ÍNDEX

Sempre que preparem una activitat amb la finalitat de l’educació en el lleure, hem de preveure que s’ha de dissenyar tenint en compte dues premisses molt importants:

SEGURETAT i QUALITAT PEDAGÒGICA

5.1 Les responsabilitats legals en les activitats educatives realitzades més enllà del temps lectiu

Davant la llei nosaltres som responsables dels menors participants a les nostres activitats. les activitats per senzilles que siguin, suposen un risc per als participants, que els responsables de l’activitat hem d’avaluar i prevenir, tenint molt en compte que quan els participants son menors d’edat s’hi afegeix la posició de garantia que assumeixen el director i els monitors de l’activitat. Per això en tota activitat hem d’establir límits i posar normes

Que entenem per normes internes d’una activitat de lleure?

És aquell conjunt de normes creades dins d’un marc concret i que hem de complir totes les persones que participem en aquella activitat, com ara un casal o unes colònies. Per exemple els horaris d’una programació són una norma interna. Les normes internes no poden estar mai en contradicció amb les normes externes i cas d’estar-ho hem de complir i fer complir davant de tot la normativa externa d’obligat compliment.

Que són les normes externes d’obligat compliment?

És el conjunt de normativa vigent que obligatòriament hem de complir quan organitzem i participem en una activitat de lleure. Hem de tenir en compte i per això ens hem d’assessorar molt bé, que segons la tipologia de les activitats que organitzem ens les quals hi participen menors d’edat, caldrà l’aplicació d’una o altra norma segons el cas. Per això hem de saber distingir la tipologia de les activitats per saber quina norma cal aplicar i complir. A nivell d’exemple hauríem de saber que unes colònies escolars no es regeixen, segons la legislació vigent, per la mateixa normativa que unes colònies organitzades en períodes de vacances

5.1.1 Què és la GUARDA o posició de garantia o condició de garant que tenim l’equip de dirigents?

El principal deure bàsic dels monitors i organitzadors d’activitats infantils i juvenils és el de vetllar per la seguretat de les persones que es troben sota la nostra direcció, especialment si tenim en compte que aquestes persones solen ser menors d’edat.

Aquest deure implica que l’equip de dirigents ens fem responsables, és a dir, assumim personalment la càrrega d’evitar qualsevol dany que puguin patir els participants en l’activitat, així com d’evitar que causin danys a altres persones o coses mentre estiguin sota la nostra direcció. Aquest deure atenció, vigilància i cura dels participants i de les seves accions deriva del fet que l’equip de dirigents ocupem una posició de garantia o condició de garant, ja que som, a més qui dirigim l’activitat, qui coneixem el mitjà en el qual es desenvolupa, així com els riscos que es poden presentar.

5.2.2 Quina responsabilitat com a equip de dirigents tenim davant als menors que estan al nostre càrrec

Abans d'entrar a parlar de les responsabilitats legals cal prèviament entendres aquests conceptes:

El temps lectiu

El temps lectiu és un concepte molt més reduït que el temps escolar, sent-ne només una part, i que les activitats realitzades més enllà del temps lectiu poden comprendre activitats dintre i fora de l’horari escolar. De vegades no es fila tan prim a l’hora de precisar aquests dos conceptes. En aquest sentit, resulta aclaridora la definició que fa de l’horari escolar l’actual reglament regulador de l’ús social dels edificis dels centres públics, que és aquesta:

“S’entén per horari escolar a efectes del que s’estableix en aquesta disposició el període temporal que comprèn l’horari lectiu i interlectiu del migdia, així com el període anterior i posterior a l’horari lectiu en què es desenvolupen activitats extraescolars o complementàries aprovades pel consell escolar del centre i previstes en la seva programació anual.”

Els menors

Amb caràcter general es fa servir el concepte de "menors" per referir-nos a tots els nens i nenes que participen en les activitats que formen part de la programació general dels centres i que excedeixen les activitats ordinàries del seu horari lectiu, inclosos els serveis de menjador i transport, siguin quins siguin els seus organitzadors, així com tots els altres nens i nenes que participen en qualsevol altra activitat educativa o socioeducativa promoguda i/o realitzada per les diverses iniciatives públiques i socials, dintre i fora de les escoles.

En tot cas s’entendrà per "menors d’edat" aquells que ho són des del punt de vista del dret civil –és a dir nens i nenes fins als divuit anys–, però es distingiran, tal com fa la doctrina jurisprudencial més recent, els diferents graus de maduresa en funció de l’edat a l’hora de determinar eventuals responsabilitats. En aquest sentit es pot avançar que els tribunals solen entendre que:

-Els menors de set anys no tenen prou capacitat de discerniment

-A partir dels 7 anys comencen a poder valorar situacions de risc

-A partir dels catorze anys ja són conscients del que és actuar amb negligència o imprudència

-Quan s’acosten als divuit, se’ls pot exigir, en general, la diligència dels majors d’edat.

Els centres docents

És comú entendre que l’expressió centre docent no s’ha d’interpretar de forma restrictiva i, per tant, s’han d’incloure en aquest concepte, a més dels col·legis i instituts, escoles bressol, entitats organitzadores de campaments, granges-escola, escoles-taller, i demés activitats educatives, sempre i quan no siguin un centre d’ensenyament superior.

En tot cas, a efectes de responsabilitats és important la diferència dels centres en funció de la seva titularitat pública o privada en la mesura que el nostre ordenament jurídic tracta també diferenciadament ambdós supòsits.

La responsabilitat contractual i extracontractual

El nostre ordenament jurídic comprèn dues modalitats de responsabilitat civil, la contractual i l'extracontractual.

-La responsabilitat extracontractual civil neix de la premissa que qui ocasioni un dany a una persona o al seu patrimoni de forma injustificada està obligat a reparar-lo o a indemnitzar la víctima per aquest dany.

