ÍNDEX

1 TÈCNIQUES DE COMUNICACIÓ VERTICAL I HORITZONTAL ENTRE ELS AGENTS EDUCATIUS

1.1 Tècniques de comunicació vertical dintre de les organitzacions d'educació en el lleure

La comunicació vertical és aquella que va de forma ascendent o descendent entre l'organigrama d'una institució (jerarquia).

La comunicació descendent s'ocupa de comunicar l'ordre establert per al desenvolupament de tasques, rols, entrenament, capacitació, directrius, polítiques, etc.

No es tracta solament de transmetre ordres, sinó també d'organitzar i ordenar.

Una de les principals funcions de la comunicació descendent és la de comunicar la cultura organitzacional i les directrius de com complir-les.

La comunicació ascendent va dels nivells jeràrquics més baixos de la institució fins al més alts. Aquest flux de comunicació permet que els col·laboradors treballin de forma pro activa en la presa de decisions i participin de manera constant en la creació i innovació de l'organització. No cal dir que aquest tipus de comunicació és indispensable per al feedback constant i es fonamenta en el coneixement mutu de pensaments i accions.

Aquesta comunicació vertical permet regular i controlar la conducta de les persones subordinades en aspectes com:

• instruccions i planificació de tasques

• informació relativa a procediments, pràctiques, polítiques

• valoració de la consecució dels objectius, etc.

• feedback

Els canals de comunicació emprats per a aquest tipus de comunicació:

• directe de tu a tu

• telèfon

• reunions

• correu electrònic

• taulell d'informació

• revistes

• butlletins

• manuals, guies

• etc.

Els mitjans més eficaços per transmetre informació són les reunions i el telèfon, ja que permet condensar una gran quantitat d'informació en un breu espai de temps.

La informació escrita (correus electrònics, taulells informatius són apropiats quan la informació requereix gran quantitat d'informació detallada i complexa, a més és un llenguatge precís i objectiu, i deixa constància registral.

1.2 Tècniques de comunicació horitzontal entre els agents educatius

La comunicació horitzontal és aquella que s'estableix entre els membres d'un mateix nivell jeràrquic. Aquesta es pot donar entre departaments, grups de treball, i també de forma individual. En aquest tipus de comunicació no hi ha presència d'autoritat i serveix per agilitzar l'estructura organitzativa, i es dóna entre iguals des del punt de vista jeràrquic.

La comunicació horitzontal es fa servir per:

• coordinar les activitats dels departaments o dels empleats de la institució

• resoldre problemes d'un departament

• prendre decisions en les que hagin d'intervenir diversos departaments

S'utilitzen diverses tècniques:

• juntes

• informes

• assemblees

• reunions de treball

• notes i comunicats interns

• treball en equip

• debats

• telèfon

• internet

• etc.

Els objectius que volem assolir fonamentalment en una institució afavorint la comunicació horitzontal i el flux d'informació són:

• coordinació de tasques

• intercanvi d'informació

• resolució de conflictes

Les possibles dificultats en què ens podem trobar són:

• la rivalitat i desconfiança interpersonals

• l'especialització funcional (manca de visió global)

• desmotivació

1.2 Dinàmiques per treballar la transmissió d'informació entre les persones d'un equip, amb la finalitat d'assegurar el feedback entre elles.

Quan parlem de treball d'equip estem parlant a l'hora de transmissió d'informació. Informació horitzontal entre iguals. Quan el director o la directora treballa en equip amb els seus monitors i monitores ocupa un lloc entre iguals i la seva missió en quant a fluïdesa d'informació és que aquesta es doni d'aquesta manera entre tots els membres de l'equip i a la vegada que afavoreixi el feedback entre ells.

1.2.1 Tècniques per comunicar a l'equip de monitors que esperem de cadascuna de les persones de l'equip per a afavorir el treball grupal i la consecució dels objectius de projecte

El director i la directora haurà de preveure diversos protocols per a la transmissió d'informació basats en les tècniques esmentades en l'apartat anterior.

En aquest sentit fora bo que s'apliquessin dinàmiques de grup amb l'objectiu de fer reflexionar i adquirir habilitats socials per a la transmissió d'informació i comunicació amb els components de l'equip i facilitar a la vegada el feedback corresponent.

1.3 Organització de la jornada laboral en el desenvolupament d'un projecte de lleure, delimitar espais i temps per a l'intercanvi d'informació i desenvolupament de la comunicació entre l'equip de personal monitor que permeti la interrelació grupal

En el desenvolupament d'un projecte de lleure educatiu haurem de definir el que hom anomena la jornada laboral. Està clar que això forma part d'una metodologia organitzativa que està en funció de cada projecte.

Malgrat tot, per afavorir l'intercanvi d'informació i el propi desenvolupament de la comunicació entre l'equip de monitors i monitores caldrà tenir en consideració tres grans eixos:

• la tècnica a utilitzar

• el lloc

• el temps

En aquest sentit a banda de dinamitzar l'equip de monitors i monitores perquè la comunicació sigui fluïda en funció dels objectius de propi projecte però i sobretot de la cohesió dels membres de l'equip, ens caldrà escollir les tècniques que creiem adients perquè el flux d'informació sigui constant però a la vegada adequat al projecte que portem endavant.

Pel que fa al lloc i al temps, haurem de distingir entre la comunicació formal i la no formal, i sempre en funció d'una o altra determinar quin és el lloc adient per portar a terme un protocol de comunicació i en quin moment. Per exemple una reunió de treball en l'àmbit formal estarà estructurada en quant a lloc i hora, a banda d'altres requisits formals.

Per tant, cal que els nostres protocols de comunicació estiguin programats dins la jornada laboral, com ara les reunions d'avaluació que es faran en determinat horari i tal dia de la setmana.

2 L’educació emocional

2.1 Les emocions i sentiments què són i per a què ens serveixen?

Podríem dir que les emocions són la resposta que el nostre organisme dóna als estímuls que rep, impulsos que ens aporten a actuar, de forma inconscient, sense haver-hi de pensar, forma part de la nostra evolució i aquestes, les emocions, ens han servit fins a ara per protegir-nos, per sobreviure. Cada emoció té una funció diferent i provoca una reacció al cos que ens fa actuar d’una o altra manera.

La paraula emoció prové del llatí exmovere que significa posar en moviment.

La por, la ràbia, la sorpresa, el fàstic, l’alegria i la tristesa són emocions bàsiques i primàries que ens venen quant sentim un estímul determinat.

Davant la por sentim una amenaça, estem al davant d’una situació perillosa i ens hem de protegir, la por a vegades en fa atacar i a vegades ens fa marxar. A vegades senzillament ens quedem paralitzats.

Davant la ràbia sentim una injustícia, la ràbia també et porta a l’atac o a la defensa, vols sentir-te respectat si estan vulnerant els teus drets o necessitats.

Davant la sorpresa hi ha quelcom inesperat, nou per a tu i per tant has de recopilar la informació, per després poder-ne fer una valoració.

Davant del fàstic hi ha alguna cosa que ens pot fer mal i t’has d’allunyar d’allò que et pot fer mal, és un rebuig, una protecció.

Davant l’alegria hi tenim quelcom agradable, quelcom que ens fa sentir bé, ens ajuda a valorar i a repetir experiències agradables.

Davant la tristesa hi tenim una pèrdua, també ens aporta valoració i serà gràcies a aquesta tristesa que podrem començar a acceptar la pèrdua per poder-la superar.

Pensa en ahir per exemple, quina emoció vas sentir amb més intensitat? i pensa quin estímul (situació) te’l va provocar.

