Unitat didàctica 67UD1

Les persones creixem al llarg de la nostra vida mitjançant canvis que ens transformen, aquests canvis són de creixement físic i de comportament, de tal manera que tots dos s'interrelacionen.

Aquests canvis es correlacionen amb l'edat, de tal manera que podem parlar de característiques generals dels nens de 10 anys. Però això no vol dir que tots els nens de 10 anys siguin iguals i que qui no es correspongui exactament a aquestes característiques tingui algun dèficit de desenvolupament.

Nosaltres creixem d'una forma integral en cadascuna de les dimensions del nostre creixement que conformen la nostra persona:

la dimensió física i psicomotriu,
l'afectiva i emotiva,
l'intel·lectual i cognoscitiva
i la social i moral

Ara bé, aquest créixer en bloc, no implica necessàriament que ho fem en cadascuna d'aquestes dimensions en la mateixa intensitat, de tal manera que podem créixer acceleradament en una dimensió i més retardadament en una altra. Per això és tan important considerar les persones com individualitats diferents entre elles.

Autors com Piaget han estudiat les etapes evolutives de nens i joves. El coneixement de les principals característiques de cadascuna d'aquestes etapes té trets que ens ajudaran a a saber quines activitats proposar-los-hi atenent als seus interessos i la seva capacitat.

1.2 Identificació de les diferents àrees en el desenvolupament infantil, adolescent i juvenil

En el marc de l’educació en el lleure, cal tenir en compte en quin moment evolutiu es troba la persona, ja que d’aquesta manera podrem fer una programació adequada a les seves necessitats i capacitats i, alhora, els podrem donar el millor tracte, educació, servei, etc.

Tots aquests canvis que es produeixen durant el procés de desenvolupament juguen un important paper en tots els aspectes de la vida de l’individu. Seria irresponsable parlar, per exemple, de canvis físics sense referir-nos a les connotacions psicològiques que implica l’acceptació del propi cos.

De la mateixa manera, tot el que ens passa al llarg de la nostra vida pot afectar les nostres relacions amb els altres. Cal recordar que les persones som éssers eminentment socials, és a dir, necessitem viure envoltats d’altres persones i comunicar-nos amb elles. Tant és així que una persona que visqués completament aïllada, sense relacionar-se amb ningú, seria vista com estranya o, fins i tot, malalta.

Si parlem d’infants i adolescents, la vida social es limita pràcticament a la família i el grup d’iguals, és a dir, els altres infants o adolescents amb qui es relaciona. En el marc de l’educació en el lleure, cal tenir en compte en quin moment evolutiu es troba la persona, ja que d’aquesta manera podrem fer una programació adequada a les seves necessitats i capacitats i, alhora, els podrem donar el millor tracte, educació, servei, etc.

1.2.1 Activitats per a nens/es de fins a sis anys

És interessant aprofitar que, a partir del tercer any de vida, a més dels jocs motors, l’infant s’interessa pels jocs simbòlics, activitat en què la imaginació té un paper central. Degut al seu egocentrisme, és necessari descartar els jocs empàtics, competitius o de cooperació. La seva capacitat de concentració és escassa i l’atenció molt inestable, per això les activitats hauran de ser curtes, molt variades i evitant la subjeccció a qualsevol tipus de regles. L’infant a aquesta edat s’ho pren tot com un joc i necessita divertir-se i explorar el món constantment. Una activitat que no compleixi aquestes condicions serà rebutjada per ell.

1.2.2 Activitats per a nens/es de sis a onze anys

En aquest període apareixen els primers jocs col·lectius ja organitzats, els jocs simbòlics i els de dramatització. També podem col·laborar al seu desenvolupament motor realitzant activitats esportives i jocs molt actius, exigents a nivell d’equilibri, força, resistència, etc. Cal aprofitar la nova percepció psicològica de l’altre, el descobriment de noves opinions, noves realitats, per fomentar el treball en equip, la cooperació, etc. També ens haurem de preocupar per l’educació en valors com el respecte mutu ja que, com hem dit, aquesta és una etapa amb grans desigualtats físiques entre infants que podria donar lloc a discriminacions, burles, etc.

1.2.3 Activitats per a nens/es d’onze a catorze anys

En aquesta edat, els models dels pares i educadors perden importància i es busca pertànyer a un grup, que es considera 0idealitzat i es pren com a referència. Per aquest motiu, els jocs en equip poden ser molt positius no només per unir grups 0sinó també per conèixer altres realitats. A nivell individual, el noi o noia valorarà que se li permeti desenvolupar iniciatives pròpies i que s’escolti la seva opinió. 0També agrairà que se li permeti complir alguna tasca de responsabilitat com, per exemple, vigilar nens més petits o ajudar-los a fer activitats que ell ja controla a la perfecció. No hem d’oblidar que buscarà constantment una reafirmació de la seva identitat (que ja comença a entrar en crisi) i autonomia independent de l’adult.