-La responsabilitat contractual civil neix com a conseqüència de l’incompliment de les obligacions prèviament establertes i consentides de forma voluntària per les parts, mitjançant un contracte.

Perquè s’entengui millor:

-La contractual neix per l’incompliment del contracte,

-L’extracontractual no neix de cap contracte sinó en el mateix moment de produir-se el dany.

Aquesta distinció, però, important per a l’estudi i compressió de la responsabilitat civil i que convé conèixer, perd transcendència quan parlem de “responsabilitat civil en l’àmbit educatiu, més enllà del temps lectiu”, donat que, en general, no ens trobem davant d’una activitat pròpiament contractual, sinó d’un servei integrat en l’àmbit educatiu, en el qual s’aplica amb caràcter general la culpa extracontractual prevista en els articles 1902 i 1903 del Codi civil.

Els danys

Es fa referència a dany, tant en relació amb els dany físics objectivables per unes lesions físiques (ferides, traumatismes, contusions, etc.) o psicològiques (casos de bullying o assetjament escolar) com per altres danys morals, sempre difícils d’avaluar, que afecten les esferes més sensibles de les persones, el seu crèdit, la seva dignitat personal.

5.1.3 La responsabilitat civil

Podem dir que la responsabilitat civil és la obligació que tota persona o entitat té d’indemnitzar per danys o perjudicis causats a una altra. Aquest concepte aplicat al món de l’educació en el lleure, suposaria que els agents que actuen en aquest àmbit han de respondre, en principi, de tots aquells danys i perjudicis que els menors puguin patir o ocasionar. En tot moment s’ha de poder demostrar que el dany o perjudici sofert no ve motivat per una actuació negligent o de creació de risc per part del monitor o el director de l’activitat.

La responsabilitat Extracontractual

La norma bàsica de la responsabilitat extracontractual establerta en el Codi civil és que qui per acció o omissió produeixi un dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat.

En l’àmbit educatiu, qui ha de respondre pels danys ocasionats pels menors són les persones o entitats titulars dels centres, a qui correspon adoptar les corresponents mesures d’organització per evitar que les criatures puguin patir qualsevol dany, i no les persones individuals que en tenen la cura directa. El mandat de l’actual article 1903 al respecte és ben precís: són les persones o entitats titulars les que han de respondre pels danys i perjudicis que causin els seus alumnes menors d’edat durant els períodes de temps en què es trobin sota el seu control i vigilància.

La diligència d’un bon pare de família

En tot cas, l’article 1903 del Codi civil estableix la responsabilitat extracontractual per actes o omissions de les persones de les quals s’ha de respondre, tret que es demostri haver actuat amb tota la diligència d’un bon pare de família per prevenir el dany. La diligència del bon pare de família esdevé la pauta de comportament clau en matèria de responsabilitats. El bon pare de família (bonus paterfamilias) és un concepte jurídic indeterminat, parent del seny, que admet una coincidència social en els seus grans trets i que, per això, ha resistit el pas del temps com un concepte útil per mesurar diligències.

El Tribunal Suprem, a l’hora de determinar en cada cas si s’ha actuat amb la diligència deguda, té bàsicament en compte aquests tres criteris:

-L’edat de la víctima, exigint una major cura dels alumnes de més curta edat que dels majors que ja tenen més capacitats de preveure els perills i de ser conscients dels seus propis actes.

-L’activitat en la qual s’ha produït el dany, si era una activitat ordinària dintre de l’àmbit escolar o bé era una activitat perillosa que necessitava una major vigilància.

-L’adequació de les instal·lacions, l’absència de professors que prestin atenció a les activitats, i si la conducta danyosa era previsible.

La responsabilitat dels centres i dels professors i altres

la responsabilitat dels centres té el seu origen en la culpa in vigilando, en no haver complert el deure de vigilància i control que tenen sobre els menors durant el període en què les famílies els ho han encomanat. La responsabilitat in vigilando la tenen els pares sobre els fills que es troben sota la seva guarda i que aquesta responsabilitat legal no es delega al personal dels centres quan els menors hi són, sinó als centres.

La responsabilitat civil dels titulars de centres docents, i també d’establiments o empreses, no elimina totalment l’eventual responsabilitat de professors i de personal que en depengui en el cas que hagin estat ells amb la seva conducta els causants del dany, i el centre, empresa o entitat els reclami la indemnització que hagin hagut de satisfer per aquesta conducta. No cal dir que la responsabilitat de professors i altres professionals pot ser directa si la seva actuació es realitza fora del paraigües de l’empresa i/o organització en què treballa, a títol personal.

Quan el dany a tercers és causat amb la intervenció culposa o negligent de menors, és també el centre docent qui en respon quan els danys s’hagin produït en l’espai temporal en què els menors es trobin sota la vigilància i custodia del centre.

L’alumnat que intencionadament o per negligència causi danys a les instal·lacions del centre educatiu o al seu material o el sostregui, ha de reparar els danys o restituir el que hagi sostret. En tot cas la responsabilitat civil correspon als pares i mares en els termes previstos en la legislació vigent.

Quan un menor es lesiona ell mateix per una conducta negligent o quan amb aquesta conducta lesiona terceres persones. Si en aquell moment el menor es troba sota la vigilància i control del centre, es pot donar una culpa in vigilando, de la qual seria responsable el centre, però, en la mesura que el comportament censurable del menor ha contribuït a la producció del dany, es pot donar també una culpa in educando, de la qual serien responsables els pares del menor com a respon- sables primers de la seva bona educació.