Les emocions són una reacció biològica de supervivència i gràcies a la nostra part conscient són molt útils i ens donen molta informació de nosaltres mateixes si aprenem a escoltar-nos, analitzar-nos, a canalitzar aquestes emocions i aprendre d’elles, de fet aquest és l’objectiu de la intel·ligència emocional i que més endavant en parlarem.

2.1.1 Diferència entre emocions i sentiments

Aquestes emocions donen pas als nostres sentiments, de tal manera que els sentiment seria la nostra pròpia interpretació de les emocions.

EMOCIÓ + PENSAMENT = SENTIMENT

Segons qui siguem, segons com veiem el món, els nostres valors, les nostres experiències, educació i creences construirem uns pensaments o uns altres. Els pensaments ens porten als sentiments que anem construint al llarg de la vida i els sentiments faran que actuem d’una o altra manera. Si no aprenem a gestionar-los i a fer-nos responsables de les nostres decisions a través de la consciència, ens podem convertir en els nostres pitjors enemics i fer-nos mal a nosaltres mateixes, per exemple. És per això que les persones actuem de manera diferent i sentim de manera diferent i pensem de manera diferent al davant de les mateixes situacions.

Exemple, dues estudiants, les dues han estudiat molt per fer un examen que era molt important i les dues l’han suspès. Probablement si esperaven aprovar-lo, les dues sentiran sorpresa (no m’ho esperava, havia estudiat molt i pensava que l’havia fet bé), automàticament se sentiran enrabiades (veig una injustícia després d’estudiar tant) i potser després tristes (he perdut l’oportunitat d’aprovar-lo i del que això representa). Les emocions venen una després de l’altra, a vegades passem d’una a l’altra en qüestió de segons.

La qüestió és que una de les noies se sent frustrada (sentiment) perquè pensa i creu que continuar estudiant és una pèrdua de temps, en aquest cas la frustració és el sentiment que ha construït a través del seu pensament: “estudiar és una pèrdua de temps”. Aquesta frustració li aporta la desmotivació pels estudis que estava cursant. L’altra noia pensa en què ha fallat, que pot millorar, què pot fer la pròxima vegada per fer-ho millor, els seus pensaments li aporten aprenentatge, el sentiment que sent d’automotivar-se, per exemple, la condueixen a realitzar unes accions que contribuiran a la seva autoestima, al seu autoconcepte i per tant al seu benestar i continuarà estudiant per superar-se i aconseguir allò que vol, en aquest cas aprovar.

Aquest sentiments que han construït a partir de la mateixa experiència, probablement venen donats també d’altres experiències i pensaments anteriors. És a dir, la primera noia, cada vegada que a la vida s’ha esforçat molt per aprovar i no ho ha aconseguit es desmotiva a conseqüència de pensaments i creences com: “l’esforç que faig no serveix de res”, “no serveixo per als estudis”, etc. En canvi, l’altra noia ha après a superar la frustració amb pensaments positius i buscant solucions, té la capacitat d’automotivar-se i crear objectius molt clars per avançar en el seu repte, en aquest cas acabar els estudis.

El que marcarà la diferència d’aquestes dues noies, imaginem que amb les mateixes oportunitats i capacitats en els seus estudis, serà la seva intel·ligència emocional, en aquest cas la segona ha après a automotivar-se, a fer-se preguntes, a superar el fracàs i a ser optimista, saber allò que vol i aprendre a marcar-se objectius específics per aconseguir els seus reptes.

I tot comença amb l’autoestima, ja que no pot haver-hi allò altre sense aquesta sana autoestima, probablement l’altra noia no té un autoconcepte positiu d’ella mateixa i per això mateix la seva autoestima en relació als estudis és baixa.

El poder que tenim com a éssers conscients és que podem modificar els nostres sentiments a través de l’aprenentatge i construir sentiments que considerem positius per tenir una vida sana, equilibrada i conseqüentment feliç i això es fa decidint què volem pensar, què volem creure i com volem veure el món, fer-nos conscients i responsables de la nostra vida. En aquest sentit l’educació que rebem quan som infants serà clau i per tant cal una bona educació emocional.

Més endavant parlarem de l’autoestima, molt necessària com ja hem dit, per a la intel·ligència emocional, dit d’una altra manera, sense una sana autoestima no és possible adquirir les habilitats necessàries per desenvolupar i potenciar la intel·ligència emocional.

2.1.2 Hi ha emocions negatives?

Les emocions no són ni positives ni negatives, formen part de la nostra naturalesa, del fet de que som éssers vius...

Sentir por, sentir tristesa o ràbia és natural, per tant s’han de poder expressar de forma natural, és més, com ja hem dit ens ajuden a la nostra supervivència i a adaptar-nos. Què passaria si davant d’una injustícia no sentís absolutament res? O davant d’una mort d’algú estimat no sentís tristesa?

Com ja hem dit, cada emoció té una utilitat i ens ajuden a descobrir què és el que necessitem, què necessitem canviar o transformar, què és el que necessitem per sentir-nos millor.

Què passa si ens deixem emportar per les emocions i no les gestionem? Doncs, quantes vegades hem pres decisions o hem dit o fet alguna cosa que, automàticament després d’haver-ho fet, ens posem les mans al cap? Si no aprenem a gestionar les emocions i deixem que aquestes prenguin les decisions per nosaltres, deixem de responsabilitzar-nos de la nostra vida i deixem que siguin les nostres pors, les nostres ràbies, tristeses, alegries i fàstics qui la governin.

2.1.3 La càrrega emocional i la seva gestió

En diem càrrega emocional el fet de no gestionar bé les nostres emocions i no transformar-les en quelcom positiu per a nosaltres, com cercar solucions a allò que ens preocupa?, per exemple.

La ràbia es transformarà en ira, t’ha passat alguna vegada que després d’un dia intens, has anat acumulant diferents enrabiades i quan arribes a casa esclates per una cosa terriblement insignificant? Allò que en diem “paguen justos per pecadors”?

La por no gestionada, el terror, la tristesa en una “depressió” (ens referim a una depressió no clínica, és a dir, a una tristesa que perdura en el temps) i l’alegria en eufòria, que com ja sabem, aquesta eufòria també ens pot portar a decisions que poden anar en contra nostra.

L’emoció del fàstic mal gestionada et pot portar al racisme per exemple.

Per tant després d’aprendre a reconèixer les nostres emocions, saber-hi posar nom, acceptar-les i entendre que no les podem modificar, tenim un altre pas molt important a fer: el què en diem gestió emocional.

Gestionar en cap cas no significa controlar l’emoció, tot el contrari, la carrega emocional se’n deriva precisament perquè hem controlat l’emoció durant massa temps i després aquesta esclata quan menys t’ho esperes.

De les emocions i sentiments mal gestionats provenen l’estrès o l’ansietat, que es poden convertir en malalties físiques més greus. En aquest sentit cada cop hi ha més estudis que apunten cap aquesta direcció.

Gestionar significa deixar passar l’emoció, sentir i viure l’emoció, donar-li pas... Acceptar per tant allò que sentim en el moment que ho sentim... Davant d’una emoció i abans de prendre decisions o dir alguna cosa, moltes vegades és millor parar-se un moment i respirar, allò que en diem “comptar fins a 10”... De tècniques per aprendre a gestionar les emocions n’hi ha de molt tipus, la respiració conscient, per exemple, n’és una.

Però el primer pas és permetre que l’emoció i el sentiment surti.

En aquest sentit és molt importat doncs que deixem viure les emocions als infants i no els hi controlem, es sà plorar, es sà enfadar-se, es sà sentir por, es sà alegrar-se, es sà tenir fàstic, es sà sentir-se sorprès... I moltes vegades, l’educació tradicional, una educació que no té en compte les emocions, no deixa expressar als infants aquestes emocions de forma natural.