1.2.4 Activitats per a adolescents

En el treball amb adolescents, és molt important acceptar les seves emocions, sentiments i pensaments i ajudar-los a que els comparteixin amb el grup. D’aquesta manera, s’adonen que tothom pateix problemes similars i que es poden ajudar mútuament. Els poden interessar especialment els jocs de rol o les dinàmiques de resolució de conflictes. Hem de saber reconèixer els seus canvis d’humor i minimitzar l’efecte en el grup. També és molt important saber motivar-los, ja que la seva pròpia inseguretat els pot portar a la renúncia o abandonament d’activitats (com, per exemple, dels estudis). Finalment, intentarem afavorir la seva implicació en les activitats que realitza i l’assoliment progressiu de responsabilitats.

1.3 Tècniques de valoració de les implicacions educatives segons els nivells de desenvolupament i maduració i intervenció educativa davant diferències entre els estadis maduratius i la realitat dels que participen en les activitats

Una de les tasques que hem de realitzar és la de saber si allò que proposem com activitat és adequat d'acord amb les característiques evolutives i socials del grup participant i de les persones que el composen. Per a això comptem amb un instrument que si l'utilitzem correctament ens pot por molta informació, es tracta de l'observació.

Observar no vol dir mirar, el monitor de lleure ha d'examinar detingudament la vida quotidiana del nen, la seva relació amb els altres, les seves actituds i aptituds amb la intenció de conèixer-lo tal com és i ajudar-lo en el seu desenvolupament.

El monitor de lleure ha de tenir en l'observació una actitud, i no l'ha de contemplar com una activitat més a desenvolupar, com si es tractés d'un taller. De fet l'observació ha d'esdevenir una actitud pedagògica, una actitud receptiva cap allò que l'infant i tot allò que l'envolta, ens comuniquen. Aquesta actitud hauria de convertir-se en un hàbit de monitor en la seva tasca educativa que el capacités per esdevenir més perceptiu i en definitiva saber valorar amb més fonament de causa aquests petits detalls que els altres els passen desapercebuts i que són les pistes per conèixer l'infant i la seva situació.

Ens hem de contestar preguntes com què, com, quan, on i per què hem d'observar?

L’observació, però, és un mètode científic que cal conèixer per tal de no deixar-nos endur per la nostra subjectivitat i sovint és l’únic mètode al nostre abast per poder conèixer la realitat en profunditat. Es tracta d’observar el que realment és, no de veure allò que esperem veure.

1.3.1 Què i per què hem d’observar?

Cal observar el nen quan juga, aquesta informació ens pot orientar respecte els seus problemes, interessos, aptituds i carències, en definitiva ens pot ajudar a entendre’l. I tot això per què?, potser senzillament perquè la nostra acció educativa sigui més eficaç.

Per tal de poder intervenir educativament en el lleure, ens cal conèixer l’infant.

Aquest coneixement és a tres nivells:

1. Què podem i què hem d’esperar de cada nen i quin paper juguem en la seva educació?

2. Quines influències rep el nen del medi cultural que l’envolta?

3. Quin comportament tenen en les diferents situacions educatives?

Què ens ajuda en aquest coneixement de l’infant?

. L’antropologia com a estudi de l’home en la seva dimensió real
. La pedagogia que ens proporciona les eines necessàries per portar a terme la tasca educativa concreta
. La psicologia que ens proporciona uns mètodes per arribar al coneixement del comportament humà tant en la seva dimensió personal com social

Bàsicament tot aquest coneixement de l’infant l’obtindrem observant, però: què, com i quan hem d’observar?

Hem de tenir en compte que no podem arribar al coneixement complet de la persona i menys d’un nen, que és una persona que s’està fent. En aquest sentit cal tenir clar que quan estem parlant de creixement ens estem referint al canvi quantitatiu de la persona i que quan parlem

d’evolució ens referim al canvi qualitatiu que experimenta aquesta mateixa persona. Finalment quan parlem de desenvolupament, aleshores ens estem referint al creixement i a l’evolució a l’hora, és a dir al canvi integral que experimenta aquesta persona. Tot aquest procés l’anomenem maduració, però en aquest procés l’agent educatiu hi pot intervenir provocant l’assoliment de noves capacitats, és a dir, provocant l’aprenentatge. En tot això ens cal tenir en compte de quina manera i en quina proporció influeix en el desenvolupament humà per un cantó l’herència i per l’altre l’ambient.