Culpa in vigilando i culpa in educando

La jurisprudència més recent, a més de la culpa in vigilando, que poden tenir els pares o els centres segons qui tingui cura dels menors en aquell moment, considera també la culpa in educando, que correspon essencialment a pares o tutors, podent-se donar la concurrència d’una i altra culpa. Tanmateix, com a criteri general, els tribunals solen establir la responsabilitat del centre quan el fet es produeix en el període en què el nen està sota la seva vigilància i control, i no dels pares. Tot i així, hi ha pronunciaments en què es recull la responsabilitat dels pares per no haver educat prou bé els fills.

Perquè s'entengui el cas de la Sentència de la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 23 de març de 2006, referida a un supòsit en què uns nens que van d’excursió comencen una baralla i, en intervenir el professor, és colpejat pel menor i resulta lesionat. L’Audiència de Barcelona dóna per acreditat que el professor va actuar amb la diligència deguda i condemna els pares del menor sobre la base de l’article 1903.2, per culpa in educando dels pares que haurien d’haver instruït el seu fill amb relació a l’obligació de respectar i complir les ordres donades pels seus cuidadors, i no respondre a aquestes indicacions mitjançant una agressió.

5.1.4 La responsabilitat penal

La responsabilitat penal sempre inquieta (no és assegurable, pot comportar penes de privació de llibertat, comporta demèrit social) i neix com a resultat de la comissió d’una de les infraccions previstes en el Codi penal. Es pot donar en tots els àmbits, també l’educatiu

No es tracta tampoc aquí d’aprofundir en el Codi penal ni d’entrar en els tipus d’infraccions més greus o menys greus

La responsabilitat penal és la exigida a aquelles persones que incorren en conductes, que per la seva especial gravetat, son considerades com delicte (delicte o falta segons la gravetat) Son les conductes que mereixen major reprovació social i per això tenen sancions més gravoses: son castigades amb multes, presó i altres com la inhabilitació

Hi ha dos supòsits perquè la responsabilitat pugui arribar a ser penal: Quan intervé dol o quan intervé imprudència.

Dol: Existeix dol quan es comet el delicte o la falta de forma voluntària i amb ple coneixement de causa.

Imprudència: Existeix imprudència quan sense actuar “dolosament”, hi ha diferència entre el comportament realitzat i la conducta que hagués estat exigible a l'autor.

Hauríem de tenir molt en compte l'element diferenciador entre les distintes classes d'imprudència, en funció del grau de risc.

Imprudència greu: El que determinarà que ens trobem davant un supòsit d'imprudència greu l'absència de la més elemental cautela davant la possibilitat d'un resultat que la seva previsibilitat és notòria per qualsevol adult normal.

Imprudència lleu: Serà qualificada com imprudència lleu quan el que s'acusa sigui l'omissió de l'atenció normal o deguda en relació amb els factors circumstancials concurrents.

Tampoc és sempre fàcil saber quan una conducta imprudent o negligent té prou entitat per ser considerada també infracció penal. Reconduir els casos d’imprudència o negligència a la via civil o contenciosa-administrativa, o situar-los en termes penals, depèn sovint més de raons d’oportunitat que no pas de fons. La frontera, en tot cas, no és sempre clara.

La responsabilitat civil derivada d'una infracció penal

La responsabilitat civil obliga a reparar el dany causat per la comissió d’un delicte o falta penal. S’ha apuntat que, de vegades, en els casos en què és dubtós si la responsabilitat excedeix l’àmbit civil i pot tenir dimensió penal (sobretot en els casos d’imprudència), acudir a la via penal o a una altra via (civil o adminis- trativa, segons el cas) no sempre és una decisió fàcil, ni per a l’advocat ni per a la persona afectada, ja que, en la via penal, a més de la reparació del dany es demana que es castigui qui l’ha comès. En tot cas, el Codi penal diu que qui és responsable d’un delicte o falta està també obligat a reparar el dany causat.

Quant a la responsabilitat civil derivada d’un delicte o falta comesa per personal del centre, professors, monitors i altres persones que poden tenir qualsevol participació en l’àmbit educatiu, amb independència que es tracti d’un centre educatiu públic o privat strictu sensu, o de qualsevol altra entitat socioeducativa, s’aplicaran les regles generals de la responsabilitat penal pròpia i responsabilitat civil directa.

La responsabilitat penal dels menors

Amb relació a les edats dels menors, el Codi penal ens ofereix la distinció següent:

-Menors de catorze anys, als quals no es poden imputar responsabilitats penals.

-Majors de catorze anys i menors de divuit anys, pròpiament anomenats “menors” a efectes penals.

5.1.5 Interès superior de l'infant

El principi del interès superior de l'infant , també conegut com el interès superior del menor , és un conjunt d'accions i processos enfocats en garantir un desenvolupament integral i una vida digna

Es tracta d'una garantia que les nenes i els nens tenen dret al fet que, abans de prendre una mesura respecte d'ells, s'adoptin aquelles que promoguin i protegeixin els seus drets i no les que els conculquen . Així es tracten de superar dues posicions extremes: l'autoritarisme o abús del poder que passa quan es prenen decisions referides als nens i nenes, d'una banda, i el paternalisme de les autoritats per un altre.

L'interès superior de l'infant és un concepte triple; és un dret, és un principi i és una norma de procediment .

• Es tracta del dret de l'infant i la nena a que el seu interès superior sigui una consideració que es primi l'sospesar diferents interessos per decidir sobre una qüestió que l'afecta

• És un principi perquè, si una disposició jurídica admet més d'una interpretació, es triarà la interpretació que satisfaci de manera més efectiva l'interès superior de l'infant

• I és una norma de procediment, sempre que s'hagi de prendre una decisió que afecti l'interès de nenes i / o nens, el procés ha d'incloure una estimació de les possibles repercussions d'aquesta presa de decisió en els interessos de les nenes i nens. L'avaluació i determinació del seu interès superior requerirà garanties processals. S'ha de, per exemple, deixar patent i explicar com s'ha respectat aquest dret en la decisió

5.1.6 Criteris que cal aplicar davant de determinades actuacions policials

En el supòsit que es presenti la policia judicial en les dependències d’un centre educatiu públic, cal tenir presents els criteris d’actuació següents:

1. Si demanen endur-se algun alumne/a, cal:

Que s’acreditin com a policia, o sigui, que exhibeixin el carnet profes- sional.

