El conte del moix

Hi havia una vegada un moix que no tenia família. Era un moix que vivia al carrer tot solet. No tenia ningú que li donés menjar, per això sempre anava cercant alguna cosa dins els fems o el que és pitjor, de tant en tant havia de robar algun aliment d'alguna cuina. No li agradava gens haver de fer això, sempre se sentia molt malament de robar, però quan ho feia era perquè ja no podia aguantar més la fam que tenia de dies enrera.

Tampoc tenia amics. Tots els moixos que vivien al seu voltant tenien família i estaben nets i ben alimentats, mentre que ell sempre anava brut i estava molt prim del poquet que menjava. Els altres moixos li feien befa i no volien ser el seu amic. S'enreien d'ell per no tenir família, per anar brut i per estar prim. Però al nostre moixet li era ben igual el que li diguessin. Tot i així, sí que hi havia una cosa que els altres moixos tenien i que a ell li agradaria molt tenir: un cascavell al seu coll. Eren tan guapos els cascavells i sonaven tan bé. Com li agradaria tenir un cascavell al seu coll!! És el que més li agradaria del món!!

Voleu que vos conti un secret del nostre moixet? El moixet estava enamorat! I voleu saber de qui? De la Lluna!! Cada vespre es pujava a damunt d'una teulada i la mirava amb ulls d'enamorat. També li xerrava, li contava com havia anat el seu dia, li deia que la seva llum li alegrava el dia, i li deia que li agradaria molt tenir un cascavell al seu coll que brillés tant com ella. Dia rere dia, nit rere nit el moix xerrava amb la seva estimada Lluna.

Un vespre, per sorpresa del moix la Lluna li va contestar. El moix no se podia creure el que els seus ulls estaven veient ni el que les seves orelles estaven escoltant. La Lluna, la seva estimada Lluna li estava contestant!! I el millor de tot era el que la Lluna li va dir!! La Lluna li va dir al nostre moixet que cada vespre l'havia escoltat, que coneixia totes les seves històries i els seus desitjos. La Lluna li deia que l'estimava molt, i que per això li volia fer un regal. El moix tenia els ulls com a plats, no se podia creure el que estava passant! De cop i volta, la Lluna es va començar a fer petita, petita, petita petita, petita, petita i va baixar del cel fins que es va col·locar al coll del moixet en forma de cascavell. El moixet no s'ho podia creure!!!! La Lluna, la seva estimada Lluna havia baixat del cel, s'havia fet petita i ara era el seu cascavell!!! Què estava de content! Mai en la seva vida havia estat tan content!!

Tot el vespre se'l va passar passejant pels carrers, amb el coll ben alt, per a què les altres moixos el vessin lo preciós que era el seu cascavell. Els altres moixos alucinaven del seu cascavell i sentien molta enveja. Era el cascavell més guapo i brillanr de tots! Només feien que demanar-li d'on l'havia tret, però el nostre moixet no els hi va contar el seu secret.

La Lluna, quan va acabar el vespre, li va explicar que aquell regal li faria un vespre cada mes, només un vespre. Però que la resta de vespres, la Lluna ha de ser al cel per il·luminar les nits.

El moixet va ser molt feliç d'ençà aquell dia, perquè sabia que un vespre cada mes, tendria a la seva estimada lluna brillant al seu coll en forma de cascavell.

I és per això, que si vos fixau, hi ha un vespre cada mes que al cel no hi ha Lluna. Perquè la Lluna baixa del cel i passa al vespre al coll del moixet.

Jazz

Rock

Pop

El conte de les notes musicals

Barra de compàs, pulsació i temps fort

Figures rítmiques