Com hem dit al començament, hem d’intentar conèixer l’infant des de tres nivells, però la qüestió és que per fer-ho també ens cal saber com i quan observar. Cal tenir molt en compte que el nen està en un canvi continu i això sol ja ens diu que estem lluny d’assolir un coneixement perfecte de l’infant.

Què hem d’observar? No hi ha dubte que haurem de centrar-nos en observar com és aquest desenvolupament des d’un punt de vista

físic
psicomotriu
del llenguatge
sexual
afectiu
de la intel·ligència
de les relacions socials
de la personalitat
de l’aprenentatge
dels conceptes morals

Aquesta observació, d’entrada, contindrà de tots aquests aspectes dos àmbits:

allò que hi ha de comú en la majoria de tots els nens a un nivell determinat de desenvolupament
allò que és personal i que els diferencia de la resta

1.3.2 L’observació com a mètode de treball

Quan diem que cal observar el nen dins del context del joc, amb els companys, en les diferents situacions que pot donar-se dins del món del lleure, ens referim a que cal recollir el màxim de dades que ens permetin fer-nos-en una idea de com és aquest nen, què el motiva, què el preocupa, quina és la seva experiència vital quotidiana, per tal de que la nostra actuació educadora incideixi en ell de forma positiva i òptima. En el món del lleure hi ha molts tòpics i molt poca experimentació. Per dir si un mètode educatiu és millor que un altre cal provar-lo experimentalment, amb l’adequada garantia de validesa i de fiabilitat, en quant a que gereralitzem els resultats obtinguts amb les suficients garanties i a que mesurem allò que volem mesurar, L’aplicació d’un mètode ve en funció dels objectius educacionals fixats dins de cada marc educatiu i aquests objectius s’assoliran més o menys eficaçment d’acord amb el mètode emprat. Tanmateix cal tenir molt en compte que l’aplicació d’una manera de fer determinada, perquè sempre s’ha fet així, perquè ens sembla que és millor, perquè està de moda; sovint, pot conduir-nos a resultats contraris als desitjats, o el que és pitjor, fer pel sol fet de fer i que en surti el que Déu vulgui!

L’observació, però, és un mètode científic que cal conèixer per tal de no deixar-nos endur per la nostra subjectivitat. Sovint és l’únic mètode al nostre abast per poder conèixer la realitat en profunditat. Es tracta d’observar el que realment és, no de veure allò que esperem veure.

El que segueix a continuació són algunes pistes per ser un bon observador:

Saber deixar parlar el nen
No esgotar cap possibilitat d’observació, cada cosa que fa el nen pot ser una pista que aporti detalls a l’observació
No desviar res, registrar allò que veiem o sentim, no el que volem veure o sentir
Tenir una hipòtesi de treball, això vol dir orientar la nostra observació en quelcom concret, per exemple, si tenim la sospita de que un nen és un líder, cal orientar la nostra observació per confirmar o no aquest aspecte

1.3.3 L’observació científica, tècnica i mètode

L’instrument bàsic de l’observació és la capacitat de percepció i de judici de l’ésser humà. Com i amb quins objectius s’apliquin aquestes capacitat ens permetrà diferenciar l’observació científica de l’observació ordinària que tots emprem en la nostra vida quotidiana.

Partim de l’afirmació demostrada de que l’observació, per ella mateixa, permet la comprovació d’hipòtesis.

Criteris que cal seguir perquè l’observació sigui científica

Cal que hi hagi un objectiu i que aquesta estigui planificada per al mateix
Ha de ser sistemàtica
Ha de ser objectiva, vàlida i fiable
Ha d’estar relacionada amb un marc de coneixements o proposicions més generals

L’observació la podem definir com una forma de quantificar la conducta. La podem considerar com una forma de captar la realitat, que possibilita la recollida de la informació rellevant en un estudi i que pot desenvolupar-se amb rigor i sistematicitat, constituint-se en un instrument de

mesura de nivell científic. L’objecte observacional (aquell qui fa l’observació) es caracteritza per la seva no intervenció i la espontaneïtat de la conducta dels subjectes, aquest són dos aspectes fonamentals.

1.3.4 Què ens cal per observar els nens?

Abans que res ens cal definir exactament què volem observar. Això ha de complir un requisit fonamental, i és que ha de ser una conducta observable directament i quantificable. Els pensaments no es poden observar, ni les intencions, ni el companyerisme, o l’estima. Sí que es poden observar les accions, les vegades que en un joc s’ha arriscat a perdre per ajudar un company o el que triga a posar-se a recollir les deixalles d’un taller, les vegades que protesta, que dirigeix els companys, que es queda mut quan li fan una pregunta...