Que exhibeixin el requeriment judicial, o de la fiscalia, que ordena l’ac- tuació.

Avisar els pares o tutors legals, si l’alumne/a és menor, per tal que acompanyin el fill/a. Si no és possible comptar amb els pares o tutors legals, els menors han de ser acompanyats pel tutor/a o per un altre professor

Aquests criteris d’actuació han de cedir quan els agents de policia es trobin davant d’una situació d’urgència, perquè l’alumne/a intenti fugir o cometre algun il·lícit penal dins el centre.

2. Si demanen identificació o dades d’algun alumne/a, cal:

Que s’acreditin com a policia. Que exhibeixin el requeriment judicial, o de la fiscalia, que ordeni l’actuació.

En conseqüència, sense el previ compliment de les actuacions precedents, no es pot lliurar cap alumne/a a la policia ni proporcionar dades sol·licitades per aquesta. Per ampliar tota aquesta informació(1)

5.2 Què és el risc?

Perquè hi hagi risc: Han de donar-se alhora dues condicions: d’una banda ha de ser possible que existeixi un accident i d’una altra que aquest accident suposi un dany.

Per això diem que el risc és l’eventualitat que succeeixi un fet capaç de produir un dany

5.2.1 El risc d’una activitat

La millor manera per determinar el grau de risc d’una activitat és sens dubte el treball d’equip. El nostre sentit comú i coneixements tècnics d’una activitat serà molt útil per determinar el grau de risc d’aquesta.

Però la decisió presa per una sola persona pot ser equivocada. Per això cal sempre posar en comú el nostre punt de vista amb el de la resta de l’equip de dirigents. Està comprovat que no tothom percep el mateix risc de la mateixa manera. Hi ha molts factors personals, de preparació, emocionals, etc que ens influeixen en moments determinats i ens fan veure les coses de diferent manera els uns que els altres.

Per això si en una reunió d’equip posem en comú tots els punts de vista, la decisió final serà sempre una decisió equilibrada.

Quines són les activitats de més risc?

Moltes vegades només associem risc amb els esports d’aventura i això no és veritat, totes les activitats per senzilles que siguin suposen un risc que els les monitors hem d’avaluar i preveure. Normalment la creació de risc en activitats de lleure per a menors d’edat no es produeix intencionadament.

S’ha de tenir en compte que cal sempre actuar amb previsió i prudència.

Moltes vegades el disseny d’activitats que per a nosaltres aparentment son normals, poden en un moment determinat deixar de ser-ho a causa de diferents factors que no s’han previst prou bé, com per exemple la nostra preparació i coneixements tècnics, la meteorologia, la ubicació, la resistència física, l’edat dels participants, els materials emprats, el nombre de monitors responsables de la realització, la vigilància o el control, etc.

Sabem estadísticament diferents aspectes que ens poden servir molt per evitar accidents en activitats de lleure

• Els petits accidents es produeixen principalment en els moments de no activitat (temps lliure, pànxing)

• A l'últim matí o la última tarda, solen haver-hi també petits accidents, principalment en colònies i campament. Normalment els monitors, cansats de tots els dies, baixen la guàrdia i els nens estan nerviosos perquè tornen a casa. L’experiència ens diu que cal programar activitats fins últim moment. últimes activitats han de ser tranquil·les

• Entre les activitats que realitzarem habitualment en una activitat d’educació en el lleure, em de tenir en compte que les de més risc són les de bany i les de mobilitat.

Que entenem pel grau d’acceptació del risc?

El grau d’acceptació d’un risc ve determinat pels coneixements que tenim de l’activitat que genera el risc i pels avantatges que implica la seva existència.

Si programem activitats que per si mateixes impliquin un risc excessiu hem de valorar l’acceptació del risc, ponderant el benefici educatiu que poden comportar i el risc als quals estaran exposats els participants, i desprès decidim si es tracta d’una activitat segura.

5.2.2 Quan podem dir que una activitat és segura?

Una activitat és segura quan després d’analitzar els 4 factors que intervenen podem garantir la integritat física i psíquica dels participants. És a dir podem preveure tots els riscos previsibles.

4 factors que intervenen:

1) Medi: Previsió meteorològica, Risc d’incendi, Elaboració d’un pla d’emergència: Informació / avís / evacuació, Adequar l’activitat a l’entorn, Delimitar entorns, Notificació activitat (legal i de seguretat), Disseny de l’activitat amb un bon coneixement del medi, Control dels animals, Disseny de rutes i activitats tenint en compte les cobertures dels telèfons mòbils, Prevenció del cop de calor...

2) Equip de dirigents: Capacitat ’avaluar riscos per part del director de prendre decisions, Treball d’equip en l’avaluació de riscos, Motivació i interès dels membres de l’equip de dirigents, Preparació i coneixement tècnic del director, Preparació i coneixement tècnic de l’equip de dirigents, Coneixement del lloc per part de l’equip de dirigents, Vigilància, Nombre adequat i suficient de dirigents...

3) Mitjans tècnics: Material adequat, Coneixement tècnic del material, Assignació d’un responsable logístic que supervisa amb el director tot el material, Previ a l’activitat revisió altra cop del material, Cobertura de telèfons mòbils...

