SEMPRE ENS QUEDARÀ PORTBOU

Divendres 20 de setembre de 2024

Acordem de trobar-nos a Celrà. El baixador de tren contrasta, per la seva senzillesa, amb la nostra destinació final, d’aquell 20 de setembre, l’estació ferroviària de Portbou.

Pugem al vagó. Xerrem i, tot bromejant,  ens adonem que la majoria de nosaltres no havíem agafat mai la RENFE en direcció a França. De tant en tant, per les pantalles que tenim a prop dels nostres seients, van circulant els noms dels pobles que no ens resulten estranys, fins a la nostra destinació final: Portbou.

La primera impressió que ens ve al cap quan trepitgem l’estació, és la seva similitud amb una altra ubicada a Barcelona i que s’anomena Estació de França, però en la nostra s’hi nota més el pas del temps. Tots tafanegem a través dels vidres i ens crida l’atenció un restaurant abandonat i altres estances en les quals es feien els tràmits legals per a la circulació de persones i mercaderies entre els europeus del nord i els espanyols del sud. Durant un moment, em ve al cap el concepte abstracte d’Europa de la qual formem part plenament, tot i l’element que ens en diferencia: l’ample de via; i és que si volguéssim continuar el nostre viatge no el podríem continuar en el nostre vagó sinó que n’hauríem de pujar a un altre que circulés per unes vies més amples. En les seves  pantalles els noms ja no ens resultarien tan familiars i la llengua amb què serien anunciats tampoc la reconeixeríem com a pròpia.

A l’andana se’ns presenta la iaia Maria: una foto antiga d’ella amb un nen que li dona la mà. La imatge fa que ens n’imaginem moltes més de iaies que, com ella, ajudarien a pujar els seus fills duent a terme petites trifulgues, mercadejant d’estranquis, productes entre la pomposa França i la degradada Espanya de després de la Guerra Civil.

Sortim de l’estació i passem per unes vies mig amagades per herbes i, de seguida, ens adonem de la presència d’una església d’un estil arquitectònic peculiar, però el que ens crida més l’atenció és la gran quantitat de grans edificis i imaginem el tragí duaner que deuria suposar el pas de persones, però sobretot de mercaderies, entre Espanya i la resta del continent europeu.

Al cap de poc, ja passegem per la vila de Portbou. Enfilem uns carrers costeruts i, des de l’eixida d’una casa blanca, ens saluda i ens dona la benvinguda l’Antònia, la mestra jubilada del poble, que ens fa saber que a casa seva tothom hi és benvingut i ens fa una mica d’enveja quan diu que avui ha nedat, a l’estil crol, una distància que la majoria de nosaltres, molt més joves que ella, ens en veuríem un bull. Traspua una gran hospitalitat i gens de desconcert. Ens diu que la timidesa desapareix a Portbou a mesura que vas creixent. Ens acomiadem d’ella i ara són unes figues de moro que ens fan companyia fins arribar al que un dia va ser un control fronterer. El color de l’asfaltatge ens indica on comença França. Enmig de rialles comencem a saltar: cada salt representa que estem en un país diferent, un petit moviment i canviem de país.

Fem unes passes més, girem el cap i contemplem la ciutat de Cervera i les fotografies d’uns plafons ens fan recordar l’exili que milers de persones varen haver de suportar per fugir de la misèria de la guerra civil. Ara ja no riem i, per un moment, ens ve al cap que som catalans per atzar: algú de la fotografia podria haver estat algun avi nostre i ara ens saludaríem tot dient Bon jour. Pensem en els camps de refugiats, la platja d’Arlés, la maternitat d’Elna,… tot conforma part de la nostra història.

Anem baixant i ens adonem de la presència d’antics amagatalls de nius de metralladores, Si aixequem el cap, podem veure l’abrupte camí que hem recorregut que contrasta amb la bellesa de la costa. També ens fixem en els edificis que conformen l’arquitectura de Portbou, les escoles i, especialment, el cementiri que se’n diu a Can Bella Vista. Quan trepitgem la platja, descobrim que, de sorra enganxosa, no ens endurem ni un gra de record perquè estem al nord de la Costa Brava i aquí són més abruptes.

Al discret passeig marítim encara hi ha turistes, francesos la majoria: sense sentir-los ja ho endevinem per la seva peculiar manera de vestir, els aperitius que prenen i el cert aire de superioritat que no s’han pogut mai treure de sobre. Caminem i ens enfilem lleugerament per unes roques molles, amanyagades pel moviment del mar que avui tampoc vol estar del tot quiet, fins que arribem a les Tres Platges que, de fet, només n’és una i és que el desgast del pas del temps ha fet de les seves. Les matemàtiques han fet una resta, però l’assignatura de llengua n’ha conservat el nom.

En aquest indret, s’hi establia regularment una comunitat hippy als anys 70s. Estem encara en ple franquisme i els dos moviments no acabaven de congeniar: llibertinatge contra repressió; porros convivint amb Ducados i caliquenyos; sexe lliure amb el “que nos ens vegin!”. La cosa no podia acabar bé de cap manera i, certament, es varen produir conflictes deguts a les dues maneres d’entendre la vida.