Es sà, necessari i natural.

Potser, fins i tot a vosaltres us ha passat que us heu sentit i sobretot els nois: “ja plora com una nena”, “no ploris que és de dèbils”, “sigues forta, no tinguis por”, “deixa de cridar que sembles una histèrica”... Aquesta mena de missatges a la infància no contribueixen gens a l’educació emocional i em d’evitar de comunicar-nos d’aquesta manera.

Expressions i comentaris que no ajuden per a res a construir pensaments positius sobre nosaltres mateixes, tampoc ajuden a aprendre a gestionar les emocions, ja que amb aquesta educació aconseguim tot el contrari, les tallem d’arrel, però el més surrealista de tot plegat és que sovint, per posar un exemple, et criden desmesuradament (precisament perquè l’adult no s’està gestionant l’enrabiada) per demanar-te que no cridis. Una educació poc coherent i que sovint s’utilitza el mètode de la por i el de l’amenaça per aconseguir els objectius educatius.

Aquest mètode sovint pot contribuir a que l’infant agafi un mal autoconcepte d’ell mateix i a conseqüència d’una imatge distorsionada que no l’ajuda per tant a construir una sana autoestima.

Reconèixer l’emoció i sentiments és el primer pas: “estic enfadada”, “tinc por”, “estic trista”, “em sento insegura”, “sento gelós”, “tinc enveja”, “sento odi”, “sento curiositat”, “estic contenta”, “em sento feliç”, “estic nerviosa”, en aquest sentit és important que els infants vagin adquirint vocabulari i saber posar nom a allò que els passa.

Reconèixer com ens afecta al nostre estat físic quan arriba l’emoció.

“Quan estic trista perdo l’energia, quedo corbada i no tinc forces” o “quan sento ràbia, una bona part del cos es tensa, el cor palpita molt més ràpid i respiro ràpid”

Pensa en ahir, quina emoció vas sentir intensament, quin estímul la va provocar, com va reaccionar el teu cos?

És important doncs treballar amb els nens i nenes els afectes de les emocions a partir del nostre cos, per això les dinàmiques de teatre, per exemple, ens va molt bé per descobrir-ho.

Poder expressar com et sents en el moment que ho sents és molt important i és per això que davant d’una emoció és important oferir un espai a l’infant perquè en pugui parlar, l’emoció parlarà per ell i expressarà com se sent i com veu la situació que el preocupa, per exemple. Com ja hem dit és sà deixar passar l’emoció, deixar que s’expressi de forma lliure i sobretot no jutjar-la.

Com també hem explicat abans, en la educació tradicional no es tenen en compte les emocions i per això les tallen d’arrel, no us heu sentit mai allò de : “vinga va, no siguis tonta que això que et passa no és res” o tantíssims altres missatges que encara et feien sentir pitjor, incompresa i indignada, moltes vegades.

Imagina’t que a un infant se li trenca un bolígraf, un bolígraf que per a ell tenia molt de valor, li agradava molt i plorant et diu que se li ha trencat el bolígraf i la teva resposta és: “vinga va, deixa de plorar per aquesta tonteria que només és un bolígraf!” i automàticament li demanis que calli i que se’n vagi a fer una altra cosa. És evident que el missatge que estem donant distorsiona la realitat de l’infant, no hem estat empàtics ni hem fet escolta activa i hem jutjat el seu sentiment i, a més, li tallem d’arrel.

Davant de la manca d’escolta activa, empatia i judici de valor estem mostrant la nostra incompetència i no ajudem al sà desenvolupament de l’infant, més endavant parlarem de l’escolta activa i l’empatia.

Imagina’t que un infant està cridant i llençant coses descontroladament, de fet és un infant que sempre ho està fent, dia rere dia. T’hi acostes i li dius: “Para ja!, què fas? Què et passa?” i et contesta que el seu germà l’està molestant i tu li contestes: “vinga va, molestant si ets tu el que sempre molestes, calla ja i no cridis” i marxes dient “aquest nen és nerviós, aquest nen sempre està enfadat”. Missatge que sovint dones quan t’enfades per les seves rabietes, d’això en direm posar una etiqueta.

Les etiquetes, sobretot les negatives, allò que considerem que és dolent: “aquest nen no serveix per a res” o “aquest nen és un gandul” i d’això també en parlarem tenen conseqüències molt devastadores per a l’autoestima.

Pensa en tu, quan eres infant, quina etiqueta et van posar i et vas acabar creient?

2.2 Intel·ligència emocional i la seva educació

El concepte d’intel·ligència emocional el va popularitzar Daniel Goleman amb el seu llibre Intel·ligència emocional l’any 1995 el qual us convidem a que el llegiu si us interessa aquest tema.

Entenem per intel·ligència emocional la capacitat que es té de reconèixer, gestionar i transformar les emocions i els sentiments propis i també dels altres, de tal manera que siguem capaços de guiar el nostre pensament i les nostres accions amb aquesta informació activant les habilitats necessàries per aconseguir els objectius que ens proposem.

La intel·ligència emocional es pot aprendre i conseqüentment es pot ensenyar, d’aquí el concepte d’educació emocional que té com objectiu principal desenvolupar les competències necessàries per activar aquesta intel·ligència.

Les habilitats que aporta l’educació emocional a les persones les permeten desenvolupar-se a la vida amb èxit i felicitat. Aquestes habilitats, segons Daniel Goleman (Intel·ligència emocional, 1995) són:

• la capacitat de reconèixer els sentiments propis,

• d'administrar-los,

• l’automotivació,

• el reconeixement de les emocions dels altres, i

• l'empatia o capacitat per reaccionar correctament davant dels sentiments dels altres

• Per poder portar a la pràctica i amb eficàcia aquestes habilitats cal però conrear, per exemple:

• habilitats socials per comunicar-nos

• escoltar amb eficàcia

• dialogar a fi de posar-nos d'acord amb els nostres col·laboradors

• expressar-nos posant el nostre interlocutor com a punt de referència

• ...

Aquestes habilitats es poden aprendre i estimular, sobretot en l'edat escolar, en aquest sentit, hi ha una clara diferència d'actituds després de l'aprenentatge.

Alguns trets de la persona amb intel·ligència emocional són:

• saber comunicar i fer-se entendre,

• posar-se a la pell dels altres o l'empatia,

• tenir iniciativa,

• adaptar-se a les circumstàncies,

• confiança en un mateix,

• visió optimista de la realitat,

• autocontrol dels propis impulsos i bona canalització de l'estrès,

• tolerància a la frustració,

• autocrítica constructiva,

• capacitat per aprendre dels propis errors i per rectificar-los,

• actitud innovadora,

• creació d'objectius personals,

• constant automotivació,

• flexibilitat i sentit pràctic a l'hora d'encarar les dificultats

• ...

Per treballar amb els infants l’educació emocional hi ha molts recursos a la xarxa, aquests són alguns exemples que podem trobar en aquestes referències electròniques:

Rafael Bisquerra del Grup de Recerca d’Orientació:

https://www.rafaelbisquerra.com/ca/home-catala/ (enllaç revisat data: 20202811)

Educació emocional: una filosofia de vida: http://emocionat2.blogspot.com.es/ (enllaç revisat data: 20202811)

Activitats per treballar les emocions::

http://projectes.escoltesiguies.cat/imatges/pujades/files/1_activitats_emocions.pdf (enllaç revisat data: 20202811)

Deixant petjades:

http://deixantpetjades.blogspot.com.es/p/educacio-en-valors.html (enllaç revisat data: 20202811)

I tants d’altres que podreu trobar.