4) Participants: Edat dels participants, Preparació dels participants, Coneixement del lloc per part dels participants, Motivació i interès dels participants, Descans dels participants...

Tota activitat de lleure educatiu sempre respon a uns objectiu

Per això hem de tenir clar que tota activitat de lleure educatiu sempre respon a uns objectius i que per a obtenir aquests objectius sempre s’ha de buscar l’activitat més segura. Per això diem que la prevenció de riscos comença en un mateix, amb la prudència i el sentit comú.

5.2.3 Podem introduir activitats de risc en la nostra programació?

Quan participen menors d’edat, recomanem no introduir activitats que puguin generar un risc innecessari, tenint en compte les característiques dels infants o joves que hi participin.

Cal preveure l’edat i també les circumstàncies dels participants/es als quals van adreçades aquestes, intentant prioritzar sempre la qualitat pedagògica per sobre de la demanda social d’accions de risc que hi puguin haver.

Si finalment optem per introduir alguna activitat que es consideri de risc, com poden ser les pràctiques d’esports no vinculats tradicionalment a l’escoltisme o al lleure, caldrà tenir en compte que s’haurà d’aplicar la normativa vigent sobre activitats fisicoesportives en el medi natural.

5.3 La piscina i la platja en les activitats de lleure d'estiu?

El bany a les piscines o a les platges són activitats saludables i divertides per als nens/es que participen en les nostres activitats de lleure. Però, malgrat això, no hem d’oblidar que l’aigua no és el medi natural de les persones per això diem que anar a la platja o a la piscina és una activitat de risc.

Per això els monitors/es hem de ser conscients del risc que comporten les activitats aquàtiques. Malauradament, cada any es produeix algun cas d’ofegament a les piscines públiques o privades i diversos casos de traumatismes ocasionats per caigudes accidentals.

La majoria d’accidents infantils a les piscines es poden evitar si tot l’equip de dirigents hem reflexionat prèviament sobre la importància de tenir i mantenir durant tota l’estona del bany una actitud de màxima alerta.

Document que ha elaborat la Direcció General de Protecció Civil amb mesures de seguretat per evitar ofegaments en les activitats de lleure infantil i juvenil (casals, colònies, campaments), de campus o estades esportives, de sortides escolars i, en general, de grups d’infants i joves, que es facin a l’aigua (platges, piscines, rius, estanys o embassaments) - juliol de 2021-:

Activitats aquàtiques en grup per a infants i joves

En les activitats a l’aigua (platges, piscines, rius, estanys o embassaments) de lleure infantil i juvenil (casals, colònies, campaments), de campus o estades esportives, de sortides escolars i, en general, de grups d’infants i joves, recordeu les mesures de seguretat per evitar ofegaments:

‐ En organitzar l’activitat verifiqueu si els infants i joves saben nedar adequadament. Si no en saben, assegureu‐vos que fan l’activitat amb un dispositiu de seguretat adaptat a la seva edat i al medi (armilla, bombolleta, etc.).

‐ Prioritzeu les activitats organitzades per professionals del medi aquàtic per garantir l’ús dels mitjans adequats de seguretat (armilles o altres) i la presència de personal qualificat per al salvament en cas d’ofegament o dificultat a l’aigua.

‐ Al final de les activitats organitzades eviteu el bany en zones no conegudes o no habilitades, especialment en el cas d’aigües interiors.

‐ Tingueu en compte que les aigües interiors (rius, llacs, estanys, embassaments) poden tenir riscos no visibles com pous, corrents o altres.

‐ En general, banyeu‐vos només en llocs habilitats específicament o vigilats. No permeteu que els infants i joves que no saben nadar adequadament es banyin si no porten cap dispositiu de seguretat.

‐ Mantingueu la supervisió del grup en tot moment per detectar possibles incidents o accidents. Assegureu‐vos que podeu controlar el grup a tota hora (tingueu en compte la dimensió). Tingueu present que en aigües interiors i platges no hi ha visibilitat a l’aigua en cas d’ofegament i això dificulta un rescat a temps.

‐ En cas d’incident truqueu al 112 i faciliteu la ubicació més precisa possible.

5.4 Quina edat els participants poden marxar tots sols cap a casa?

No hi ha una edat concreta. Nosaltres sempre hem de tenint cura que els participants quedin acompanyats pel familiar o persona designada a aquests efectes. Per això us aconsellem que demaneu sempre l’autorització expressa dels pares per si algun menor pot anar tot sol fins a casa o ha de marxar acompanyat amb alguna altra persona que no siguin propis els pares o tutors.

Si no venen a buscar un menor, que hem de fer?

En cas que un menor no sigui recollit/da, passat un temps d’espera prudencial, haurem de trucar als pares utilitzant els telèfons que ens hauran facilitat en fer la inscripció.

En espera de localitzar els pares, mai ens en portarem el menor a casa nostra ni el confiarem a ningú que no sigui del nostre equip de dirigents. Però, si finalment no localitzem els pares, com a últim recurs el més adequat serà posar el menor a disposició dels Mossos d’Esquadra.

5.5 Les estufes de gas

En algunes de les instal·lacions tot i que és poc habitual, possiblement hi hagi estufes de gas butà o llars de foc. Tot i que moltes vegades el fred fa que les encenguem, el seu ús no està exempt de perills per a la vida humana.

En general, la seva perillositat deriva de l'acció directa del foc i les brases o de les seves superfícies calentes, i d'un enemic molt més subtil i invisible que és el monòxid de carboni, el qual té el seu origen en les combustions poc riques en oxigen o en aquelles en què el combustible no crema adequadament.

Penseu que el monòxid de carboni no té olor ni color.

Com a norma general no s'haurien d'emprar aquestes estufes. No obstant si es fa, cal que sigui amb les següents precaucions:

Durant la combustió cal garantir la renovació constant de l'aire, per tal d'evitar el consum de l'oxigen ambiental i la combustió defectuosa.