També ens cal definir com observarem i com portarem el registre. No és el mateix portar una fitxa que tenim a l’oficina i omplim un cop al dia, que anotar els registres en una llibreta que després passarem a la fitxa. Això pot ser la diferència entre allò que hem vist i allò que hem cregut veure o allò que només recordem. Per això cal també definir com serà la nostra intervenció, o millor dit, la nostra no intervenció directa.

Podem prendre registres de diverses formes, una d’elles es tracta de prendre notes escrites (tècnicament en diuen informes narratius). Això ens proporciona informació global i integrada, difícil d’aconseguir per altres sistemes, però sempre queda esbiaixat per la subjectivitat del

monitor. Els registres objectius com ara el nombre de vegades que protesta, nombre de vegades que ha intervingut en un debat, etc., ens donen informació molt precisa però que ens cal integrar dins del context per poder-la analitzar. La suma dels dos tipus de registre ens pot ajudar, sobretot si altres monitors també l’han efectuat i podem comparar les dades i les conclusions. En quant als registres objectius, la creació de categories (protesta o no, participa o no, contesta o no, juga o no...) és un component teòric però pràctic a l’hora, ja que el monitor està decidint quines conductes caldrà enregistrar.

Si abans hem dit que calia observar diversos aspectes del desenvolupament, podem observar aspectes com el pes, la talla, la força, els reflexos, l’agilitat, l’estat habitual de salut, l’alimentació habitual, el son i el cansament, dificultats auditives o audiovisuals... per determinar allò que és comú i què és diferent en un determinat grup, en aquest exemple concret elements físics observables que ens ajudaran a comparar l’estat de desenvolupament físic dels nens. En quant al desenvolupament psicomotriu (coordinació que té l’individu entre l’acció i el pensament), potser ens proporcionarà més informació allò que observem de les situacions provocades (jocs de psicomotricitat) que en situacions on el nen no pot posar a prova les seves habilitats, nombre de vegades que s’equivoca jugant a mar i muntanya, etc. O bé, podem portar el registre d’aquelles coses que ens han cridat l’atenció perquè són diferents de la resta de companys. Es faci com es faci, cal interpretar bé els resultats. Aquests diuen el que són, no el que nosaltres creiem que són.

1.3.5 Esquema de l’observació en el lleure educatiu

Què volem observar i per què? Partim d’una hipòtesi, és a dir ens formulem unes preguntes i anticipem les respostes. A partir de les preguntes formulades ens plantegem uns objectius que volem observar, els quals concretem de forma senzilla, clara i concreta.
Establiment d’un procediment d’observació (observació directa, utilització de tècniques d’observació, contrastació dels resultats amb altres observadors)
Recollida d’informació. És el moment de ‘acció d’observar i registrar allò que hem observat.
Cal fer-ho en la situació ambiental habitual i dins d’un clima de naturalitat.
Anàlisi de la informació. Aquesta anàlisi comença amb l’ordenació i la classificació dels registres i amb la seva confrontació amb les respostes de la hipòtesi, que cas de coincidir o diferir d’elles implicarà una actuació o una altra. És el moment de la valoració.

1.3.6 On podem aplicar els resultats de les nostres observacions?

En el camp de la coneixença de l’infant, tant des de l’aspecte teòric com pràctic, les característiques i les necessitats dels nen en el lleure, copsar el seu moment evolutiu.
En el camp de les relacions socials, copsant quins lligams ha establert en el grup, quins tipus de relacions hi té. Analitzar les dinàmiques que s’estableixen dins d’un grup.
En el camp dels conflictes i les marginacions. Descobrir què hi passa en el grup en aquest sentit.
En el camp de les necessitats, interessos i motivacions. Descobrir en definitiva què volen els nens i què és allò que necessiten, per tal de planificar la nostra acció educativa.

1.3.7 Allò que ens cal per comunicar-nos amb els nois i noies

Abans que res ens cal ser conscients de que els nois que s’apropen poden necessitar ajut.

Aleshores ens cal reaccionar a aquest apropament animant-los a parlar.