2.3 La comunicació

Entenem per comunicació l’intercanvi d’informació entre les persones. Aquesta informació poden ser conceptes, opinions, sentiments, etc. i la podem intercanviar mitjançant el llenguatge que pot ser oral, escrit, corporal, icònic...

Qualsevol llenguatge s’expressa mitjançant codis que s’han de saber descodificar, si ens parlen en xinès i no el sabem no hi entendrem res, però sí que podríem arribar a interpretar el llenguatge no verbal de qui ens parla, és a dir, el to de veu, els moviments i posició del cos, etc.

Malgrat però que tinguem un codi comú no tothom el descodifica com l’hem codificat, i això pot donar lloc a les males interpretacions.

Comunicar-nos amb els altres no deixa de ser una habilitat social que es pot aprendre i desenvolupar, ja que es tracta d’una conducta que podem canviar.

La forma que tenim de comunicar-nos amb els altres forma part de la nostra personalitat, per tant té un estil propi inherent a cadascun de nosaltres. I també aquesta conducta està condicionada pel medi, és a dir, per la nostra pròpia cultura.

Amb la comunicació estem prenent part d’un posicionament, és a dir participant i fent participar. Per això és molt important la capacitat empàtica de saber-nos posar en el lloc dels altres per poder comunicar-nos-hi. Quan no som capaços de fer-ho és molt difícil que aquesta comunicació es doni objectivament. Per exemple, quan ens deixem influir pels estereotipis, és a dir, les característiques que atribuïm a les persones pel fet de pertànyer a un col·lectiu determinat sense conèixer-les com són en realitat (homosexuals, religiosos, magrebins, drogodependents...). També es dificulta la comunicació quan ens deixem endur per l’efecte halo o corona, és a dir ens deixem influir per una qualitat positiva o negativa que atribuïm al nostre interlocutor. Quan projectem els nostres sentiments o opinions als altres sense saber què senten o pensen de debò, quan tenim la tendència d’estar avaluant constantment el que ens diuen aprovant o desaprovant al nostre interlocutor i quan hi manca la retroalimentació, quan el nostre interlocutor no ens fa saber res de com sent el missatge que està rebent o a l’inrevés, en tots aquests casos també es dificulta la comunicació.

Per allò que hem dit anteriorment, facilitarem la comunicació quan a més de procedir empàticament amb el nostre interlocutor, ens interessem de debò en com és i no en com creiem que és, quan hi veiem al davant nostre una persona independentment d’altres consideracions, quan la deixem expressar els seus sentiments i les seves opinions sense donar-li a entendre que l’estem jutjant i quan li fem entendre que estem rebent el seu missatge i ens estem interessant per allò que ens diu, no solament explicitant-ho verbalment, sinó acompanyant-ho amb un missatge corporal adient.

Pel que fa al llenguatge no verbal hem de ser conscients de quin missatge donem, ja que sovint no en som de conscients. L’expressió de la cara, la mirada, el somriure, la posició del nostre cos, els gestos, la distància que mantenim amb la persona amb la qual ens comuniquem, la forma com anem vestits, tot plegat és interpretat d’alguna manera pels nostres interlocutors.

La manera d’asseure’ns, cal buscar un terme mig, ni massa a prop ni massa allunyats de la taula, els gestos han de ser naturals, això significa que han d'acompanyar i donar suport al contingut de les paraules. Per contra, els tics causen molt mala impressió, ja que transmeten sensació de nerviosisme i falta de gestió emocional. Tics freqüents són fregar-nos les mans, gratar-nos el pèl, moure el nas, mossegar-nos les ungles...

Les mans s’han de moure de forma relaxada, acompanyant a les paraules que diem. No causa bona impressió creuar els braços.

És fonamental mirar als ulls, augmenta en l'altra persona la sensació de seguretat i sinceritat. Una mirada sostinguda fixament pot resultar violent per al nostre interlocutor. Podem retirar la mirada durant uns segons, especialment quan estem parlant nosaltres.

El somriure es valora positivament. Somriure al saludar, i a l'acomiadar-se, i en aquells moments de la conversa que estigui justificat. Les persones que somriuen són valorades com més agradables i sociables.

El volum de veu ha d’estar d'acord amb la distància amb l'entrevistador, i cal vocalitzar perfectament, l'altra persona en cap moment ha de tenir dificultats per a entendre'ns.

2.3.1 Escolta activa i empatia

Si escolto activament significa que escolto més enllà de les paraules?

Què vol dir escoltar més enllà de les paraules?

La veritat del moment és la situació on el nostre cor comprèn, encara que la raó no ho entengui?

L’escolta activa i l’empatia són dues habilitats necessàries per poder dir que com a mínim intentem educar en valors per ajudar a fer créixer a persones sanes.

Sense escolta activa ni empatia no creiem que pugui existir la veritable comunicació, la que necessitem les persones per créixer i evolucionar i, en definitiva, per sentir-nos respectades i per tant estimades.

Ens educa més l’empatia i l’escolta activa que les paraules, moltes vegades paraules convertides en sermons, consells, opinions i/o ordres, judicis de valors, etc...

Si aprenem a escoltar activament i a ser empàtics segurament aprendrem molt més de les persones i per tant ens ajudarà a créixer a nosaltres com a persones i segurament ajudarem més els altres que en definitiva és un dels principis bàsics d’un educador o educadora, ajudar i/o acompanyar en el desenvolupament i en el creixement de la persona.

L’escolta activa i l’empatia són dues habilitats i també actituds que podem aprendre i per tant també ensenyar i que formen part d’una manera de ser de l’educador o educadora.

De petits i de petites (a l’educació tradicional) ens ensenyen a parlar, a llegir i a escriure però moltes vegades s’obliden d’ensenyar-nos a escoltar. Potser sí que ens han fet estar callats a l’aula mentre un professor o professora parlava, o mentre els més grans parlaven al voltant d’una taula. Ens han ensenyat a estar callats i a no interrompre converses “de grans”, ens han ensenyat a estar callats mentre els més grans ens “renyaven”, ens han ensenyat a estar callats en un restaurant per no molestar a la gent del costat. Ens han ensenyat a callar i a no discutir les “raons” dels més grans...

Estar callat no significa escoltar i tampoc ens ajuda gaire mentre ens han fet callar quan expressàvem les nostres emocions i sentiments, recordem els exemples d’abans.

Estem massa acostumats als discursos dels més grans, de la veu de l’experiència, de les opinions i consells dels més grans, de les ordres dels qui ens manen; primer dels pares i mares, després dels professors i professores, després del cap de l’empresa per la qual treballem...

Però, aquesta mena d’educació que no té en compte les persones, sortosament ja està deixant pas a una altra mena d’educació molt més adequada als temps que vivim i a la nostra evolució: l’anomenada educació emocional, educació en valors, educació espiritual (que no té res a veure amb una educació religiosa) que ja fa algun temps que està entrant a les aules de les escoles i dels instituts i que en definitiva és l’educació que fa molts anys s’està portant a terme a través de l’educació en el lleure, a través dels esplais, casals, colònies, etc. L’educació de la convivència, en definitiva l’educació que ens ajuda a resoldre els conflictes d’una manera pacífica.

Aquesta mena d’educació que té en compte la persona i el seu creixement personal, la que impulsa la consciència i la responsabilitat de cada ésser i que ens ajuda a desenvolupar-nos com a tal, la que ens motiva per aprendre i per créixer, com a individus i com a societat.

L’escolta activa ens demana un esforç conscient per la nostra part, ja que l’escolta activa demana atenció, interès i empatia.

Escoltar de veritat amb atenció, interès i empatia requereix: paciència, temps, espai i ganes

sinceres de fer-ho possible i no sempre tindrem ni la paciència, ni el temps ni les ganes de fer-ho, en aquest cas és millor avisar a “qui vol ser escoltat per nosaltres” que ja ho farem en una altra ocasió.