A l'hora de dormir, les llars de foc han d'estar correctament apagades.

Les estufes de butà, i en general qualsevol altre tipus, apagades o bé fora de les habitacions, garantint, igualment, la renovació de l'aire.

Les estufes amb combustió alliberen un gas verinós

La intoxicació per monòxid de carboni paralitza les cames i impedeix la reacció.

Les morts se solen produir d'una manera ràpida i indolora

La inhalació de monòxid de carboni (CO) --un gas incolor i inodor-- provinent de la combustió incompleta d'una estufa mal ventilada produeix la mort de les víctimes de forma fulminant i sense sofriment. Els afectats, segons els experts, senten una espècie de sopor fins que perden la consciència. La intoxicació també produeix la paràlisi de les cames i un atordiment instantani que impedeix qualsevol reacció.

Asfíxia i enverinament

Les concentracions baixes de CO generen mal de cap, letargia, debilitat, nàusees o dolors musculars. Però quan són altes acaben amb la vida de les persones. S'estima que en els grans incendis al voltant del 50% de les víctimes moren intoxicades per monòxid de carboni.

Alguns experts diferencien entre la denominada síndrome asfíctica produïda pel gas butà i la intoxicació per CO. En el primer cas no es produeix intoxicació, sinó asfíxia per falta d'oxigen, ja que el butà desplaça l'oxigen i aquest gas és irrespirable. En el segon cas, el pacient mor enverinat a causa de l'acció letal del CO.

Les causes

"Les cuines, estufes i escalfadors en mal estat són les causes més habituals d'intoxicació per CO. Per no passar les revisions adequades o per una mala ventilació, intoxiquen els habitants d'una casa", explica Santiago Rovira, cap de la divisió operativa dels bombers de la Generalitat. Rovira insisteix que només per tenir una font de combustió es va prenent oxigen de l'aire d'una habitació i llançant anhídrid carbònic (CO2).

Aquest procés, que pot acabar creant una situació tòxica fatal, s'accentua si a l'habitació hi ha respirant moltes persones i, pel fred exterior i una altra causa, no es renova l'aire. En el cas de la combustió incompleta, el CO arriba a substituir l'oxigen en el torrent sanguini. "En qualsevol cas es produeix la mort per falta de ventilació", va afegir Santiago Rovira.

5.6 Com ens podem orientar a la natura?

L'estiu és una època molt propícia per caminar i anar al camp amb la mainada de les nostres activitats d'educació en el lleure. Un dels problemes més freqüents és la desorientació. Per això, saber-se orientar a qualsevol zona és una virtut, molt escassa a causa de l'estil de vida urbà de la majoria de la població. Orientar-se per instint o per un coneixement vague d'un lloc no és segur, ja que el més fàcil serà extraviar-se.

5.6.1 Lectura de mapes

Un mapa és la representació gràfica d'una porció de superfície terrestre. Alguns, com els de l'exèrcit i els d'editorials especialitzades, són eines precises d'orientació i, si s'utilitzen correctament, juguen un paper fonamental. Hi apareixen signes convencionals, anomenats topogràfics, que representen diverses característiques del terreny que reprodueixen i estan indicats als marges del full. El coneixement d'aquests signes permetrà de llegir un mapa amb absoluta facilitat i associar els símbols convencionals amb cases, camins, muntanyes, etc.

Els signes es divideixen en dos grans grups: els planimètrics, que representen camins, vegetació, hidrografia i construccions, i els altimètrics, que mostren els desnivells del sòl, mitjançant línies traçades al paper que uneixen punts terrestres d'una mateixa altura. Una carta topogràfica completa expressarà la planimetria i l'altimetria del terreny que reprodueix. Aquestes cartes topogràfiques es componen d'una xarxa de quadrícules formades per línies que recorren el pla de nord a sud i d'est a oest. La distància entre aquestes línies representa 1.000 o 4.000 metres, segons l'escala de què es tracti, i permet d'assenyalar un lloc geogràfic determinat. L'escala és la relació permanent entre la distància real del terreny i la corresponent al paper i és de gran ajuda per determinar espais.

La brúixola indica el nord

La brúixola resulta d'importància vital per als qui s'allunyen de zones poblades. Consisteix, bàsicament, en una diminuta barra metàl·lica imantada que invariablement assenyala el nord. Les de millor qualitat posseeixen al seu interior un limbe graduat en un disc giratori numerat, que augmenta de zero a 360 graus de la manera següent: el nord = 0 graus, l'est = 90 graus, el sud = 180 graus i l'oest = 270 graus. El nord es denomina 360 graus o 0 graus indistintament. La brúixola magnètica és l'instrument més senzill i precís per obtenir rumbs i, junt amb la carta topogràfica del lloc, constitueix un element bàsic d'orientació. La seva utilització és molt fàcil: tan sols s'haurà de dipositar sobre una superfície plana no metàl·lica, esperar que es detingui l'agulla o el disc graduat i després llegir el rumb buscat.

La brúixola s'ha de mantenir allunyada de qualsevol massa metàl·lica o camp magnètic durant el seu maneig ja que s'alteraria el mesurament. No és inusual que algú "despistat" s'intenti orientar amb una brúixola manual dins d'un automòbil o al costat d'un transistor de ràdio. Així mateix, s'ha d'utilitzar lluny d'instruments de metall, com armes, llanternes, ganivets, etc.

Orientar-se mitjançant els punts cardinals

Determinar els punts cardinals és bàsic per orientar-se al terreny. Fins i tot en casos d'extraviament no és convenient caminar sense rumb definit: s'acabarà, invariablement, més desorientat i s'acumularà més cansament i, a més, la situació de la persona perduda haurà empitjorat. Una antiga pista per reprendre el rumb: recordar que el sol surt per l'est i es posa a l'oest i indica el nord al migdia.