Si anéssim continuant el nostre recorregut, arribaríem a una platja on, encara ara, no és necessari dur roba de bany per gaudir del sol i el mar. Una reminiscència del maig del 68? Un record de la comunitat hippy? Qui ho sap!

Ja tenim gana i anem al restaurant España a dinar. Sota una carpa blanca, el propietari,  que ja té vuitanta-dos anys però encara vol estar al peu del canó,  ens pren la comanda. El menjar no deporta cap sorpresa, si no fos per uns calamars a la romana que ens fan pensar que han estat arrebossats amb farina de moniato i unes boles de gelat de xocolata servides en unes copes de color de plata que ens porten als anys 80s.

Ens aixequem de la taula i tornem a passejar per Portbou. Descobrim que va ser una vila molt bombardejada. Aquest fet, segurament, dona resposta a l’anarquisme arquitectònic dels edificis que envolten els carrers. Ens adonem que aquí la gent se saluda regularment i és que aquest és un costum que no s’hauria de perdre mai. Pels carrers on passem ara, també hi podríem trobar algun personatge famós nascut a Portbou com ara l’escriptora Maria Mercè Roca o l’economista Fabià Estapé. Si reculéssim en el temps, potser entreveuríem el filòsof alemany Walter Benjamin esbufegant, amb la seva maleta ben agafada on guardava els seus estudis filosòfics fugint d’algun soldat nazi que el perseguia. Malgrat tot, aquest estudiós va morir en estranyes circumstàncies el vint-i-sis de novembre de l’any 1940. De la seva maleta, plena d’escrits amb les seves reflexions, mai no se n’ha sabut res més.

Continuem pujant i descobrim el memorial dedicat a Walter Benjamin. Baixem per unes escales, com si estiguéssim en un túnel de ferro que ens porta directament a l’abisme representat per una caiguda lliure al mar. Un vidre ens ho impedeix. Girem el cap i tornem a veure la sortida, però a uns pocs metres topem amb un mur de pedra que no ens permet continuar. Tot plegat una metàfora del destí dels innocents morts durant la segona guerra mundial.

Després d’entrar a Can Bella Vista i comprendre perquè a un cementiri se li pot assignar un nom tan bonic, és hora de baixar i endinsar-nos, de nou, pels carrers de Portbou. Ens fixem en els edificis que abans havien estat oficines duaneres i, si parem bé l’orella, encara podem copsar el soroll del teclat de les Olivetti i les converses dels treballadors.

Arribem a una casa molt especial. Una senyora d’ulls blaus ens convida a entrar-hi i ens sorprenem de veure dues estances amb un miler de trofeus, la majoria copes amb plaques on hi ha gravats noms diversos de ciutats, competicions, sigles amb nombres romans,... Ens fa saber que són símbols al reconeixement per haver guanyat curses d’atletisme en les quals varen participar ella i el seu difunt marit. Em fixo que hi ha moltes carpetes d’anelles amb retalls de diaris. Tot ben ordenat i classificat. Aquí és on sento per primera vegada el nom de Siglo que era un bar situat a la Rambla de Portbou que va ser regentat per ella mateixa i el seu espòs. Qui sap si algun dels seus fills ja hi començaria a treure el nas. També ens va mostrar una altra sorpresa: un magnífic Biscuter que,  segurament amb un toc de restauració, podria tornar a repetir el viatge que va fer, al seu dia, enfilant les muntanyes de Montserrat.

Quan emprenem el camí de la Rambla de Portbou, veiem el que va ser el Siglo. Curiosament, davant seu, n’hi havia hagut un altre de bar anomenat el Globo. Portbou va ser bombardejat moltes vegades a causa de conflictes bèl·lics com la 2a Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola. Aquestes circumstàncies deurien de propiciar la solidaritat entre la població. I aquí en tenim un clar exemple ja que  es va establir un pacte entre els propietaris de les dues cafeteries: si un negoci era bombardejat i l’altre quedava dempeus, la família del que el regentava acolliria l’altra per portar-lo junts. El Siglo va ser el que no va ser bombardejat.

Finalment, ja és hora de marxar a la nostra destinació d’origen. Ens asseiem nens amb nens i nenes amb nenes. Sens dubte, tot el que hem vist, sentit, viscut i après romandrà sempre en cadascú de nosaltres. Tornem a veure per la pantalla del vagó els noms dels llocs que no ens resulten estranys. Xerrem i riem, però segurament, a algú de nosaltres ens passa pel cap un viatge al Japó, una experiència a Port de la Selva, l’horari del partit de futbol dels nois, una casa a la Mota, una triatló a Tarragona, el record d’una trucada rebuda fa poc i, sobretot  el més important, la satisfacció d’haver compartit amb els companys l’essència del poble que es porta al cor.

Moltes gràcies, Jordi,  per haver-nos fet partícips d’aquesta experiència.

Jordi Pradas Quintana