Si es tracta d’un nen o nena, jove qui vol parlar amb nosaltres d’un tema que li preocupa i nosaltres no tenim les condicions necessàries per escoltar sempre és millor a fer veure que l’escoltem dir la veritat: “ara mateix no puc, perquè (...), vols que parlem més tard?”, tot i que un educador i educadora ha de mirar d’estar preparat sempre i tenir recursos necessaris per poder afrontar “el conflicte” en el moment que la persona ens “reclama” l’atenció, ja que forma part de la nostra funció com educadors i educadores. Ara bé, no sempre serà possible, per tant forma part del respecte i de l’estimació explicar els motius perquè en aquell moment no podem escoltar algú i sobretot si hem pactat fer-ho més tard, no oblidar-nos d’ell o d’ella.

Si aquell nen o nena o jove ens volia explicar quelcom i li hem demanat que ens ho expliqui més tard és bo recordar-ho i fer-ho, li mostrarem el nostre interès i això ajuda a crear vincle i a fer que confiïn amb nosaltres. Potser més tard ja no li ve de gust parlar, senzillament perquè ja no li preocupa o senzillament perquè ell sol s’ho ha solucionat, però nosaltres li hem mostrat el nostre interès i atenció, una manera més de mostrar afecte i estimació.

Per escoltar activament hem de tenir en compte:

• Que hem d’aprendre a no jutjar i deixar de treure conclusions, quan una persona se sent jutjada per una altra es trenca la comunicació, es posa a la defensiva o definitivament calla.

• Que hem d’aprendre a callar i mossegar-nos la llengua ja que una persona quan parla, té ganes de parlar i no de sentir-te a tu parlar, és fàcil davant d’un nen o nena o jove tenir ganes de donar-li un consell i donar-li la nostra opinió, però abans de fer-ho es bo preguntar-ho i demanar permís.

• Que hem d’aprendre a no interrompre a qui parla ja que amb aquesta actitud mostrem falta d’atenció.

• Que hem d’aprendre a respectar el silencis, diuen que els silencis parlen més que les paraules, de vegades gràcies als silencis surten les emocions i el nostre interior parla gràcies al silenci. Quant estem en silenci ens escoltem a nosaltres mateixos i gràcies a aquest fet podem entendre més el que ens passa.

• Que hem d’aprendre a parlar només del tema que a la persona li preocupa, abandonem tota la nostra experiència, abandonem les ganes de parlar de nosaltres, no alimentem el nostre ego, aquí l’únic protagonista és el qui parla, no l’oient.

• Que hem d’aprendre a no forçar a una persona a parlar d’alguna cosa que prefereix no comentar, tot i que ens sembli important fer-ho per al seu creixement personal.

• Que hem d’aprendre a no acabar les frases pels altres, mai pensem allò que creiem que ens volen dir, a banda de demostrar poca paciència fem pensar que volem acabar la conversa ràpid, donant a entredre que no ens interessa.

• Que hem d’aprendre a demostrar que escoltem activament amb la nostra actitud, l’escolta activa es demostra també amb les mirades i els nostres gestos, no es el mateix escoltar mirant l’horitzó que mirant als ulls a la persona, però busquem l’equilibri de les mirades, ja que no tothom accepta bé que els mirin als ulls, no intimidem.

• Que hem d’aprendre a llegir entre línies, més enllà de les paraules i recordem que les persones parlem també amb la nostra mirada, el nostre cos que és el qui expressa l’emoció i/o el sentiment d’allò que ens estan dient. Si escoltem activament no només escoltem amb les orelles, sinó que també escoltem amb el cor (intuïció).

• Que hem de mostrar la nostra empatia i l’empatia es mostra a través del nostre cos i la nostra mirada, ja que si algú t’està parlant d’una cosa graciosa (si més no per a ell) i nosaltres l’escoltem amb un rostre d’avorrit, per posar un exemple molt radical, no podem dir precisament que estem empatitzant amb la seva emoció.

• Que hem d’aprendre a parlar a través de les preguntes, ja que aquestes ens fan pensar, reflexionar i ens ajuden a “treure” tot el que hi ha a dins. Un educador o educadora no dóna consells ni ordres, només ho fa quan realment cal, intentem extreure la solució “al problema” a través de les preguntes, que són les que ens fan donar la resposta: “Què creus que podries fer a partir d’ara?”, “Com creus que podries solucionar-ho?”, “Com ets sents quan et parlen així?”, “Com podries actuar la propera vegada?”, “Què està a les teves mans per canviar això que no t’agrada?”

2.4 La gestió de conflictes

Amb la denominació gestió de conflictes es coneix internacionalment la ciència del conflicte, que recull els coneixements amb què compta la humanitat per intentar trobar solucions a un dels seus problemes ancestrals: la conflictivitat.

Els conflictes en l'àmbit laboral arriben fins i tot a significar pèrdues de productivitat: conflictes horitzontals, allunyats de les discrepàncies i lluites clàssiques entre sindicats i patronals, és a dir, conflictes entre companys per dèficits d'organització, per una excessiva competitivitat o a causa d'una greu manca de reconeixement de la dignitat de la persona, que significaran nivells alts d'estrès i acabaran generant actes amagats de boicot i espionatge, baixes fingides o no fingides per malaltia, pèrdua d'estímuls productius, acomiadaments arbitraris i costosos..

Els camps d'aplicació de la resolució de conflictes abracen totes les manifestacions humanes i socials, des dels conflictes amb un mateix fins a conflictes internacionals, passant pels conflictes familiars, comunitaris, laborals i socials; conflictes presidits sempre per alguna de les innombrables expressions de la violència; conflictes que sempre tenen un mateix origen, un comportament semblant, que poden ser entesos; que són, per tant, susceptibles de solució, solucions sense violència, fins i tot sense imposar res, intervenint més en l'entorn que sobre els autors mateixos dels conflictes.

Einstein deia que un problema irresoluble és un problema mal plantejat. Segurament això també es podria aplicar als conflictes. No és fàcil, però paga la pena intentar-ho!

2.4.1 La Mediació

La mediació és un procés de resolució positiva de conflictes, mitjançant el diàleg.

En el procés intervenen les persones en conflicte i un mediador (persona no involucrada en el conflicte i amb preparació per a ser mediador)

Quina és la funció del mediador?

• Facilitar la comunicació, entre les parts en conflicte.

• Facilitar que siguin les persones implicades en el conflicte les que mitjançant el diàleg arribin a resoldre'l.

• Ha de ser neutral durant tot el procés de mediació.

"La mediació és una acció portada terme per un tercer, entre persones o grups que consenteixen lliurement, que participen i als qui correspondrà la decisió final, destinada a fer néixer o renéixer entre elles relacions noves, amb la finalitat de prevenir o curar relacions pertorbades entre ells".

J. F. Six, president del Centre National de la Mediation

2.4.2 Diversos posicionaments al davant dels conflictes

Sóc passiu o passiva, agressiu o agressiva, assertiu o assertiva davant els conflictes?

La forma de ser i actuar de les persones, en definitiva la personalitat de cadascú defineix una forma de crear i resoldre conflictes.

Davant els conflictes i també davant la vida en general podem ser:

• Passiu i passiva

• Agressiu o agressiva

• Assertiu o assertiva

Ser passiu o passiva significa:

• Evitar fer allò que penses, sents, vols, opines:

• Perquè tens por d'arriscar-te a les conseqüències.

• Perquè no creus en els teus propis drets.

• Perquè no saps com manifestar-los.