Per als qui inclouen a la seva motxilla la brúixola i el mapa topogràfic de la zona, hi ha d'altres maneres d'orientar-se. Com a primera mesura, s'han de dipositar tots dos objectes sobre una superfície plana i fer coincidir el nord del lloc amb el del full imprès. A continuació, es podrà reconèixer visualment la zona i es distingiran els accidents naturals de l'àrea al mapa (muntanyes, rius, etc.). Així, s'ubicarà a la carta topogràfica el lloc on es troba. Després, tan sols caldrà fixar el camí que s'ha de seguir.

Càlcul de la distància

En alguna ocasió, sorgirà durant les travessies la necessitat de conèixer la distància a la qual es troba un punt de referència que es divisa a la llunyania. En cas d'excursions en grup en les quals ningú porti cap instrument de precisió, el millor serà recórrer al sistema següent, que és tan obvi que sembla una broma però, pel que sembla, funciona: cada viatger determina la distància a la qual interpreta que es troba el punt esmentat. Després, se sumen totes aquestes quantitats i el resultat es divideix pel nombre de persones que han participat en el càlcul. D'aquesta manera s'obté una mitjana aproximada. Això no obstant, cal tenir en compte que les condicions atmosfèriques incideixen en els càlculs. Es calculen distàncies més grans a les reals amb el sol de front, temps plujós, ennuvolat, als capvespres, en superfícies rectes (camins, costes) i en pendents ascendents, mentre que s'aprecien espais inferiors els dies clars i diàfans, amb el sol darrere, en plans llisos (platges, salines, aigua, neu…) i en pendents descendents.

Global Positioning System (GPS)

Per a aquells que posseeixen aquest instrument i compten amb un transmissor per demanar auxili, constitueix un excel·lent sistema que calcula ràpidament la longitud, la latitud i l'altimetria. Però és un error pensar que un GPS pot reemplaçar l'ús quotidià de la cartografia.

Consells per evitar extraviar-se a la natura

• Obtingueu bibliografia específica de la zona escollida.

• Porteu un telèfon mòbil, podreu comunicar la vostra situació, almenys l'aproximada, en cas de pèrdua.

• Amb boira, quedeu-vos quiets fins que es dissipi.

• Informeu l'autoritat més propera respecte a les vostres intencions: ruta escollida, acampades, etc.

• Assessoreu-vos sobre la viabilitat dels vostres projectes; d'aquesta manera podreu evitar seriosos inconvenients. Si planegeu un viatge d'aventures, aconseguiu una carta topogràfica del lloc i una brúixola de qualitat. Altrament, busqueu algú de la zona perquè us acompanyi.

5.6.2 Tipologies d’emergències

Podem establir tres grans tipologies de risc que poden portar a situacions d’emergència:

• Riscos naturals; el seu desencadenament no està directament provocat per la presència o l'activitat de l'home i són, generalment, derivats de situacions meteorològiques: pluges, nevades, sismes, incendis forestals, calor...

• Riscos tecnològics; tots els que poden derivar de l'aplicació i ús significatiu de tecnologies: accidents amb matèries perilloses (en instal·lacions o en transport), radiològics i nuclears.

• Altres riscos; sorgeixen de la interacció de l'home amb elements naturals o manipulats: seguretat en platges, piscines, rius i llacs; grans concentracions de persones, revetlles, desorientacions en zones de muntanya.

5.6.3 Mesures preventives i accions davant de situacions d’emergència

Evacuació

Conjunt d'accions encaminades a abandonar o fer desallotjar la població de les zones de risc. Es pot diferenciar una evacuació espontània i una programada:

• Una evacuació espontània és aquella que es du a terme de forma impulsiva i natural per part de les persones que perceben estar en perill. Cal evitar-la i controlar-la en la mesura que sigui possible però en cas de produir-se cal comunicar-la a Protecció Civil.

• Una evacuació programada és aquella en què alguna autoritat n'ha ordenat l'evacuació després de valorar que es compleixen les garanties de seguretat per a les persones i que, per tant, es pot procedir a la seva evacuació de manera segura.

Tenint en compte el temps necessari per una evacuació segura i la quantitat de mitjans que s’han d’implicar, únicament és recomanable procedir a l’evacuació de la població en aquells casos en què el confinament no sigui eficaç.

Confinament

El confinament és una mesura de protecció de les persones, que consisteix en què la població romangui tancada en un local totalment aïllat de l’exterior, preferentment sense finestres o en habitacions interiors, obturant les aportacions d’aire exterior i tancant els sistemes de climatització i ventilació. El confinament es mantindrà fins que les condicions a l’exterior siguin segures.

Allunyament

Una altra opció és l’allunyament, en què la població abandona de manera preventiva, amb els seus propis mitjans, la zona de risc per situar-se en llocs segurs, normalment poc distants i per poc temps, com podria ser allunyar-se de les proximitats de les lleres dels rius o guals en el cas que es tingui coneixement de pluges intenses i/o increments de cabals de rius i rieres.

Una altra mesura de seguretat possible és la restricció a la mobilitat, que és una mesura de protecció de les persones que consisteix en què la població resti dins d’una àrea determinada que es considera segura (per exemple, dins del nucli de població). No es necessari romandre dins dels edificis

5.7 Planificació d'excursions i sortides a la muntanya

En cas d’acampades, colònies o rutes incloses dins d’una altra activitat notificada i, en general, en el cas d’excursions i sortides a la muntanya, és important que comuniqueu on aneu i per quant de temps a les persones responsables de la instal·lació que ocupeu i, sempre, els ajuntaments que en puguin estar afectats i a qualsevol altre organisme o persona competent. De la realització d’aquestes activitats i els seus detalls també n’hauria d’estar-ne assabentada la persona responsable de la vostra entitat.

