Opinió_octubre_2015

El cant de Josep Carner en la mort de Companys
L’escriptor, des de l’exili, va dedicar un poema a les últimes hores del president.
JAUME COLL 
 
Entre els poetes que han deixat memòria escrita de l’assassinat de Companys s’hi compta Josep Carner, que, de l’exili estant, ell, membre de la carrera diplomàtica lleial a la República, plasma en vers aquest crim de l’Estat contra el president de Catalunya. Carner sempre acut a la cita per parlar-nos dels grans homes i els grans moments de la nostra història: del setè centenari del naixement del rei En Jaume al decés de Prat de la Riba, del bicentenari de 1714 a Fi de Lluís Companys.
El text comença en temps de tenebra, el temps de l’entrega del captiu al traïdor més roí de la terra, i acaba en l’instant decisiu, just abans que el cos del president no caigui exànime: llavors, el poeta imagina que, en batre els ulls abans de caure, l’executat veu la pàtria, la Invocada, com una barca tota sola en una mar en calma, governada per uns destins d’ales nacrades, de reflexos iridescents, que il•luminaven els confins…
Carner narra els darrers dies de Companys en passat, amb irrupció del present en els verbsdicendi. Es val de les informacions que, de la Catalunya interior, arribaven als catalans de la diàspora, i escriu el poema en una data imprecisa: no és de 1940, el mateix verb inicial ho desmentiria, però no deu ser gaire posterior a la victòria dels aliats a Europa quan una tènue llum d’esperança va entrar en les pupil•les dels exiliats. La concreció en un opuscle és més tardana (Bogotà, 1952). Aquí, però, s’edita un text anterior, mecanoscrit i controlat per l’autor.
El príncep dels poetes no s’oblida del president afusellat, i nosaltres, en la mortificació dolorosa de l’aniversari, no ens hem d’oblidar d’aquest poema, impregnat d’emoció continguda fins al límit, un text per ser llegit i rellegit.

(ARA, 15 d'octubre, 2015) 
Fi de Lluís Companys

Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí,
i amagaven la cara els àngels
a amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
-Véns i et perdem -deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
-Va de la mort al negre avenc-.
Amb posat d’ira: -¡Viva España!
-escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del prostrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
-Heus ací la mort, President.
-La mort m’espera, bona amiga
amb mà cruel i tendre si.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir-.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell esperà la veu de: -Foc!
-que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell cridà: -Visca Catalunya!-
Tot, gent i pati, es va desfer,
en batre els ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
que il•luminaven els confins
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

Comments