• Perquè creus que els drets dels altres són més importants que els teus

Ser agressiu o agressiva significa:

• Dir i fer el que penses, sents, vols i opines:

• Sense respectar el dret dels altres a ser respectats.

Ser assertiu o assertiva significa:

• Dir i fer el que penses, sents, vols i opines:

• Sense perjudicar el dret dels altres a ser tractats amb respecte.

• De manera sincera, sense amenaces, ni coaccions

• Respectant els teus propis drets personals.

2.4.3 Diferents tipus d’escolta i l’escolta activa davant els conflictes

Una dita popular diu: "Déu ens va fer amb dues orelles i una boca per escoltar el doble del que parlem". Sembla senzill, però proveu de fer-ho en una negociació.

L'escolta activa és una capacitat crítica d'influència que té una importància directa en els processos de negociació. Inclou diversos comportaments que comuniquen a l'altre que se l'està escoltant i que se'l comprèn, que s'aprecien i s'accepten els sentiments que estan darrere les paraules i que, tot i els seus pensaments o les seves paraules, és acceptat com a persona.

Té com finalitat comunicar que, siguin quines siguin la qualitat de les idees, esdeveniments, actituds i valors de la persona que parla, el que escolta no avalua aquesta persona per les seves idees o sentiments. La persona que escolta accepta la persona que parla tal com és, sense emetre judicis morals, sense titllar-la de lògica o il·lògica.

Quan escoltem s'activen dos tipus de mecanismes de relació:

• Estar d'acord o no amb l'altre, és a dir: opinem el mateix que l'altre? En essència: pensem que la seva manera d'entendre el problema és correcta?, nosaltres faríem o pensaríem el mateix?

• Posar-se en el lloc de l'altre, és a dir: entendre quina és la postura de l'altre? És capaç de pensar què faríem en el seu lloc, com se sent, què desitja?

Si creuem les dues variables observem quatre formes d'enfrontar-se a un procés d'escolta:

• Simpatia: Si estàs d'acord amb algú i, a més, si estiguessis en el seu cas tu faries el mateix, es genera un procés d'aquest tipus. La simpatia no és mala negociació, però cal ser cautelós, ja que es podria caure en l'error d'identificar-se tant amb l'altra part que podries arribar a perdre els teus propis objectius.

• Antipatia: En el cas que no estiguis d'acord amb l'altre i, a més, siguis incapaç d'entendre la seva posició, perquè no et poses en aquesta situació o, simplement, no acceptes el seu punt de partida, ens trobem davant un procés d'antipatia. Compte! L'antipatia genera males relacions personals i, com els pols iguals d'un imant, provoca rebuig per part dels negociadors. L'antipatia és una bona font de desacords per la càrrega emocional que comporta.

• Egopatia: Si estàs d'acord amb l'altre però ets incapaç de posar-te en el seu lloc, estem davant de la més important trampa de l'escolta, l'egopatia. Aparentment, tens la sensació que estàs escoltant, però simplement t'escoltes a tu mateix. Reconeixes alguna d'aquestes situacions?:

• "Em trobo cansat, em sembla que he agafat una passa..."

• "Uf! Terrible, la setmana passada a casa meva la vam passar tots..."

• "... últimament tenim un treball esgotador. No hi ha manera d'acabar amb la feina, ja que..."

• "Ni m'ho expliquis, nosaltres estem aclaparats de tant anar amunt i avall..."

Observa que en els dos casos no escoltem el que l'altre intenta dir-nos, simplement ens veiem projectats i interpretem les seves paraules segons la nostra realitat. És una gran trampa que ens priva d'escoltar i que provoca que l'altre deixi de transmetre informació.

• Empatia: Si ets capaç de posar-te en el lloc de l'altre, deixant de banda si hi estàs d'acord o no, és que estàs utilitzant l'empatia, la qual cosa és la millor fórmula per escoltar activament; permet comprendre el nostre interlocutor sense jutjar-lo, sense haver de donar-li la raó. Recorda que l'objectiu d'escoltar és comprendre, no avaluar.

Finalment hem dir que el contrari de l'escolta activa seria l'escolta passiva. En l'escolta passiva se sent un missatge sense parar esment. En l'escolta activa, es para esment a comprendre el missatge i en les intencions, gestos i emocions de qui transmet el missatge.

Situacions que defineixen una escolta passiva:

• Si algú parla i no el mires, mires el periòdic, el mòbil, fas gargots en un paper. Si estàs distret , no és una escolta activa.

• Si algú està parlant i tu solament penses en el que diràs a continuació en lloc de parar esment al missatge, no és una escolta activa.

• Si interromps contínuament a la persona que parla. No és una escolta activa.

• Si mires el rellotge, o la porta evitant el contacte visual amb la persona que parla, no és una escolta activa.

• Si abans d'acabar de parlar l'altra persona, estàs ja començat a contestar. No és una escolta activa.

• Si estàs criticant o parlant per sota mentre l'altra persona està en l'ús de la paraula. No és una escolta activa.

• Estiguis o no d'acord amb el que t'expliquen, no jutgis, pots tenir la teva opinió però no jutgis a altres persones.

• Si algú et comenta que se sent trist, preocupat... No has de respondre que tu també. Encara que et sentis així, l'escolta activa és parar esment al missatge que l'altra persona t'està transmetent.

2,4.4 Comportaments per facilitar l'empatia

Les capacitats d'escolta activa exigeixen esforç, però es poden aprendre. És possible que alguns dels comportaments que et suggerim a continuació et semblin feixucs o forçats al principi, però amb la pràctica et semblaran més naturals. És difícil respondre amb paciència, comprensió i empatia quan l'altre està expressant idees que a nosaltres ens semblen il·lògiques, enganyoses, fins i tot, moralment errònies. Tot i això, els comportaments que s'indiquen generaran, si es practiquen amb confiança, actituds de tolerància i comprensió que facilitaran l'empatia i l'acceptació no avaluativa dels altres.

• Parafrasejar els continguts: consisteix a reformular amb diferents paraules el que l'altra persona acaba de dir amb l'objectiu de comprovar que se l'ha entès amb precisió.

Es poden utilitzar frases com: "Al meu entendre, el que dius és...", "vols dir que...?", "així que el que proposes és...?". La clau d'aquest comportament és que s'ha d'escoltar amb veritable intenció el que diu l'altra part. Si, quan l'altre està parlant, tu dediques el temps a pensar en el que li respondràs o a fer avaluacions mentals i observacions crítiques, probablement no escoltaràs prou com per saber parafrasejar correctament. És útil parafrasejar sovint per adquirir el costum mental de fer-ho. A la gent no li molesta que l'interrompin alguna vegada, si el que es pretén és comprendre bé el que s'està dient.

• Projectar o reflectir les conseqüències: per fer-ho cal anar una mica més enllà del que l'altre està dient, i indicar a la persona que parla que s'entén la direcció a què apunta el contingut d'allò que diu. Pot prendre la forma d'una ampliació o explicació de les idees de la persona que parla utilitzant frases com: "Suposo que si fas això, podràs...", "això pot portar-te a una situació en què...", "serviria això per resoldre el problema de...?", com ajuda a la nostra situació el que estàs plantejant?".

En projectar o reflectir les conseqüències és important deixar a la persona que parla el control de la discussió o de la conversa. Quan aquesta tècnica s'utilitza per modificar la direcció del pensament de la persona que parla o per demostrar que el que escolta és molt més llest, interromp la creació de confiança i passa a ser un recurs negatiu.

• Reflectir els sentiments subjacents: aquesta tècnica va encara més enllà del contingut del que s'està dient, i treu a la llum alguns sentiments, actituds, creences o valors que potser estan influint sobre la persona que parla per parlar de la manera que ho fa.