• Aneu sempre en grup, amb un mínim de dos membres de l’equip dirigent que obrin i tanquin la marxa, estigueu ben assabentats de les condicions del lloc i de les previsions meteorològiques i eviteu perdre el contacte visual entre la primera persona i l’última.

• Cal no deixar mai els camins excepte que sigui necessari i n’estigueu segurs; acostumeu-vos a girar de tant en tant per tal de veure i memoritzar l’aspecte del camí i l’entorn, sobretot en els encreuaments de camins, per si heu de tornar endarrere; empreu els mapes per saber en tot moment on sou, d’acord amb l’itinerari previst. A més, respecteu les propietats privades i torneu a lloc totes les portes o tanques que trobeu.

• Utilitzeu un equip adequat, sobretot pel que fa al calçat i a la roba per a la pluja, i assegureu-vos que cada participant porti la cantimplora plena i aliments energètics, i totes les coses necessàries, dins la seva motxilla. Cal tenir els braços lliures.

• La millor garantia per evitar accidents és un bon nivell d’entrenament de totes les persones participants i l’experiència dels monitors i/o monitores. En qualsevol cas, cal excloure la idea de competició, en el sentit de posar a prova l’esforç i la resistència física per tal d’obtenir una victòria

• Moltes vegades cal saber renunciar a continuar l’excursió, per poder tornar-hi en bones condicions un altre dia.

• La utilització de cordes per a ràpels o tirolines o d’altre material d’escalada requereix uns coneixements específics. Assessoreu-vos a l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM) o a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

• Les excursions i les altres activitats a l’aire lliure han de ser suspeses o limitades en funció de la pluja o la presència de la boira. Amb infants, caldrà limitar-se a zones de poca altura, preveure el retorn abans que es faci fosc i, en general, evitar caminar per tarteres, pendents molt forts amb herba i camins massa prop de cingles, esquerdes, barrancs profunds i talussos. Eviteu el pes excessiu a les motxilles dels infants.

• Els bivacs no haurien de fer-se a l’hivern. A l’estiu es poden fer a partir dels 12 anys amb el material i les condicions tècniques adequades a cada lloc, alçada i circumstància i amb la participació de persones adultes, llevat d’activitats específiques que tinguin l’oportuna autorització paterna.

• Eviteu caminar per les pinedes on hi hagi les característiques bosses de processionària a dalt dels arbres, sobretot en dies de vent, i no us acosteu ni toqueu les erugues quan fan les processons d’enterrament.

• En general, està prohibit l’ús de fogons mòbils de butà durant les rutes, excursions o sortides, fora de les àrees recreatives i d’acampada previstes específicament, per la qual cosa cal portar aliments que es puguin menjar sense haver-los d’escalfar, en carmanyola o entrepà. No obstant això, només en el cas de les rutes acollides al compliment del Decret 137/2003, es podrà permetre el seu ús si es disposa de l’oportuna autorització emesa per la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat.

• Per tal d’ajudar-vos a planificar correctament les vostres excursions, us adjuntem diverses taules, que us poden ajudar perquè no signifiquin cansaments excessius o esforços que després influeixin en actituds negatives envers aquestes activitats.

CAMINAR

Si els/les menors participants caminen sense la companyia d’adults, haurien d'anar en grups mínims de tres persones. El recorregut hauria d'estar senyalitzat i l'equip dirigent haver-lo fet abans, de manera que en cas de problemes se'ls puguin localitzar i actuar ràpidament.

Edats dels participants / Durada màxima de la caminada

• De 6 a 7 anys Menys de 2 hores

• De 8 a 9 anys 2 hores 30 minuts

• De 10 a 11 anys 3 hores 30 minuts

• De 12 a 13 anys 4 hores 30 minuts

• De 14 a 15 anys 5 hores 30 minuts

• De 16 a 17 anys 7 hores

DESNIVELLS

S’entén per desnivell la diferència d’alçada que hom pot ascendir a peu en un dia, sense motxilla. Observeu la taula següent:

Edats dels participants / Desnivell màxim

• De 6 a 7 anys / 300 metres

• De 8 a 9 anys / 500 metres

• De 10 a 11 anys / 700 metres

• De 12 a 13 anys / 800 metres

• De 14 a 15 anys 1.000 metres.

• De 16 a 17 anys 1.300 metres

ALÇADES

L’alçada és l’elevació dels accidents geogràfics amb relació al nivell del mar. L’alçada màxima a què pot ascendir una persona queda indicada a la taula següent, tot i que està estretament relacionada amb l’alçada del lloc on es viu o es resideix temporalment.

Edats dels participants / Metres per sobre del lloc on es viu

• De 6 a 7 anys / 500 metres

• De 8 a 9 anys / 1.000 metres

• De 10 a 11 anys / 1.500 metres

• De 12 a 13 anys / 2.000 metres

• De 14 a 15 anys / 2.500 metres

• De 16 a 17 anys / 3.000 metres

PESOS

Com que el desenvolupament físic no és paral·lel al cronològic, ni la força i resistència dels participants és equivalent a llur aparença corporal, és molt difícil establir una norma general per al pes a transportar a dins de les motxilles; vegeu els pesos màxims indicatius que es poden portar.

Edats dels participants / Pes màxim indicatiu que es recomana transportar

• De 6 a 7 anys / 3 quilos

• De 8 a 9 anys / 4 quilos

• De 10 a 11 anys / 6 quilos

• De 12 a 13 anys / 8 quilos

• De 14 a 15 anys / 10 quilos

• De 16 a 17 anys / 12 quilos