc a les mans,

capaces de disparar quan els altres per si sols no es poden deixar anar.

Però s’ha de vigilar,

ja que a vegades per aconseguir autonomia els altres ho poden pagar.

Ja que depenent d’on l’arquer dirigeixi l’arc

per permetre que l’arc i la fletxa gaudeixin de llibertat,

la d’un altre es pot haver acabat.

Per això té un paper molt important qui subjecta l’arc i tria el blanc.

Perquè si aquest abusa de la seva llibertat i responsabilitat,

tots els altres ho poden acabar pagant molt car.

Pseudònim: 11PR

M’ESTIMES, M’ODIES

M’estimes,

m’odies,

m’abraces,

m’etzibes,

em mates,

em beses,

m’enganyes

menteixes,

em renyes,

fereixes,

abuses,

angoixes,

insultes,

pateixes,

explotes,

gaudeixes,

controles,

traeixes

i crides.

I després,

penedit,

fas promeses.

Pseudònim: Atzavara