Aleshores, el que escolta expressa de manera atemptatòria els sentiments i utilitza frases com: "Suposo que això et preocupa bastant", "si això em passés a mi, em molestaria enormement", "alguns cops, quan m'he trobat amb aquest tipus de situació, he trobat a faltar una ajuda", "si aconseguís això, crec que em sentiria realment orgullós", "això t'ha d'haver produït una gran satisfacció". En reflectir els sentiments subjacents es necessita delicadesa per no exposar en excés la persona que parla o pressionar-la a admetre més del que voldria revelar. És important evitar de suggerir a qui parla que els sentiments que un està reflectint són els que ell hauria d'experimentar en aquesta situació.

Això faria que qui parla se sentís avaluat, quan el que tractem de fer és comunicar acceptació dels sentiments que envolten les paraules de l'interlocutor. Amb freqüència, l'acceptació o l'avaluació es comuniquen més aviat per la manera i el to de veu de la persona que escolta que per les paraules utilitzades.

• Convidar a noves aportacions: fins i tot quan no s'ha sentit o entès del tot el que ens diuen per fer indicacions de comprensió, empatia o acceptació, es pot, com a mínim, comunicar interès per seguir escoltant. Són útils frases com: "Explica'm alguna cosa més sobre això", "què vas sentir quan...?", "ajuda'm a entendre...", "i què va passar després?". En aquest context les peticions obertes perquè l'altre segueixi parlant són preferibles a les preguntes precises. Les preguntes exigents poden provocar que el que parla hagi d'exposar cada vegada més, sense que pugui conèixer la manera en què el que escolta rep i avalua la comunicació. Les peticions concretes d'informació poden constituir una exigència unilateral d'obertura en la persona que parla. Per mantenir l'equilibri, no s'han d'utilitzar les preguntes de manera exclusiva, sinó que han d'anar acompanyades per la reformulació i el reflex dels sentiments subjacents.

• Respostes no verbals d'escolta: amb freqüència l'escolta activa es comunica tant per les postures i els moviments no verbals com pel que es diu. Respostes com les que seguidament es detallen comuniquen interès i comprensió: mirar als ulls del qui parla, assentir amb el cap i fer murmuris receptius, inclinar-se en direcció al qui parla i estar atent.

2.5 L’autoestima

L’autoestima és el sentiment que ens produïm a nosaltres mateixos, de la nostra pròpia persona.

L’autoestima és conseqüència i a la vegada causa de la satisfacció per la nostra vida en general, per tant de la felicitat, de les bones relacions afectives i d’una ocupació que ens satisfà, a la vegada l’autoestima ens prepara i ens enforteix per resistir i superar les agressions (resiliència).

Una persona amb una elevada autoestima (com es diu popularment) pot arribar a ser narcisista, dèspota, violenta, i una persona amb una baixa autoestima pot arribar a patir depressions, infelicitat i tenir veritables problemes per afrontar amb èxit la vida.

L’autoestima és un concepte molt ampli que es va posar de moda les dues darreres dècades del segle XX i amb el qual s’intentava explicar que la causa de la violència era una baixa autoestima. Estudis que es van fer a Nova York van demostrar que pujar l’autoestima a les escoles, barris conflictius i immigrants no va solucionar els problemes i que en canvi determinades accions violentes, terroristes, assetjament infantil, moobing... eren conseqüència directa d’una autoestima massa elevada (La autoestima, Luis Rojas Marcos, 2007)

A mida que anem creixent ens fem una representació, una imatge de com som, que no vol dir que siguem així, sinó de com ens veiem. Les persones a les qui tenim afecte, respecte, admiració... poden influir molt en aquesta visió que tenim de nosaltres mateixos, ja que hi donem molta importància a la seva opinió.

Els educadors i educadores amb la nostra actitud positiva podem animar els infants i joves a millorar la seva imatge valorant i elogiant precisament els seus èxits, per petits que siguin, valorant el seu esforç i la seva constància.

Ensenyar-los a discriminar allò que és culpa seva d’allò que no ho és, i a ser conseqüents. Proposant-los activitats en les que se sentin a gust portant-les a terme i sobretot aquelles en les que hi tenen més traça. Ajudant-los, fins i tot, en tot allò que fa referència a la seva imatge física...

Pots ajudar els infants a mantenir un nivell d’autoestima adequat i una imatge d’ell mateix realista, necessari per al seu creixement com una persona feliç perquè intenta allò que es proposa o s’hi esforça per aconseguir-ho i per això precisament viu feliç.

2.5.1 Consells per treballar l’autoestima

• Oferiu oportunitats perquè els infants tinguin èxit. Els nens i les nenes han de tenir possibilitats d’aconseguir els seus objectius, per tant marqueu-vos objectius assolibles i treballeu la motivació.

• Limiteu les experiències difícils adaptant-les a les seves possibilitats, si els infants no aconsegueixen mai res creixerà la seva inseguretat i el sentiment de no puc fer-ho.

• Ajudeu als infants a que s’integrin a la societat, al grup d’amics, eviteu en allò que estigui al vostre abast que s’aïllin.

• Treballeu valors com la solidaritat, el compartir i la generositat... d’aquesta manera els infants seran ben acollits per qui els envolta.

• Treballeu també els valors continguts en la Convenció dels drets dels infants i inculqueu-els-hi l’amor i el respecte a la naturalesa.

• Si tenen una mascota, això és una magnífica oportunitat per treballar la responsabilitat.

• Dediqueu-hi una estona a conversar. Doneu importància a petits detalls i petits moments i compartiu-los.

• No feu comparacions amb altres infants, ell és protagonista i en tot cas parleu-li de l’esforç que s’ha de fer per aconseguir les coses i la importància de fer les coses per un mateix.

• Aprofiteu els seus errors com una font de coneixement, allunyeu els retrets, parleu-li amb un to de veu amable, tot això reforçarà la seva confiança.

• Aprofiteu totes les ocasions que pugueu d’ensenyar quelcom mitjançant el joc i reconeixeu-li les coses ben fetes.

• Animeu-los a que s’enfrontin a reptes realistes i que no tinguin por de fracassar, que això és inherent a la condició humana i que a la vida les coses s’aconsegueixen assumint riscos proporcionats a allò que volem aconseguir i a l’esforç que estem disposats a fer per aconseguir-ho i en funció de les nostres capacitats.

• Inculqueu-los el valor de l’esforç i la perseverança com a condicions per assolir l’èxit.

• Feu-los entendre que les coses no solen sortir bé a la primera i que cal un esforç, repetint-les tantes vegades com calguin fins a aconseguir-ho.

• Mostreu sempre el vostre costat amable, no crideu ni us enfadeu amb ells, sigueu exigents quan hàgiu de ser-ho, però eviteu mostrar-vos amenaçadors o fer-hi retrets.

• No els etiqueteu dient-los, per exemple, que són un nen o una nena dolents, en tot cas feu-los adonar que han fet una cosa dolenta.

• Tingueu molt en compte el vostre llenguatge corporal, que transmeti confiança i no rebuig.

• No us mostreu mai violents i si perdeu els nervis, demaneu-li perdó.

• Doneu oportunitats perquè explorin noves tasques, noves maneres de fer, nous sistemes d’aprenentatges, sempre ajudant i orientant i mai suplint, és a dir, no fer allò que ells han de fer per ells mateixos.

• Exploreu quins són els seus somnis i animeu-lo a que posin els mitjans per aconseguir-los, digueu-los que el que facin ara podrà possibilitar la realització dels seus somnis en un futur.

• Doneu-els-hi confiança i tantes oportunitats com calguin.