Saber escoltar amb una actitud activa (no passiva i indiferent) amb atenta curiositat és a dir amb interès, però a més hem de reflectir-ho amb el propi cos, cal un comportament actiu: mirar el noi, postures correctes... Escoltar més que no pas parlar. La comunicació és possible quan es donen aquests dos elements algú que parla i algú que escolta. Es pot incitar a una persona a que parli amb monosíl·labs: sí,ah!, i què més...
Entendre el que el noi ens està dient, allò que ell vol dir, no el que nosaltres volem escoltar. Això vol dir que hem de ser capaços de descobrir fins on arriba allò que ens vol dir, la seva transcendència i la seva importància, sobretot la que ell li dóna i la que objectivament té. Es pot fer demanant que ens especifiqui coses tals com què?, qui?, on? , quan?, com?... En resum, cal sintetitzar el problema, definir-lo i aïllar-lo.
Analitzar el problema, anem dels efectes a les causes. La pregunta clau és perquè?, quins són els factors determinants de la dificultat o que influeixen sobre la situació? Això ens pot arribar a descobrir els fets clau. Veure l’arrel i conseqüències del problema. Res de rodejos.
Incitar amb simpatia al noi a trobar la solució als seus problemes per ell mateix. Com ara, amb preguntes objectives: què cal fer?, qui?, com?, on?, quan?...
No aconsellar. Oblidar frases com: jo de tu..., en el teu lloc...
Donar informació quan en el noi n’hi en cal. I no podria ser una solució fer... tal vegada et donaria millor resultat dir-li...
Acceptar les emocions del noi sense cap mena de comentari. Evitar dir no ploris, no t’excitis, no et preocupis...
Resistir la temptació de prendre partit a favor o en contra del noi. Evitar dir-li tens tota la raó o tens la culpa o estàs molt equivocat...
Incitar-lo a que concreti un programa d’actuació. Com podries dur a la pràctica aquesta solució que planteges...
Animar-lo a portar a terme la solució i mètode que s’ha proposat. Ara no et desanimis per l’esforç... paga la pena lluitar... tu pots fer-ho...

1.3.8 Exemple de pautes d’observació en el grup

Pauta de comunicació
- Qui respon a qui?
- Qui interromp?
- S’interromp regularment a la mateixa persona?
- Hi ha xarxes de comunicació identificables?
Procediments per a la presa de decisions
- Si hi ha un líder evident com procura influir sobre la decisió?
- Ha resolt el grup com decidir?
Conducta de treball
- Anotar les observacions destinades a mantenir el grup en la tasca
- Qui va influir més per mantenir el grup orientat a la tasca i com ho va fer?
Conducta de manteniment
- Va procurar el grup escoltar les opinions de tots?
- Ho va aconseguir?
- Quina atenció es va dedicar als sentiments dels membres durant la reunió?
Tipus d’estils emocionals
- Qui són els sol·lícits afables? Quina conducta ha portat a aquesta conclusió?
- Qui són els batalladors ferms? Quina conducta ha portat a aquesta conclusió?
- Qui són els pensadors lògics? Quina conducta ha portat a aquesta conclusió?
Quines conclusions en treus?

Amb tot això que hem exposat volem incidir en el futur educador de lleure en la necessitat de rigorositat en els nostres plantejaments educatius. A la pràctica aquesta rigorositat, és molt petita, quan es dóna. D’aquesta manera veiem molts monitors que han seguit criteris estereotipats d’observació, en el millor dels casos, i han tret les seves conclusions catalogant les conductes dels nens en classificacions que estan allunyades

de la realitat, i que a la pràctica els ha servit de ben poca cosa. L’experiència ens fa aconsellar seguir criteris de rigorositat a l’hora de decidir en educació, ja que allò que decidim és prou important perquè ens en assegurem del seu encert.

1.3.9 La fitxa psicològica

La fitxa psicològica és una eina que ens ajuda a fer el seguiment dels infants al llarg de l’activitat. És un element a tenir en compte quan es rep algú que procedeix d’un altre grup.

Normalment el centre és qui adopta un model estandaritzat, però el que està clar que ha de ser utilitzada pels monitors i ha de tenir una funció pràctica. Les fitxes poden ser obertes o tancades, en el sentit de que obliguin al monitor a emetre una valoració més oberta o tancada.

2 FONTS D'INFORMACIÓ JUVENILS

2.1 Fonts d'informació sobre desenvolupament psicosocial i sociologia juvenil. Anàlisi de les manifestacions culturals infantils i juvenils.

Un bon sistema per estar al dia és estar pendent de les publicacions que van apareixent al web de la Generalitat de Catalunya.

En aquest sentit és molt interessant el que publica l'Observatori català de la Joventut, i, naturalment la pròpia web de Joventut del departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i especificament aquest apartat en el nostre context d'educació en el lleure , on al portal Jovecat on s'hi troben aquestes temàtiques: