11- El despertar de Sant Adrià (segles XVIII i XIX)

Durant els segles XVIII i XIX es van anar ampliant les terres de conreu i de regatge per l’assecament de part dels aiguamolls i terrenys al·luvials, cosa que va permetre una diversificació i amplificació de conreus que van portar a Sant Adrià a un cert creixement demogràfic i econòmic. Malgrat que, com s'assenyala en un escrit d'un monjo del Monestir de Sant Jeroni el 1775, "les terres que hi ha  entre Badalona i Sant Adrià són malsanes per culpa dels aiguamolls que produeixen febres". Mn Josep Barriga ho confirma en la seva Història de Badalona (de darreries del mateix segle), i en el primer quart del segle XX encara eren visibles dues depressions que corresponien al que fins fa pocs anys fou denominat "el Gorg" i que ara dóna nom a un barri de Badalona. Aquests episodis epidèmics de febres terçanes i de febres pútrides produïren grans mortaldats que van alentir  el creixement de la població. Posteriorment, van haver  epidèmies de còlera al 1834 i 1865 i de tifus al 1855.

 Un fabricant d’indianes -teles de fil o cotó pintades per una sola cara- de Barcelona demanà permís, al 1773,  per instal·lar, al marge dret del Besòs, un prat de blanqueig de les teles de la  seva fàbrica i altres usos que calguessin. Aquest fet es podria considerar com la primera vegada que a Sant Adrià s’instal·la una fàbrica o part d’un procés industrial.

 El 1787, mentre Santa Coloma aprofitava per al regatge les aigües dels molins del Besòs, Sant Adrià no podia aprofitar-les, puix  no comptava més que amb 133 habitants, encongit entre el riu i els aiguamolls de la partida badalonina de Llefià; quasi es podria dir que els passadors mantenien el poble.

 La guerra de la Independència front a la invasió francesa de Napoleó (1808-1814) és un altre cop a la precària situació econòmica del poble, que pateix en carn pròpia aquesta guerra, ja que durant l’ocupació, a més de ser en part incendiada –entre altres coses desaparegué l’arxiu-, hagué de mantenir les tropes no només amb diners sinó també en espècies, alimentant i allotjant als soldats, el que provocà un  agreujament de les malmeses condicions econòmiques amb estancament demogràfic i augments sobtats de la mortalitat per collites deficients i catastròfiques.

 Malgrat aquest caminar endavant i endarrere, amb creixement i retrocés econòmic, el nombre d’habitants de Sant Adrià va passar de  59  al  1718 a 133 habitants al 1787 i  225 h. al 1819.

 El 1828, aprofitant l’abundància d’aigua vora les basses canameres, per la carretera de la Mina, es va construir una quadra de blanqueig i aprest, que funcionava amb la força de vapor, anomenada Can Pungem, que contava amb uns 60 obrers.

 Mentrestant, segueix el conflicte d'interessos entre les autoritats civils i eclesiàstiques i el 1834 l'ajuntament envià una carta al bisbe pel conflicte de les rendes que havia de rebre l'Obra de l'Església i les que corresponien a l'ajuntament. Per altra banda, aquest mateix any el rector de la parròquia, mossèn Josep Riera, començà a fer de mestre de la primera escola del poble. Aquesta tasca pedagògica s’amplià el 1891 quan les Religioses Dominiques de l'Anunciata obren la primera escola per a noies de Sant Adrià a prop del convent que havien fundat al 1889 en una casa del carrer de Sant Bonaventura.

 A poc a poc, van seguir augmentant les terres de cultiu i els conreus més freqüents eren el blat, la civada, la ceba i el cànem, però, la competència estrangera amenaçava amb la ruïna el conreu del cànem i aquest va pràcticament desaparèixer cap a la fi del segle XIX, els cereals i els llegums varen substituir el seu conreu.

 Les comunicacions reben un fort impuls amb la inauguració el 1848 de la primera línia de ferrocarril d'Espanya que fou la de Barcelona-Mataró. Per a la via fèrria es va construir el primer pont sobre el riu, tot de fusta, de 86 ulls i 1127 peus de llargada. Malgrat que passava per Sant Adrià, el baixador no fou inaugurat fins a l’any 1933,  si bé algunes de les empreses instal·lades en el terme van tenir connexió directa a la xarxa ferroviària des de molt temps abans. En una millora de les comunicacions,  el 1888 s’inaugurà la línia de tramvia a vapor de Barcelona a Badalona, que tenia un baixador a Sant Adrià.

 Un fet de gran importància en la vida econòmica de Sant Adrià va ser l’aparició, l’any 1885, de l’ordenament del rec de “Mina y acequia de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs y Badalona” que va permetre un millor aprofitament de les aigües i l’augment de les superfícies de cultiu.

Com a fet curiós cesmentarem que al revolt de la carretera que venia de Santa Coloma, abans d'entrar a Sant Adrià hi havia un safareig per a ús del barri adrianenc de Santa Coloma, que s'assortia d'aigua de la Mina i és d’aquest servei públic d'on ve el nom de barri de "safarejos" amb que es coneix popularment a aquesta barriada colomina.

 Les autoritats municipals es reunien a la primera planta de l'antic hostal, fins que es va enfonsar el terra i es va haver de llogar una petita caseta, ja que no tenien diners per fer un consistori nou. Per fi, al 1884 es començà a construir la primera casa de la vila (avui casal de la dona) per albergar l'Ajuntament, l'escola, la presó i altres dependències municipals. Per altra banda i a fi de treure el cementiri del costat de l’església, al 1894 l'ajuntament de Sant Adrià demanà al de Santa Coloma  fer-ne un nou, ja en terme de Santa Coloma, llindant amb Sant Adrià, en el lloc dit "Camp del Borni", propietat de Josep Bagunyà i prop, a la dreta, del camí Fiscal, més enllà del "corrals", al  marge dret del riu. La demanda va ser denegada.

 L’any 1900, la població de Sant Adrià arriba als 418 habitants.

Comments