• Sigueu un exemple de comportament, un model a qui seguir, practiqueu amb l’exemple.

• Infoneu hàbits saludables per ser una persona saludable, hàbits d’higiene, salut, alimentació, descans, esport, etc.

• Aprofiteu qualsevol ocasió per dir-els-hi les coses que fan bé i mostreu-vos sincerament satisfets per això, feu-els-hi saber.

• Exploreu quin és el seu pensament i les seves preferències.

• No pressioneu per aconseguir l’èxit, valoreu per damunt d’això l’esforç.

• Apreneu a escoltar-los, a que expressin els seus sentiments i les seves emocions lliurement, apreneu a interpretar els seus gestos, establiu un vincle afectiu i no traïu mai la seva confiança dipositada en vosaltres.

• No els jutgeu.

• Ensenyeu-els-hi a respectar als altres, a utilitzar paraules com “per favor” o “perdó”.

• Ensenyeu-els-hi a veure la vida en positiu, a desterrar del seu llenguatge el no puc, el no és possible, i que pot aconseguir tot allò que es proposi si hi posa l’esforç i els mitjans necessaris, a visualitzar els seus objectius i a desitjar-los amb tota la seva força.

Aquestes frases us poden ajudar:

• Canvia els teus pensaments i podràs canviar el teu món (Norman Vincent Peale)

• Tu tens dins teu tot el que necessites per superar els desafiaments de la vida. (Brian Tracy)

• Sempre passen les coses en les que creiem de veritat; i creure en alguna cosa fa que les coses passin. (Frank Lloyd Wright)

• Allò que la ment pot concebre i creure, pot arribar. (Napoleó Hill)

• Tot el que puguis imaginar vívidament, desitjar ardentment, creure sincerament i posar en pràctica amb entusiasme, passarà inevitablement! (Paul J. Meyer)

• Hem de triomfar en la nostra imaginació abans de fer-ho a la vida. (John Addison)

• Pots fer el que has de fer, i de vegades pots fer-ho millor del que creus. (Jimmy Carter)

2.6 L’empatia

L’empatia sembla ser que és una capacitat innata de sentir com senten els altres, de posar-nos en el seu lloc, i que per tant tots la tenim d’alguna manera. Tot i i això aquesta capacitat la podem desenvolupar intentant tenir una mentalitat oberta mitjançant l’educació en valors i la pràctica de l’altruisme, com ara les accions de voluntariat, per exemple.

Les persones empàtiques saben escoltar, reconeixen les emocions dels altres i per tant estan preparades per donar-hi resposta fins i tot anticipant-se.

Un excés d’empatia en determinats professionals sobretot del sector assistencial i social pot provocar-els-hi depressions pel fet de viure constantment el patiment dels altres, i al contrari, determinades malalties com la psicopatia o l’autisme poden ofegar la capacitat empàtica.

El fet de ser empàtic no implica de cap manera que perdem la nostra identitat, ni que estiguem d’acord amb les emocions i els sentiments dels altres, només vol dir que en certa manera els experimentem com observadors la qual cosa ens ajudarà a entendre el què li passa a l’altre. Si el procés d’empatia es converteix en un procés d’identificació, és a dir compartim i ens contagiem del que l’altre sent, aleshores perdem capacitat de resposta objectiva per al seu ajut.

Els educadors i educadores hauríem de mostrar-nos de forma empàtica amb els infants i joves, d’entrada escoltant-los de forma activa i intentant esbrinar com se senten i què senten i intentant entendre les seves emocions. Difícilment podrem educar-los emocionalment, si no entenem res d’allò què els hi passa i per què reaccionen de la forma en què ho fan, al davant de qualsevol situació.

També hem d’indagar quina és la capacitat empàtica dels infants, ja que serà la base perquè es comportin com unes persones sociables que saben entendre als seus companys i companyes.

2.7 Les habilitats socials

Podem dir que les habilitats socials són aquelles que ens permeten relacionar-nos amb els altres i que socialment acceptades en un determinat context sociocultural.

Aquestes habilitats donen a qui les té una major autoconfiança per aconseguir els seus objectius, i a la vegada que ajuden a mantenir l’autoestima, no perjudiquen la dels altres. Es dóna la circumstància que aquestes habilitats es deterioren o no s’adquireixen en molts casos de malalties mentals.

Kelly (1987) relaciona la disposició d’habilitats socials amb l’equilibri relacional dels nens i nenes amb els seus companys i un millor rendiment acadèmic, i conclou que no disposar d’aquestes habilitats pot conduir al rebuig social, l’aïllament i una baixa autoestima.

D’acord amb la teoria de l'aprenentatge social d'Albert Bandura per entrenar les habilitats socials cal:

• Saber quines conductes ens demana una situació concreta.

• Tenir oportunitat d'observar i d'executar-les;

• Tenir referències sobre l’efectivitat o no de la nostra execució (retroalimentació)

• Mantenir els èxits assolits (reforçament);

• Fer habituals en el nostre repertori les respostes apreses (consolidació i generalització).

2.7.1 Habilitats socials que podem treballar amb els nostres alumnes

Habilitats socials bàsiques:

• Escoltar

• Iniciar una conversa

• Mantenir una conversa

• Formular una pregunta

• Donar les gràcies

• Presentar-se

• Presentar a altres persones

• Fer un compliment.

Habilitats socials avançades:

• Demanar ajuda

• Participar

• Donar instruccions

• Seguir instruccions

• Disculpar-se

• Convèncer als altres

• Donar la teva opinió sobre el que penses.

Habilitats relacionades amb els sentiments:

• Conèixer els propis sentiments

• Expressar els sentiments

• Comprendre els sentiments dels altres

• Enfrontar-se amb l'enuig de l'altre

• Expressar afecte

• Resoldre la por

• Recompensar-se

Habilitats alternatives a l'agressió:

• Demanar permís

• Compartir alguna cosa

• Ajudar als altres

• Negociar

• Controlar-se

• Defensar els propis drets

• Respondre a les bromes

• Evitar els problemes als altres

• No entrar en baralles.

Habilitats per fer front a l'estrès:

• Formular una queixa

• Respondre a una queixa

• Demostrar esportivitat després d'un joc

• Resoldre la vergonya

• Espavilar-se quan et deixen de costat

• Defensar a un amic

• Respondre a la persuasió

• Respondre al fracàs

• Enfrontar-se als missatges contradictoris

• Respondre a una acusació

• Preparar-se per a una conversa difícil

• Fer front a les pressions del grup.

Fixeu-vos-hi que en la pràctica totalitat, aquestes habilitats socials se sustenten en l’assertivitat i l’empatia, la carència de les quals pot impedir greument l’assoliment de la majoria d’aquelles. I per poder ser assertiu i empàtic primer hem de disposar d’una sana autoestima.

2,8 Una conclusió

En definitiva per fer una educació emocional amb els infants i joves, tot comença per treballar la seva autoestima, perquè adquireixin un autoconcepte realista i vagin construint pensaments positius d’ells mateixos i del món que l’envolta per tenir els sentiments que els impulsin a donar el millor d’ells mateixos i cercar totes les possibilitats que el món els hi oferirà per ser persones sanes i felices.

Tots i totes tenim la possibilitat d’activar la nostra intel·ligència emocional si disposem d’una educació emocional al nostre abast.

Com a monitor o monitora tu hi tens molt a fer per ajudar a contribuir a una sana autoestima dels infants i o joves que se t’han confiat.

• «Sigues tu» Recursos de Dipsalut - Organisme de Salut Pública de la Diputació de Girona

• Recursos d'educació emocional: La Bleda

• Fronteres invisibles: educar per entendre el fenomen de les migracions i lluitar per acabar amb el racisme.